Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

divendres, 16 de novembre de 2007

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol II)




CAPÍTOL II




Mitja hora van estar fent l’amor, i van aturar-se’n. En Jarvis es va quedar de cap per avall, amollant d’algun sospir, potser pel cansament, posant el cap sobre el coixí, amb els ulls tancats. La Judy també era una mica cansada i va posar el seu cap damunt l’esquena d’ell. També era de cap per avall i amb els ulls tancats, però la seva posició era de perfil, és a dir, ell era tot tombat al llit tot girat d’esquena a l’indret on s’hi posen els peus quan allà s’hi dorm, com a tothom, i ella era de perfil. Eren tots destapats, i encara que eren tots nus i era ple hivern (era l’1 de Gener, recordem-ho, i Nova York és una ciutat amb un hivern força dur), no tenien res de fred, potser per l’excel.lent calefacció de la casa. Així van poder fer l’amor sense tapar-se amb les llençols.
La Judy va fer carícies suaus per l’esquena del seu noi, arribant fins i tot al cul d’ell. Això ho va fer amb la mà dreta; amb l’esquerra va cercar a cegues una de les d’en Jarvis, ja que encara tenia els ulls tancats. Feia una expressió d’infinita felicitat.
--Que t’ha agradat? –va preguntar ella, ja que en Jarvis, no es sap si per evitar semblar masclista, no s’atrevia a fer d’aqueixa pregunta tòpica que es fa després de l’acte sexual. La fan sobretot ells, per convèncer-se ells mateixos de que son insuperables al llit (sobretot si això no ho son, en d’altres coses).
--Sí, Judy... –va contestar en Jarvis, ben tranquil, que es va girar cap a ella, fent-li un petó a la boca i fent-li carícies suaument.
--Perquè no en parlem, de nosaltres? Dels nostres gusts. Que et sembla? M’agrades moltíssim, i vull conèixer-te millor... i que em puguis conèixer millor, a mi.
--És clar, estimat. Hi pensava començar ara mateix.
--Genial, nano. Mira, jo hi treballo com a cambrera d’un bar.
--Que tens estudis?
--Sí, he estudiat l’Art Dramàtic, però encara no hi he trobat res d’interessant. Potser li demani Winnie si té algun paper en la seva pel.lícula.
--Collons, tu actriu. Mola...
--Sí, nano, mola quantitat. Però no el vaig acabar, ja que m’agrada més el que fa la Winnie, la direcció, i vaig estudiar tècnica de cinema. Ara no hi trobo gens que m’interessi, i vull esperar...
--Qual tipus de “pel.lis” t’agradaria fer, rateta? –va preguntar en Jarvis, afectuós i fent-la carícies a ella per la galta dreta amb el dit índex de la seva mà esquerra.


--No sé... potser com les que fa la Winnie, o la Susan Seidelman, o com en Woody Allen, en David Lynch... no sé. Em molen molt les d’aquests, sobretot les d’en Woody.
--Has dit que t’agrada la Susan Seidelman, a més de la Winnie. ¿Que ets feminista?
--Home, no soc cap feminista militant. Feministes, crec que totes les dones ho som més o menys, però tranquil, nano, que no et menjaré. Es pot ésser feminista i agradar-te tots els paios alhora, fins els que tenen semblant en Tarzan, fixa’t bé.
--Vaja, tu, Judy, ets maquíssima.
--Perquè dius ara tot això, nano? Per quedar bé amb mi?
--Em... sí, sí, tu. No sé perquè, però sempre vull quedar bé amb les noies, però que molt bé... –digué en Jarvis, una mica ruboritzat, com suplicant perdó quan et sentencien a un càstig sever per la teva maldat.
--No t’avergonyis, cony, que això m’agrada –la Judy el va tranquilitzar, fent-li petons tendrament al front--. Això és normal; jo també ho faig, intentar quedar bé amb els paios per caure’ls bé. Això sí, només amb els paios que m’agraden.
La noia es va incorporar lleugerament a sobre el llit per col.locar-s’hi de genolls davant d’ell, posant-li les mans a sobre les espatlles.
En Jarvis va tornar a quedar-se tot fascinat per la bellesa de la Judy. I més encara ara, que se la veia tota nua. Però com no volia pas semblar un masclista que només hi veig el físic, va tractar de semblar impassible, a l’anglesa. Així va poder contestar, amb aparent impassibilitat a tot allò que abans hi havia parlat la noia:
--Ja ho sé, maca, però és que molt sovint m’he sentit ben inferior a vosaltres. I és perquè... perquè... –intentava explicar-s’ho, però no en trobava les paraules—perquè crec que vosaltres hi feu tot millor que no pas nosaltres.
--Oh! Què és això, un afalac o un míting polític? –va preguntar ella, mig sorpresa i mig afalagada, fent un somriure irònic--. Nosaltres millores que no pas vosaltres? Cony, nano, sentir-l’hi això a un home és ben estranyíssim, ¿que no saps? Jo, d’això, no hi veig gaire... però m’agrada molt.
--Gràcies, Judy. Ja sé que és una bestiesa, però hi he vist de coses per mi mateix, i vaig veure que vosaltres no sou com diuen d’aqueixos carrinclons poca-soltes. I no dic que tots tinguin que semblar moderns del tot, però si volen que els respectem, que ens respectin a nosaltres i...
--Ja ho sé, Jarvis; al gra, al gra...
--Perdona, m’enrollo quantitat, tia. Sempre m’enrollo, fotre! Bé, deia que quan hi residia a Albany, d’on som la meva família i jo, de tant en tant vam tenir d’alguna discussió, perquè mon pare és un republicà intransigent, que per a ell els demòcrates son com el Diable en persona. Quan es va assabentar de que la meva germana Murphy votaba els demòcrates i era d’idees feministes radicals, gairebé la fa fora de casa nostra.
--I què va passar?
--Res, la Murphy es va anar de casa, però ella mateixa ho va decidir, i se’n va anar cap a Los Ángeles amb un amic seu, que és locutor esportiu. Ara son parella. El meu pare estava emprenyadíssim i va dir que la Murphy no heretaria ni tant sols un centau quan ell acluqués els ulls. Ell hi creu que les dones deveu ésser a casa rentant, fent la cuina i planxant, a més de criar els fills. Quina bestiesa, ¿oi que sí?
--Sí, i ben grossa. Ton pare, perdona que t’ho digui, és un torracollons –va contestar la Judy, i tot seguit es va posar a sobre d’ell, de cap per avall, posant el cap a sobre el seu pit--. N’hi ha gent que no val la pena fixar-se en ella. Uns s’enrollen bé i d’altres malament. Però això passa sempre, nano, i ja m’he acostumat. No m’obsessiono massa, en millorar-ne. Ja millorarà tot el que se’n pugui...
En Jarvis va posar les seves mans a sobre l’esquena d’ella, a prop del clatell, i amb una d’elles li va acaronar suaument la coroneta. En algun moment, ell hi havia pensat en fer-li carícies per l’esquena d’amunt cap avall, fins arribar a acaronar-li el cul, però hi pensava que a ella no podria agradar-li. Una cosa és que l’hagués acaronat el cul quan hi feien l’amor, però en aqueix moment, després d’haver acabat, ja no era el mateix. La Judy hi era molt tranquila, amb un somriure de felicitat, i estava tant de tranquila i relaxada que hi pensava que podia adormir-s’hi, igualment que si en Jarvis fóra un matalàs. Diguem-ne, s’hi trobava perfectament, en aquell posat. A més a més, en Jarvis era tant de tendre... Va tancar els ulls, i ell se n’adonà, després d’alguns segons en els que ella no deia res. Li va dir:
--Ei, Judy, ¿que t’has adormit?
--Ep...? –la rossa va obrir els ulls, i amb una expressió d’una col.legiala ingènua, se’l va mirar--. Que et passa alguna cosa, estimat?
--A mi...? No, res. Només que em semblava que t’hagués adormit.
--És que m’hi trobo tant a gust amb tu... –va contestar ella, amb una veu mig arrossegada mig xiuxiuejant.
--Ah, gràcies, Judy. Hi creia que jo era tant “amuermat” que t’havies quedat ben “roc” per això.
--Nooooo... –li va tranquilitzar ella, amb la mateixa veu d’abans. Va aixecar el cap, i agafant-li a ell la seva amb les mans, li va fer de carícies pel cabell a la vora de les orelles, fent-li un somriure--. T’ho fas molt bé. N’estic contentíssima d’ésser amb tu, vida meva. I no cal que siguis el semental perfecte. Això, no s’ho creien ni tant sols els del cinema. M’imagino a la núvia que pugui tenir algú com en Sylvester Stallone, que amb aqueixa expressió de ximple que fa, ella no sap si riure o plorar... ¡Ha, ha, ha...! –va riure.
Ell també es va riure.
--Judy –li va preguntar ell a ella--: ¿que has tingut molts nòvios abans de mi?
--Jo...? –ella no sabia ben bé si dir-s’ho, doncs fans fa poc, molts homes no encaixaven gens bé el que una dona amb la qual hi hagueren lligat hi hagués tingut molts nòvios abans de conèixer-se’ls a ells, com si desitjaren que elles foren verges, per així no només desvirgar-les i a més sentir-se poseedors d’alguna cosa.
--Que si has tingut molts nòvios abans que jo. Tant maca que ets i aqueixa personalitat que tens, segur que has tingut a molts al darrera. I no m’importa, això.




--Sí, és clar –ella va decidir desacomplexar-se, ja que en Jarvis és un noi ben obert i modern--. N’he tingut molts, i el meu primer nòvio va ser en Ricky Mackenzie, un noi de Ketchum, Idaho. No sé si era el poble on s’hi va suïcidar l’Ernest Hemingway. I amb ell vaig tenir el meu primer pols. Només sabia de tot això el que em deien les amigues. Aleshores jo era una mica ingènua, i qui no ho és amb aqueixa edat, malgrat que siguis ben intel.lectual i culta. Com no sabia gens de com fer-ho quan em vaig allitar amb ell, hi creia que em portava com una poca-solta, que no li agradava... però en Ricky, que era encisador, em va ajudar a treure’m complexos, i amb més vegades que ho vam fer, va anar tot molt millor. Vam sortir durant uns sis mesos, fins que ell es va tornar cap al seu poble. Vam intentar conservar la relació, jo vaig sofrir moltíssim, però les relacions a distància... ja saps. Ketchum és molt lluny.
“Després vaig tenir molts, i no me’n recordo, de tots. Bé, per no avorrir-te, hi parlaré de l’últim: en Michael Karras. Era descendent de grecs. Volia fer com en Michael Dukakis quan es va presentar a les primàries per ésser nomenat candidat a President dels Estats Units. Va voler presentar-s’hi primer de tot a regidor de l’Ajuntament de Nova York, però en no aconseguir res i veure-hi coses en la política que no li agradaven res, va plegar i va entrar com a cambrer al mateix bar on jo hi treballo. Ens vam caure bé i vam començar a sortir. Vam estar molt bé durant uns mesos, i finalment tot se’n va anar en orris. N’hem passat molt bones estones, i encara me l’estimo molt, però ja només com amic. Ara ja té una núvia, així que res...
“Bé, tot això és, la meva vida amorosa, almenys el més interessant d’ella. ¿Que no hi hauràs agafat de la gelosia, o bestieses semblants? –li va preguntar finalment a ell, desitjant ella que ell no se’n posés gelós de la seva abundant vida amorosa, una cosa que sembla no agradar a alguns homes, obsessionats amb la idea no només de que ella sigui verge sexualment, sinó també en l’amor.
--No, Judy. ¿Perquè em tindria que posar gelós? Sé que tothom, abans de trobar-ne la parella de debò, l’amor de la seva vida, diguem-ne, hi hauran que trobar-se molts rotllos de persones –va explicar ell, tot tranquil, encara que mentre hi deia la ultima frase va pensar de cop i volta en si estava fent el ridícul, en si la Judy l’hi veia com un ximple.
--Perdona, Jarvis –va demanar ella perdó, fent-li carícies alhora pel cap--, però és que n’hi ha molts paios que sempre et donen la barrila amb que si la dona té que ser verge abans de casar-se, i ell, amb molta hipocresia, no ho son també, i gairebé tots els que l’han dit ja s’han casat i divorciat, i s’han tirat a quantes noies hi ha volgut. Hi penso que si ells volen que la seva dona sigui verge abans de casar-se, ells hi deuen ser-ho també. Que sempre devem nosaltres que aguantar d’aquestes punyetes, cony. Ep, ¿que em comprens? –li va preguntar de cop, amb la por de que ell s’avorreixi.
--Sí, et comprenc –va respondre el jove, agafant amb les mans el cap de la Judy, suaument, i tot seguit va apropar-se-la cap a ell per fer-li un curt petó a la boca. Aleshores, ella va preguntar:
--I tu, Jarvis? Amb quantes t’ho has fet?
--Em, amb unes set noies vaig sortir, però no ho vaig fer amb totes. Però com tu has fet, no hi parlaré de totes elles. Et parlaré de les dues darreres. I eres estrangeres. Una era la María Antonia Quiroga, una espanyola que hi estudiava. Era d’una ciutat dita Saragossa. Em va ensenyar l’espanyol que parlo. Em va contar que era filla d’uns pares que van lluitar contra la dictadura d’en Franco, una cosa semblant, però que no en recordo gaire; a més, la política no m’interessa gaire... Bé, la María era una noia rossa, com a tu, res a veure amb aqueixa imatge de l’espanyola agitanada vorejada de toreros. Era molt liberal, res de reprimida, sense prejudicis i força considerada, a més de simpatiquíssima i maquíssima. Molt intel.ligent, també, sense sabia el que volia. ¿Que saps que els espanyols saben més coses de nosaltres els americans que no pas nosaltres d’ells? És clar que serà perquè les nostres pel.lícules i sèries de televisió hi arriben cap allà molt. Això sí, doblades a l’espanyol per gent espanyola. No sé com seran els doblatges d’allà, que la María em digué que eren molt bons, dels millors que s’hi fan a tot arreu, però tant de bo que siguin millors que els que he sentit a Puerto Rico. Tant de bo!
--Ja, però, ¿que ho vau fer, o no? –va interrompre la Judy, en veure que ell tornava a enrotllar-se, i a fer tombs i tombs a coses trivials, poc importants per tot allò que ell estava explicant.
--Ep, sí, sí, ho vam fer –ell va voler disculpar-se--. Tot i que la primera vegada va ser regulareta, que, és clar, en la primera vegada, en no conèixer-nos gens, és difícil que sigui una meravella. Ella, crec que es reia d’amagatotis. No hi devia atrevir-se a dir-me que no ho feia jo gens bé. Em sentia barroer sovint, però ella em feia d’ànims. Era un encís, de noia. Va ser una sort que ella em fes d’ànims, però t’asseguro que sovint jo tenia ganes de penjar-me d’un pi.
--Home, no exageris. Una cosa és que vulguis fer-ho bé per que ella estigués a gust, que això és bo, almenys t’amoïnes d’això, no pas com d’altres paios... Jo també em trobava malament amb en Ricky a vegades. Ell, com era d’un petit poble i força atrevit, ja saps, d’aqueixa picardia una mica ingènua dels pagesos, ja hi havia provat amb algunes noies de Ketchum, però jo no, encara. Ara ja no és així, ja tinc més experiència, i em va bé, nano. ¿Sí o no?
--Sí, Judy –va contestar el noi, potser galantment, encara que no volia fer-ho així, ja que les dones no accepten gens la galanteria, sobretot si aquesta porta el considerar-les inferiors o que, només perquè ets un home i elles son dones, n’hi ha que acceptar així ó aixà--, ho fas molt bé ara. Ets molt desimbolta. Quan no tenim experiència, tot ens sembla una merda.
--I l’altra noia? Com es deia?
--Valérie Chévenement, una francesa. Hi treballa al Consolat Francès d’aquí. A aquesta la vaig conèixer precisament quan la María ja hi havia acabat els seus estudis i tenia que tornar cap a Espanya. Tots dos vam plorar molt tenir que acabar la relació, ja que, en habitar l’un tant lluny de l’altre, les relacions a distància mai no funcionen. Entre Nova York i Saragossa n’hi ha més de 6.000 quilòmetres, massa distància. Encara que ella està ben contenta d’haver-m’hi conegut. Encara me l’estimo, la veritat, era encisadora, però, és clar, tot això ja és passat, la Prehistòria, com jo dic sovint... Ara, t’estimo a tu, Judy, vida meva...
--Gràcies, estimat –la Judy va agrair l’afalac final amb un petonet a la galta esquerra d’ell--. ¿I com va anar amb la Valérie... Valérie, què?




--Chévenement. És una francesa encisadora, igualment que la María, però a la francesa, és clar. Per cert, no tenia res a veure amb aqueixa idea de la cosa francesa que hi tenim, en aquest país. Res de noies cursis amb modelets cridaners ni que sempre tingui el mot “amour” en cada frase quan et parla. Amb ella vaig aprendre a fer l’amor millor, però no pas amb el tòpic del “petó francès” ni bestieses. Tot i que sigui un tòpic això de que els francesos saben d’això de l’amor com ningú, cosa que la Valérie em recordava com una obsessió, ella em va ensenyar certs trucs per l’amor, ben curiosos.
--Quins trucs?
--Uns com els afrodisíacs, que això ve molt bé per preparar el personal per a cardar. Recordo que a vegades vam menjar d’ostres, perquè hi deia que el marisc, i sobretot les ostres, porten molt fòsfor, i això ve fenomenal per aquestes coses.
--Vaja. I us vau fer tot això dabuten, ¿oi que sí, nano?
--Sí. I ja que en parlo dels afrodisíacs, també estan les trufes, o l’aiguacat... però no continuo. La Valérie i jo vam passar molt bons moments. Era molt afectuosa i atenta, a més de molt intel.ligent. I tot que et sembli que utilitzant de trucs com aquests per seduir pugui semblar una dona qualsevol, era un encís de dona. I, ara que només som bons amics, encara em cau bé.
--Una dona qualsevol, dius? No, Jarvis, no em sembla una dona qualsevol per res. Ningú no és perfecte, i si ella només volia lligar amb tu, ¿qui no ho faria? Tu mateix ho hauries intentat així, amb mi o amb qualsevol altra.
--Potser, maca. Però ara, pensem-hi en una altra cosa...
Pensar, no sabem en quina cosa hi pensarien, però tot seguit van tornar a tancar els ulls i morrejar-se, i abraçant-se tot seguit amb passió es van rebolcar pel llit i van tornar a fer l’amor.