Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 18 de novembre de 2008

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol VI)









CAPÍTOL VI




Mentrestant, a casa seva hi era la Judy amb en Jarvis, fent-se petons suaus mentre hi eren asseguts al sofà.
--Judy, estimada –li deia ell, amb una certa melositat a la veu, a la brasilera, però amb molta sensualitat, que a ella la tornava tota boja i l’omplia de desig--, ¿perquè no ens anem cap al llit?
--Ara...? –va contestar ella, amb la mateixa melositat en la seva veu, que pretenia continuar com un joc--. No sé... ara no, Jarvis, que els meus pares i la meva germana ens hi podrien veure... i no pas m’agraden els tafaners.
--A la merda, amb els tafaners! –va cridar en Jarvis, amb convicció.
--Jarvis, que jo soc moderna, no tinc de prejudicis, ja ho saps... però d’aqueixos poca-soltes sempre fan broma quan ens hi veuen follar. Per ells devem ésser com els personatges d’una pel.lícula d’en Bob Hope.
--Això... –ell va canviar de tema, ja que se’n recordava d’alguna cosa que devia preguntar a ella, abans de que se l’oblidés--: Judy, ¿que tu parles bé, l’espanyol? –ho deia pel viatge imminent que farien tots a Barcelona.
--Sí, home, sí –va contestar ella, fent-li carícies suaus per la coroneta--. I tu?
--També. Ho vaig aprendre en les ocasions que hi he anat cap al Sud de Califòrnia, a prop de la frontera amb Mèxic, i en viatges cap a Mèxic. A més, a Los Ángeles hi ha molta gent que hi parla espanyol, més que no pas aquí.
--Com si fórem a casa nostra.




I tot seguit se’n van anar cap al llit, tancant amb clau la porta de l’habitació, perquè així no hi pogués espiar-se’ls ningú, i així la Judy pogués acabar amb la desagradable sensació de trobar-s’hi observada i fins i tot criticada i objecte de bromes si no feia bé l’amor amb el seu noi. Si no es fa bé, és una cosa normal, però per a ella s’esdevé un suplici el tenir que aguantar de bromes així. I va preferir tenir quanta més tranquil.litat millor.
L’endemà, en Ralphie s’hi va apropar cap a la seva germana i li va preguntar:
--Ei, Judy, ¿que vau fer-ho ahir tu i en Jarvis?
--I a tu què t’importa? –va contestar ella amb supèrbia, com volent tot guardar-s’ho per si mateixa.
--No, és que crec que el teu nòvio i tu ens heu copiat, els panteixos...
--Que us hem copiat què...?
--Els panteixos, maca; ja saps, “ah, ah, ah...” –en Ralphie se’n va posar a imitar de panteixos, d’una forma exagerada i còmica, igualment que en faria un personatge d’una pel.lícula d’en Mariano Ozores a l’Espanya--. Jo i la Nicole ho fem igualment que si cantem “Only youuuuu...” –va imitar la veu una mica melosa del cantant de The Platters per cantar “Only you” (Només tu).
--Envejós, que ets un envejós –li va renyar la Judy, divertida.
En aquell moment va entrar la Kathy, acompanyada d’en Tommy, agafats de la mà, i que anaven xerrant.
--Te’n dic que aqueixa pel.li de “Cor salvatge” és una bestiesa –deia en Tommy, una mica molest perquè semblava que la Kathy no n’era per res d’acord, amb ell--. D’aqueix David Lynch, que també és una bestiesa que tingui el meu mateix cognom (tot i que ni tant sols som, de parents), és un poca-vergonya. Ens hi ha tractat com a poca-soltes durant tota la pel.li. ¡Si fins i tot en ficava a la fada bona d’”El màgic d’Oz”! ¿Quin cony fa aqueix personatge allà...? Crec que està guillat, el paio. No m’estranya que la seva pel.li de “L’home elefant” hagués sigut produïda per en Mel Brooks, un altre guillat, que a sobre és un pallasso que no fa més que pallassades.
--No diguis bestieses, cony –va protestar la Kathy--. En David Lynch ho fa de puta mare, tio. Potser ens pot deixar tot confosos quan fica de coses estranyes, que només li molen a ell, però està bé. Ah, quan hi arribem cap a Espanya vull que vegem la pel.lícula, que crec que allà s’hi ha estrenat en la seva versió integra, amb les escenes que la censura no ens ha deixat veure, aquí.
--Ah, sí, és clar, les més violentes... ¿que és això? –en Tommy va fer una ganyota de desgrat, només amb recordar-se de tot el que ja hi havia vist, de la pel.lícula, amb l’afegitó d’imaginar-se com serien les escenes que no hi havia deixat veure la censura dels Estats Units.
--Potser, però no n’hi ha més escenes així, Tommy. Crec que allà posen l’escena a la qual en Willem Dafoe li tallen el cap d’un tret.
--Això és el que més por em fa, Kathy... –digué en Tommy, amb una ganyota de profunda tristesa, tot mirant-se a la seva núvia de reüll cap a la dreta.
--Noi, a mi tampoc no m’agrada, la violència gratuïta... però amb en David Lynch es pot aguantar.
--Ja, com a “Vellut blau”. ¿Que t’hauria agradat si et fes l’amor igualment que si et violés, com li feia en Dennis Hopper a la Isabella Rossellini en aquella escena, cridant ell tota l’estona histèricament, “Papa, entra-hi, a casa!”? Segur que no.
--És clar que no, Tommy. Però en David demostra que la gent que sembla tranquil.la no ho és... i que pot ser ben violenta.
--Deixa ja de filosofar, maca! Hi penso que aquest paio només vol portar-se cap al cine a quants poca-soltes en pugui... i amb violència a dojo, a més. Ah, ¿què me’n dius, de la bestiesa aquella de treure un paio follant amb una dona embarassada? Que no et sembla una parida?
--Potser, però ell fa broma dels tòpics, i com a “Twin Peaks”, se’ls aixafa. ¿Que no saps veure, això?
La Judy i en Ralphie s’hi apropaven cap a ells, en aquell moment.
--Què us passa? –preguntava ell.
--Res, noi, res –senyalava en Tommy a la seva núvia, amb un somriure maliciós als llavis—aquesta, que l’agraden les merdes del David Lynch aqueix... i a sobre, ell té el meu mateix cognom, el nano. ¿Que no us sembla que vacil.la massa?
I se’n van riure. Després van continuar cadascú amb la seva opinió que tenien de “Cor salvatge” i de tota l’obra d’en Lynch. Mentrestant, en Tommy amollava molts juraments dirigits cap al cineasta. La Kathy feia broma:
--Carrossa! Ets un carrossa, que no hi has vist al cinema més que no pas “La diligència” i “Cantant sota la pluja”! Prrrrtz...! –li va treure la llengua.
En Tommy va contestar a això fent-li a ella un copet de mà al cul, fent ella seguidament el mateix amb el cul d’ell. Tant de divertits hi eren “barallant-s’hi”, així que la Judy i en Ralphie van tenir que separar-los.
--Ei, vosaltres! –digué la Judy--. Si en vulgueu fer-vos tocadetes al cul, en pugueu fer-ho, és sa, i excita molt! Millor que us feu tot això al llit. ¿Que us deixo la meva habitació...?
Van continuar fent més de bromes fins que es van cansar. Després van començar cadascú/cadascuna a preparar les maletes per al viatge cap a Barcelona (els que anaven a fer d’aqueix viatge, és clar).
L’endemà, van agafar l’avió Nova York-Barcelona des de l’Aeroport Kennedy a les vuit del matí. Després de més de vuit hores de viatge van arribar cap a l’Aeroport d’El Prat de Llobregat de Barcelona. Ja era allà de nit, si ens recordem de la diferència horària entre Nova York i Barcelona, que en aquesta última son més aviat sis hores més. És a dir, si a Nova York eren les vuit del matí, a Barcelona eren les dues de la tarda; i vuit hores i mitja després, l’hora local barcelonesa ja eren dos quarts d’onze de la nit. Per tant, ja era nit tancada, bon temps i una mica de calor, amb força humitat a l’ambient, una cosa habitual a la zona, sobretot l’estiu.
Allà els hi esperaven els parents de la Winnie, el seu cosí, en Parker Kirby; la seva muller, la Mònica; dues de les seves filles, la Núria i la Susanna (els seus fills i filles tenen noms catalans, tot observem-nos-ho atentament, cosa que qualsevol família fa en un nou país al qual van a residir-ne). Els altres fills, en Joan (encara que sovint li deien en Jack) i la Mònica (que es diu igual que la seva mare) no hi eren allà amb ells, en aqueix moment. També els hi esperava l’Anna Oliola i el seu nòvio, en Mark McHuston, un noi novaiorquès amb aspecte de “catxes”.
--Hola, tia –va saludar l’Anna a la Winnie--. Que ha estat bo, el viatge?
--Oh, sí, molt bo –va contestar l’americana--. N’hem passat el viatge contant-nos acudits de totes classes, bons i dolents, masclistes i feministes... N’hem ideat els arguments d’unes 47 pel.lícules, tots alhora, fixa’t si son copions, he, he... –va tornar a riure’s, amb una rialleta de conill.
--Que veniu al nostre cotxe, o ens repartim tothom entre el nostre i el dels teus cosins? –va suggerir la catalana.
--Sí, sí, hi cabrem...
Rai que no en portaven gens, d’equipatge, i va poder aquest caure perfectament als maleters. Després se’n van anar cap a un hotel a Barcelona, de tres estrelles, situat al carrer d’Aragó. La Judy, en Jarvis i en Tommy van ser els que amb més curiositat s’esguardaven els carrers de la ciutat, potser perquè era la primera vegada que se les veien, excepte la Winnie, l’Artie i la Kathy, que ja hi havia estat allà d’altres vegades. Allà van passar la nit, i l’endemà se’n van llevar per fer una passejada per la ciutat, que potser en farien com la típica “passejada turística” que hi fan els turistes, però que la Winnie volia que aquest cop fóra diferent, i ho van fer, com hem dit, amb marxa. Més tard se’n van anar cap a casa del cosí de la Winnie, en Parker. En aquell moment hi era fent alguna cosa amb la Mònica (la seva filla, no pas la seva muller, que hi havia sortit), que era assajar una cançó d’ella, ja que volia ésser cantant, com la Kathy, però cantant en català.
--Com t’ho fas...? –es va interessar, l’americana.
La Mònica Kirby Fonollosa, una encisadora noia de cabell castany i 1’80 d’alçada, que a la seva banda el seu pare semblava un nan de la Blancaneus, va contestar:
--Res, Kathy, igualment que les que feu vosaltres els americans –parlava un anglès amb accent català--, però en català. ¿Que no has sentit de cançons de rock en una altra llengua que no sigui només l’anglès, tia?
--Sí, moltes, en... en espanyol, italià, francès, alemany... aquí a Europa també ho fan de puta mare, tia.
--Que ho dius, això, com un complit, Kathy?
--Oh, gràcies –va riure una mica aquesta última, potser perquè li feia gràcia la resposta-pregunta de la Mònica.
La Mònica anava vestida amb una brusa vaquera força lleugera, que li deixava el melic a l’aire, pantalons curts de practicar “jogging” i sandàlies. No duia mitges, potser perquè fan molta calor a l’estiu, i més encara amb el clima de la calor humida alta de la Ciutat Comtal, més evident en l’estiu. S’hi va asseure creuant les cames i va agafar uns casetes, tot ensenyant-se’ls a la Kathy.
--Mira, Kathy. Tots aquests paios son cantants de rock en català... però, malauradament, només se’ls hi sent aquí a Catalunya, perquè sembla que a l’Estat Espanyol no interessen pas.
--Ah, ¿i això, perquè...? –es va interessar la Kathy, en no estar gens informada del tema, del qual l’Anna Oliola només l’hi va parlar una vegada, només una mica.
--No ho sé gaire bé... –va contestar la Mònica, tot reflexionant--. Tothom diu de coses ben diferents d’això, tia. Uns diuen que a Madrid no pas interessa la cultura catalana i d’altres que sí; també diuen que si no interessa allà és perquè els catalans som molt avorrits, molt fats, que no tenim la gràcia que tenen, per exemple, els andalusos. ¿Que m’entens...?
--Em... no gaire... –digué la Kathy, intentant també ésser sincera, mentre intentava comprendre tot allò, que li sonava a exòtic, malgrat que ja hi havia estat allà d’altres vegades i havia sentit parlar-ne, del tema.
--Ah, no?
--No, no, Mònica.. –intentava explicar-s’ho bé--. És que això no el coneixia gens bé. Potser no me l’han explicat com ho has fet tu.
--Ah, bé... És que Catalunya és força diferent, de la resta del país.
--Ja m’hi havia dit, això. ¿I és molt diferent de debò?
--Potser sí... No massa, és clar, però sempre hi ha hagut moltes diferències, i tot el rotllo aqueix.
--I com és, tot això?
--Doncs... crec que és perquè... ja saps que l’Espanya, des del segle XVI, amb la Inquisició i totes aqueixes bestieses, va començar a aïllar-se de la resta d’Europa, va perdre el seu poder a Flandes, i... i molta gent se n’anava cap a l’Amèrica, sobretot la gent amb talent, quedant-s’hi els mediocres. Quan va arribar al tron el rei Carles III, ja allà pel segle XVIII, hi veia que l’Espanya s’estava quedant ben antiquada, a més d’aïllada i ficada en si mateixa, i va decidir fer de reformes, modernitzant el país. Però quan el paio va aclucar els ulls, és a dir, que se’n va anar cap al forat, és a dir, que se’n va morir el paio –utilitzava la Mònica un llenguatge ben col.loquial excessivament a vegades, i per això tenia que parlar-ne vàries vegades del mateix, per ésser més comprensible--, tot se’n va anar en orris, i els seus hereus no van continuar les seves reformes. Rai que aquí a Catalunya van continuar d’aqueixes reformes pel seu compte, per que la diferència de desenvolupament entre aquesta comunitat autònoma i la resta d’Espanya resulta evident, si te les examines amb atenció...
Va tornar a preguntar a la Kathy si aquesta li comprenia bé o no, i ella digué que sí.
--Dabuten –va amollar la Mònica--. Podria parlar-te de més coses, com l’11 de Setembre del 1714, quan el pare d’en Carles III, en Felip V, va derrotar a Catalunya sencera, humiliant-se-la en una Guerra de Sucessió, potser perquè els catalans en volien un altre Rei... Bé, això, millor que ho llegeixis en un llibre d’Història, maca. Segur que ara no comprens gaire del que t’estic parlant. T’hi pensaràs que els d’aquí son ben estranys, ¿oi que sí?
--No, Mònica. Als Estats Units n’hem tingut una cosa semblant, com el que els va passar als Estats del Sud després de la Guerra de Secessió. Per allò, ens hi tracten una mica malament, als que som del Nord.
--Ja, però no facis de comparacions, Kathy. Això no és el mateix, cony. Que els del Sud no aguantaven que se’ls acabés el “xollo” dels esclaus, i per això en volien separar-se de la Unió Americana. Que l’Abraham Lincoln en volia acabar amb això...
S’hi va apropar en aqueix moment la Judy, amb en Jarvis darrera d’ella.
--Què hi feu, noies? Quin rotllo us feu? –va preguntar.
--Res, Judy, xerrem de música i d’Història –va contestar la Kathy--. És curiós que aquesta noia maca –li va fer una carícia i una pessigada a la Mònica a la galta esquerra—és molt catalanista. No sembla res d’americana.



--És lògic, Kathy –digué en Jarvis--. Si hi ha nascut aquí...
--Que ets pro-americana, o potser anti-americana, com alguns europeus, oi que sí? –li va preguntar la Judy a la Mònica, per curiositat.
--Vaja, la ironia novaiorquesa, ¿oi que sí? –va fer broma la catalana (no cal que la diguem “catalano-americana”).
--Potser, noia. ¿Què em dius...?
--Dona, soc americana... bé, filla d’americans, i quan hi penso en aquestes coses, n’estic dividida... potser perquè m’hi vaig criar, igualment que les meves germanes i el meu germà. I encara que vam tenir d’alguns problemes per això, per ésser una filla d’americans, fa alguns anys... Podem estar a favor o en contra d’Amèrica.
--Com que a favor o en contra...?
--Noia, hi veig que no comprens gens, tot això. Si hi veig que l’Amèrica hi ha fet alguna cosa dabuten, li dono el meu suport, això segur que s’ho dono... però si l’ha fet malament, puc criticar-la. ¿Que no és Estats Units un país lliure, oi que sí? Doncs també se li pot fer de crítiques, com aquí s’hi critica a l’Espanya, que molts en poden dir, sense que passi res, les putades que els espanyols van fer-hi a les seves colònies americanes, o el que hi va fer la Inquisició, i només alguns s’enrabien per això, els que diuen “fatxes”, és a dir, els de l’extrema dreta. ¿Que no hi veus a Nova York les pel.lícules espanyoles que, quan hi parlen d’en Franco, diuen que ell era un malparit? Doncs ja
gairebé ningú se’n queixa aquí de que se li digui així; només d’algun “fatxa”.
Després d’una estona, van parar de xerrar i van tornar amb els altres. I tres hores més endavant, en Jarvis s’hi va apropar a una de les tres germanes Kirby, la Núria, que hi era allà tot dibuixant una cosa, amb un llapis de carbó. Semblava un paisatge amb muntanyes al fons.
--Hola... –li va fer un salut, amb una mica de timidesa.
--Ah, hola... ¿Que com et dius, nano? –no se’n recordava la Núria, del seu nom.
--Jarvis. ¿I tu?
--Núria.
--Núria?
--Sí. És un nom típic d’aquí, corrent en les noies catalanes. El primer és Montserrat –l’hi va explicar ella, que era de cabells castanys, com la seva germana, la Mònica, però una mica més baixa i amb el nas més arremangat. Tenia el seu cabell revolt i tenyit en algunes zones de ros. No era massa llarg, i semblava més aviat el pentinat d’un noi.
--Molt bé. És molt bonic –va amollar ell un complit. Se’n va fixar en els seus dibuixos de paisatges. L’hi va preguntar--: D’aquests paisatges, d’on son, Núria?
--Ep... dels Pirineus Catalans. Son unes muntanyes que hi son al Nord d’aquí, a la frontera amb França. Això, al natural, és molt bonic. Son més maques que no pas les vostres Muntanyes Rocoses... –va riure.
--Que només dibuixes això, nena? –va preguntar en Jarvis, en mirar-se atentament un dels dibuixos que li va oferir la noia.
--No. També faig dibuixos de persones, objectes... qualsevol bestiesa, nano –va voler fer broma la noia, potser per semblar modesta.
--Que estudies en alguna escola d’Art?
--Sí, en una que hi és al Passeig d’Isabel II. M’agrada dibuixar i pintar, i potser acabi fent això, nano, dibuixant de còmics o de Dibuix Artístic.
--Podries ésser totes dues coses alhora, Núria –va assentir en Jarvis, d’una manera cavallerosa.
--Gràcies, nano, això hi pensava.
En aquell moment, va entrar la Judy, que buscava el seu nòvio, i en entrar-hi, els va preguntar:
--Que hi feu, nanos?
--Res, Judy –va contestar la Núria--. Hi veia d’aquests dibuixos aquí, amb el teu nòvio. Sembla que et mola el dibuix, ¿oi que sí, Jarvis? –es va dirigir a l’americana, que hi veia els dibuixos i se’ls trobava ben interessants, a jutjar per la seva absorta contemplació dels mateixos. Començava mirant-se un al qual hi apareixien muntanyes molt altes, plenes de neu, que s’hi veuen als Pirineus Catalans; un altre amb una parella de nois jugant a tennis; un altre amb una altra parella banyant-s’hi a una platja deserta (ella amb biquini; ell amb banyador); un altre amb la mateixa parella a la mateixa platja, però tots nus. Als dos, aqueixa parella fa el mateix posat: asseguts damunt la sorra, ella posant el cap a sobre de l’espatlla dreta d’ell. El traç dels dibuixos era força bo, molt suau, una mica “naïf” però també amb una mica d’ironia. En Jarvis s’ho va ensenyar a la seva núvia, i aquesta va opinar, meravellada:
--Fotre, tia! A la teva banda, en Van Gogh i en Renoir semblen pintors de brotxa grossa! Com dibuixes de bé, cony!
--No exageris, Judy –li va demanar la catalana, modesta--. Tinc molt bona mà, això sí... Els meus pares i els meus germans, tots els dies m’amollen el mateix rotllo, fotre... Que si ho faig molt bé, com dius tu... però crec que tots exagereu. A més a més, en Van Gogh i en Renoir son molt grans pintors, i ho fan de puta mare.
--Núria, ¿perquè vas dibuixar a la mateixa parella vestida i tota nua? –va preguntar la Judy.
--Que volies fer com en Goya amb “La maja vestida” i “La maja nua”? –va preguntar en Jarvis, gairebé alhora que la seva núvia, a un segon d’atropellar amb la seva frase la pregunta d’ella.
--Doncs... volia fer dos posats diferents, i... és com digueu, que se’m va ocórrer el que va fer en Goya amb la Duquessa d’Alba. Als artistes, sempre ens mola cercar de coses insòlites, alguna cosa original.
--Doncs em sembla bonic –digué la Judy, tot mirant-se atentament i amb un cert somriure d’admiració i sensualitat el dibuix del nu--. A Nova York conec a gent que pinta i dibuixa molt bé. A vegades hi he pensat en posar per algun quadre.
--Ah, sí...? –s’hi va sorprendre, la Núria--. Ep... perdona’m la pregunta, tia, però... ¿que mai no t’han proposat posar tota nua?
--Sí, algun cop, però mai no l’he fet, potser per timidesa. Ara sí podria fer-ho; si qui em va a pintar no és cap fastigós ni tampoc cap bordegàs, ho faria sense problema. Més d’un, que m’ho va proposar, vaig pensar que només ell volia lligar amb mi, i això no m’agrada. No tinc de prejudicis, però que no me’n venguin amb bestieses.



--Aleshores, ¿que ho faries?
--El què? Posar tota nua per a un dibuix teu?
--Sí, és clar.
--És clar que sí. Com tu ets una dona, segur que sabràs fer-ho com cal.
--En què sentit...?
--En que tu no em dibuixaràs tota només per intentar lligar amb mi, segur. I que les dones en sabem veure millor la part sensible de l’art, no el “morbo”, com la majoria dels paios.
--Ah, bé... ep... –va semblar que la Núria dubtava sobre el que anava a dir posteriorment—Volia fer-vos alguna proposició... referent a això...
--El què...?
--Jo... hi havia pensat en si vosaltres dos en podreu posar per a un dibuix meu...
--Tots dos? Tots nus...? I a la platja, com d’aqueixos amics teus? –va assenyalar la Judy els dibuixos de la platja.
--Em... sí. Però si no en vulgueu, no teniu que fer-ho.
--No, tranquila –la va tranquil.litzar la Judy--. Ens mola això, ¿oi que sí, Jarvis? –se’n va mirar de reüll el seu nuvi.
--Doncs... sí, és clar –va contestar ell, tot i que no gens convençut, però l’atreia la idea, potser pel “morbo”, sobretot allò de veure’s la seva núvia tota nua.
--Bé –digué la Mònica--. Demà podrem apropar-nos cap a l’estudi d’un amic meu, que és pintor, molt conegut aquí, i allà hi podrem fer tot això. Ah, ¿que n’esteu segurs de que...?
--Que sí, ximple, que sí –va insistir la Judy.
--Bé, gràcies.
Així que van quedar-hi per que l’endemà foren cap a aqueix estudi d’aquell pintor. Però encara restava força temps per acabar d’aquell dia, així que van continuar amb altres coses.
L’Arthur hi era amb la Winnie i l’Anna Oliola, en aqueix mateix moment, per les vores de Barcelona, fent una passejada per un bosc. Era el bosc de la muntanya del Tibidabo, una de les que voregen la ciutat, d’uns 532 metres d’alçada. S’hi troba cap al Nord. L’Anna és d’alçada mitjana, bruna i ulls castanys. Anava vestida amb roba vaquera, pantalons, brusa i gorreta, tot vaquer, potser l’herència de la seva residència als Estats Units.
La catalana els va preguntar:
--Que mai no heu vist, un bosc com aquest?
--Doncs, sí –respongué l’Arthur, mirant a totes bandes--. A Califòrnia, al Yosemite Park, o al Yellowstone Park, al Nord-Oest dels Estats Units. Aquest últim és tant de gros que ocupa molt més territori que no pas el País Basc sencer.
--Oh, vaja... –va comentar l’Anna--. Quants quilòmetres quadrats en té?
--9.000, Anna –va contestar ara la Winnie.
--Oh, cony, una mica gros –digué l’Anna amb ironia--. I el País Basc té una mica més de 7.000...
Es van riure l’actor i la cineasta.
--Quantes vegades hi has recorregut, d’aquest camí? –va preguntar la Winnie més tard.
--Moltes, Winnie. Malaguanyat, en Mark no hi ha pogut venir. L’agrada molt fer-s’hi de passejades, cada cop que hi venim per Barcelona. A Nova York hi és el Central Park, però no s’assembla, a això.
--Ja ho crec –digué l’Arthur--. Al Central Park jo puc caminar i practicar “jogging”, però és ben diferent a aquest indret.
I la Kathy i en Tommy? Hi eren fent una passejada pel carrer de Muntaner, cantonada amb el carrer de València, a prop de casa dels parents de la Winnie.
--Hi veig que aquí a l’Espanya hi ha també de noies molt maques –digué en Tommy, tot fixant-se en una noia rossa, molt maca i vestida i pentinada a la moderna, quan hi passava al costat d’ells.
--Ja, i molts nois ben macos també –li va respondre la seva núvia, tot assenyalant un noi igualment molt maco, que hi passava a la seva banda esquerra.
--Jo hi creia que tots els espanyols tenien el cabell bru, només.
--No, home, n’hi ha de tot. ¿Que no ho veus...?
En aquell moment, hi veien passar la Susagna, una de les filles dels Kirby. Anava acompanyada d’un noi, que semblava una imitació més aviat barata d’en Tarzan, que portava ulleres. Els van fer un salut, i ell es va presentar: es deia Modest Muntanyola, i com ella, hi estudia Informàtica. Després, la Susagna i en Modest els van convidar a veure al cinema “Cor salvatge”, la pel.lícula d’en David Lynch que la Kathy volia veure una altra vegada, sobretot perquè sabia que a l’Espanya hi projectaven la versió íntegra, sense censura. En Tommy va rondinar:
--Fotre! Un altre cop tenim que aguantar, d’aqueix rotllo!
Ja recordaran que a ell no l’havia agradat res, però a ella sí. Abans van trucar a casa de la Susagna per dir que no arribarien fins l’hora del sopar. I se’n van anar cap a un cinema del Passeig de Gràcia. Allà la projectaven en versió doblada en castellà, que no agradava gens en Tommy, ja que, com a tots els nord-americans, està molt més acostumat a la versió original en una pel.lícula, sigui aquesta en anglès o en qualsevol altra llengua. I veia que aquells personatges típicament nord-americans hi apareixien d’aquella manera, doblats en espanyol, igualment que si foren de joves espanyols, jutjant els diàlegs de la versió espanyola. A la Winnie semblava agradar-la encara més, ja que estava acostumada a això, en haver sentit les seves pel.lícules doblades en espanyol, francès, italià o alemany, les llengües en les quals se’n doblen més les pel.lícules estrangeres.
I després, quan va finalitzar la pel.lícula, en Tommy continuava pensant el mateix que quan la va veure a l’Amèrica: que li semblava una bestiesa, que no sabia per on agafar-se-la, etcètera.
--Ets molt exagerat, Tommy –li va dir la Susagna--. Potser el Lynch aquest se n’ha passat una mica, com fa sempre, però exageres, nano.





--Sí, sí, jo exagero, maca, però el final de la pel.lícula no s’ho creu ni tant sols ell mateix. I, a més, hi veig que aquí hi ha fet un doblatge en el qual els joves de Texas semblen joves d’aquí, parlant com els d’aquí, talment que si foren de llatins.
--No exageris –ara, hi parlava la Kathy--. Que nosaltres hem llegit molts llibres d’altres països, traduïts a l’anglès, i ningú se’n queixa. Ni nosaltres tampoc.
--No fotis, Kathy, que això no és el mateix –va rondinar en Tommy--. A més, hi veig que, mentre a la versió original qualsevol actor hi parla amb l’accent del seu Estat natal, aquí tothom, al doblatge, hi parlen amb el mateix accent espanyol. Així, em semblaven iguals tots els personatges. ¿Que és que aquí fan les coses tant de barroeres, oi que sí?
--Cony, no sabia que el teu nuvi fóra de la Reial Acadèmia de la Llengua –va opinar la Susagna, divertida.
En Tommy no sabia gens què significava allò de la “Reial Acadèmia...”, etcètera. Van tenir que explicar-s’ho totes dues (la Kathy ja sabia què és, la Reial Acadèmia).
--Ui, si pots escoltar els doblatges en català, que tothom hi sembla sortit d’una novel.la d’en Josep Pla... –digué ara en Modest, rematant allò.
--Que son dolents? –va preguntar la Kathy.
--Oh, no, n’hi ha de tot: bons i dolents... però deixa’l estar, ¿d’acord? Parlem-ne d’una altra cosa: ¿que és cert que la teva germana i el seu nuvi, en Jarvis, posaran tots nus per a un dibuix d’ella?
--Qui t’ho ha dit...? –preguntava sorpresa la Kathy, que no s’ho creia.
--Ningú; ho vaig sentir tot abans de sortir al carrer amb el meu nòvio. Deia que demà la Judy i en Jarvis s’aniran cap a l’estudi del seu amic pintor i allà hi faran tot això –va respondre la Susagna, tranquil.la, com si allò no fóra res d’important.
--Caram, aquests nois –va comentar en Tommy--, “S’han fet un pa com unes hòsties”.
Aquest últim ho va dir en català, amb accent americà, és clar, i va deixar tots sorprens a la Susagna i al Modest, sobretot. La Kathy, que no coneixia pas la llengua catalana (coneixia d’algun mot o frase, però no aquesta), no se’n va sorprendre gens perquè no va comprendre res.
--Què has dit? –va preguntar en Modest.
--Doncs... “S’han fet un pa com unes hòsties”..., una... una frase que vaig sentir dir a la vostra mare, la Mònica, que com és d’aquí diu moltes coses com aquesta... però no sé què cony significa... –semblava tot ruboritzar-se’n.
Ells se la van traduir al castellà i els va fer gràcia, més que no pas, per una altra cosa, perquè els semblava ben curiosa, igualment que tot el que hi veien a Catalunya des de que hi eren. Una cosa, en definitiva, que els passa a tothom quan visiten un altre país. Però en el cas dels americans, tot això arriba a prendre sovint de graus pecul.liars.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VI)







CAPÍTULO VI Mientras tanto, en su casa estaba Judy con Jarvis, besándose suavemente mientras estaban sentados en el sofá. --Judy, cariño –le decía él, con cierta melosidad en la voz, a la brasileña, pero con mucha sensualidad, que a ella la volvía loca y le colmaba de deseo--, ¿por qué no nos vamos a la cama? --¿Ahora...? –contestó ella, con esa misma melosidad en su voz, que pretendía seguir como un juego--. No sé... ahora no, Jarvis, que mis padres y mi hermana podrían vernos... y no me molan los mirones. --¡A la mierda los mirones! –gruñó Jarvis, con convicción. --Jarvis, que yo soy moderna, no tengo prejuicios, ya lo sabes... pero es que esos gilipollas siempre se cachondean cuando nos ven follar. Para ellos debemos ser como personajes de una peli de Bob Hope. --Esto... –él cambió de tema, ya que se acordaba de algo que debía preguntarle, antes de que se le olvidara--: Judy, ¿tú hablas bien el español? –lo decía por el viaje inminente que harían todos a Barcelona. --Sí, hombre, sí –contestó ella, acariciándole suavemente por la coronilla--. ¿Y tú? --También. Lo aprendí en las veces que he ido al Sur de California, cerca de la frontera con México, y en viajes a México. Además, en Los Ángeles hay mucha gente que habla español, más que aquí. --Como si estuviéramos en casa. Y se fueron seguidamente a la cama, cerrando con llave la puerta de la habitación, para que no pudiera espiarles nadie, y así Judy pudiera acabar con la desagradable sensación de sentirse observada e incluso criticada y objeto de burlas si no hacía bien el amor con su chico. Si no se hace bien, es algo normal, pero para ella se ha convertido en un suplicio el tener que aguantar bromas así. Y prefirió tener cuanta más tranquilidad mejor. Al día siguiente, Ralphie se acercó a su hermana y le preguntó: --Eh, Judy, ¿ayer tú y Jarvis lo hicisteis? --¿Y a ti qué te importa? –contestó ella con desdén, como queriendo guardárselo para sí. --No, es que creo que tu novio y tú nos habéis copiado los jadeos... --¿Que os hemos copiado qué...?
--Los jadeos, guapa; ya sabes, “ah, ah, ah...” –Ralphie se puso a imitar jadeos, de forma exagerada y cómica, como lo haría un personaje de una película de Mariano Ozores en España--. Yo y Nicole lo hacemos como si cantásemos “Only youuuuu...” –imitó la voz algo melosa del cantante de The Platters para cantar “Only you” (Sólo tú). --Envidioso, que eres un envidioso –le riñó Judy, divertida. En aquel momento entraba Kathy, acompañada de Tommy, cogidos de la mano, e iban charlando. --Te digo que esa peli de “Corazón salvaje” es una chorrada –decía Tommy, algo molesto por que parecía que Kathy no estaba para nada de acuerdo con él--. Ese David Lynch, que también es una chorrada que tenga mi mismo apellido (aunque no somos ni siquiera parientes), es un sinvergüenza. Nos ha estado tratando como a gilipollas durante toda la peli. ¡Si hasta metía al hada buena de “El mago de Oz”! ¿Qué coño pinta ese personaje ahí...? Creo que está chalado, el tío. No me extraña que su peli de “El hombre elefante” se la produjera Mel Brooks, otro chalado, que encima es un payaso que no hace más que payasadas. --No digas chorradas, coño –protestó Kathy--. David Lynch lo hace de puta madre, tío. Quizá pueda dejarnos confundidos cuando mete cosas raras, que sólo le molan a él, pero está bien. Ah, cuando lleguemos a España, quiero que veamos la película, que creo que allí se ha estrenado en la versión íntegra, con las escenas que la censura no nos ha dejado ver aquí. --Ah, sí, claro, las más violentas... ¿es eso? –Tommy puso una mueca de desagrado, sólo con acordarse de lo que ya había visto de la película, con el añadido de imaginar cómo serían las que no habían dejado ver la censura en los Estados Unidos. --Quizá, pero no hay más escenas así, Tommy. Creo que allí ponen la escena en la que a Willem Dafoe le vuelan la cabeza de un tiro. --Eso es lo que más miedo me da, Kathy... –dijo Tommy, con una mueca de profunda tristeza, mirándose a su novia de reojo hacía la derecha. --Chico, a mí tampoco me gusta nada la violencia gratuita... pero con David Lynch se puede soportar. --Ya, como en “Terciopelo azul”. ¿Te hubiera gustado si te hiciera el amor igual que si te violara, como le hacía Dennis Hopper a Isabella Rosellini en aquella escena, gritando él todo el rato, como un histérico, “¡Papi, entra en casa!”? Seguro que no. --Claro que no, Tommy. Pero David demuestra que la gente que parece tranquila no lo es... y que puede ser muy violenta. --¡Deja ya de filosofar, guapita! Pienso que éste tío sólo quiere llevar al cine a cuantos gilipollas pueda... y con violencia a montones, además. Ah, ¿qué me dices de la chorrada aquella de sacar a un tío follando con una mujer embarazada? ¿No te parece una parida? --Quizá, pero él se cachondea de los tópicos, y como en “Twin Peaks”, los machaca. ¿No sabes ver eso?Judy y Ralphie se acercaban a ellos en aquel momento. --¿Qué os pasa? –preguntaba él. --Nada, chico, nada –señalaba Tommy a su novia, con una sonrisa maliciosa en los labios—ésta, que le gustan las mierdas del David Lynch ese... y encima tiene mi mismo apellido, el tío. ¿No os parece que vacila demasiado? Y se rieron. Luego siguieron dando cada uno la opinión que tenían de “Corazón salvaje” y de toda la obra de Lynch. Mientras, Tommy soltaba muchos tacos dirigidos al cineasta. Kathy bromeaba: --¡Carroza! ¡Eres un carroza, que no has visto más cosas en el cine que “La diligencia” y “Cantando bajo la lluvia”! ¡Prrrrrtz...! –le sacó la lengua. Tommy contestó a esto dándole a ella una palmadita en el culo, haciendo ella seguidamente lo mismo con el culo de él. Tan divertidos estaban “peleándose” así que Judy y Ralphie tuvieron que separarlos. --¡Hey, vosotros! –dijo Judy--. Si queréis daros palmaditas en el culo, podéis hacerlo, es sano, y excita cantidad! Mejor que os las deis en la cama. ¿Os dejo mi habitación...? Siguieron con más cachondeos hasta que se cansaron. Luego empezaron cada uno/a a preparar las maletas para el viaje a Barcelona (los que iban a hacer ese viaje, claro). Al día siguiente, cogieron el avión Nueva York-Barcelona desde el Aeropuerto Kennedy a las ocho de la mañana. Después de más de ocho horas y media de viaje, llegaron al Aeropuerto de El Prat de Llobregat de Barcelona. Ya era allí de noche, si nos acordamos de la diferencia horaria entre Nueva York y Barcelona, que en ésta última son unas seis horas más. Es decir: si en Nueva York eran las ocho de la mañana, en Barcelona eran las dos de la tarde; y ocho horas y media después, la hora local barcelonesa era ya las diez y media de la noche. Por lo tanto, ya era noche cerrada, buen tiempo y algo de calor, con bastante humedad en el ambiente, algo habitual en la zona, sobre todo en verano. Allí les esperaban los parientes de Winnie, su primo Parker Kirby, su esposa Mónica, dos de sus hijas, Núria y Susagna (sus hijos e hijas tienen nombres catalanes, observémoslo atentamente, algo que cualquier familia hace en un nuevo país al que vayan a vivir). Los demás hijos, Joan (aunque a veces le llamaban Jack) y Mónica (que se llama igual que su madre) no estaban allí con ellos, en ese momento. También les esperaba Anna Oliola y su novio, Mark McHuston, un chico neoyorkino con pinta de “cachas”. --Hola, tía –saludó Anna a Winnie--. ¿Ha sido bueno el viaje? --Oh, sí, muy bueno –respondió la americana--. Hemos pasado el viaje contándonos chistes de todas clases, buenos y malos, machistas y feministas... Hemos ideado los argumentos de unas 47 películas, todos a la vez, fíjate si son copiones, je, je... –volvió a reírse, con una risilla de conejo. --¿Venís en nuestro coche, ó nos repartimos todos entre el nuestro y el de tus primos? –sugirió la catalana. --Sí, sí, cabremos... Menos mal que no llevaban mucho equipaje, y pudo éste caber perfectamente en los maleteros. Luego se fueron a un hotel en Barcelona, de tres estrellas, situado en la Calle de Aragón. Judy, Jarvis y Tommy fueron los que con más curiosidad miraban las calles de la ciudad, quizá por ser la primera vez que las veían, excepto Winnie, Artie y Kathy, que ya habían estado allí otras veces. Allí pasaron la noche, y al día siguiente se levantaron para hacer un paseo por la ciudad, que quizá lo harían como el típico “paseo turístico” que hacen los turistas, pero que Winnie quería que ésta vez fuese diferente, y lo hicieron, como decimos, con marcha. Más tarde fueron a la casa del primo de Winnie, Parker. En aquel momento estaba haciendo alguna cosa con Mónica (su hija, no su esposa, que había salido), que era ensayar una canción de ella, ya que quería ser cantante, como Kathy, pero cantando en catalán. --¿Cómo te lo montas...? –se interesó la americana. Mónica Kirby Fonollosa, una encantadora chica de pelo castaño y de 1’80 de estatura, que a su lado su padre parecía un enanito de Blancanieves, respondió: --Nada, Kathy, como las que hacéis vosotros los americanos –hablaba un inglés con acento catalán--, pero en catalán. ¿No has oído canciones de rock en otra lengua que no fuese solamente el inglés, tía? --Sí, muchas, en... en español, italiano, francés, alemán... aquí en Europa también lo hacen de puta madre, tía. --¿Lo dices como un cumplido, Kathy? --Oh, gracias –rió un poco ésta última, quizá por que le hacía gracia la respuesta-pregunta de Mónica.Mónica iba vestida con una blusa vaquera bastante ligera, que dejaba el ombligo al aire, pantalones cortos de practicar “jogging” y sandalias. No llevaba medias, quizá por que dan mucho calor en verano, y más con el clima de calor húmedo alto de la Ciudad Condal, más evidente en verano. Se sentó cruzando las piernas y cogió unos cassettes, enseñándoselos a Kathy. --Mira, Kathy. Todos éstos tíos son cantantes de rock en catalán... pero, desgraciadamente, sólo se les oye aquí en Catalunya, por que parece que en el Estado Español no interesan. --Ah, ¿y eso por qué...? –se interesó Kathy, al no estar informada del tema, del cual Anna Oliola sólo le habló alguna vez de pasada. --No lo sé muy bien... –respondió Mónica, reflexionando--. Todo el mundo dice cosas muy distintas de esto, tía. Unos dicen que en Madrid no interesa la cultura catalana y otros que sí; también dicen que si no interesa allí es por que los catalanes somos muy aburridos, muy sosos, que no tenemos la gracia que tienen, por ejemplo, los andaluces. ¿Me entiendes...? --Em... no mucho... –dijo Kathy, intentando también ser objetiva, mientras intentaba entender todo aquello, que le sonaba a exótico, pese a que ya había estado allí otras veces y había sentido hablar del tema. --¿Ah, no?
--No, no, Mónica... –intentaba explicárselo bien--. Es que eso no lo conocía bien. Quizá no me lo han explicado como lo has hecho tú. --Ah, bien... Es que Catalunya es bastante diferente del resto del país. --Ya me habían dicho eso. ¿Y es muy diferente de verdad? --Quizá sí... No demasiado, claro, pero siempre ha habido muchas diferencias y todo el rollo ese. --¿Y cómo es eso? --Pues... creo que es por que... ya sabes que España, desde el siglo XVI, con la Inquisición y todas esas chorradas, empezó a aislarse del resto de Europa, perdió su poder en Flandes, y... y mucha gente se iba a América, sobre todo los talentosos, quedándose aquí los mediocres. Cuando llegó al trono el rey Carlos III, ya por el siglo XVIII, veía que España se estaba quedando muy anticuada, además de aislada y metida en sí misma, y decidió hacer reformas, modernizando el país. Pero cuando el tío la palmó, es decir, que se fue al hoyo, es decir, que se murió el tío –usaba Mónica un lenguaje coloquial en exceso a menudo, por lo que a veces tenía que darle vueltas a lo mismo, para resultar más comprensible--, todo se jodió, y sus herederos no siguieron las reformas. Menos mal que aquí en Catalunya continuaron esas reformas por su cuenta, por lo que la diferencia de desarrollo entre ésta comunidad autónoma y el resto de España resulta evidente, si las examinas con atención... Volvió a preguntar a Kathy si ésta le comprendía bien ó no, y ella dijo que sí. --Dabuten –soltó Mónica--. Podría hablarte de más cosas, como el 11 de Septiembre de 1714, cuando el padre de Carlos III, Felipe V, derrotó a Catalunya entera, humillándola en una Guerra de Sucesión, quizá por que los catalanes querían otro Rey... Bien, eso, mejor que lo leas en algún libro de Historia, guapa. Seguro que ahora no comprendes mucho de lo que te estoy hablando. Te pensarás que los que aquí son muy raros, ¿no? --No, Mónica. En los Estados Unidos hemos tenido algo parecido, como lo que les pasó a los Estados del Sur después de la Guerra de Secesión. Por ello, nos tratan un poco mal a los que somos del Norte. --Ya, pero no hagas comparaciones, Kathy. Esto no es lo mismo, coño. Que los del Sur no soportaban que se les acabase el chollo de los esclavos, y por eso querían separarse de la Unión Americana. Que Abraham Lincoln quería acabar con eso... Se acercó en ese momento Judy, con Jarvis detrás de ella. --¿Qué hacéis, chicas? ¿Qué rollo os montáis? –preguntó. --Nada, Judy, charlamos de música y de Historia –contestó Kathy--. Es curioso que ésta guapita –le dio una caricia y un pellizco a Mónica en la mejilla izquierda—es muy catalanista. No parece nada americana. --Es lógico, Kathy –dijo Jarvis--. Si ha nacido aquí... --¿Eres proamericana, ó quizás antiamericana, como algunos europeos? –le preguntó Judy a Mónica, por curiosidad. --Vaya, la ironía neoyorkina, ¿no? –bromeó la catalana (no hace falta que le llamemos “catalanoamericana”). --Quizás, chica. ¿Qué me dices...? --Mujer, soy americana... bien, hija de americanos, y cuando pienso en éstas cosas estoy dividida... quizá por que me crié aquí, como mis hermanas y mi hermano. Y aunque tuvimos algunos problemas por esto, por ser hija de americanos, hace algunos años... Podemos estar a favor ó en contra de América. --¿Cómo que a favor ó en contra...? --Chica, veo que no comprendes bien esto. Si veo que América ha hecho algo dabuten, la apoyo, vaya que si la apoyo... pero si lo ha hecho mal, puedo criticarla. ¿No es Estados Unidos un país libre? Pues también se le puede criticar, como aquí se critica a España, que muchos pueden decir, sin que pase nada, las putadas que los españoles hicieron en sus colonias americanas, ó lo que hizo la Inquisición, y sólo algunos se enfadan por eso, los que se llaman “fachas”, es decir, los de la extrema derecha. ¿No ves en Nueva York las películas españolas que, cuando hablan de Franco, dicen que él era un hijo de puta? Pues ya casi nadie se queja aquí de que se le llame así; sólo algún “facha”. Después de un rato, pararon de conversar y volvieron con los otros. Y tres horas más tarde, Jarvis se acercó a una de las tres hermanas Kirby, Núria, que estaba allí dibujando una cosa, con carboncillo. Parecía un paisaje con montañas al fondo. --Hola... –le saludó, con algo de timidez. --Ah, hola... ¿Cómo te llamas, tío? –no recordaba Núria su nombre. --Jarvis. ¿Y tú? --Núria. --¿Núria? --Sí. Es un nombre típico de aquí, corriente entre las chicas catalanas. El primero es Montserrat –le explicó ella, que era de pelo castaño, como su hermana Mónica, pero algo más baja y con la nariz más respingona. Tenía su pelo enmarañado y teñido en algunas zonas de rubio. No era demasiado largo, y parecía más el peinado de un chico. --Muy bien. Es muy bonito –soltó él un piropo. Se fijó en sus dibujos de paisajes. Le preguntó--: ¿Estos paisajes, de dónde son, Núria? --Eh... de los Pirineos Catalanes. Son unas montañas que quedan al Norte de aquí, en la frontera con Francia. Esto, al natural, es muy bonito. Son más preciosas que vuestras Montañas Rocosas... –rió. --¿Sólo dibujas esto, nena? –preguntó Jarvis, al mirar atentamente uno de los dibujos que le ofreció la chica. --No. También hago dibujos de personas, objetos... cualquier chorrada, tío –quiso bromear la chica, quizá por parecer modesta. --¿Estudias en alguna escuela de Arte? --Sí, en una que está en el Paseo de Isabel II. Me gusta dibujar y pintar, y quizá acabe siendo esto, tío, dibujante de cómics ó de Dibujo Artístico. --Podrías ser las dos cosas a la vez, Núria –asintió Jarvis, de forma caballerosa. --Gracias, tío, eso pensaba. En aquel momento entro Judy, que buscaba a su novio, y al entrar, les preguntó: --¿Qué hacéis, tíos? --Nada, Judy –contestó Núria--. Veía estos dibujos con tu novio. Parece que te mola el dibujo, ¿no, Jarvis? –se dirigió a la americana, que veía los dibujos y los encontraba muy interesantes, a juzgar por su absorta contemplación de los mismos. Empezaba mirando uno en el que aparecían montañas muy altas, plenas de nieve, de las que se ven en los Pirineos Catalanes; otro con una pareja de chicos jugando al tenis; otro con otra pareja bañándose en una playa desierta (ella con bikini, él con bañador); otro con la misma pareja en la misma playa, pero completamente desnudos. En los dos, dicha pareja posaba de la misma manera: sentados en la arena, ella apoyando la cabeza en el hombro derecho de él. El trazo de los dibujos era bastante bueno, muy suave, un poco “naïf” pero también con algo de ironía. Jarvis se lo enseñó a su novia, y ésta opinó, maravillada: --¡Joder, tía! ¡A tu lado, Van Gogh y Renoir parecen pintores de brocha gorda! ¡Cómo dibujas, coño! --No exageres, Judy –le pidió la catalana, modesta--. Tengo muy buena mano, eso sí... Mis padres y mis hermanos, todos los días me sueltan el mismo rollo, joder... Que si lo hago muy bien, como dices tú... pero creo que todos exageráis. Además, Van Gogh y Renoir son grandísimos pintores, y lo hacen de puta madre.
--Núria, ¿por qué dibujaste a la misma pareja vestida y desnuda? –preguntó Judy. --¿Querías hacer como Goya con “La maja vestida” y “La maja desnuda”? –preguntó Jarvis, casi al mismo tiempo que su novia, a un segundo de atropellar con su frase la pregunta de ella. --Pues... quería hacer dos poses distintas, y... es como decís, que se me ocurrió lo que hizo Goya con la Duquesa de Alba. A los artistas siempre nos mola buscar cosas insólitas, algo original. --Pues me parece bonito –dijo Judy, mirando atentamente y con una cierta sonrisa de admiración y morbo a la vez el dibujo del desnudo--. En Nueva York conozco a gente que pinta y dibuja muy bien. A veces he pensado en posar para algún cuadro. --¿Ah, sí...? –se sorprendió Núria--. Eh... perdóname la pregunta, tía... pero..., ¿nunca te han propuesto posar desnuda? --Sí, alguna vez, pero nunca lo he hecho, quizá por timidez. Ahora sí podría hacerlo; si quien me vaya a pintar no es ningún guarro ni ningún borde, lo haría sin problema. Más de uno, que me lo propuso, pensé que sólo quería ligar conmigo, y eso no me va. No tengo prejuicios, pero que no me vengan con chorradas. --Entonces, ¿lo harías? --¿El qué? ¿Posar desnuda para un dibujo tuyo? --Sí, claro.
--Por supuesto. Al ser mujer, seguro que sabrás hacerlo como Dios manda. --¿En qué sentido...? --En que tú no vas a dibujarme desnuda por intentar ligar conmigo, seguro. Y que las mujeres sabemos ver mejor la parte sensible del arte, no el morbo, como la mayoría de los tíos. --Ah, bien... eh... –pareció dudar Núria sobre lo que iba a decir posteriormente—Quería proponeros algo... referente a esto... --¿El qué...? --Yo... había pensado en si vosotros dos podríais posar para un dibujo mío... --¿Los dos? ¿Desnudos...? ¿Y en la playa, como esos amigos tuyos? –señaló Judy los dibujos de la playa. --Ehm... sí. Pero si no queréis, no tenéis que hacerlo. --No, tranquila –le tranquilizó Judy--. Nos mola esto, ¿verdad, Jarvis? –miró de reojo a su novio. --Pues... sí, claro –contestó él, aunque no muy convencido, pero le atraía la idea, quizá por el morbo, sobre todo el de ver a su novia desnuda. --Bien –dijo Mónica--. Mañana podemos acercarnos al estudio de un amigo mío, que es pintor, muy conocido aquí, y allá podremos hacer eso. Ah, ¿estáis seguros de que...?
--Que sí, tonta, que sí –insistió Judy. --Bien, gracias. Así que quedaron para que, al día siguiente, ir a ese estudio del pintor aquel. Pero aun quedaba bastante para acabar el día, así que siguieron con otras cosas. Arthur era con Winnie y Anna Oliola, en ese mismo momento, en los alrededores de Barcelona, paseando por un bosque. Era el bosque de la montaña del Tibidabo, una de las que rodea la ciudad, de unos 532 metros de altura. Queda al Norte. Anna es de estatura media, morena y ojos castaños. Iba vestida con ropa vaquera, pantalones, blusa y gorrita, todo vaquero, quizá heredado de su residencia en los Estados Unidos. La catalana les preguntó: --¿Nunca habéis visto un bosque como éste? --Pues sí –respondió Arthur, mirando a todos los lados--. En California, en el Yosemite Park, ó en el Yellowstone Park, al Noroeste de los Estados Unidos. Éste último es tan grande que ocupa más territorio que todo el País Vasco. --Oh, vaya... –comentó Anna--. ¿Cuántos kilómetros cuadrados tiene? --9.000, Anna –contestó ahora Winnie. --Oh, coño, un poco grande –dijo Anna, con ironía--. Y el País Vasco tiene algo más de 7.000...Se rieron el actor y la cineasta. --¿Cuántas veces has recorrido éste camino? –preguntó Winnie más tarde. --Muchas, Winnie. Lástima que Mark no haya podido venir. Le gusta mucho pasearse por aquí, cada vez que venimos por Barcelona. En Nueva York está el Central Park, pero no se parece a esto. --Ya lo creo –dijo Arthur--. En el Central Park, yo puedo caminar y practicar “jogging”, pero es muy diferente a éste sitio. ¿Y Kathy y Tommy? Estaban paseando por la calle de Muntaner, esquina con la calle de Valencia, cerca de la casa de los parientes de Winnie. --Veo que aquí en España también hay chicas muy guapas –dijo Tommy, al fijarse en una chica rubia, muy guapa y vestida y peinada a lo moderno, cuando pasaba al lado de ellos. --Ya, y chicos muy guapos también –le contestó su novia, señalando a un chico igualmente guapísimo, que pasaba a su izquierda. --Yo creía que todos los españoles eran sólo de pelo moreno. --No, hombre, hay de todo. ¿No lo ves...?En aquel momento, veían pasar a Susagna, una de las hijas de los Kirby. Iba acompañada de un chico, que parecía una imitación tirando a simple de Tarzán, que llevaba gafas. Les saludaron, y él se presentó: se llamaba Modest Muntanyola, y como ella, estudia Informática. Luego, Susagna y Modest les invitaron a ir a ver “Corazón salvaje”, la película de David Lynch que Kathy quería volver a ver, sobre todo por que sabía que en España proyectaban la versión íntegra, sin censurar. Tommy refunfuñó: --¡Joder! ¡Otra vez tenemos que aguantar ese rollo! Ya recordarán que a él no le había gustado nada, pero a ella sí. Antes llamaron a casa de Susagna para decir que no irían por allí hasta la hora de cenar. Y fueron a un cine del Passeig de Gràcia. Allí la ponían en versión doblada en castellano, que a Tommy no le agradaba mucho, ya que, como todos los norteamericanos, está acostumbrado a la versión original en una película, sea ésta en inglés ó en cualquier otra lengua. Y veía que aquellos personajes típicamente norteamericanos aparecían así, doblados en español, como si fueran jóvenes españoles, a juzgar por los diálogos de la versión española. A Kathy parecía gustarle más, ya que estaba más acostumbrada a ello, al haber escuchado sus películas dobladas en español, francés, italiano ó alemán, las lenguas a las que más se doblan las películas extranjeras. Y luego, cuando ya acabó la película, Tommy seguía pensando lo mismo que cuando la vio en América: que le parecía una chorrada, que no sabía por donde cogerla, etc. --Eres muy exagerado, Tommy –le dijo Susagna--. Quizás el Lynch éste se haya pasado un poco, como hace siempre, pero exageras, “nano”. --Sí, sí, yo exagero, maja, pero el final de la película, no se lo cree ni él mismo. Y luego, veo que aquí han hecho un doblaje en el que los jóvenes de Texas parecen jóvenes de aquí, hablando como los de aquí, como si fueran latinos. --No exageres –ahora habla Kathy--. Que nosotros hemos leído muchos libros de otros países, traducidos al inglés, y nadie se queja. Ni nosotros tampoco.
--No me jodas, Kathy, que esto no es lo mismo –gruñó Tommy--. Además, veo que, mientras en la versión original cualquier actor habla con el acento de su Estado natal, aquí todos, en el doblaje, hablan con el mismo acento español. Así, me parecían todos los personajes iguales. ¿Es que aquí hacen las cosas así de chapuceras? --Coño, no sabía que tu novio fuera de la Real Academia de la Lengua –opinó Susagna, divertida. Tommy no sabía bien qué significaba aquello de la “Real Academia...”, etcétera. Tuvieron que explicárselo entre las dos (Kathy ya sabía que es la Real Academia). --Huy, si pudieses oír los doblajes en catalán, que todo el mundo parece salido de una novela de Josep Pla... –dijo ahora Modest, rematando aquello. --¿Son malos? –preguntó Kathy. --Oh, no, hay de todo: buenos y malos... pero dejémoslo estar, ¿de acuerdo? Hablemos ahora de otra cosa: ¿es verdad que tu hermana y su novio Jarvis posarán desnudos para un dibujo de ella? --¿Quién te lo ha dicho...? –preguntaba asombrada Kathy, que no se lo creía. --Nadie; lo escuché antes de salir a la calle con mi novio. Decía que mañana, Judy y Jarvis irán al estudio del amigo pintor y allí harán eso –respondió Susagna, tranquila, como si no fuera nada importante. --Caramba, estos chicos –comentó Tommy--, “S’han fet un pa com unes hòsties”.Esto último lo dijo en catalán, con acento americano, claro –la frase, traducida al castellano, era “buena la han montado”--, y dejó asombrados a Susagna y a Modest, sobre todo. Kathy, como no conocía la lengua catalana (conocía alguna palabra ó frase, pero no ésta), no se asombró mucho por que no entendió nada. --¿Qué has dicho? –preguntaba Modest. --Pues... “S’han fet un pa com unes hòsties”..., una... una frase que se la oí decir a vuestra madre, Mónica, que como es de aquí dice muchas como ésta... pero no sé qué coño significa... –pareció ruborizarse. Ellos se la tradujeron al castellano (recordemos, es “Buena la han montado”), y les hizo gracia, más que por otra cosa, por lo curioso que les resultaba, como todo lo que veían en Catalunya desde que estaban allí. Algo, en definitiva, que les pasa a los que visitan otro país. Pero en el caso de los americanos, quizá a veces alcanza grados peculiares.

EN MEMÒRIA DE LA GENT BONA (novel.la breu)

EN MEMÒRIA
DE LA GENT BONA


Dedicat a la meva ex parella
Al seu fill
Als meus avis
A la resta de la meva família
A la bona gent que conec
A la bona gent que no conec (encara)




PRIMER CAPÍTOL




Era un fred matí de la tardor barcelonina. M’hi trobava en una zona nova del Cementiri de Les Corts, al costat de tombes molt més antigues. Tinc que confessar que aquell cementiri, com a seguidor del Barça de tota la vida, em queia simpàtic per tenir allà enterrades diverses figures del barcelonisme en tota la seva Història: Pep Samitier, Ladislao Kubala, César Rodríguez, Nicolau Casaus... però aquell cop no hi venia per fer un homenatge a les meves admirades figures futbolístiques, sinó per fer un altre homenatge no tant agradable.
El temps ajudava a que jo entrés al Cementiri amb l’expressió ben seriosa que calia per la gran pena que sentia a dins.
Em vaig informar abans d’on hi era la tomba en qüestió, ja que en no conèixer gaire aquella zona, tenia por de confondre les tombes, ja que la persona estimada que des de feia poc de temps tenia la seva darrera casa allà (perdó, no volia fer humor negre ara, és com una mena de psicoteràpia) era el fill adolescent de la meva parella, la Nathalie, una francesa de Dijon resident a Barcelona amb la qual vaig començar una feliç relació amorosa fa gairebé un lustre. I la seva tomba encara no tenia la llosa a sobre, amb el seu nom, Jordi Joan Garriga Aurillac (el pare del noi és català, el cognom segon és el d’ella de soltera). Tenia un fred número i una lletra encara a un lateral de la tomba, com si fóra la clau d’un agent secret al servei de Sa Majestat, en espera de tenir una gran llosa elegant i senzilla alhora, com deia sa mare que el noi la podria tenir.
En arribar al lloc en qüestió, em va venir una esgarrifança involuntària. Hi havia passat en poc de temps a un canvi radical en la meva visió d’aquell noi, en Jordi Joan, tant d’agradable i simpàtic, a veure només una llosa de pedra gris rectangular a terra on ell hi havia estat enterrat. Al seu costat hi eren d’altres tombes encara sense inquilí, de dos metres de profunditat i jo anava amb la por de que si m’hi podia caure, no podria sortir-me tot sol.
Em vaig recordar, com als flaix-backs d’una pel.lícula, de l’enterrament, de com la mare, una dona intel.ligent que hi havia acceptat de manera sorprenent una tragèdia tant de gran amb molta calma (em refereixo a la mort d’un fill, i encara més si aquesta va ser tant de sobtada, víctima d’un atracament al mig del carrer). Moltes persones eren presents, entre elles el pare del noi, també tranquil tot i que desfet en llàgrimes un dia abans, com ella, que igual que jo les hi haviem amollat totes les que vam poder amollar.
La resta de la gent eren parents de les dues famílies, la del pare i la de la mare. Tots ben afligits, és clar. Tot i que la Nathalie tractava de fer dignament el seu paper de mare afligida però amb dignitat i sense voler exterioritzar massa els seus sentiments (en això la vaig envejar, jo no soc tant de tranquil com ella), feia un gran esforç per estar tranquila. Després em va dir que els psicòlegs l’havien aconsellada que hi pensés que el mort era un altre, o un sucedani. A mi, això em semblava malament com a recurs dels psicòlegs (mai no hi havia cregut gaire, en ells, ni tampoc en els psiquiatres), però bé, era l’unica manera de sortir d’una tragèdia tant horrible, almenys fins que el cos s’acostumés a la nova situació, que en això els éssers humans tenen una capacitat d’adaptació realment forta, potser per l’instint de supervivència.
I felicito a la Nathalie. Sempre va demostrar una dignitat i un “savoir faire” extraordinari. Continuem com a parella, intentant a poc a poc sortir d’aquest infern, però amb les nostres alegries i tristeses quotidianes.
Tot això em va recordar als meus avis, els iaios, com els deia carinyosament, de gairebé noranta anys, que a Sant Cugat del Vallès, la meva localitat natal, hi eren a un asil perquè patien Alzheimer. Van morir fa poc de temps, i aleshores el funeral era ben diferent, és clar. Eren antics militants comunistes, però respectats per tothom, fins i tot amb amistats més conservadores ideològicament parlant. Tots dos van morir en pocs mesos d’interval. Primer de tot la iaia i després el iaio.
Va ser un dur cop per a mi. La seva casa de Sant Cugat, un indret al qual jo hi havia estat una pila de vegades durant quatre dècades, pràcticament des de que vaig néixer, ara era tota buida. Dos anys feia que s’havia quedat deshabitada, i un dia, poc abans de la inesperada mort del Jordi Joan, em vaig apropar amb la Nathalie per ensenyar-la la casa. Però com era tancada, no vam poder entrar-hi. Vaig veure que al pany de la porta d’entrada al jardí de la casa hi havia un munt de teranyines. Em va fer una petita depressió. La Nathalie ho va notar i em va tranquilitzar, amb la seva dolcesa habitual i el seu parlar amè i intel.ligent. Aquella casa hi havia estat l’escenari de molts dels meus jocs infantils, de moltes reunions amb els parents, etcètera. I ara, era una casa buida, gairebé fantasmal, com en les pel.lícules, però sense aquell aire esgarrifós que tindria per exemple la casa del Norman Bates en “Psicosi”, res d’això. Era una entranyable casa de les afores de pobles catalans propers a Barcelona, d’aire mediterrani i una mica copiant l’estil de la Provença francesa. Però buida, sense habitants, sense vida... no feia gens bon aspecte. Així que després d’explicar-la un cop més la meva vida que vaig passar a bocins dins aquella casa, ens van tornar cap a Barcelona.




CAPITOL II





Començo a recordar i a narrar amb més profunditat la meva relació amb els meus avis i el noi desaparegut, al qual vull dedicar una bona part, o almenys ho intentaré.
Prendré com a exemple un matí a casa seva, a la qual convivia amb la seva mare, ja que ella i jo vam preferir viure com en Woody Allen i la Soon-Yi, és a dir, cadascú a casa seva, que no vol dir pas que no ens estimem de debò, el que passa és que ella estava ja ben escarmentada de la convivència com a casada.
Jordi Joan hi era a la seva habitació estudiant. L’esperava un examen de Filosofia. Jo, com a tinc interès en aquests temes tant de profunds i cerebrals, tractava d’ajudar-li.
--A veure... –feia jo veu de professor de Filosofia com els que vaig conèixer quan jo era estudiant als anys 1970— Com es deia el filòsof que deia “Jo només sé que no sé res”?
--Sé qui és, Julià, però no cal que em facis d’aquesta veu tant de ridícula –va contestar amb bon humor— Que no és això cap obra còmica, com les que fan els meus companys a final de curs. Si en vols fer una broma, tio, ves amb l’Andreu Buenafuente, que crec que fa espectacles de monòlegs. A mi no em fotis, tu.
Jo no tenia cap prejudici, però una mica per por a sa mare, no sabia si permetre que ell digues de tacos com aquells, però recordo sovint haver-li sentit dir-los com un camioner, tot i que el nano mai no bevia ni fumava.
Com allò de donar classes a alumnes no era el meu, vaig decidir deixar-lo tranquil. Abans de sortir, en Jordi Joan coneixia la meva part sensible, futbolísticament parlant, i com ell era de l’Espanyol, l’etern rival del meu Barça, aprofitava per punxar-me una mica.
--L’Ivan de la Peña sí que ha fet arrels amb nosaltres, no pas amb vosaltres, culers del cul.
Hi parlava d’un ex jugador del Barça que va sortir de la pedrera blau-grana, però que va acabar anant-se cap a Itàlia i que l’Espanyol va recuperar per al futbol espanyol. Tot i estar casat amb la filla d’Asensi, un dels millors jugadors barcelonistes dels anys 1970, que va guanyar aquella Lliga memorable amb en Johan Cruyff d’estrella l’any 1974 i va fer aquell igualment memorable 0-5 al Santiago Bernabéu, davant els nassos dels madridistes i del franquisme, tot alhora.
--No fotis ara, periquito, i ves a prendre el teu alpiste –el vaig contestar i me’n vaig anar cap a la sala.
La Nathalie hi era veient una pel.lícula al vídeo VHS. No era encara partidària de canviar al DVD.
Com tots dos tenim de gustos semblants cinematogràfics, van poder asseure’ns i veure la pel.lícula tots junts. Era “Maduixes silvestres” d’Ingmar Bergman, i m’encantava aquella manera del mestre suec de veure la mort en un moment que potser presentim que s’acaba la vida, com el passava al protagonista, a prop dels vuitanta anys.
Potser en aquests moments que els explico aquesta història, tot i que tinc només uns quaranta-quatre anys, amb les morts doloroses que els vaig relatar, la depressió que totes tres em va causar feia desitjable un final proper per acabar amb tant sofriment, que per a un esperit ben sensible com el meu era gairebé insuportable.
Però tinc la sort de que, a més d’una parella comprensiva, que tot i amb el seu grandíssim dolor per la pèrdua tràgica del seu fill ha pogut ajudar-me a agafar un altre cop l’ànim i les ganes de viure. Jo he intentat fer el mateix amb ella, ajudar-la a reviure novament, ja que tragèdies com aquestes només et fan empenta per voler morir també i reunir-te tot seguit amb qui s’ha anat per sempre més.
Tothom tenim dos cantons en la nostra personalitat en aquestes tragèdies, igual que el ying i el yang a la filosofia oriental: la que t’empenta a morir i la que t’anima a continuar amb la vida. Potser aquesta, la segona, és la que ens ha ajudat.
Més d’una vegada he tingut ganes de suïcidar-me, però finalment, com en aqueixes pel.lícules que el protagonista té dues consciències diferents, una vestida d’àngel celestial i l’altra com el mateix Diable, després d’escoltar totes dues, una animant-te a la temptació fatal, és a dir, “Mata’t!, Mata’t!” o “No ho facis, per l’amor de Déu, no ho facis!”, vaig agafar la segona. Potser també per la meva covardia, que no m’ajudava gens ni mica a matar-me, però bé, continuo aquí per contar tot això.
Però un dia, com a tinc un costum de jugar setmanalment a la Lotto 6-49, em vaig assabentar de que m’havien tocat diversos milers d’euros. Aleshores, com tinc una afició d’escriptor, no pas professional, vaig pensar que podria intentar publicar un llibre amb els relats breus que hi havia escrit, però hi havia pensat una altra cosa: ¿perquè no intentar comprar la casa dels meus avis?
També me’n vaig adonar de que el premi no arribava ni tant sols a la meitat del que calia per comprar la casa, per tenir-la com a propietari. D’intentar salvar una part del meu passat que s’esfumava davant els meus ulls...
Aleshores vaig decidir guardar els calers al Banc i ja decidiré quina cosa faig, amb ell. Ara només tinc el meu pensament dirigit cap al fill de la meva parella, que ella no pot deixar de pensar-hi.
Però una cosa em rondava pel cap: en Jordi Joan tenia unes aficions o millor diguem-ne unes idees que em semblaven interessants, per aplicar a la nostra vida quotidiana, almenys en allò que és cultural. No era pas un noi com qualsevol, obsessionat només en els videojocs per a jovenets sense cervell.
I aquí ve la meva reflexió: jo, quan era un nen, tampoc no vaig poder tenir unes idees com les dels jovenets de la meva generació, tot diguem-ne que vaig ser gairebé un solitari, al contrari que en Jordi Joan, que tenia molts amics entre el seu veïnat, el seu Institut i, com he dit abans, l’estima dels professors i d’altres que el coneixien ben bé.
Aleshores vaig pensar-hi en agafar algunes d’aqueixes idees i utilitzar-les. No volia pas apropiar-me-les, potser faria el mateix que en Steven Spielberg va fer a la pel.lícula “Intel.ligència artificial”: com allò era un projecte antic del seu amic i col.lega Stanley Kubrick, que mai no va trobar la manera de portar-ho al cinema, aleshores va fer constar que el guió era també d’en Kubrick. Jo faria el mateix amb les idees d’en Jordi Joan.
Bé, només era aquesta la reflexió que volia fer després d’aquesta tragèdia i com intentem tothom sobreviure. Una història senzilla, sense cap mena de pretensió profunda com un intel.lectual que es creu que és Déu. En fi, que cadascú/cadascuna continuï amb la seva vida i visqui el “carpe diem” (viure el moment) com pugui. Jo i la meva parella faré el mateix.


F I

diumenge, 10 d’agost de 2008

TOT ACABARÁ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capitol V)






CAPÍTOL V




L’endemà, la Kathy hi parlava amb el seu germà Ralphie, el “yuppie”, un noi vestit molt elegantment, com a tots (o gairebé tots) els “yuppies”, que hi passava per casa un moment abans de tornar a la seva feina, que sovint es queixa de que l’absorbeix massa. Per allò, la Kathy va aprofitar aquella estona que hi passava per allà per preguntar-li alguna cosa, mentre ell descansava assegut a una cadira.
--Que tens que fer, d’aquest matí? –va preguntar la Kathy al seu germà.
--El de sempre, Kathy. A vegades somnio amb engegar-lo tot a dida. M’ofega, tot el meu. ¿I tu?
--També, Ralphie, també. Tinc que assajar amb els companys del meu conjunt musical per tocar a prop de Hartford, Massachussets, a vuitanta milles d’aquí.
--Que és un indret molt gran?
--No, poca-solta –va fer un somriure la noia amb el acudit dolent del seu germà--. És... bé, no és gens gran, ja hi trobarem un altre indret millor. Però m’agrada molt més actuar, en indrets senzills com aquell. La gent, així, és més propera.
--Bé, et deixo, Kathy –es va aixecar de la cadira ell, fent un sospir d’alleujament abans de dir aquesta darrera frase--: Me’n vaig a la meva feina. ¡Merda de feina! Cony, tu sí que t’ho fas bé. Cantar i ésser estimada per tothom. I jo, mira’m... sempre fent comptes, calcul.lant beneficis, comprant d’accions... i com alguna cosa surti malament, a la ruïna. Sempre hi crec que algun dia acabaré suïcidant-me, com algun amic meu que se’n va tornar tot boig amb això... –es va mossegar les ungles, amb una mica de neguit.
La Kathy va veure que en Ralphie, de cabell ros, no com ella, que és bruna, però més alt i vestit com a qualsevol noi “pijo”, semblava ésser força estressat, una cosa que pateixen molts “yuppies”, i li va comentar:
--Ralphie, ¿perquè no te’n prens alguns dies de descans? T’hi veig ben fotut, i si no t’atures una mica, acabaràs tot fet una merda.
--Ja ho sé, però el cap de setmana ja hi descanso molt bé, tia.
--Sí, follant amb la Nicole. ¡Quin descans més guai! –va fer broma la Kathy. La Nicole és amiga del seu germà, amb el qual se’n va cap al llit de tant en tant.
El jove va canviar de tema:
--Ei, Kathy, ¿com és la Judy, ara? Que se l’ha passat ja, el mosqueig?
--Quin mosqueig?
--Sé que està de males últimament amb el seu nòvio, en Jarvis. ¿Què lis passa?
--Res, com a totes les parelles. Quina pregunta més poca-solta, Ralphie. ¿És que tu i la Nicole no teniu, de discussions?
--És clar que sí, fotre. ¿Què t’hi pensaves...?
--Res, noi, res... Hi pensava que amb tant cardar vosaltres, no sabeu què és això... –va fer broma una altra vegada, la bruna.
--Molt divertit, nena –en Ralphie tragué la llengua.
Mentre hi parlaven, ell va agafar un disc, d’aqueixos de vinil de l’època (encara no s’havia extès el CD) i ho va posar endins el tocadiscs. Va sonar una cançó del grup Kansas, de l’any 1978, titulada “Dust in the wind” (Pols en el vent), una cançó suau, tranquil.la i una mica lenta. Kansas és un dels grups musicals favorits d’en Ralphie Raines.
--Que et mola d’aquesta música, ¿ep, nano? –li va preguntar la Kathy.
--Sí, tronca, sí. Però em molen també d’altres coses, com la del músic aqueix de “rap”, que... ¿com cony es diu...? Ah, sí, M. C. Hammer... –se’n va recordar, del nom—No ho fa gens malament, el nano.
--Sí, és simpàtic aqueix paio, encara que el seu “rap” és simple, comercial. No és reivindicatiu ni va contra el sistema, com la majoria dels “raps” que s’hi fan als barris marginals de la seva raça.



--Que el mola també al Marshall, el vostre amic negre... ep, dic de color? –se n’adonà la Kathy de que si en Marshall Griffith era negre, tenia que anomenar d’una altra manera el color de la seva pell, ja que als Estats Units hi ha que tenir molt de compte en com dius el color de la pell de les races que no siguin la blanca, ja que, malauradament, el racisme és molt alt encara en aquest país. I si es diu la paraula “negre” (en anglès, “black”), o amb el seu terme ofensiu en anglès americà, “negger”, tot allò significa un insult per als negres americans, dits d’una manera més aviat políticament correcta “afroamericans”. Per això en volia dir-ho d’una manera correcta.
--Sí, l’hi agrada –va contestar en Ralphie--, però ell prefereix d’altres músiques, sigui moderna o clàssica, com en Beethoven. I, a més, l’hi agrada la Madonna.
--Quina merda, la Madonna! –va contestar ella, fent expressió de desgrat.
--Ei, cony, no hi parlis malament, de la Madonna! –l’expressió de desgrat que va fer ell va ser encara més gran.
--Quin suspicaç ets, maco. Feia broma. És clar que m’agrada, la Madonna.
Més tard va arribar un amic d’ell, també un “yuppie”, que als anys ’70 hi havia estat un jove que feia de protestes contra la guerra del Vietnam, hi havia entrar a una comuna “hippie” a Sant Francesc (Califòrnia) i ara és un “yuppie” que vota els republicans, menja de coses “lights” i no sabem què més. Quan la Kathy l’hi va entrar, va pensar que fot molt com una persona pot canviar tant radicalment en vint anys... però després va pensar que allò ja passa també amb els que son de dretes o de qualsevol ideologia, que poden canviar d’idees aquí, després allà, o en qualsevol indret.
Van passar uns quants mesos, i ara ja hi som al mes d’Agost, amb l’estiu en el seu zenit. La relació amorosa de la Judy i en Jarvis es va normalitzar, semblava que ja s’hi havia acabat, d’aquell mal rotllo. Tots dos, a més de la Kathy, hi havia estat convidats per la catalana Anna Oliola, la seva amiga espanyola. Quan arribés el cap de setmana, el primer dia del mes, agafarien l’avió des del Aeroport Kennedy, ó com se’l coneix popularment, “JFK Airport”, com els agrada dir als americans la majoria dels noms i denominacions, amb sigles, quan no ho fan amb diminutius.
Tornem ara amb la Winnie Withfield, la qual, abans de anar-se a casa seva i fer les maletes, hi era al edifici del barri de TriBeCa (inicials de “Triangle Below Canal”, és a dir, “Triangle Sota el Canal”, que és format per alguns carrers), on hi té un despatx llogat per la companyia productora de les seves pel.lícules i algunes altres persones amb les quals hi col.labora. Allà també n’hi ha d’altres productores, cadascuna, tanmateix, amb despatxos llogats. Aquell lloc era abans un magatzem, però el Gener del 1989, l’actor en Robert De Niro i uns socis seus van comprar l’edifici per set milions de dòlars, i després de fer-li una bona neteja ho van deixar llest per utilitzar-ho com a seu de productores cinematogràfiques, sales de projecció de pel.lícules, etc.
Allà, la Winnie, al seu despatx, hi escrivia el guió de la seva pròxima pel.lícula amb el seu amic Jesse Obregón, un mexicà que va tenir de problemes quan era un nen, ja que la seva família va tenir que deixar el seu poblet (ó “pueblito”, com diu ell amb el seu accent mexicà) de Michoacàn i emigrar cap als Estats Units. Li va costar molt, com a qualsevol immigrant, adaptar-se a la cultura, la llengua i fins i tot el clima (a Nova York, els hiverns son durs, tot al contrari del clima semi-tropical de la majoria del territori de Mèxic). Va tenir que fer tota classe de feines: cambrer, repartidor, etc., fins que va començar a interessar-se pel cinema, estudiant a l’Escola de Cinematografia i va començar a escriure de guions. Ara hi escriu d’un, en col.laboració amb la Winnie, igualment que en d’altres pel.lícules d’ella.
El seu nom de debò d’en Jesse és en Jesús, però van començar a dir-li pel seu nom traduït en anglès, i tot se’n va quedar així, tot i que a la seva família li continuen dient Jesús.
--Be, Jesse –deia ella, que hi tenia un paper a la màquina d’escriure, que era una pàgina del guió que hi eren escrivint entre tots dos--: Vejam... aquí, quan en Fernando Álvarez vol declarar el seu amor a la Geraldine Peralta, que se l’estima, però amb les presses hi ha sortit de casa seva sense pantalons, i d’allò ni tant sols s’ha adonat. ¿Que és així?
--Sí, Winnie, així és –va contestar ell, que era bru, alçada mitjana i duia ulleres d’intel.lectual--. I aquí, la Geraldine l’hi diu que és una noia moderna, sense prejudicis, però que no aguanta els faceciosos, cosa que hi creia que volia fer en Fernando, una gracieta, en sortir de casa seva sense pantalons, i a sobre amb aquells horribles calçotets. ¿Que et sembla bé, així?
--Em... sí, està bé... però tenim que millorar-ho, Jesse. Si no, ens queda molt tòpic, com una comedieta simple.
--Ja ho sé, però l’humor, la comèdia, és el més difícil de fer, Winnie. Si en vols un drama, truca l’Ingmar Bergman.
--Tranquil, ho faré –va fer broma, la Winnie.
--Ah, escolta, Winnie... ¿quan te’n vas cap a Espanya amb el teu nòvio, l’Artie?
--D’aquest cap de setmana. Primer de tot hi anirem cap a Eivissa, que hi és a... –va intentar recordar-se’n—Ah, a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Crec que allà diuen així als Estats, que... en fi, una manera ben curiosa de dir-se’ls. Bé, com deia, Jesse, hi anirem en avió cap a Barcelona, per anar en un altre vol cap a Eivissa, on hi serem d’alguns dies, per tornar cap a Barcelona, on hi serem més de temps, recorrerem Catalunya, i abans de que comenci Setembre hi tornarem cap aquí.
--Ho teniu tot preparat –va comentar, tot admirat, el noi.
--Gràcies, Jesse. ¿I tu, què en faràs?
--Me n’aniré uns dies cap al poble dels meus pares, à Mèxic. Després a Acapulco, i després... ja hi pensarem, Winnie. Sovint m’agrada improvisar. Passeu-ho bé.
--Gràcies. Escolta, ¿que alguna vegada hi has viatjat cap a l’Espanya?
--Sí, algun cop. Hi he visitat a parents meus que hi resideixen a Catalunya, Aragó, Andalusia i Madrid.
--Tants indrets?
--Sí, allà hi son ells, ben repartits, i per veure tothom... –va fer broma en Jesse, col.locant-se millor les ulleres--. L’any vinent hi penso viatjar cap allà un altre cop.
--Jo també tinc allà d’alguns parents meus –se’n va recordar, la Winnie--. Un cosí meu hi treballa al Consolat nord-americà a Barcelona. Està casat amb una espanyola i hi resideix des del 1966. Té quatre fills, tres noies i un noi, i son força crítics amb les meves pel.lícules –va fer broma ella, amollant una rialleta.


--¡Ay, caramba! –va fer broma ara ell, parlant en espanyol amb accent mexicà i diguent, amb aqueix accent musical, una frase típica entre els seus paisans--. Winnie, ¿quants anys en tenen, els teus nebots?
--Son ja adolescents –va contestar la Winnie--. Com tots ells van néixer a Barcelona, ara son més catalans que no pas els mateixos catalans. Crec que així m’ho van dir. A més, m’hi parlen molt sovint en català, la llengua local. Hi comprenc una mica, a través de l’espanyol, però no gaire. I com entre ells mateixos xerren en català, no els agafo massa...
En Jesse va agafar una hamburguesa que tenia en una banda de la taula, i va voler oferir un bocí a la Winnie.
--Que vols...?
--No, gràcies –ho va rebutjar ella tot amablement--, que si no, després, em posaré tota grassa.
--Vaja, em sap greu.
--Espera... –s’ho va repensar la Winnie--. Dona’m una mica... total, no crec que m’engreixi gens...
Va agafar aqueix bocí, tot tallant-s’ho de l’hamburguesa, menjant-s’ho i parlant encara amb la boca plena--. Mmm... està molt bo, nano. No vull menjar massa, perquè després perdo la línia, em poso massa grassa, i...
--...I te’n poses com en Luciano Pavarotti, ¿oi que sí?
--Sí. Encara que tinc que dir-te que, quan hi veig Pavarotti a la televisió, em pregunto que de quants mesos està...
En Jesse rigué la gràcia.
--En voldràs dir que de quants anys està, ¿oi que sí? –digué ell.
Tots dos van riure a dojo.
Després van continuar amb l’escriptura del guió, aquesta vegada intentant millorar aqueixa escena narrada anteriorment. L’altra pel.lícula que la Winnie va acabar el Desembre passat, aquella que contava la relació sexual entre un noi blanc i una noia negra, ambdós novaiorquesos, el títol de la qual va ser: “Pell de qualsevol color”. Les crítiques cinematogràfiques hi ha estat de tots els colors: unes deien que era una “pel.li” molt bona, d’altres que original, d’altres que simpàtica, d’altres que obra mestra, d’altres que avorrida i plana, i alguna deia de bestieses com:
“És una pel.lícula massa pretenciosa, pedant i fins i tot antiamericana, on sembla fer-se més el sentit de la vida que tenen els europeus com a superior a l’americà, en aparèixer un personatge secundari, francès a més, que sempre sembla saber molt més de la vida que no pas ningú, com si fos el mateix Déu. Intenta imitar les pel.lícules d’en Truffaut, però el mestre francès sabia plantejar les seves idees molt millor, com va demostrar a ‘Fahrenheit 451’. Aquí, tot és massa evident, ingenu, sembla un conte de fades per a feministes i per a gent que reivindica tot el que es té que reivindicar, diguem-ne, amb la pancarta de protesta sempre a punt. En aquest cas, la igualtat racial...”
Al públic li va agradar força la pel.lícula, almenys a Nova York, que és on les hi estrena sempre. Igualment que en Woody Allen.
Després s’hi va projectar en d’altres grans ciutats del país, com Los Ángeles, San Francisco i Chicago, també amb èxit. En les petites ciutats, no semblava tenir-ne tant d’èxit, ja que encara continua havent indrets als Estats Units amb gent d’idees retrògrades i fins i tot racistes, que no sols no reben bé una història d’igualtat de races sinó ni tant sols de reivindicació de la dignitat de la dona i la seva independència dels homes. I la Winnie hi havia volgut tractar el tema d’allò inter-racial sense politiquejos, amb absoluta imparcialitat i una certa fredor i distanciament.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo V)






CAPÍTULO V

Al día siguiente, Kathy hablaba con su hermano Ralphie, el “yuppie”, un chico vestido muy elegantemente, como todos (ó casi todos) los “yuppies”, que pasaba un momento por casa antes de volver a su trabajo, que a veces se queja de que le absorbe demasiado. Por ello, Kathy aprovechó ese rato que pasaba por allí para preguntarle algo, mientras él descansaba sentado en una silla. --¿Qué tiene que hacer ésta mañana? –preguntó Kathy a su hermano. --Lo de siempre, Kathy. A veces sueño con mandarlo todo a la mierda. Es agobiante todo lo mío. ¿Y tú? --También, Ralphie, también. Tengo que ensayar con los compañeros de mi conjunto musical para tocar cerca de Hartford, Massachussets, a ochenta millas de aquí. --¿Es un sitio muy grande? --No, gilipollas –sonrió la chica con el chiste malo de su hermano--. Es... bien, no es muy grande, ya encontraremos otro sitio mejor. Pero me gusta más actuar en sitios así de sencillos. La gente es así más cercana. --Bien, te dejo, Kathy –se levantó él de la silla, suspirando de alivio antes de decir ésta última frase--. Me voy a mi trabajo. ¡Mierda de trabajo! Coño, tú sí que te lo montas bien. Cantar y ser aclamada por todos. Y yo, fíjate... Siempre haciendo cuentas, calculando beneficios, comprando acciones... y como algo salga mal, a la ruina. Siempre creo que algún día acabaré suicidándome, como algún amigo mío que se volvió loco con esto... –se mordió las uñas, con algo de nerviosismo. Kathy vio que Ralphie, de cabello rubio, no como ella, que es morena, pero más alto y vestido como cualquier chico “pijo”, parecía estar bastante estresado, algo que padecen muchos “yuppies”, y le comentó: --Ralphie, ¿por qué no te tomas unos días de descanso? Te veo muy jodido, y si no paras un poco, acabarás hecho una mierda. --Ya lo sé, pero el fin de semana ya descanso muy bien, tía. --Sí, follando con Nicole. ¡Qué descanso más guai! –bromeó Kathy. Nicole es amiga de su hermano, con el cual se acuesta de vez en cuando. El joven cambió de tema: --Eh, Kathy, ¿cómo está Judy ahora? ¿Se le ha pasado ya el mosqueo? --¿Qué mosqueo? --Sé que está de malas últimamente con su novio Jarvis. ¿Qué les pasa? --Nada, como a todas las parejas. Qué pregunta más gilipollas, Ralphie. ¿Es que tú y Nicole no tenéis discusiones?
--Claro que sí, joder. ¿Qué te pensabas...? --Nada, chico, nada... Pensaba que con tanto estar vosotros follando, no sabéis qué es eso... –bromeó otra vez la morena. --Muy graciosa, nena –sacó Ralphie la lengua. Mientras hablaban, él cogió un disco, de esos de vinilo de la época (aun no se había extendido el CD) y lo puso en el tocadiscos. Sonó una canción del grupo Kansas, del año 1978, titulada “Dust in the wind” (Polvo en el viento), una canción suave, tranquila y un poco lenta. Kansas es uno de los grupos musicales favoritos de Ralphie Raines. --Te mola ésta música, ¿eh, tío? –le preguntó Kathy. --Sí, tronca, sí. Pero me molan también otras cosas, como la del músico ese de “rap”, que... ¿cómo coño se llama...? Ah, sí, M. C. Hammer... –se acordó del nombre—No lo hace nada mal, el tío. --Sí, es simpático ese tío, aunque su “rap” es simple, comercial. No es reivindicativo ni va contra el sistema, como la mayoría de “raps” que se hacen en los barrios marginales de su raza.
--¿Le mola también a Marshall, vuestro amigo negro... eh, digo, de color? –se dio cuenta Kathy de que si Marshall Griffith era negro, tenía que aludir de otra forma al color de su piel, ya que en los Estados Unidos hay que tener cuidado a cómo aludes al color de la piel de las razas que no sean la blanca, ya que desgraciadamente el racismo es muy alto todavía en éste país. Y si se alude la palabra “negro” (en inglés, “black”), ó con su término ofensivo en inglés americano, “negger”, ello significa un insulto para los negros americanos, llamados de forma más políticamente correcta “afroamericanos”. Por ello quería decirlo de manera correcta. --Sí, le gusta –contestó Ralphie--, pero él prefiere otras músicas, sean moderna ó clásica, como Beethoven. Y además le gusta Madonna. --¡Qué mierda, la Madonna! –respondió ella, con cara de desagrado. --¡Hey, coño, no hables mal de Madonna! –la cara de desagrado de él fue aun mayor. --Qué suspicaz eres, hijo. Era una broma. Claro que me gusta Madonna. Más tarde, llegó un amigo de él, “yuppie” también, que en los años ’70 había sido un joven que protestaba contra la guerra del Vietnam, había entrado en una comuna “hippie” en San Francisco (California) y ahora es un “yuppie” que vota a los republicanos, come cosas “lights” y no sabemos qué más. Cuando Kathy le vio entrar, pensó que hay que joderse con que cómo puede una persona cambiar tan radicalmente en veinte años... pero luego pensó que aquello ya pasa también con los que son de derechas ó de cualquier ideología, que pueden cambiar de ideas aquí, luego allá, ó en cualquier sitio. Pasaron unos meses, y ahora ya estamos en el mes de Agosto, con el verano en pleno apogeo. La relación amorosa de Judy y Jarvis se normalizó, pareciendo que ya se había acabado aquel mal rollo. Ellos dos, además de Kathy, Tommy, Winnie y Arthur, se iban de vacaciones a España, concretamente a Barcelona, a donde habían sido invitados por la catalana Anna Oliola, su amiga española. Cuando llegara el fin de semana, el primero del mes, cogerían el avión desde el Aeropuerto Kennedy, ó como se le conoce popularmente, “JFK Airport”, como les gusta decir a los americanos la mayoría de los nombres y denominaciones, con siglas, cuando no con diminutivos. Volvamos ahora con Winnie Withfield, la cual, antes de irse a su casa y hacer las maletas, estaba en el edificio del barrio de TriBeCa, (iniciales de “Triangle Below Canal”, es decir, “Triángulo Debajo del Canal”, que está formado por varias calles), en donde tiene un despacho alquilado para la compañía productora de sus películas y algunas otras personas, con las que colabora. Allí también hay otras productoras, cada una asimismo con despachos alquilados. Aquel lugar era antes un almacén, pero en Enero de 1989, el actor Robert De Niro y unos socios suyos compraron el edificio por siete millones de dólares, y después de adecentarlo bien lo dejaron listo para utilizarlo como sede de productoras cinematográficas, sala de proyecciones de películas, etc. Allá, Winnie, en su despacho, escribía el guión de su próxima película con su amigo Jesse Obregón, un mexicano que tuvo problemas cuando era niño, ya que su familia tuvo que abandonar su pueblecito (ó “pueblito”, como dice él con su acento mexicano) de Michoacán y emigrar a los Estados Unidos. Le costó mucho, como a cualquier inmigrante, adaptarse a la cultura, el idioma e incluso el clima (en Nueva York, los inviernos son duros, todo lo contrario del clima semitropical de la mayoría del territorio de México). Tuvo que trabajar de todo: camarero, repartidor, etc., hasta que empezó a interesarse por el cine, estudiando en la Escuela de Cinematografía y empezó a escribir guiones. Ahora escribe uno, en colaboración con Winnie, igual que en otras películas de ella. En realidad, Jesse se llama Jesús, pero empezaron a llamarle con el nombre traducido al inglés, y se quedó así, aunque en su familia le siguen llamando Jesús. --Bien, Jesse –decía ella, que tenía un papel en la máquina de escribir, que era una página del guión que estaban escribiendo entre los dos--: vamos a ver... aquí, cuando Fernando Álvarez quiere declararle su amor a Geraldine Peralta, que la ama, pero con las prisas ha salido de casa sin pantalones, de lo que no se ha dado ni cuenta. ¿Es así?
--Sí, Winnie, así es –contestó él, que era moreno, estatura media y portaba gafas de intelectual--. Y aquí, Geraldine le dice que es una chica moderna, sin prejuicios, pero que no soporta a los graciosillos, algo que creía que quería hacer Fernando, una gracieta, al salir de casa sin pantalones, y encima con aquellos horribles calzoncillos. ¿Te parece bien así? --Emh... sí, está bien... pero hay que pulirlo, Jesse. Si no, queda muy tópico, de comedieta simple. --Ya lo sé, pero el humor, la comedia, es de lo más difícil de hacer, Winnie. Si quieres un drama, llama a Ingmar Bergman. --Tranquilo, lo haré –bromeó Winnie. --Ah, oye, Winnie... ¿cuándo te vas a España con tu novio Artie? --Éste fin de semana. Primero iremos a Ibiza, que está en... –intentaba recordar—Ah, en la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares. Creo que así llaman allí a los Estados, que... en fin, una manera muy curiosa de llamarlos. Bien, como decía, Jesse, iremos en avión a Barcelona, para ir en otro vuelo hasta Ibiza, en donde estaremos algunos días, para volver a Barcelona, en donde estaremos más tiempo, recorreremos Catalunya, y antes de que empiece Septiembre volveremos aquí. --Lo tenéis todo preparado –comentó admirado el chico. --Gracias, Jesse. ¿Y tú, qué harás? --Me iré unos días al pueblo de mis padres, en México. Luego a Acapulco, y después... ya lo pensaremos, Winnie. A veces me gusta improvisar. Que lo paséis bien. --Gracias. Oye, ¿alguna vez has viajado a España? --Sí, alguna vez. He visitado a parientes míos que viven en Catalunya, Aragón, Andalucía y Madrid. --¿Tantos sitios? --Sí, allí están ellos bien repartidos, y para ver a todos... –bromeó Jesse, poniéndose mejor las gafas--. El año que viene pienso viajar allí otra vez.

--Yo también tengo allá algunos parientes míos –se acordó Winnie--. Un primo mío trabaja en el Consulado norteamericano en Barcelona. Está casado con una española y vive allí desde 1966. Tiene cuatro hijos, tres chicas y un chico, y son bastante críticos con mis películas –bromeó ella, soltando una risita. --“¡Ay, caramba!” –bromeó ahora él, hablando en español con acento mexicano y diciendo, con ese acento musical, una frase típica entre sus paisanos--. Winnie, ¿cuántos años tienen tus sobrinos? --Son ya unos adolescentes –contestó Winnie--. Como todos ellos nacieron en Barcelona, ahora son más catalanes que los propios catalanes. Creo que así me lo dijeron. Además, me hablan mucho en catalán, el idioma local. Entiendo algo, a través del español, pero no mucho. Y como entre ellos hablan en catalán, no les pillo demasiado... Jesse cogió una hamburguesa que tenía en un costado de la mesa, y quiso ofrecerle un pedazo a Winnie. --¿Quieres...? --No, gracias –lo rechazó ella amablemente--, que si no, luego me pongo gorda. --Vaya, lo siento...
--Espera... –se lo pensó mejor Winnie--. Dame un poco... total, no creo que engorde mucho... Cogió ese trozo, seccionándolo de la hamburguesa, comiéndoselo y hablando aun con la boca llena--. Mmm... está muy bueno, tío. No quiero comer demasiado, por que luego pierdo la línea, me pongo demasiado gorda, y... --...Y te pones como Luciano Pavarotti, ¿no? --Sí. Aunque tengo que decirte que cada vez que veo a Pavarotti en la televisión, me pregunto que de cuántos meses está... Jesse rió la gracia. --Querrás decir que de cuántos años está, ¿no? –dijo él. Los dos rieron a mansalva. --¡Hay que ver...! –comentó él--. ¡A veces pensamos unas cosas, Winnie, que nos dejan bien jodidos! --Quizás, Jesse, pero... ¡pero es “jodidamente” divertido! Volvieron a reír mucho. Después, siguieron con la escritura del guión, ésta vez intentando mejorar esa escena narrada con anterioridad. La otra película que Winnie acabó en Diciembre pasado, aquella que contaba la relación sexual entre un chico blanco y una chica negra, ambos neoyorkinos, su título final fue “Piel de cualquier color”. Las críticas cinematográficas han sido de todos los colores: unas decían que era una “peli” muy buena, otras que original, otras que simpática, otras que obra maestra, otras que aburrida y sosa, y alguna que decía unas paridas como: “Es una película demasiado pretenciosa, pedante e incluso antiamericana, en donde parece fomentarse más el sentido de la vida que tienen los europeos como superior al americano, al aparecer un personaje secundario, francés por más señas, que siempre parece saber más de la vida que nadie, como si fuera Dios. Intenta imitar las películas de Truffaut, pero el maestro francés sabía plantear sus ideas mejor, como demostró en ‘Fahrenheit 451’. Aquí, todo es demasiado evidente, simple, como un cuento de hadas para feministas y para gente que reivindica todo lo que hay que reivindicar, vamos, con la pancarta de protesta siempre a punto. En éste caso, la igualdad racial...” Al público le gustó bastante la película, por lo menos en Nueva York, que es donde las estrena siempre. Igual que Woody Allen. Después se proyectó en otras grandes ciudades del país, como Los Ángeles, San Francisco y Chicago, también con éxito. En las pequeñas, no parecía tener tanto éxito, ya que aun sigue habiendo lugares en los Estados Unidos con gente de ideas retrógradas e incluso racistas, que no sólo no acogen bien una historia de igualdad de razas sino siquiera de reivindicación de la dignidad de la mujer y su independencia de los hombres. Y Winnie había querido tratar el tema de lo interracial sin politiqueos, con absoluta imparcialidad y una cierta frialdad y distanciamiento.