Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

diumenge, 10 d’agost de 2008

TOT ACABARÁ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capitol V)






CAPÍTOL V




L’endemà, la Kathy hi parlava amb el seu germà Ralphie, el “yuppie”, un noi vestit molt elegantment, com a tots (o gairebé tots) els “yuppies”, que hi passava per casa un moment abans de tornar a la seva feina, que sovint es queixa de que l’absorbeix massa. Per allò, la Kathy va aprofitar aquella estona que hi passava per allà per preguntar-li alguna cosa, mentre ell descansava assegut a una cadira.
--Que tens que fer, d’aquest matí? –va preguntar la Kathy al seu germà.
--El de sempre, Kathy. A vegades somnio amb engegar-lo tot a dida. M’ofega, tot el meu. ¿I tu?
--També, Ralphie, també. Tinc que assajar amb els companys del meu conjunt musical per tocar a prop de Hartford, Massachussets, a vuitanta milles d’aquí.
--Que és un indret molt gran?
--No, poca-solta –va fer un somriure la noia amb el acudit dolent del seu germà--. És... bé, no és gens gran, ja hi trobarem un altre indret millor. Però m’agrada molt més actuar, en indrets senzills com aquell. La gent, així, és més propera.
--Bé, et deixo, Kathy –es va aixecar de la cadira ell, fent un sospir d’alleujament abans de dir aquesta darrera frase--: Me’n vaig a la meva feina. ¡Merda de feina! Cony, tu sí que t’ho fas bé. Cantar i ésser estimada per tothom. I jo, mira’m... sempre fent comptes, calcul.lant beneficis, comprant d’accions... i com alguna cosa surti malament, a la ruïna. Sempre hi crec que algun dia acabaré suïcidant-me, com algun amic meu que se’n va tornar tot boig amb això... –es va mossegar les ungles, amb una mica de neguit.
La Kathy va veure que en Ralphie, de cabell ros, no com ella, que és bruna, però més alt i vestit com a qualsevol noi “pijo”, semblava ésser força estressat, una cosa que pateixen molts “yuppies”, i li va comentar:
--Ralphie, ¿perquè no te’n prens alguns dies de descans? T’hi veig ben fotut, i si no t’atures una mica, acabaràs tot fet una merda.
--Ja ho sé, però el cap de setmana ja hi descanso molt bé, tia.
--Sí, follant amb la Nicole. ¡Quin descans més guai! –va fer broma la Kathy. La Nicole és amiga del seu germà, amb el qual se’n va cap al llit de tant en tant.
El jove va canviar de tema:
--Ei, Kathy, ¿com és la Judy, ara? Que se l’ha passat ja, el mosqueig?
--Quin mosqueig?
--Sé que està de males últimament amb el seu nòvio, en Jarvis. ¿Què lis passa?
--Res, com a totes les parelles. Quina pregunta més poca-solta, Ralphie. ¿És que tu i la Nicole no teniu, de discussions?
--És clar que sí, fotre. ¿Què t’hi pensaves...?
--Res, noi, res... Hi pensava que amb tant cardar vosaltres, no sabeu què és això... –va fer broma una altra vegada, la bruna.
--Molt divertit, nena –en Ralphie tragué la llengua.
Mentre hi parlaven, ell va agafar un disc, d’aqueixos de vinil de l’època (encara no s’havia extès el CD) i ho va posar endins el tocadiscs. Va sonar una cançó del grup Kansas, de l’any 1978, titulada “Dust in the wind” (Pols en el vent), una cançó suau, tranquil.la i una mica lenta. Kansas és un dels grups musicals favorits d’en Ralphie Raines.
--Que et mola d’aquesta música, ¿ep, nano? –li va preguntar la Kathy.
--Sí, tronca, sí. Però em molen també d’altres coses, com la del músic aqueix de “rap”, que... ¿com cony es diu...? Ah, sí, M. C. Hammer... –se’n va recordar, del nom—No ho fa gens malament, el nano.
--Sí, és simpàtic aqueix paio, encara que el seu “rap” és simple, comercial. No és reivindicatiu ni va contra el sistema, com la majoria dels “raps” que s’hi fan als barris marginals de la seva raça.



--Que el mola també al Marshall, el vostre amic negre... ep, dic de color? –se n’adonà la Kathy de que si en Marshall Griffith era negre, tenia que anomenar d’una altra manera el color de la seva pell, ja que als Estats Units hi ha que tenir molt de compte en com dius el color de la pell de les races que no siguin la blanca, ja que, malauradament, el racisme és molt alt encara en aquest país. I si es diu la paraula “negre” (en anglès, “black”), o amb el seu terme ofensiu en anglès americà, “negger”, tot allò significa un insult per als negres americans, dits d’una manera més aviat políticament correcta “afroamericans”. Per això en volia dir-ho d’una manera correcta.
--Sí, l’hi agrada –va contestar en Ralphie--, però ell prefereix d’altres músiques, sigui moderna o clàssica, com en Beethoven. I, a més, l’hi agrada la Madonna.
--Quina merda, la Madonna! –va contestar ella, fent expressió de desgrat.
--Ei, cony, no hi parlis malament, de la Madonna! –l’expressió de desgrat que va fer ell va ser encara més gran.
--Quin suspicaç ets, maco. Feia broma. És clar que m’agrada, la Madonna.
Més tard va arribar un amic d’ell, també un “yuppie”, que als anys ’70 hi havia estat un jove que feia de protestes contra la guerra del Vietnam, hi havia entrar a una comuna “hippie” a Sant Francesc (Califòrnia) i ara és un “yuppie” que vota els republicans, menja de coses “lights” i no sabem què més. Quan la Kathy l’hi va entrar, va pensar que fot molt com una persona pot canviar tant radicalment en vint anys... però després va pensar que allò ja passa també amb els que son de dretes o de qualsevol ideologia, que poden canviar d’idees aquí, després allà, o en qualsevol indret.
Van passar uns quants mesos, i ara ja hi som al mes d’Agost, amb l’estiu en el seu zenit. La relació amorosa de la Judy i en Jarvis es va normalitzar, semblava que ja s’hi havia acabat, d’aquell mal rotllo. Tots dos, a més de la Kathy, hi havia estat convidats per la catalana Anna Oliola, la seva amiga espanyola. Quan arribés el cap de setmana, el primer dia del mes, agafarien l’avió des del Aeroport Kennedy, ó com se’l coneix popularment, “JFK Airport”, com els agrada dir als americans la majoria dels noms i denominacions, amb sigles, quan no ho fan amb diminutius.
Tornem ara amb la Winnie Withfield, la qual, abans de anar-se a casa seva i fer les maletes, hi era al edifici del barri de TriBeCa (inicials de “Triangle Below Canal”, és a dir, “Triangle Sota el Canal”, que és format per alguns carrers), on hi té un despatx llogat per la companyia productora de les seves pel.lícules i algunes altres persones amb les quals hi col.labora. Allà també n’hi ha d’altres productores, cadascuna, tanmateix, amb despatxos llogats. Aquell lloc era abans un magatzem, però el Gener del 1989, l’actor en Robert De Niro i uns socis seus van comprar l’edifici per set milions de dòlars, i després de fer-li una bona neteja ho van deixar llest per utilitzar-ho com a seu de productores cinematogràfiques, sales de projecció de pel.lícules, etc.
Allà, la Winnie, al seu despatx, hi escrivia el guió de la seva pròxima pel.lícula amb el seu amic Jesse Obregón, un mexicà que va tenir de problemes quan era un nen, ja que la seva família va tenir que deixar el seu poblet (ó “pueblito”, com diu ell amb el seu accent mexicà) de Michoacàn i emigrar cap als Estats Units. Li va costar molt, com a qualsevol immigrant, adaptar-se a la cultura, la llengua i fins i tot el clima (a Nova York, els hiverns son durs, tot al contrari del clima semi-tropical de la majoria del territori de Mèxic). Va tenir que fer tota classe de feines: cambrer, repartidor, etc., fins que va començar a interessar-se pel cinema, estudiant a l’Escola de Cinematografia i va començar a escriure de guions. Ara hi escriu d’un, en col.laboració amb la Winnie, igualment que en d’altres pel.lícules d’ella.
El seu nom de debò d’en Jesse és en Jesús, però van començar a dir-li pel seu nom traduït en anglès, i tot se’n va quedar així, tot i que a la seva família li continuen dient Jesús.
--Be, Jesse –deia ella, que hi tenia un paper a la màquina d’escriure, que era una pàgina del guió que hi eren escrivint entre tots dos--: Vejam... aquí, quan en Fernando Álvarez vol declarar el seu amor a la Geraldine Peralta, que se l’estima, però amb les presses hi ha sortit de casa seva sense pantalons, i d’allò ni tant sols s’ha adonat. ¿Que és així?
--Sí, Winnie, així és –va contestar ell, que era bru, alçada mitjana i duia ulleres d’intel.lectual--. I aquí, la Geraldine l’hi diu que és una noia moderna, sense prejudicis, però que no aguanta els faceciosos, cosa que hi creia que volia fer en Fernando, una gracieta, en sortir de casa seva sense pantalons, i a sobre amb aquells horribles calçotets. ¿Que et sembla bé, així?
--Em... sí, està bé... però tenim que millorar-ho, Jesse. Si no, ens queda molt tòpic, com una comedieta simple.
--Ja ho sé, però l’humor, la comèdia, és el més difícil de fer, Winnie. Si en vols un drama, truca l’Ingmar Bergman.
--Tranquil, ho faré –va fer broma, la Winnie.
--Ah, escolta, Winnie... ¿quan te’n vas cap a Espanya amb el teu nòvio, l’Artie?
--D’aquest cap de setmana. Primer de tot hi anirem cap a Eivissa, que hi és a... –va intentar recordar-se’n—Ah, a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Crec que allà diuen així als Estats, que... en fi, una manera ben curiosa de dir-se’ls. Bé, com deia, Jesse, hi anirem en avió cap a Barcelona, per anar en un altre vol cap a Eivissa, on hi serem d’alguns dies, per tornar cap a Barcelona, on hi serem més de temps, recorrerem Catalunya, i abans de que comenci Setembre hi tornarem cap aquí.
--Ho teniu tot preparat –va comentar, tot admirat, el noi.
--Gràcies, Jesse. ¿I tu, què en faràs?
--Me n’aniré uns dies cap al poble dels meus pares, à Mèxic. Després a Acapulco, i després... ja hi pensarem, Winnie. Sovint m’agrada improvisar. Passeu-ho bé.
--Gràcies. Escolta, ¿que alguna vegada hi has viatjat cap a l’Espanya?
--Sí, algun cop. Hi he visitat a parents meus que hi resideixen a Catalunya, Aragó, Andalusia i Madrid.
--Tants indrets?
--Sí, allà hi son ells, ben repartits, i per veure tothom... –va fer broma en Jesse, col.locant-se millor les ulleres--. L’any vinent hi penso viatjar cap allà un altre cop.
--Jo també tinc allà d’alguns parents meus –se’n va recordar, la Winnie--. Un cosí meu hi treballa al Consolat nord-americà a Barcelona. Està casat amb una espanyola i hi resideix des del 1966. Té quatre fills, tres noies i un noi, i son força crítics amb les meves pel.lícules –va fer broma ella, amollant una rialleta.


--¡Ay, caramba! –va fer broma ara ell, parlant en espanyol amb accent mexicà i diguent, amb aqueix accent musical, una frase típica entre els seus paisans--. Winnie, ¿quants anys en tenen, els teus nebots?
--Son ja adolescents –va contestar la Winnie--. Com tots ells van néixer a Barcelona, ara son més catalans que no pas els mateixos catalans. Crec que així m’ho van dir. A més, m’hi parlen molt sovint en català, la llengua local. Hi comprenc una mica, a través de l’espanyol, però no gaire. I com entre ells mateixos xerren en català, no els agafo massa...
En Jesse va agafar una hamburguesa que tenia en una banda de la taula, i va voler oferir un bocí a la Winnie.
--Que vols...?
--No, gràcies –ho va rebutjar ella tot amablement--, que si no, després, em posaré tota grassa.
--Vaja, em sap greu.
--Espera... –s’ho va repensar la Winnie--. Dona’m una mica... total, no crec que m’engreixi gens...
Va agafar aqueix bocí, tot tallant-s’ho de l’hamburguesa, menjant-s’ho i parlant encara amb la boca plena--. Mmm... està molt bo, nano. No vull menjar massa, perquè després perdo la línia, em poso massa grassa, i...
--...I te’n poses com en Luciano Pavarotti, ¿oi que sí?
--Sí. Encara que tinc que dir-te que, quan hi veig Pavarotti a la televisió, em pregunto que de quants mesos està...
En Jesse rigué la gràcia.
--En voldràs dir que de quants anys està, ¿oi que sí? –digué ell.
Tots dos van riure a dojo.
Després van continuar amb l’escriptura del guió, aquesta vegada intentant millorar aqueixa escena narrada anteriorment. L’altra pel.lícula que la Winnie va acabar el Desembre passat, aquella que contava la relació sexual entre un noi blanc i una noia negra, ambdós novaiorquesos, el títol de la qual va ser: “Pell de qualsevol color”. Les crítiques cinematogràfiques hi ha estat de tots els colors: unes deien que era una “pel.li” molt bona, d’altres que original, d’altres que simpàtica, d’altres que obra mestra, d’altres que avorrida i plana, i alguna deia de bestieses com:
“És una pel.lícula massa pretenciosa, pedant i fins i tot antiamericana, on sembla fer-se més el sentit de la vida que tenen els europeus com a superior a l’americà, en aparèixer un personatge secundari, francès a més, que sempre sembla saber molt més de la vida que no pas ningú, com si fos el mateix Déu. Intenta imitar les pel.lícules d’en Truffaut, però el mestre francès sabia plantejar les seves idees molt millor, com va demostrar a ‘Fahrenheit 451’. Aquí, tot és massa evident, ingenu, sembla un conte de fades per a feministes i per a gent que reivindica tot el que es té que reivindicar, diguem-ne, amb la pancarta de protesta sempre a punt. En aquest cas, la igualtat racial...”
Al públic li va agradar força la pel.lícula, almenys a Nova York, que és on les hi estrena sempre. Igualment que en Woody Allen.
Després s’hi va projectar en d’altres grans ciutats del país, com Los Ángeles, San Francisco i Chicago, també amb èxit. En les petites ciutats, no semblava tenir-ne tant d’èxit, ja que encara continua havent indrets als Estats Units amb gent d’idees retrògrades i fins i tot racistes, que no sols no reben bé una història d’igualtat de races sinó ni tant sols de reivindicació de la dignitat de la dona i la seva independència dels homes. I la Winnie hi havia volgut tractar el tema d’allò inter-racial sense politiquejos, amb absoluta imparcialitat i una certa fredor i distanciament.