Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 17 de març del 2009

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VIII)







CAPÍTOL VIII




Més tard, van sortir un altre cop cap al carrer. Ara hi pensaven en una altra cosa.
--On anem, ara? –va preguntar en Jarvis a la Núria.
--Podem fer-nos un bany en alguna piscina d’aquí –va contestar ella.
--Ah, bé... ¿On hi és? –va preguntar la Judy.
--Fora de Barcelona... ep... –es va adonar d’alguna cosa, de cop—no me’n recordava de dir-vos que és... una piscina nudista.
--Cony, quina morbosa t’has posat avui! –va exclamar en Jarvis.
--Això és –ara hi parlava la Judy, seguint-la la corrent, si en podem dir així, al seu nuvi--. Ja veiem que no ets cap maula, que hi abunden als Estats Units, sobretot quan hi governaven en Ronald Reagan i en George Bush (1):, que ens van fotre ben bé... però no tens que passar-te, tia.
--Perdona, noia, perdona... –els va demanar perdó—però és que sempre hi parlo massa, d’aquestes coses. És que amb els meus amics, que no tenen de prejudicis, puc parlar directament així, de tot això. I els meus pares van començar a saber d’educació sexual des de que van veure un programa a la televisió espanyola sobre sexe (2). Ara s’atreveixen a fer-ho igualment que en Marlon Brando i la Maria Schneider a “El darrer tango a París”, però em sembla que això ja està antiquat... –va fer broma.
--Bé, noia, escolta... –digué la Judy, després d’haver estat tots callats un moment, en veure que en Jarvis anava a dir el mateix que ella, però que finalment no es va atrevir--. Hi anirem cap a la piscina nudista aqueixa. Jo, ja hi havia anat cap a una platja nudista a l’Amèrica.
--Que hi ha moltes platges així, allà? –va preguntar la Núria.
--Sí. No gens, però n’hi ha. Per exemple, vaig ésser en una platja molt maca, a prop de San Diego, Califòrnia –digué en Jarvis--. M’ho va contar la meva germana, la Murphy, que va ésser allà també, i vaig anar. És una platja que hi és una mica aïllada, per evitar-ne de badocs, però que està... dabuten.
--D’acord, nanos. ¿Que hi anem...? –va demanar la Núria.
--Sí, vinga, som-hi –va dir finalment, la Judy.
Mentrestant, la Kathy i en Tommy se n’havien anat amb la Mònica, l’altra germana de la Núria, la que era rockera, com la Kathy.
Se’n van anar cap al petit garatge on hi feien els assaigs ella i els seus companys/les seves companyes de la seva colla musical.
--I que teniu molt d’èxit? –preguntava la Kathy.
--Encara no, com a tu, Kathy –va contestar la Mònica--. Hi tenim d’actuacions pels voltants de Barcelona, com les comarques del Vallès Occidental, el Baix Llobregat, el Maresme, l’Alt Penedès...
--On hi és, tot això? –va preguntar en Tommy, que es desorientava amb aqueixos noms estranys. Estranys per a ell, és clar, no per a un català, que els coneix perfectament, o per a un espanyol, que li son una mica coneguts.
--Ara te’ls mostraré a un mapa, maco –va contestar la Kathy, que ja els coneixia una mica. Després li va demanar silenci per escoltar la Mònica, que anava a cantar--. Apa, maca, canta el que saps –li va demanar a ella.
--Gràcies –va donar les gràcies, la Mònica.
I el que va cantar la noia era una cançó amb una lletra força satírica, divertida alhora, que feia broma de tothom, tant del capitalisme com del comunisme, deixant a tots com una colla de torracollons, diguem-ne clar i català, sense llenguatge pedant. I, a més, ho feia sense ficar-se per res a defensar cap idea política, que semblava que, ara per ara, si no hi veu alguna de debò, totes les altres se’n poden anar a la merda, diguem-ne.
La lletra era en català, però com abans de començar la va traduir a l’espanyol, els americans es van assabentar de què anava el rotllo.
--Quina barbaritat, ets collonuda! –va comentar en Tommy, en acabar la cançó.
--Gràcies, maco –va agrair la Mònica el complit--, però no n’hi ha per tant. Jo canto el que em sembla tot. Prefereixo viure tranquila, que tot allò de la política m’avorreix.
--Que no hi ha alguna cosa que et pugui molar de la política, tia?
--Ara per ara, no. Passo d’ella. Passo de política, nano –va contestar rotundament la Mònica, fent, a més, un tall de mànigues enlaire, no pas a ells, és clar.



--Vaja, quina optimista –va comentar la Kathy, fent broma.
Mentrestant, la Winnie i l’Arthur hi havia anat cap a una llibreria barcelonina i van triar d’alguns llibres, a més d’un diccionari de català, triat per ella. També s’hi va fixar en un llibre en espanyol que hi veien que ja anava per la seva edició número 32. El seu títol era: “Com ésser una dona i no morir pas, en l’intent”, escrit per la periodista i escriptora Carmen Rico Godoy. Li va interessar a ella el títol, i tot seguit va començar a fullejar-ho, trobant-ho ben interessant. Li semblava una novel.la que podia comparar-se amb les comèdies modernes d’en Pedro Almodóvar, en Fernando Colomo i d’altres directors de la comèdia madrilenya, potser força diferent de la comèdia catalana, que coneixia millor, i que potser fos més intel.lectual que no pas la primera...
Ja que tots els altres continuen sense tenir de problemes, almenys ara, tornem amb la Judy, en Jarvis i la Núria, que ja hi arribaven cap a aquella piscina nudista. L’hi havia inaugurat feia poc de temps, tot i que era una que hi era al costat d’una altra, però que s’havia decidit deixar un indret especial per a nudistes. Alguna gent, sobretot els veïns de la zona (hi és a prop de Barcelona, enmig de Cornellà de Llobregat i Sant Joan d’Espí), hi havia protestat molt, ja que era una cosa atrevida encara per l’època, no pas per l’època actual. Per evitar aldarulls i sobretot per evitar de badocs, s’hi van fer alts els murs d’ella.
La piscina, quan ells van arribar, no hi era gaire plena. S’hi van anar cap als vestidors i allà s’hi van endegar (millor dit, s’hi van despullar, per la qual cosa van trigar menys de temps que no pas si hi hagueren tingut que canviar-se la roba de carrer pel banyador) i van sortir a la piscina.
En Jarvis se’n mirava la Núria, i se n’adonava de que, tota nua, semblava més maca encara, però preferia no dir-ne res per no ofendre-la (i, és clar, per que no li digués masclista). S’hi van apropar cap a un racó de la piscina, i abans la Judy digué que allà prop, al costat, hi podien tombar-se per terra i posar-ne les tovalloles. Els altres van dir que d’acord, que podien fer-ho.
El jove va sentir una cosa que no sabia què podia ser. Se’n va mirar la Núria i semblava que l’atreia. ¿Que era això...? No ho sabia gens bé. Des de que va conèixer d’aquella noia, en Jarvis sabia que li passava alguna cosa. Però ara resultava que el que li passava era que es sentia atret per ella. “Quina bestiesa!”, va pensar. Va voler oblidar-se de tot allò i va proposar que se’n fessin un bany tots a la piscina. Tots van acceptar, però per si de cas, com sempre hi ha d’algun lladre que es pot dur els objectes personals de cadascú/cuna, com a bosses, carteres, etcètera, un d’ells s’hi quedava vigilant, mentre els altres s’hi feien el bany. Els primers en banyar-s’hi eren la Judy i en Jarvis, quedant-s’hi la Núria. La parella va nedar força temps i no van voler fer-ne aldarull tirant-se aigua per no rebre cap esbronc ni ésser expulsats per la gent de la Seguretat.
Així es van fer els torns, i després, passades més aviat dues hores i mitja, van decidir tornar cap a casa. Encara que abans d’anar-se s’hi havia dutxat per treure’s del cos el clor de l’aigua de la piscina. Els ulls els feien una mica de mal, ja que als mateixos els hi havia penetrat una mica d’aquell maleït clor.
Però en Jarvis va tornar a fixar-se en la Núria. Va tenir que fer-ho d’amagatotis, ja que la Judy hi era justament a la seva banda.
Aquesta darrera mirava de tant en tant al seu nuvi de reüll, i semblava sospitar d’alguna cosa. No sabia ella què podia passar, però la seva intuïció femenina li funcionava ben bé...
Va mirar a una banda i a l’altra.
--Em... En Jarvis, no ho sé, però em sembla que el preocupa alguna cosa –va pensar-hi.
Com suposaran, no sabia pas exactament el que li passava, a ell.
Ara va mirar, tot seguit, a la Núria, que era la que conduïa el cotxe al qual hi anaven, un Renault-5 de quatre portes. Aquesta ultima semblava tranquil.la completament, capficada en el trànsit. S’hi havia posat unes ulleres de sol fosques, que li feien un aspecte una mica intrigant, segons qui la vegi.
--I aquesta... sembla molt tranquil.la.. Bé, no crec que passi res –va sentenciar la Judy, i va preferir oblidar-se del tema. Van continuar el trajecte cap a casa.
En arribar la nit, van tornar a plegar-s’hi tots/totes a taula, a la vora, per sopar, i aquí en Jarvis, tractant de fer-ho amb compte, va tornar a mirar-se la Núria, asseguda a la banda de la Judy, que hi era a la banda dreta d’ell, i ella (la Núria) hi era també a la banda dreta, però la banda dreta de la núvia d’ell, com ja n’hem dit.
Tots tres semblaven ben tranquils, i miraven de continuar semblant-ho. Ja sabem què hi pensen, la Judy i en Jarvis, però... ¿i la Núria? Ella semblava molt tranquil.la, menjant de paella valenciana, un plat “typical spanish”, com va dir algú dels americans que hi eren, fent broma, com en Tommy Lynch. Però en aquell sopar s’hi servien també d’altres plats, més catalans, com digué en Parker Kirby, i la seva dona també, que en ésser més de vint anys resident allà, se’ls hi havia pegat el tarannà català, com pot passar-li a qualsevol que s’hi vagi a viure a una altra ciutat o un altre país: en pot esdevenir, com en aquest cas, més català que no pas els mateixos catalans.
En Parker va tornar a preguntar a la Winnie, com ja hi havia fet el dia anterior, com estava allò del cinema als Estats Units. Ella va contestar que regular, a més de tot allò que ella criticava força: la mania de fer-ne de “remakes” (1) d’altres pel.lícules.




--Sí, com t’hi deia, hi penso que això és una bestiesa. Així no se’n fa. No m’estranya –deia la Winnie, una emprenyada amb aquest tema—que aquí a Europa hi hagin agafat una certa antipatia als americans. ¡Si és que hi arribem a un indret i en volem quedar-nos-ho, per nosaltres sols!
--Ho sé, Winnie –va contestar en Parker--, però nosaltres no podem evitar-ho.
--De quina cosa hi parleu? –va preguntar la Susana, una de les filles d’en Parker--. Que puc saber-ho, o és que les nenes encara no en tenim edat per saber de coses de grans?
--Sí, maca –va contestar el seu pare--. Només parlàvem del cinema, que és el que fa la teva tia Winnie a l’Amèrica. I ara criticàvem els “remakes” que s’hi fan a Hollywood de pel.lícules europees.
--Que tu no faries una cosa semblant, tia?
--No, Susana, per res. Jo, soc una creadora, i no em mola res copiar els altres.
--Tia, m’agrada la teva parla.
--Gràcies, Susie.
--Susana, tia, digues-me Susana. Aquí s’hi parla d’una altra manera.
--Oh, perdona, Susana. No conec la llengua que hi parleu, a més de l’espanyol.
Ells s’ho van creure, i van canviar tanmateix de tema. Però a la Núria hi havia alguna cosa que li tenia força malament. ¿Què era, això? Vegem el que hi pensava ella de tant en tant:
--No sé... m’agrada la Judy aquesta, m’agrada molt... És un conyàs que jo sigui bisexual, és a dir, que puc ésser lesbiana i també em poden agradar els nois. No m’hi havia adonat, però crec que m’he enamorat d’ella, merda. I potser d’ell també, d’en Jarvis, que també és molt maco i veig que és molt afectuós, que no és aquell porc masclista i pinxo d’en Josep Lluís Amposta, que gairebé em mata en fer-me d’aquella pallissa, el fotut... Rai que encara ell continua a la presó... Però ara em preocupa com dir-s’ho a la Judy, perquè me l’estimo, sense que s’enfadi i em digui porca. I jo, no soc cap porca.
Ella va decidir oblidar-se d’allò, per ara, per veure si podia tranquilitzar-se’n, i també va pensar en que podia acceptar la invitació que la va fer un bon amic seu, en Manel Ricard i Llorente, que també estava boget per ella.
La Núria va decidir parlar amb ells aleshores de la seva col.lecció de pel.lícules enregistrades en video. Podia valer qualsevol cosa, amb la qual cosa poder oblidar-se de les seves ànsies lèsbiques.




(1): Hi parla d’en George Bush pare, que va ésser Vice-president dels Estats Units sota la presidència d’en Ronald Reagan (1980-88). S’hi va presentar a les eleccions presidencials de 1988 i les va guanyar, però només va durar un mandat, en perdre les següents eleccions el 1992 davant el gairebé desconegut Bill Clinton.
(2): El programa en qüestió tenia com a títol “Hablemos de sexo”, emès per Televisió Espanyola el 1990, un dels primers en l’Història de la televisió espanyola que va tractar el tema amb un estil més o menys obert, tot i que sense incidir mai en imatges eròtiques explícites. Hi tractava el tema més aviat com un programa mèdic que no pas un consultori sexològic.
(1): En Anglés, i en el llenguatge cinematogràfic, equival a una nova versió d’una pel.lícula ja feta. La Winnie critica sobretot el que la indústria de Hollywood faci molt això de fer versions americanes de pel.lícules europees, en compte de fer-ne d’arguments originals. Exemples de “remakes” americans de pel.lícules europees: “Sense alé”, basada en “Al final de l’escapada” (A bout de soufflé) de Jean-Luc Godard; “Els meus problemes amb les dones”, basada en “L’homme qui aimait les femmes” (aquí coneguda com a “L’amant de l’amor”) de François Truffaut, o la recent “Vanilla sky”, basada en l’espanyola “Abre los ojos” d’Alejandro Amenábar. En les noves versions s’hi canvia l’escenari original, França, per exemple, per algun indret típic dels Estats Units. I els personatges, en compte d’ésser francesos, ja son americans típics. I les situacions del guió original s’adapten al tarannà americà, tot i que no encaixin gens ni que siguin gens de creïbles, ja que costums espanyols de Navalmoral de la Mata (Cáceres) son ben diferents a les d’un poble d’Oklahoma. Sovint, o millor diguem-ne gairebé sempre, d’aquests “remakes” son d’inferior qualitat a l’original.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VIII)






CAPÍTULO VIII Más tarde, salieron otra vez a la calle. Ahora pensaban en otra cosa. --¿A dónde vamos ahora? –preguntó Jarvis a Núria. --Podemos ir a bañarnos en alguna piscina de aquí –contestó ella. --Ah, bien... ¿dónde está? –preguntó Judy. --Fuera de Barcelona... eh... –se dio cuenta de golpe de algo—no me acordaba de deciros que es... una piscina nudista. --¡Coño, qué morbosa te has puesto hoy! –exclamó Jarvis.

--Eso es –ahora hablaba Judy, siguiéndole el juego, si lo podemos llamar así, a su novio--. Ya vemos que no eres ninguna mojigata, que abundan en los Estados Unidos, sobre todo cuando gobernaban Ronald Reagan y George Bush (1), que nos jodieron bien... pero no hay que pasarse, tía. --Perdona, chica, perdona... –les pidió perdón—pero es que siempre hablo demasiado de éstas cosas. Es que con mis amigos, que no tienen prejuicios, puedo hablar directamente así, de todo esto. Y mis padres han empezado a saber de educación sexual desde que han visto un programa sobre el tema en la televisión española (2) Ahora se atreven a hacerlo como si fueran Marlon Brando y Maria Schneider en “El último tango en Paris”, pero me parece que eso ya está anticuado... –bromeó. --Bien, chica, escucha... –dijo Judy, después de haber estado todos callados un momento, al ver que Jarvis iba a decir lo mismo que ella, pero que al final no se atrevió--. Iremos a la piscina nudista esa. Yo ya había ido a una playa nudista en América. --¿Hay muchas playas así allí? –preguntó Núria. --Sí. No muchas, pero las hay. Por ejemplo, estuve en una muy maja, cerca de San Diego, California –dijo Jarvis--. Me lo contó mi hermana Murphy, que estuvo allí también, y fui. Es una playa que está algo aislada, para evitar mirones, pero que está.... dabuten. --De acuerdo, tíos. ¿Vamos...? –pidió Núria. --Sí, venga, vamos –dijo finalmente Judy. Mientras tanto, Kathy y Tommy se habían ido con Mónica, la otra hermana de Núria, la que era rockera, como Kathy. Se fueron al pequeño garaje en donde ensayaban ella y los/as componentes de su grupo musical. --¿Y tenéis mucho éxito? –preguntaba Kathy. --Todavía no, como tú, Kathy –contestó Mónica--. Tenemos actuaciones por los alrededores de Barcelona, como las comarcas del Vallès Occidental, el Baix Llobregat, el Maresme, l’Alt Penedès... --¿En dónde queda todo eso? –preguntó Tommy, que se perdía con esos extraños nombres. Extraños para él, claro, no para un catalán, que los conoce perfectamente, ó para un español, que le suenan en el fondo. --Ahora te lo mostraré en algún mapa, guapo –contestó Kathy, que ya tenía cierta idea de ello. Luego le pidió silencio para escuchar a Mónica, que iba a cantar--. Anda, guapa, canta lo que sabes –le pidió a ella. --Gracias –agradeció Mónica. Y lo que cantó la chica era una canción con una letra bastante satírica, divertida al mismo tiempo, que se cachondeaba de todo el mundo, tanto del capitalismo como del comunismo, poniéndolos a todos como una panda de gilipollas, digámoslo llanamente, sin lenguaje rimbombante. Y además lo hacía sin meterse a defender idea política alguna, que parecía que, por ahora, si no ve alguna buena de verdad, todas las demás se pueden ir a la mierda, irse a la porra, de verdad. La letra era en catalán, pero como antes de empezar la tradujo al español, los americanos se enteraron de qué iba el rollo. --¡Qué barbaridad, eres cojonuda! –comentó Tommy, al acabar la canción. --Gracias, guapo –agradeció Mónica el cumplido--, pero no hay para tanto. Yo suelo lo que me parece todo. Prefiero vivir tranquila, que todo aquello de la política me aburre. --¿No hay algo que pueda molarte de la política, tía? --Por ahora no. Paso de ella. Paso de política, tío –contestó tajantemente Mónica, haciendo además un corte de manga al aire, no a ellos, claro. --Vaya, qué optimista –comentó en broma Kathy. Mientras tanto, Winnie y Arthur habían ido a una librería barcelonesa y eligieron varios libros, además de un diccionario de catalán, elegido por ella. También se fijó en un libro en español que veían que ya iba por su edición número 32. Su título era “Cómo ser una mujer y no morir en el intento”, escrito por la periodista y escritora madrileña Carmen Rico Godoy. Le interesó a ella el título, e inmediatamente empezó a hojearlo, encontrándolo muy interesante. Le parecía una novela que podía compararse con las comedias modernas de Pedro Almodóvar, Fernando Colomo y otros directores de la comedia madrileña, quizás bastante diferente de la comedia catalana, que conocía mejor, que quizás fuera más intelectual que la primera... Ya que todos los demás siguen sin tener problemas, al menos por ahora, volvamos con Judy, Jarvis y Núria, que ya llegaban a la piscina nudista aquella. La habían inaugurado hacía poco, aunque era una que está al lado de otra, pero que se había decidido destinar un sitio especial para nudistas. Alguna gente, sobre todo los vecinos de la zona (está cerca de Barcelona, en medio de Cornellà de Llobregat y Sant Joan d’Espí), había protestado mucho, ya que era algo osado aun para la época, no para la época actual. Para evitar jaleos y sobre todo para evitar mirones, se construyeron los muros de la misma altos. La piscina, cuando llegaron ellos, no estaba muy llena. Se fueron a los vestuarios y allí se arreglaron (mejor dicho, se desnudaron, por lo que tardaron menos tiempo que si tuvieran que cambiarse la ropa de calle por el bañador) y salieron a la piscina. Jarvis miraba a Núria, y se daba cuenta de que, desnuda, parecía más guapa aun, pero prefería no decírselo para no ofenderla (y, claro, para que no le llamaran machista). Se acercaron a un rincón de la piscina, y antes Judy dijo que allí cerca, al lado, podían tumbarse y poner las toallas. Los demás dijeron que de acuerdo, que podían hacerlo. El joven sintió una cosa que no sabía qué podía ser. Miró a Núria y parecía que le atraía. ¿Era eso...? No lo sabía muy bien. Desde que conoció a aquella chica, Jarvis sabía que le pasaba algo. Pero ahora resultaba que lo que le pasaba era que se sentía atraído por ella. ”¡Qué chorrada!”, pensó. Prefirió olvidarse de todo aquello y propuso que se dieran todos un baño en la piscina. Todos aceptaron, pero por si acaso, como siempre hay algún ladronzuelo que puede llevarse los objetos personales de cada uno/a, como bolsos, carteras, etc., uno de ellos se quedaba allí vigilando, mientras los demás se bañaban. Los dos primeros en bañarse eran Judy y Jarvis, quedándose allí Núria. La pareja nadó bastante tiempo y no prefirieron montar jaleo salpicándose agua para no ser reprendidos ni expulsados por los de Seguridad. Así se turnaron, y después, pasadas unas dos horas y media, decidieron volver a casa. Aunque antes de irse se habían duchado bien para quitarse del cuerpo el cloro del agua de la piscina. Los ojos les dolían algo, ya que les había penetrado en los mismos un poco de ese dichoso cloro. Pero Jarvis volvió a fijarse en Núria. Tuvo que hacerlo disimuladamente, ya que Judy estaba justo a su lado.Ésta última miraba de vez en cuando a su novio de reojo, y parecía sospechar algo. No sabía ella qué podía pasar, pero su intuición femenina le solía funcionar muy bien... Miró a un lado y a otro.
--Em... Jarvis, no sé, pero me parece que le preocupa algo –pensó. Como supondrán, no sabía exactamente qué le pasaba a él. Ahora miró, seguidamente, a Núria, que era la que conducía el coche en el que iban, un Rénault-5 de cuatro puertas. Ésta última parecía tranquila completamente, absorta en el tráfico. Se había puesto unas gafas de sol oscuras, que le daban un aspecto algo intrigante, según se mire. --Y ésta... parece muy tranquila. Bien, no creo que pase nada –sentenció Judy y prefirió olvidar el tema. Continuaron el trayecto a casa. Al llegar la noche, volvieron a reunirse todos/as en torno a la mesa para cenar, y aquí Jarvis, tratando de hacerlo con cuidado, volvió a mirar a Núria, sentada al lado de Judy, que estaba al lado derecho de él, y ella (Núria) estaba también al lado derecho, pero el lado derecho de la novia de él, como ya hemos dicho. Los tres parecían muy tranquilos, y trataban de seguir pareciéndolo. Ya sabemos qué piensan Judy y Jarvis, pero... ¿y Núria? Ella parecía muy tranquila, comiendo paella valenciana, un plato “typical spanish”, como bromeó alguno de los americanos que estaban allí, como Tommy Lynch. Pero en aquella cena se servían también otros platos, más catalanes, como dijo Parker Kirby, y su mujer también, que al llevar allí más de veinte años residiendo, se les había pegado la idiosincrasia catalana, como puede pasarle a cualquiera que se vaya a residir a otra ciudad u otro país: puede volverse, como en éste caso, más catalán que los propios catalanes. Parker volvió a preguntar a Winnie, como había hecho el día anterior, cómo estaba lo del cine en los Estados Unidos. Ella respondió que regular, además de aquello que ella criticaba bastante: la manía de hacer “remakes” (1) de otras películas. --Sí, como te decía, pienso que esto es una chorrada. Así no se hace. No me extraña –decía Winnie, algo enfadada con éste tema—que aquí en Europa hayan pillado cierta antipatía a los americanos. ¡Si es que llegamos a un sitio y queremos quedárnoslo todo para nosotros solos! --Lo sé, Winnie –contestó Parker--, pero nosotros no podemos evitarlo. --¿De qué habláis? –preguntó Susana, una de las hijas de Parker--. ¿Puedo saberlo, ó es que las niñas aun no tenemos edad para saber de cosas de mayores? --Sí, maja –respondió su padre--. Sólo hablábamos del cine, que es lo que hace tu tía Winnie en América. Y ahora criticábamos los “remakes” que se hacen en Hollywood de películas europeas. --¿Tú no harías algo así, tía? --No, Susana, para nada. Yo soy una creadora, y no me mola nada copiar a otros. --Tía, me gusta tu forma de hablar. --Gracias, Susie. --Susana, tía, llámame Susana. Aquí se habla de otra forma. --Oh, perdona, Susana. No conozco el idioma que habláis aquí, aparte del español. --No pasa nada, tía. Lo acepto. --¿Por qué no dejais ya de decir chorradas, chicas? –pidió Mónica (la madre), que estaba cerca de ellos. --¿Y por qué crees, maja, que decimos chorradas? –preguntó Parker a su esposa.
--No te ofendas, Parker. Es que desde hace un rato sólo os oía chorradas sobre los “remakes” de películas. Coño, si eso ya lo sabe todo el mundo... y a mí tampoco me mola. Ah, Winnie –cambió de tema y giró la vista hacía la cineasta--: ¿Alguna vez has pensado en rodar aquí? --Sí, alguna vez... –contestó Winnie--, pero yo... aun no había pensado nada de esto. --¿Por qué no haces alguna película de cine negro? –le preguntó Susana. --Eh... no sé... sabía que aquí en Catalunya se hace mucho cine negro (1), pero tendré que pensármelo. Además, ya sabéis que tendría que rodar una película aquí con actores casi exclusivamente estadounidenses, pues en América, si no eres Almodóvar, es difícil que puedas tener éxito sin un reparto lleno de americanos... y no me creería mucho una película sobre barceloneses con actores nacidos en Nueva York, Texas ó Dakota del Sur. Continuaron ellos con su conversación, ó como a veces dicen en broma, con sus “habladurías”, y más tarde, Judy se acercó con Jarvis a la habitación de Núria, que estaba allí dibujando algunas cosas. --Hola, Núria, ¿cuándo harás los dibujos de las fotos que nos hiciste ésta mañana? – le preguntó Judy, sin poder disimular mucho su impaciencia por verlos acabados. --Ya los empiezo a hacer ahora –respondió la catalana, tranquila, mientras continuaba dibujando, sin quitar apenas la vista del papel, aunque para contestar a su amiga miraba ligeramente de reojo a donde estaba. --Ah, bien, dabuten –dijo Judy, como satisfecha. La rubia se acercó para ver más de cerca los dibujos. --Te están quedando dabuten, tía –dijo, mirándolos muy admirada. --¿Siempre dices lo mismo? –preguntó Mónica. --¿El qué...? ¿Lo de “dabuten”? Ay, perdona, chica, pero no seas carroza. Eso lo decimos todos los jóvenes del mundo. En Nueva York lo dicen, en Chicago también... y aquí en Barcelona también. Tú también eres joven, tía. A ver si resulta que eres profesora en Oxford y no lo sabía... --No soy ninguna carroza, Judy. Mira, aquí tengo el boceto de la segunda foto... --¿A ver...? Le mostró ese boceto y la neoyorkina lo miró. Volvió ésta última a decir que era “dabuten”, y Núria se burló. --¿Sabes que tienes un cuerpo muy interesante? –dijo, con ironía en su tono de hacer la pregunta. --Eres muy amable, Núria –contestó Judy con no menos ironía y frunciendo ligeramente el ceño. --Sí, y tu novio también tiene buen cuerpo. Bien... –quiso disculparse--, no quiero ser morbosa, pero como artista me gusta cualquier cosa que sea bonita de ver, y... y que sea interesante... Eh, perdóname si me pongo algo cursi, tía, pero los artistas hablamos así. Judy le perdonó, claro, pensando que Núria exageraba. Ésta le miró con los ojos entreabiertos, algo que pareció preocupar ligeramente a Judy, que quizá no se dio cuenta de aquello. La rubia se acercó a Núria y se sentó a su lado, para poder ver mejor cómo dibujaba. Mientras tanto, Jarvis, que no había hablado nada aun, estaba cerca de ellas, viendo los pósters que Núria tenía colgados por las paredes. Por ejemplo, uno de los Simpson; otro, escrito en catalán, que hablaba de la Olimpiada de Barcelona’92, cuyo texto él no comprendía mucho, ya que no dominaba la lengua catalana; otro con el mapa de Catalunya, teniendo a su lado derecho el mapa de España, dividida entre sus 17 autonomías, y de los Estados Unidos, éste un poco más grande, claro, con letreros en español. Dejó de mirarlos y miró ahora a Judy y a Núria. --¿Qué hacéis, guapas? –les preguntó. --Nada, mirar esto –respondió Judy--. Mira, Jarvis, mira cómo tienes el culo en los bocetos que hace Núria. Se rieron las dos, y Jarvis tuvo que hacer como una sonrisa forzada. Estaba claro que se reían de él. --¡No te jode...! –gruñó él, algo enfadado. --¿Qué te pasa, tío? –le preguntó Judy--. ¿Qué te jode? --Muy graciosa, Judy –contestó Jarvis, que se acercó a su novia. Se acordó de algo y dijo a Núria--: Oye, Núria, guapa, ¿qué dice en ese póster de allí? –señaló el que hablaba algo de la Olimpiada, el escrito en catalán. --Ah, pues dice “Todos queremos la Olimpiada” –tradujo el texto en catalán, “Tots volem l’Olimpiada”. Observemos que cuando los tres están juntos, hablan simultáneamente en castellano e inglés--. No es nada especial; esto lo decía todo el mundo cuando querían que Barcelona fuera la sede de la Olimpiada de 1992. --¿Apoyasteis eso? --Sí, claro. Mi padre, como ya es barcelonés de adopción, fue el que más la apoyó, y lo hizo de puta madre. --Ah, muy bien... Mientras hablaban, Núria quiso acercar su mano izquierda al hombro derecho de Judy, pero al ver que ésta le miraba, volviendo la cabeza hacía ella, Núria hizo una mueca, quizá de desagrado, que Judy no entendió bien. --¿Qué te pasa? ¿Te duele algo? --No, no, Judy... Te lo agradezco... estoy muy bien... debe de ser el calor que hace... –se inventó una excusa, sin importarle si sería creíble ó no. --¿El calor...? –se extrañó Judy--. Si ahora hace algo de frío, y el tiempo amenazaba tormenta. Y como aquí tengo entendido que las tormentas son fuertes... --Ah, ya, me habré equivocado, tía –volvió a excusarse la catalana, para cambiar de tema pronto. Ellos se lo creyeron y cambiaron asimismo de tema. Pero a Núria había algo que le tenía bastante mal. ¿Qué era eso? Veamos lo que pensaba ella de vez en cuando: --No sé... me gusta la Judy ésta, me gusta mucho... Es un coñazo que yo sea bisexual, es decir, que puedo ser lesbiana y también me pueden gustar mucho los chicos. No me había dado cuenta, pero creo que me he enamorado de ella, mierda. Y quizá de él también, de Jarvis, que también es majísimo y veo que es muy cariñoso, que no es aquel cerdo chulo y machista de Lluís Josep Amposta, que casi me mata al darme aquella paliza, el jodido... Menos mal que aun sigue en el trullo... Pero ahora me preocupa es cómo puedo decírselo a Judy, por que la amo, sin que se irrite y me llame guarra. Y yo no soy ninguna guarra. Ella decidió olvidarse de aquello, por ahora, para ver si podía tranquilizarse, y también pensó en que podía aceptar la invitación que le hizo un buen amigo suyo, Manel Ricard i Llorente, que también estaba coladito por ella.Núria decidió hablarles entonces de su colección de películas grabadas en vídeo. Podía valer cualquier cosa, con tal de olvidarse de sus deseos sexuales lésbicos.


(1): Se refiere a George Bush padre, que fue Vicepresidente de los Estados Unidos bajo la presidencia de Ronald Reagan (1980-88). Se presentó a las elecciones presidenciales de 1988 y las ganó, pero sólo duró un mandato, al perder las siguientes elecciones en 1992 frente al casi desconocido Bill Clinton.

(2): El programa en cuestión se titulaba “Hablemos de sexo”, emitido por Televisión Española en 1990, uno de los primeros en la historia de la televisión española que trató el tema de manera más ó menos abierta, aunque sin incidir nunca en imágenes eróticas explícitas. Trataba el tema más como un programa médico que como un consultorio sexológico.
(1): En inglés, y en el lenguaje cinematográfico, equivale a una nueva versión de una película ya hecha. Winnie critica sobre todo que la industria de Hollywood recurra mucho a hacer versiones americanas de películas europeas, en vez de crear argumentos originales. Ejemplos de “remakes” americanos de películas europeas: “Sin aliento” basada en “Al final de la escapada” (A bout de soufflé) de Jean-Luc Godard; “Mis problemas con las mujeres” basada en “L’homme qui aimait les femmes” (titulada aquí con el horrible título de “El amante del amor”) de François Truffaut ó la reciente “Vanilla sky”, basada en la película española “Abre los ojos” de Alejandro Amenábar. En las nuevas versiones se cambia el escenario original, Francia, por ejemplo, por algún lugar de los Estados Unidos. Y los personajes, en vez de ser franceses, pasan a ser americanos típicos. Y las situaciones del guión original se tratan de adaptar a la idiosincrasia estadounidense, aunque no encajen del todo ni resulten a menudo creíbles, ya que costumbres españolas en Navalmoral de la Mata (Cáceres), por ejemplo, son diferentes completamente a las de un pueblo de Oklahoma. A menudo, ó mejor dicho casi siempre, éstos “remakes” son de inferior calidad al original.
(1): Se refiere Susana a que el cine catalán, al menos en la época en que se desarrolla la novela, aun recurría mucho al género policiaco, el “cine negro”, inspirado en las películas de Humphrey Bogart, James Cagney y otros, y en las novelas de Dashiell Hammett y tantos maestros del género.

diumenge, 1 de març del 2009

TOT ACABARÁ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VII)






CAPÍTOL VII



Després van tornar cap a casa per a sopar. S’hi van posar tots junts a la vora d’una taula gran, per que així en pogueren caure més bé.
Mentre hi menjaven, a la Kathy se li va ocórrer fer-li una pregunta a la seva germana:
--Judy...
--Què vols, Kathy? –va preguntar la rosseta, parlant amb la boca plena, en estar menjant pollastre rostit a l’estil català.
--Que és cert que la Núria us dibuixarà a tu i en Jarvis, tots nus?
La Judy gairebé es va ennuegar. Arrufant molt el nas, se la va mirar fixament i li va preguntar:
--Qui t’ho ha dit?
--La Susagna, la germana de la Núria. Us va sentir parlar d’allò, i...
--Brf...! –va rondinar--. Sí, sí, maca, és cert. Però no s’ho diguis a ningú, que no m’agrada que alguns tafaners de merda després facin broma de nosaltres.
--Tranquil.la, que no s’ho diré a ningú, ni tant sols al meu nòvio... ai... –se’n va recordar, tot de cop—en Tommy també ho sap, ja que la Susagna ens ho va contar tots dos...
--Merda! –tornà a rondinar i a renegar, la Judy--. Bé, teniu-ho ben quiet, ¿oi? Que no obri la boca.
--Maqueta, tampoc no exageris. Tu i en Jarvis en posareu per a una obra d’art, no pas per a una revista porno. Et confessaré –li va parlar baix a l’orella—que una vegada, jo també vaig posar tota nua.
--Ah, sí...? –la Judy es va sorprendre i s’hi va apropar més.
--Sí, va ésser fa poc de temps, que en Tommy volia provar fer-ne de Dibuix Artístic, i em va dir: “Kathy, en voldria fer-te un dibuix. ¿Que no et faria nosa el posar tota nua?” I jo em vaig enfadar i li vaig dir: “Sempre hi penses el mateix, maco!”
--Però després ho vau fer?


--El què...? El dibuix...? Ah, sí. Però en Tommy, per tranquil.litzar-me, em va dir que jo també el podia dibuixar tot nu, i... –va amollar una rialleta.
--Ah, ja...
--I et diré... et diré... –la Kathy gairebé no podia parlar perquè tot començava a riure’s, i tenia por de no poder aturar-se’n.
--No facis broma, germaneta.
--No, Judy, si no faig cap broma.
--Doncs hi sembla.
--Que no, tia.
--I bé...? Que ho vas dibuixar tot nu...?
--Sí, és clar... Tot i que al començament no sabia si ell restaria bé si el dibuixava així. Que ja saps que, molt sovint, el cos d’una dona es molt més bonic que no pas el d’un home... i pensava a vegades que, si les dones triguéssim a la nostra parella només pel físic, ¡totes les dones tindríem que fer-nos lesbianes! ¡Ha, ha, ha...! –rigué a grans rialles.
Aquí, totes dues germanes se’n van fer de grans rialles, totes dues alhora i en veu ben alta. Els altres que hi eren a taula, sopant, van aixecar l’esguard dels seus plats i se les van mirar, mig sorpreses i mig estranyades.
--Què passa...? –va preguntar el cosí de la Winnie, en Parker, tot estranyat.
--Ep... res, Parker, res... –va tractar la Kathy de disimular—és que la meva germana, la Judy, i jo... ens hi havíem contat un acudit...
--Ah, vaja... –digué en Parker--. I és bo, l’acudit? Ó és verd?
--Oh, no, no és pas verd... o qui sap. És...
I l’hi va contar un acudit, el primer que se li va ocórrer, és clar, per sortir de l’embolic. Tothom es va riure, i després van continuar sopant. És clar que la Kathy no li va dir res del que de debò hi parlaven ella i la seva germana.
Després, en Tommy va voler saber quina gràcia l’hi trobaven ella i la Judy a l’acudit que hi havia contat quan hi sopaven per riure’s tant, ja que ell no l’hi havia trobat a penes una mica de gràcia.
--Tommy, de debò l’hi estava fent una pregunta a la Judy si demà ella i en Jarvis s’anirien cap a l’estudi d’art de la Núria, i allà... ja saps...
En Tommy continuava sense comprendre gens què tenia a veure tot allò amb les rialles.
--Ja t’ho diré un altre dia, noi –la Kathy volgué deixar-ho per a un altre moment. Potser perquè ella sabia que ell podia enfadar-se si l’hi deia que hi havia dit a la seva germana tot allò del dibuix i els nus... Ja saben, per si de cas, per tot allò del puritanisme dels americans.
En arribar l’hora de dormir, els que tenien que fer-ho a l’hotel ho van fer allà. Cadascuna de les parelles hi tenia la seva pròpia habitació, és clar, i allà... bé, és ben obvi parlar del que van fer-hi.
Quan va fer-se de dia, a l’habitació de la Judy i en Jarvis, ella es va llevar, obrint els ulls i badallant alhora. Mentre hi feia tot això, s’aixecava del llit, tota nua, i se’n va anar cap al bany, que en aquell hotel hi havia un a cada habitació, tot i que no gaire luxós, és clar, si aquell era un hotel de tres estrelles. Allà, la Judy se’n va rentar les dents i després es va fer una dutxa d’aigua no gens calent (mai no va agradar-li l’aigua massa calent), i en acabar, es va eixugar amb una tovallola. Li feia una mica de mandra vestir-se després, i va pensar que tant de bo que pogués quedar-se tota nua i sortir així pel carrer, però com tot això no pot ser, llevat de les platges nudistes, va buscar després una roba neta per posar-se.
Abans, en mirar-se en el mirall del bany, ella se’n va mirar atentament, encara era nua. Potser perquè se’n va recordar de que tenia que anar per que li feren, a ella i al seu nòvio, d’aquell dibuix artístic amb nu inclòs, se sentia com a qualsevol model professional que fa això contínuament per a qualsevol pintor o pintora. Se’n va contemplar, pausadament, per davant i per darrera. I potser per la bestiesa de que quan hi veu d’alguna dona amb un cos maco que s’hi creu que és la més maca del món, va començar a bellugar-se suaument, amb molta sensualitat, agradant-se fins i tot, com si volgués lligar amb ella mateixa. Feia broma, és clar. Va acabar fent un tall de mànigues a la imatge aquella del mirall. També es va fer preguntes sobre què farien d’alguns homes que tenen de cossos dignes de qualsevol estàtua de l’antiga Grècia... i tot recordant-se del que l’hi havia dit la seva germana del nu masculí (per allò de dibuixar tot nu, al seu nòvio), la Judy va amollar una rialleta, que per allò va tenir que tapar-se la boca per no amollar-ne més, que era ben probable que se l’hagués sentit fins i tot a la Xina.
Va tornar cap al llit, s’assegué on hi havia adormit abans, i fent un tomb cap enrera se’n va mirar Jarvis, que encara continuava adormit. El va fer de carícies en l’espatlla dreta suaument, i el jove va començar a despertar-se.
--Hummmmm... –va fer un estrany so amb la boca, el que fa qualsevol quan se’n desperta i comença a poc a poc a voler llevar-se, sense badallar. Aleshores, va veure la Judy al seu costat. Com un coet, ell, després de fer a ella un salut amb un a penes perceptible “Bon dia”, va buscar ràpidament un caramel de menta per la tauleta de nit. S’ho va trobar, s’ho va prendre amb una rapidesa sorprenent i va tornar a repetir--: Bon dia, Judy...
--Bon dia –va contestar ella--. Però..., ¿perquè sempre fas això, estimat?
--És pel meu alè, t’ho he dit mil vegades, vida meva –va contestar ell--. Sempre he tingut pànic, d’això, ja ho saps.
--Et comprenc, estimat –va dir la Judy, afectuosa--. A mi també em passa això, sovint.
--Me n’alegro...
--Avui tenim que anar cap aqueix indret per que la Núria ens hi faci el dibuix, Jarvis.
--Ah, ja... –ell se’n va mirar el cabell d’ella, i veia que ho tenia tot mullat i aixafat--. Que ja t’has dutxat?
--Sí, Jarvis. ¿Perquè no t’hi dutxes tu també? L’aigua està dabuten.
En Jarvis digué que d’acord, que també s’hi dutxaria. Li va preguntar a ella si en volia dutxar-se també amb ell, si l’aigua estava tant de “dabuten”, com deia ella. La Judy digué que d’acord, però volia assecar-se el cabell tot seguit, ja que volia arribar cap a l’estudi d’art amb el cabell sec, ben net i radiant, que no tingués res de semblant amb una escombra vella. S’ho va eixugar amb un eixugador, abans de sortir tots dos al carrer.




Mentre ella hi era a torts i a drets amb l’eixugador, ell se’n mirava al mirall i no semblava ésser aquell matí gens de satisfet, amb la seva imatge. No era gens content amb allò d’ésser un home. I de reüll observava la seva núvia, amb el seu preciós cos, que segons ell era mil vegades millor que no pas el seu.
Alhora, hi veia que començava a tenir d’arrugues pel rostre, una mica de bosses sota els ulls, també una mica d’ulleres... no, no; tot això ho pot tenir qualsevol, home o dona, carall. Però tornava a pensar en el seu costat femení, que tots els homes tenen sense deixar d’ésser viril, una cosa que certs poca-soltes no en volen reconèixer. I ell no és pas homosexual. Si ho fos, ja hi hauria intentat lligar-se el nuvi de la Kathy, per exemple. O al nuvi de la Winnie, o en Tom Cruise... Va amollar una rialleta, i tampoc no s’imaginava la Judy fent-s’ho amb la Madonna, per exemple.
I va tornar a riure’s en recordar-se de que ella l’hi havia reprotxat que algun cop, quan feien l’amor, ell, per allò del seu “costat femení”, hi havia volgut imitar algun dels gestos que fan, les dones, per exemple quan es belluguen, o fan de carícies a la seva parella, i fins i tot quan fan un “strip-tease”... Precisament, la Judy es queixava d’allò. Li feia la sensació de que ells semblaven una parella de lesbianes. Potser tot això sembli una mica exagerat, però ara vol deixar-ho estar, almenys fins un altre dia, dir-l’hi fins després. Però l’únic avantatge que en trobava era que si algun dia en torna a disfressar-se de dona, amb uns pocs afegitons podria semblar una dona de debò... llevat de la veu, és clar.
Més rialles, més rialles, més rialles.
Se’n va mirar al mirall i va comprovar que el seu cos no el tenia tant de lleig com s’hi creia. I si a moltes noies els agradava un noi així que... JA N’HI HA PROU, NANO! NI TANT SOLS EN WOODY ALLEN HI PENSA AIXÒ, CARALL! Ei, perdó: necessitàvem recalcar ben bé recalcat com és, el paio aquest, però més endavant els hi contarem alguna cosa més.
Després se’n van anar cap a l’estudi. Hi era a la zona dita “L’esquerra de l’Eixample”, aquella zona de Barcelona on els blocs dels carrers son d’una forma quadrangular, en un perfecte ordre geomètric, i ocupen més de la meitat de la ciutat. És clar que, amb els anys que hi ha transcorregut des de l’època on s’hi desenvolupa aquesta història, Barcelona hi ha crescut una mica més. Però tot allò, ara, no ens pertoca.
Quan van arribar allà (els va acompanyar la Núria, ja que ells encara no coneixen gens la ciutat), van saludar a tothom que hi eren a l’estudi, i la Judy va poder veure-hi com un pintor pintava un retrat d’una noia bruna amb “look” modern, que hi era gairebé asseguda a una cadira, posant damunt d’ella el seu colze dret i mirant-se el pintor amb una expressió tranquil.la, fent un somriure lleuger. Per una altra banda, hi veia una dona que pintava una natura morta, amb un plat gran que contenia de taronges, cireres, aiguacats, pinyes tropicals, plàtans, etcètera. En una banda d’allà, hi veia una dona vestida de ballarina, que volia fer-ne tot allò que els experts en ball clàssic anomenen “el pas del gat” ó “Le pas du chat”, com els agrada dir-ho en francès, potser perquè així fa més fi.
Mentrestant, la Winnie i l’Arthur hi havia anat cap a la casa d’un matrimoni amic que hi resideix a Barcelona. Son els Aiguaviva, els quals coneix la Winnie perquè també estan ficats, en això del cinema, sobretot per la distribució de pel.lícules espanyoles i estrangeres per l’Estat espanyol. També produeixen d’alguna pel.lícula, sobretot catalana, tot i que, ara per ara, si tenen que produir-la, tenen que sol.licitar una subvenció de la Generalitat de Catalunya, el Govern local català. Se’ns oblidava dir a vostès que els Aiguaviva hi ha distribuït algunes pel.lícules de la Winnie, com a “Pintores”, una colla de noies d’Idaho que a la ciutat de Boise, capital d’aquell Estat, fan una escola d’art per a dones, i fa alhora una crítica al masclisme de l’”Amèrica profunda”.
--Quan hi penseu estrenar-la aquí, Winnie? –va preguntar l’Amàlia, l’esposa.
--Quan hi hagin passat sis mesos –va contestar la cineasta--. Encara n’hi ha que fer el doblatge en espanyol, que ho faran a uns estudis de Barcelona, que ja m’hi ha doblat totes les altres, en espanyol i alguna en català.
--Ah, bé... –va contestar el marit, Torquat Aiguaviva. Encara que aleshores la Winnie no volia parlar-ne de negocis, va tenir que fer-ho. No diguem que això és evitar la famosa “deformació professional”, això és, pensar-hi contínuament en la feina, fins i tot a la vida quotidiana, quan un/una hi és amb la seva família o parella.
Tornem immediatament amb els que hi son ara, a l’estudi d’Art. Allà, la Núria Kirby Fonollosa hi parlava amb un noi de raça negra, amb accent africà, i era dels negres que tenien la pell completament fosca, del color del banús, cosa que a la Judy li va estranyar, potser perquè a Nova York i a la resta dels Estats de la Unió hi havia vist molta gent negra que no tenia la pell d’un color tant de fosc, sinó més clara, d’un color més aviat marró, com en Marshall Griffith i la seva núvia, la Heather Shaw, o d’aquells negres arribats de països americans com a Cuba o la República Dominicana. Hi havia que aclarir-ne, tot això, ja que la Judy no és pas racista. Recordem la famosa sèrie de televisió “Arrels”, que narrava la saga de la família de l’escriptor estatunidenc de raça negra l’Alex Haley, des de l’arribada a terres americanes del seu avantpassat, en Kunta Kinte, portat com a esclau, igualment que tots els de la seva raça arribats a l’Amèrica. Quan en Haley va visitar el país africà on hi era originari el seu avantpassat, tota la població d’allà, de pell d’un color negre banús, se’n va sorprendre en veure el color més clar, més aviat marró, de la pell d’en Haley, ja que ells mai no s’hi havia vist d’un negre nord-americà, cosa de la que ell s’adonà i la va contar posteriorment, a un llibre.
Bé, doncs el noi aquest de l’estudi d’Art, que es deia Jacques Oblongo, d’un país dit... ¿Com es deia, s’hi preguntava la Judy? Intentava tot recordar-se, del nom, però res. Ja se sap que els estatunidencs, per les llengües i els noms estrangers o per qüestions de Geografia, no en semblen gens dotats. L’Oblongo hi havia tingut molts problemes per entrar a l’Espanya, però ara, després d’haver-los superat, ja pot viure tranquil.lament a Barcelona, i fins i tot en pot dur de roba presentable. Ara hi treballa com a pintor... o millor diguem-ne, com a empleat a una companyia d’asseguraments, on hi treballa com a comptable, però que l’agrada pintar, i de tant en tant ve d’algun quadre. Si pogués, en faria alguna exposició. Va tornar a repetir el nom del seu país: Senegal, a l’Àfrica Occidental.
--Crec que aquest quadre –deia un amic seu, un català dit Marc Bellmunt, amb barba i ulleres—en podríem exposar-lo a una petita galeria d’art que hi ha al Carrer d’Amílcar, al barri del Guinardó.
--Que és important, d’aqueixa galeria? –va preguntar en Jacques.




--No, la vaig inaugurar jo mateix fa dos mesos. Encara n’hi ha que donar-li temps... però per allà, de tant en tant, s’hi deixa caure d’algun peix gros. Ja saps, nano, que això no és fàcil per a ningú.
--Cony, nano (1), em fot a mi i ens fot a tots. Què em vas a dir... –en Jacques hi havia après fàcilment l’espanyol, però hi havia après al mateix temps les paraules gruixudes del mateix, i quan hi parlava amb catalans transformava les mateixes paraules al català, que hi parlava una mica, per aprendre-s’ho a poc a poc--. Amb la meva feina a la companyia d’asseguraments guanyo diners per mantenir-me jo i enviar-ne una mica a la meva família al meu país, i...
--Sí, ja ho sé. Ep, Jacques, et presento uns amics meus –i li va presentar la Judy, en Jarvis i la Núria--. Son dos americans, que hi passen uns dies de vacances, i aquesta és la Núria, que és d’aquí, tot i que els seus pares també son americans.
--Només el meu pare és americà –va deixar clar, la Núria.
--Molt de gust. ¿Que tu també pintes...? –va saludar en Jacques a la Núria en català.
--Sí, i faig de dibuixos. I ara vaig a fer-ne d’un, aquí al costat –va explicar ella.
Després de fer més presentacions i de parlar-ne una mica, tots tres van entrar cap a l’estudi. Aleshores, la Núria va tancar la porta.
--Bé, nois, aquest és l’estudi on hi treballo. ¿Que us agrada? –va dir ella, amb força modèstia.
--Ep... sí, és... molt maco... –va respondre en Jarvis, no gens dotat per fer-ne d’afalagaments.
--Ara agafaré les coses per fer-vos el dibuix. Ja us en pugueu despullar –va dir la Núria, amb tota naturalitat i fredor, com si el que els demanava fora una cosa que es fa tots els dies.
--A-aquí mateix...? –va preguntar la Judy, una mica cohibida per tenir que despullar-se en un indret amb algú desconegut a prop, com aquella noia. I potser també tenia d’aquell borrall de puritanisme de la majoria dels seus compatriotes, que ella tractava de suprimir, és clar, però que no és gens fàcil treure-s’ho de sobre.
--No, tranquil.la, Judy, no passa res. Mira, allà hi ha una mampara –va assenyalar la Núria a la dreta amb el dit índex--. En pugueu despullar-vos darrera d’ell. N’esteu tranquils, com si esteu a casa vostra. Jo, no tinc de prejudicis.
--Segur que no. N’estem tranquils. Però disculpa’ns –gairebé suplicava, la Judy--, que hi veig que els estudiants de Dibuix és segur que en teniu que estar amb “models afeccionats” que es comporten com a nosaltres...
--No passa res. ¿I a tu, Jarvis? Que també et fa vergonya?
--Em... sí, una mica... –va contestar ell, amb una mica de vergonya—Però et dono les gràcies, Núria, per donar-nos d’ànims.
--No tens que donar-me-les, Jarvis. Però anem a les nostres coses...
La Núria els va dir que per que no s’hi trobaren amb tanta vergonya en despullar-s’hi davant de desconeguts, ella també es despullaria si calia. No calia això, li van dir, que una cosa és donar d’ànims i una altra exagerar (potser tenien una mica de por de que algú hi entrés i cregués que se’n farien la més gran orgia entre tothom, amb l’excusa d’un treball artístic).
Després de despullar-se darrera la mampara, van sortir d’allà i s’hi van apropar cap a la Núria, encara amb una mica de timidesa, per allò d’ésser tots nus. Ell no sabia si caminar tot tapant-se els genitals amb la mà, igual que ella. Però en veure-hi l’expressió tranquil.la de la Núria, se’n van tranquilitzar tanmateix i van decidir comportar-se com si tot allò fóra la cosa més natural.
És clar que a ell li fastiguejava una mica en veure que la Judy tenia un cos molt més maco que no pas el seu, cosa que ell acceptava perfectament. Sempre hi havia sabut perdre quan el contrincant ho feia millor que no pas ell quan hi jugava al beisbol, per exemple, i quan alguna noia tenia millor físic que no pas ell, també l’acceptava.
“Ja ho sé –hi pensava ell, com a resignat--. Aquesta –es referia a la Núria—em dirà que “hi veurem què es pot fer, amb ‘això’”, perquè jo tinc un cos de merda, com tots els paios... I com no em dibuixi per l’esquena... perquè jo crec que, almenys, el meu cul es pot salvar”.
Mentre ell hi tenia d’aquestes reflexions una mica exagerades, tot i que qualsevol paio acabaria fent-les, en el fons, la Núria va dir, no abans de mirar-se’ls de dalt a baix, no com si foren ramat, sinó com les belleses artístiques que seran plasmades en paper, igualment que s’hi contempla alguna d’aquelles boniques estàtues gregues:
--Bé, hi veig que teniu uns cossos força macos –ho va dir amb absoluta tranquil.litat, a més amb un somriure lleuger. En Jarvis va exclamar:
--Ah, sí...? –ho deia amb una certa timidesa.
--Ah, sí, què...? –la Núria no podia comprendre gens del que ell volia dir.
--Que és... que és cert que el meu cos... ep, què et sembla... de bonic?
--Sí, és clar, no siguis tímid. A la Judy hi deu agradar-la molt. Vinga, noi, que estàs molt massís. ¿Oi que sí, Judy?
--No et queixaràs, ¿oi que sí, nano? –li va dir la Judy a ell, fent-li un cop de colze com a complicitat--. Si pogués ser, ara mateix faríem l’amor.
--Això és –digué també la Núria--. Que no només les noies tenim de cossos dabuten quan hi som totes nues.
--Gràcies, maca –va contestar en Jarvis, tot mirant-se ara el cos de la seva núvia, la Judy--. M’adono.
--Bé, ara hi podeu posar-vos allà –els va assenyalar un racó, pensant ja en començar la feina, és a dir, ells posant i ella dibuixant.
Van fer l’assaig d’alguns posats, ja que la Núria volia trobar alguna cosa diferent, que no fos una tòpica escena d’amor amb una parella nua. Ells la van suggerir a ella d’això, i després d’un parell de minuts, mirant-se d’algunes fotografies també, van fer finalment que la Judy s’asseia damunt una taula, no massa alta, posant les mans damunt les espatlles d’en Jarvis, que hi era dempeus, col.locat al davant mateix d’ella. També ell li posava les mans a ella damunt les seves espatlles. Hi eren així: en Jarvis se’n girava d’esquena a la Núria, amb relació, és clar, a l’indret on hi era ella, i la Judy hi era al davant de la Núria. Els hi havia col.locat de mig perfil, per poder veure’ls tots dos, sense a penes tapar-se.


Van tenir que fer això un quart d’hora. La Núria va decidir que no calia molt de temps, que només en volia fer uns esbossos, dibuixar uns quants traços “al natural”, i després ja hi acabaria el dibuix pel seu compte. Tot i que a la noia se’l va ocórrer un truc no gens d’ortodox, que era fer a ells una fotografia amb una camera Polaroid, de les que fan les fotos instantànies. I la va fer amb el mateix posat que hi feien ells, ara.
En Jarvis se’n va estranyar.
--Escolta, Núria –li va preguntar--, ¿perquè fas això? Que no ens vas a dibuixar totalment?
--No, nanos. Per això en caldria molt de temps, i sé que vosaltres no hi sereu durant molts dies. A més, com no sou pas de models professionals, en pugueu cansar-vos aviat, de tant de temps per posar-ne.
--No, tia, si no ens cansem, de debò –va dir la Judy.
--Que no, que no, no vull que per culpa meva us canseu massa. Només us demano que si vulgueu, que feu un parell més de posats, que faré una fotografia amb aquesta camera de merda que tinc, i així acabem.
--Quins posats?
--No, son ben senzilles. M’agradeu, nanos, sou ben interessants. Llàstima que no treballeu com a models...
--Que també dibuixes els teus models de fotografies? –va preguntar en Jarvis.
--Sí, nano. Això també es pot fer. Bé, si en vulgueu, ¿que podeu fer dos posats més? –i va agafar una altra vegada la cambra de fotos.
--Quins posats?
--Veuràs: teniu que posar-vos tu i la Judy igual que quan feu...
--No t’enrollis –la va interrompre la Judy--. Ja ho entenem, cony. En vols que en Jarvis i jo ens col.loquem igualment que si anem a cardar, ¿oi que sí?
--Sí i no, Judy.
--Com que “sí i no”? Que ens vacil.les...? –la rossa no comprenia res d’allò.
--Dic que us en posareu ara per terra, i fareu com si...
--D’acord, tia, no t’enrollis, que això ja ens ho sabem –la va interrompre l’americana una altra vegada, que ja s’intuïa un rotllo semblant.
I allò va continuar així: primer de tot, la parella s’hi va tombar per terra, amb la Judy a sobre i en Jarvis avall. Però no feien l’amor, sinó que ella li feia un esguard mig seductor mig encisador al seu nuvi, mentre li tocava el nas suaument amb el dit índex de la mà esquerra. Ell se la mirava, fent un somriure idèntic, més bé imitant-la, com un clon, i posant-li a ella les mans a l’esquena, fent-la de carícies suaus.
L’altra fotografia era una mica diferent, si veiem que ara era ell qui hi era a sobre i ella avall. Però la Núria hi havia pensat en una cosa diferent per que no fóra una foto massa tòpica: en Jarvis hi era a sobre de la Judy, però no semblava tot allò el típic posat del mascle una mica dominant tirant-se una noia, sinó que ell posava el seu cap damunt els pits d’ella i tenia els ulls tancats, com adormit, mentre ella el feia de carícies pel cap, igualment que una mare fent de carícies al seu fill. Com en podreu suposar, la Judy va dir que estava d’acord amb aquesta fotografia, per trencar amb els tòpics masclistes, segons ella. ¿I en Jarvis? Doncs va dir que també estava d’acord, potser pel que n’hem repetit aquí un milió de vegades, el de la seva banda femenina, que feia que en alguns moments se’n trobés més feminista que no pas les mateixes dones, una cosa que potser els semblarà exagerat, però cada cop més s’hi pot veure de paios en manifestacions feministes sense cap problema. Diguem això perquè d’alguns encara hi creien que aquests paios son marietes. ¡Quina bestiesa!
--Bé, ja ens pugueu vestir altra vegada –els va demanar la Núria, després de mirar-se les fotografies, a les quals (tres) en van sortir sencers, sense cap tall per cap indret, sigui per les cames, els braços o el cap. La Judy i en Jarvis se’n van anar darrera la mampara per posar-se altre cop la roba. La Núria se’n va afanyar en ordenar la seva taula, amb d’algunes coses que hi havia col.locades malament, i va arrufar el nas.
--Cony, quin curt de gambals és d’aquest Marc –va rondinar per si mateixa--. S’hi deixa tot per aquí, com li surt dels collons. I jo, que s’ho ordeni tot.
Mentre posava en ordre la taula, se’n va adonar que els seus amics encara no hi havia sortit darrera la mampara, i els va cridar:
--Ei, Judy, Jarvis! ¿Que encara no esteu vestits?
No la van respondre.
--Ei, vosaltres! ¿Que em sentiu...? –hi creia que parlava massa baix, i que per això no la sentien pas.
Res. No deien res. I la Núria se’n va estranyar. Se’n va aixecar i se’n va anar cap a la mampara. Li semblava sentir un “mmmm” quequejat, com algú que intenta parlar amb la boca amb mordassa o bé amb la boca tancada. O bé algú que s’hi morreja. Va fer uns copets suaus a la mampara, i va preguntar, en veu ben alta:
--Que puc passar?
I se’ls va veure allà, tots nus encara, morrejant-se i fent l’amor dempeus, tot i que sense penetració. Quan se’n van adonar de que ella els observava, se’n van aturar de cop.
--Ei, maca, espera’t que et donem de permís per entrar-hi! Mira tu, la porca aquesta...! –digué la Judy, encara abraçada apassionadament i amb força al seu noi, que girava el cap per mirar-se la Núria.
--Però què punyetes hi feu? Que hi creieu que és això, un burdell de Nova Orleans? –va dir aquesta.
--No, Núria, maqueta –digué en Jarvis--, és que la Judy i jo no n’hem pogut aguantar. No estem acostumats a veure’ns en pilotes més de deu minuts sense acabar cardant.
--Apa, tu, tots els homes sou iguals! –digué la Núria, irònicament.


(1): En català en l’original.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VII)





CAPÍTULO VII Luego, volvieron a casa para cenar. Se juntaron todos alrededor de una mesa grande, para que así pudieran caber bien. Mientras comían, a Kathy se le ocurrió preguntarle a su hermana... --Judy... --¿Qué quieres, Kathy? –preguntó la rubita, hablando con la boca llena, al estar comiendo pollo asado al estilo catalán. --¿Es cierto que Núria os va a dibujar desnudos a ti y a Jarvis? Judy casi se atragantó. Frunciendo mucho el ceño, le miró fijamente y le preguntó: --¿Quién te lo ha dicho? --Susagna, la hermana de Núria. Os oyó hablar de ello, y... --¡Brf...! –gruñó--. Sí, sí, guapa, es cierto. Pero no se lo digas a nadie, que no me gusta que algunas cotillas de mierda luego se cachondéen de nosotras. --Tranquila, que no se lo contaré a nadie, ni siquiera a mi novio... ay... –se acordó de golpe—Tommy también lo sabe, ya que Susagna nos lo contó a los dos... --¡Mierda! –volvió a gruñir y renegar Judy--. Bien, tenlo bien quieto, ¿eh? Que no abra la boca. --Guapita, tampoco exageres. Tú y Jarvis posaréis para una obra de arte, no para una revista porno. Te confesaré –le habló bajo a la oreja—que una vez yo también posé desnuda. --¿Ah, sí...? –Judy se sorprendió y se acercó más. --Sí; fue hace poco, que Tommy quería probar Dibujo Artístico, y me dijo: “Kathy, querría hacerte un dibujo. ¿No te molestaría posar desnuda?” Y yo me enfadé y le dije: “¡Siempre piensas en lo mismo, majo!” --¿Pero luego lo hicisteis?
--¿El qué...? ¿El dibujo...? Ah, sí. Pero Tommy, para tranquilizarme, me dijo que también yo podía dibujarle desnudo, y... –soltó una carcajada. --Ah, ya... --Y te diré... te diré... –Kathy casi no podía hablar por que empezaba a reírse, y temía no poder parar. --No te cachondées, hermanita. --No, Judy, si no me cachondeo. --Pues lo parece. --Que no, tía.
--¿Y bien...? ¿Le dibujaste desnudo...?



--Sí, claro... Aunque al principio no sabía si él quedaría bien si lo dibujaba así. Que ya sabes que muchas veces, el cuerpo de una mujer es muchísimo más bello que el de un hombre... y pensaba a veces que, si las mujeres eligiéramos a nuestra pareja sólo por el físico, ¡todas las mujeres tendríamos que hacernos lesbianas! ¡Ja, ja, ja...! –rió a carcajadas. Aquí, las dos hermanas se pusieron a reír, a vez y en voz muy alta. Los demás que estaban en la mesa, cenando, levantaron la mirada de sus platos y les miraron, entre asombro y extrañeza. --¿Qué pasa...? –preguntó el primo de Winnie, Parker, extrañado. --Eh... nada, Parker, nada... –trató Kathy de disimular—es que mi hermana Judy y yo... nos habíamos contado un chiste... --Ah, vaya... –dijo Parker--. ¿Y es bueno el chiste? ¿Ó es verde? --Oh, no, no es verde... ó quién sabe. Es... Y le contó un chiste, el primero que se le ocurrió, claro, para salir del apuro. Todos se rieron, y luego siguieron cenando. Claro está que Kathy no le dijo nada de lo que en realidad estaban hablando ella y su hermana. Luego, Tommy quiso saber qué gracia le veían ella y Judy al chiste que habían contado cuando cenaban para reírse tanto, ya que él no le había encontrado apenas nada de gracia. --Tommy, en realidad le estaba preguntando a Judy si mañana ella y Jarvis se irían al estudio de arte de Núria, y allí... ya sabes... Tommy seguía sin entender bien qué tenía que ver todo aquello con las carcajadas. --Ya te lo diré otro día, chico –Kathy prefirió dejarlo para otro momento. Quizá por que ella sabía que él podía enfadarse si le contaba que le había contado a su hermana lo del dibujo y los desnudos... Ya saben, por si acaso, por aquello del puritanismo de los americanos. Al llegar la hora de dormir, los que tenían que hacerlo en el hotel lo hicieron allí. Cada una de las parejas tenía su propia habitación, por supuesto, y allí... bueno, es obvio contar lo que hicieron.
Cuando amaneció, en la habitación de Judy y Jarvis, ella se despertó, abriendo los ojos y bostezando a la vez. Mientras hacía todo eso, se levantaba de la cama, desnuda, y se fue al cuarto de baño, que en aquel hotel había uno en cada habitación, aunque no muy lujoso, claro, si era un hotel de tres estrellas. Allí, Judy se lavó los dientes y luego se dio una ducha de agua templada (nunca le gustó el agua demasiado caliente), y al acabar, se secó con una toalla. Le daba cierta pereza vestirse luego, y pensó que ojalá que pudiera quedarse desnuda y salir así por ahí, pero como no puede ser, salvo en las playas nudistas, buscó luego una ropa limpia que ponerse. Antes, al mirarse en el espejo del cuarto de baño, ella se miró atentamente, estando aun desnuda. Quizá por que se acordó de que tenía que ir a que le hicieran, a él y a su novio, aquel dibujo artístico con desnudo incluido, se sentía como cualquier modelo profesional que hace eso continuamente para cualquier pintor ó pintora. Se contempló, pausadamente, por delante y por detrás. Y quizás por la chorrada de que cuando ve a alguna mujer de cuerpo bonito que se cree que es la más guapa del mundo, empezó a contonearse suavemente, con mucha sensualidad, gustándose incluso, como si quisiera ligar consigo misma. Era broma, claro. Acabó haciendo un corte de manga a la imagen aquella del espejo. También se preguntó que qué harían algunos hombres que tienen cuerpos dignos de cualquier estatua de la Grecia antigua... y recordando lo que había dicho su hermana sobre el desnudo masculino (por lo de dibujar desnudo a su novio), Judy soltó una carcajada, que por ello tuvo que taparse la boca para no soltar más, que era probable que se le hubiera oído hasta en la China. Volvió a la cama, se sentó en donde había dormido antes, y girándose hacía atrás miró a Jarvis, que aun seguía dormido. Le hizo caricias en el hombro derecho suavemente y el joven empezó a despertarse. --Hummmmm... –hizo un extraño sonido con la boca, el que hace cualquiera cuando se despierta y empieza poco a poco a desperezarse, sin bostezar. Entonces, vio a Judy a su lado. Como un resorte, él, después de saludarla con un apenas perceptible “Buenos días”, buscó rápidamente un caramelo de menta por la mesita de noche. Lo encontró, se lo tomó con una rapidez asombrosa y volvió a repetir--: Buenos días, Judy... --Buenos días –contestó ella--. Pero..., ¿por qué siempre haces eso, cariño? --Es por mi aliento, te lo he dicho mil veces, mi vida –contestó él--. Siempre he tenido pánico de esto, ya lo sabes. --Te comprendo, cariño –dijo Judy, cariñosa--. A mí también me pasa esto a veces. --Me alegro... --Hoy tenemos que ir a ese sitio para que Núria nos haga el dibujo, Jarvis. --Ah, ya... –él miró el pelo de ella, y veía que lo tenía mojado y aplastado--. ¿Ya te has duchado? --Sí, Jarvis. ¿Por qué no te duchas tú también? El agua está dabuten. Jarvis dijo que de acuerdo, que se ducharía. Le preguntó a ella si quería ducharse también con él, ya si el agua estaba tan “dabuten”, como decía ella. Judy dijo que de acuerdo, pero quería secarse rápido el pelo después, ya que quería llegar al estudio de arte ya con el pelo seco, bien limpio y radiante, que no pareciese para nada una escoba vieja. Se lo secó con un secador, antes de salir los dos a la calle. Mientras ella estaba dale que te pego con el secador, él se miraba al espejo y no parecía estar aquella mañana muy satisfecho con su imagen. No estaba muy contento con lo de ser hombre. Y de reojo observaba a su novia, con su precioso cuerpo, que según él le daba veinte mil vueltas al suyo. De paso, veía que ya empezaba a tener arrugas por la cara, algo de bolsas bajo los ojos, también algo de ojeras... no, no; eso puede tenerlo cualquiera, hombre ó mujer, caray. Pero volvía a pensar en su lado femenino, que todos los hombres tienen sin dejar de ser varoniles, algo que ciertos gilipollas no quieren reconocer. Y él no es homosexual. Si lo fuese, ya habría intentado ligarse al novio de Kathy, por ejemplo. Ó al novio de Winnie, ó a Tom Cruise... Soltó una carcajada, y tampoco se imaginaba a Judy montándoselo con Madonna, por ejemplo. Y volvió a reírse al acordarse de que ella le había reprochado que alguna vez, cuando hacían el amor, él, por aquello de su “lado femenino”, había querido imitar alguno de los gestos que hacen las mujeres, como cuando se contonean, ó hacen caricias a su pareja, e incluso cuando hacen un “strip-tease”... Precisamente, Judy se quejaba de ello. Le daba la sensación de que ellos parecían una pareja de lesbianas. Quizá sea esto algo exagerado, pero ahora quiere dejarlo estar, por lo menos hasta otro día, decirle hasta luego. Pero la única ventaja que encontraba es que si algún día vuelve a disfrazarse de mujer, con unos pocos arreglos podría parecer una mujer de verdad... excepto en la voz, claro. Más risas, más risas, más risas. Se miró en el espejo y comprobó que su cuerpo no lo tenía tan feo como se creía. Y si a muchas chicas les gustaba un hombre así que... ¡YA BASTA, TÍO! ¡NI SIQUIERA WOODY ALLEN PIENSA ESTO, CARAY! Eh, perdón: necesitábamos recalcar bien recalcado cómo es el tío éste, pero ya les contaremos algo más de él más tarde. Después se fueron al estudio. Estaba en la zona llamada “L’esquerra de l’Eixample” (la izquierda del Ensanche), aquella zona de Barcelona en donde las manzanas de calles son de forma cuadrangular, en un perfecto orden geométrico, y ocupan más de la mitad de la ciudad. Claro que con los años transcurridos desde la época en la que transcurre ésta historia, Barcelona ha crecido algo más. Pero eso ahora no nos ocupa. Cuando llegaron allá (les acompañó Núria, ya que ellos aun no conocen bien la ciudad), saludaron a todos los que estaban en el estudio, y Judy pudo ver cómo un pintor pintaba un retrato de una chica morena, con “look” moderno, que estaba apoyada en una silla, apoyando en el respaldo su codo derecho y mirando al pintor con una expresión tranquila, sonriendo ligeramente. Por otro lado, veía a una mujer que pintaba una naturaleza muerta, con un recipiente que contenía naranjas, ciruelas, aguacates, piñas tropicales, plátanos, etc. En un lado de allá, veía una mujer vestida de bailarina, que quería hacer aquello que los expertos en ballet clásico denominan “el paso del gato” ó “le pas du chat”, como les gusta decirlo en francés, quizá por que así queda más fino. Mientras tanto, Winnie y Arthur habían ido a la casa de un matrimonio amigo que vive en Barcelona. Son los Aiguaviva, que Winnie les conoce por que también están metidos en esto del cine, sobre todo por la distribución de películas españolas y extranjeras por el Estado español. También producen alguna película, sobre todo catalana, aunque por ahora, si tienen que producirla, tienen que solicitar una subvención de la Generalitat de Catalunya, el Gobierno local catalán. Se nos olvidaba decirles que los Aiguaviva han distribuido algunas de las películas de Winnie, como “Pintoras”, un grupo de chicas de Idaho que en la ciudad de Boise, capital de dicho Estado, montan una escuela de arte para mujeres, y hace una crítica al machismo de la “América profunda”. --¿Cuándo pensáis estrenarla aquí, Winnie? –preguntó Amàlia, la esposa. --Cuando hayan pasado seis meses –respondió la cineasta--. Aun hay que hacer el doblaje en español, que lo harán unos estudios de Barcelona, que ya me han doblado todas las anteriores, en español y alguna en catalán. --Ah, bien... –contestó el marido, Torquat Aiguaviva. Aunque entonces Winnie no quería hablar de negocios, tuvo que hacerlo. No digamos que esto es evitar la famosa “deformación profesional”, esto es, pensar continuamente en el trabajo incluso en la vida cotidiana, cuando uno/a está con su familia ó pareja. Inmediatamente volvamos con los que están ahora en el estudio de Arte. Allí, Núria Kirby Fonollosa hablaba con un chico de raza negra, con acento africano, y era de los negros de piel completamente oscura, del color del ébano, cosa que a Judy le extrañó, quizá por que en Nueva York y en el resto de los Estados de la Unión había visto mucha gente negra que no tenía la piel de color tan oscuro, sino más clara, de un color tirando a marrón, como Marshall Griffith y su novia, Heather Shaw, ó aquellos negros llegados de países americanos como Cuba ó la República Dominicana. Había que aclarar eso, ya que Judy no es racista. Recordemos la famosa serie de televisión “Raíces”, que narraba la saga de la familia del escritor estadounidense de raza negra Alex Haley, desde la llegada a tierras americanas de su antepasado Kunta Kinte, traído como esclavo, como todos los de su raza llegados a América. Cuando Haley visitó el país africano de donde era originario su antepasado, toda la población de allá, de piel color negro ébano, se sorprendió al ver el color más claro, tirando a marrón, de la piel de Haley, ya que ellos nunca habían visto a un negro norteamericano, cosa de la que él se dio cuenta y la contó posteriormente en su libro. Bien, pues el chico éste del estudio de arte, que se llamaba Jacques Oblongo, de un país llamado... ¿Cómo se llamaba, se preguntaba Judy? Intentaba acordarse del nombre, pero nada. Ya se sabe que los estadounidenses, para las lenguas y nombres extranjeros ó para cuestiones de Geografía, no parecen muy dotados. Oblongo había tenido muchos problemas para entrar en España, pero ahora, después de superarlos, ya puede vivir tranquilamente en Barcelona, e incluso puede llevar ropa presentable. Ahora trabaja allí como pintor... ó mejor dicho, como empleado en una compañía de seguros, en donde trabaja de contable, pero que le gusta pintar y que de vez en cuando vende alguno. Si pudiera, haría alguna exposición. Volvió a repetir el nombre de su país: Senegal, en África Occidental. --Creo que éste cuadro –decía un amigo suyo, un catalán llamado Marc Bellmunt, con barba y gafas—podríamos exponerlo en una pequeña galería de arte que hay en “el carrer d’Amílcar” (1), en el barrio del Guinardó. --¿Es importante esa galería? –preguntó Jacques. --No, la inauguré yo mismo hace dos meses. Aun hay que darle tiempo... pero por allí, de vez en cuando, se deja caer algún pez gordo. Ya sabes, tío, que esto no es fácil para nadie. --“Cony, nano” (2), me jode a ti y nos jode a todos. Qué me vas a contar... –Jacques había aprendido fácilmente el español, pero había aprendido al mismo tiempo las palabras malsonantes del mismo, y cuando hablaba con catalanes, transformaba dichas palabras al catalán, que hablaba algo, aprendiéndolo poco a poco--. Con mi trabajo en la compañía de seguros gano dinero para mantenerme yo y enviar algo a mi familia en mi país, y... --Sí, ya lo sé. Eh, Jacques, te presento a unos amigos míos –y le presentó a Judy, Jarvis y Núria--. Son dos americanos, que pasan unos días aquí, y ésta es Núria, que es de aquí, aunque sus padres también son americanos. --Sólo mi padre es americano –aclaró Núria.
--“Molt de gust” (1) . ¿Tú también pintas...? –saludó Jacques a Núria en catalán. --Sí, y hago dibujos. Y ahora voy a hacer uno, aquí al lado –explicó ella. Después de hacer más presentaciones y de hablar un poco, los tres entraron al estudio. Entonces, Núria cerró la puerta. --Bien, chicos, esto es el estudio en el que trabajo. ¿Os gusta? –dijo ella, con bastante modestia. --Eh... sí, es... muy majo... –contestó Jarvis, no muy dotado para hacer halagos. --Ahora cogeré las cosas para dibujaros. Ya podéis desnudaros –dijo Núria, con toda naturalidad y frialdad, como si lo que les pedía fuera algo que se hace todos los días. --¿A-aquí mismo...? –preguntó Judy, algo cohibida por tener que desnudarse en un sitio con alguien desconocido cerca, como aquella chica. Y quizá también tenía ese poso de puritanismo de la mayoría de sus compatriotas, que ella trataba de erradicar, claro, pero que no es fácil quitárselo de encima. --No, tranquila, Judy, no pasa nada. Mira, allí hay un biombo –señaló Núria a la derecha con el dedo índice--. Podéis desnudaros detrás de él. Estad tranquilos, como si estuvierais en vuestra casa. No tengo prejuicios. --Seguro que no. Estamos tranquilos. Pero perdónanos –casi suplicó Judy--, que veo que los estudiantes de Dibujo seguro que todos los días tenéis que veros con “modelos aficionados” que se comportan como nosotros... --No pasa nada. ¿Y a ti, Jarvis? ¿También te da corte? --Em... sí, un poco... –contestó él, con algo de vergüenza—Pero te doy las gracias, Núria, por animarnos. --No tienes que dármelas, Jarvis. Pero vamos a lo nuestro... Núria les dijo que para que no se sintieran tan vergonzosos al desnudarse delante de desconocidos, ella también se desnudaría si hacía falta. No hacía falta, le dijeron, que una cosa es dar ánimos y otra exagerar (quizá temían que alguien entrara y creyera que se iban a montar una orgía entre todos/as, con la excusa de un trabajo artístico). Después de desnudarse tras el biombo, salieron de ahí y se acercaron a Núria, con un poco de timidez aun, por aquello de estar ante ella completamente desnudos. Él no sabía si ir tapándose los genitales con la mano, igual que ella. Pero al ver la expresión tranquila de Núria, se tranquilizaron asimismo ellos y decidieron comportarse como si ir así fuera lo más natural. Claro que a él le fastidiaba algo el ver que Judy tenía un cuerpo mucho más bello que el suyo, lo que él aceptaba de buen grado. Siempre había sabido perder cuando el contrincante lo hacía mejor que él cuando jugaba al béisbol, por ejemplo, y cuando alguna chica tenía mejor físico que él, también lo aceptaba. “Ya lo sé –pensaba él, como resignado--. Ésta –se refería a Núria—me dirá que ‘veremos qué se puede hacer con ‘esto’ ‘, por que yo tengo una mierda de cuerpo, como todos los tíos... Y como no me dibuje de espaldas... por que creo que, al menos, mi culo se puede salvar”. Mientras él tenía éstas reflexiones filosóficas algo exageradas, aunque cualquier tío acabaría teniéndolas en el fondo, Núria dijo al verles, no sin antes mirarlos de arriba abajo, no como si fueran ganado, sino como las bellezas artísticas que van a ser plasmadas en papel, igual que si se contempla alguna de aquellas bellas estatuas griegas: --Bien, veo que tenéis unos cuerpos bastante bonitos –lo dijo con absoluta tranquilidad, además con una ligera sonrisa. Jarvis exclamó: --¿Ah, sí…? –lo decía con cierta timidez. --¿Ah, sí, qué…? –Núria no entendía bien qué quería decir él. --¿Es... es cierto que mi cuerpo... eh, que te parece... bonito? --Sí, claro, tranquilo, no seas tímido. A Judy debe de gustarle mucho. Venga, tío, que estás muy macizo. ¿Verdad que sí, Judy? --No te quejarás, ¿eh, tío? –le dijo Judy a él, dándole un codazo en señal de complicidad--. Si pudiera ser, ahora mismo hacíamos el amor. --Eso es –dijo también Núria--. Que no sólo las chicas tenemos cuerpos dabuten cuando estamos desnudos. --Gracias, guapa –respondió Jarvis, mirando ahora el cuerpo de su novia Judy--. Me doy cuenta. --Bien, ahora podéis poneros allá –les señaló un rincón, pensando ya en ponerse manos a la obra, es decir, ellos posando y ella dibujando. Ensayaron varias posturas, ya que Núria quería hacer algo diferente, que no fuese una tópica escena de amor con una pareja desnuda. Ellos sugirieron a ella posturas, y después de un par de minutos, mirando algunas fotografías también, hicieron finalmente que Judy se sentaba sobre una mesa, no demasiado alta, poniendo las manos sobre los hombros de Jarvis, que estaba de pie, colocado enfrente mismo de ella. También él le ponía las manos a ella sobre sus hombros. Estaban así: Jarvis le daba la espalda a Núria, con relación, claro, al sitio en donde estaba ella, y Judy estaba de cara a Núria. Los había colocado de medio perfil, para que los viese a los dos, sin taparse apenas. Tuvieron que estar así casi un cuarto de hora. Núria decidió que no hacía falta mucho tiempo, que sólo quería hacer unos apuntes, dibujar unos cuantos trazos “al natural”, y después ya acabaría el dibujo por su cuenta. Aunque a la chica se le ocurrió un truco no muy ortodoxo, que era hacerles a ellos una fotografía con una cámara Polaroid, de las que hacen las fotos instantáneas. Y la hizo en la misma postura en la que estaban ellos ahora.Jarvis se extrañó. --Oye, Núria –le preguntó--, ¿por qué haces eso? ¿No nos vas a dibujar del todo? --No, tíos. Para esto haría falta mucho tiempo, y sé que vosotros no estaréis aquí durante muchos días. Además, como no sois modelos profesionales, podéis cansaros pronto de tanto posar. --No, tía, si no nos cansamos, de verdad –dijo Judy. --Que no, que no, no quiero que por mi culpa os canséis demasiado. Sólo os pido que si queréis, que hagáis un par de posturitas más, que las fotografiaré con ésta mierda de cámara que tengo, y así acabamos. --¿Qué posturas? --No, son muy sencillas. Me gustáis, tíos, sois muy interesantes. Lástima que no trabajéis como modelos... --¿También dibujas a tus modelos de fotografías? –preguntó Jarvis.








--Sí, tío. Esto también se puede hacer. Bien, si queréis, ¿podéis hacer dos posturas más? –y cogió otra vez la cámara de fotos. --¿Qué posturas? --Verás: tenéis que poneros tú y Judy como cuando hacéis... --No te enrolles –le interrumpió Judy--. Ya lo comprendemos, coño. Quieres que Jarvis y yo nos pongamos como si fuéramos a follar, ¿no? --Sí y no, Judy. --¿Cómo que “sí y no”? ¿Nos vacilas...? –la rubia no entendía nada. --Digo que os pondréis ahora en el suelo, y haréis como si... --De acuerdo, tía, no te enrolles, que eso ya nos lo sabemos –le interrumpió otra vez la americana, que ya intuía un “rollo” parecido. Y aquello siguió así: primero, la pareja se tumbó por el suelo, con Judy encima y Jarvis debajo. Pero no hacían el amor, sino que ella le ponía una mirada entre seductora y encantadora a su novio, mientras le tocaba a él la nariz con el dedo índice de la mano izquierda suavemente. Él le miraba a ella, sonriendo de igual manera, más bien imitándola, en plan clon, y poniéndole a ella las manos en la espalda, acariciándola suavemente. La otra fotografía era algo distinta, si miramos que ahora era él quien estaba encima y ella debajo. Pero Núria había pensado en algo diferente para que no fuera una foto demasiado tópica: Jarvis estaba encima de Judy, pero no parecía aquello la típica postura del macho algo dominante tirándose a una chica, sino que él ponía su cabeza apoyándola en los pechos de ella y tenía los ojos cerrados, como si estuviese dormido, mientras ella le acariciaba en la cabeza, como si fuese una madre acariciando a su hijo. Como supondrán, Judy dijo que estaba de acuerdo con ésta fotografía, para romper con los tópicos machistas, según ella. ¿Y Jarvis? Pues dijo que también estaba de acuerdo, quizá por lo que ya hemos repetido aquí un millón de veces, lo de su lado femenino, que hacía que en algunos momentos se sintiera más feminista que las propias mujeres, algo que puede parecerles exagerado, pero cada vez más se puede ver a tíos en manifestaciones feministas sin ningún problema. Decimos esto por que algunos aun creen que éstos tíos son maricas. ¡Qué chorrada! --Bien, ya podéis vestiros –les pidió Núria, después de mirar las fotografías, que en las tres ellos salieron enteros, sin cortar por ningún sitio, sea por las piernas, los brazos ó la cabeza. Judy y Jarvis se fueron tras el biombo para volver a vestirse. Núria se puso a ordenar un poco su mesa, con algunas cosas mal colocadas encima, y frunció el ceño. --Coño, qué corto de entendederas es éste Marc –gruñó para sí misma--. Se deja todo por aquí, como le sale “dels collons”. Y yo, que se lo ordene.Mientras ordenaba la mesa, se dio cuenta de que sus amigos aun no habían salido de detrás del biombo, y les gritó: --¡Hey, Judy, Jarvis! ¿Aun no estáis vestidos?No le contestaron. --¡Hey, vosotros! ¿Me oís...? –creía que había hablado demasiado bajo, y por eso no le oían.Nada. No decían nada. Y Núria se extrañó. Se levantó y se acercó al biombo. Le parecía oír un “mmmm” entrecortado, como alguien que intenta hablar con la boca amordazada ó bien con la boca cerrada. Ó bien alguien que se está morreando. Dio unos golpecitos suaves en el biombo y preguntó, en voz muy alta: --¿Puedo pasar? Y los vio allí, todavía desnudos, morreándose y haciendo el amor de pie, aunque sin penetración. Cuando se dieron cuenta de que ella les observaba, se pararon de golpe. --¡Hey, guapa, espera que te demos permiso para entrar! ¡Mira tú la guarra ésta...! –dijo Judy, aun abrazada apasionadamente y con fuerza a su chico, que volvía la cabeza para mirar a Núria. --¿Pero qué puñetas hacéis? ¿Qué creeis que es esto, un burdel de Nueva Orleáns? –dijo ésta. --No, Núria, guapita –dijo Jarvis--, es que Judy y yo no hemos podido contenernos. No estamos acostumbrados a vernos en pelotas más de diez minutos sin acabar follando. --¡Anda, tú, todos los hombres sois iguales! –dijo Núria, irónicamente.

(1): En catalán, “el carrer” significa “la calle”.
(2): “Coño, tío” en catalán.





(1): Mucho gusto.