Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 5 de juliol de 2011

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XI)








CAPÍTOL XI




L’endemà, abans de les tres de la tarda, tots van anar cap a l’Aeroport d’El Prat de Llobregat per agafar l’avió de tornada cap a Nova York, que va arribar a l’Aeroport John F. Kennedy cap allà a nou hores més tard. En arribar, encara no s’orientaven amb el canvi d’horari, que a Nova York és sis hores menys que a Barcelona. Seria el famós “jet-lag”, van opinar.
Tenia una mica de son, i ganes d’anar-se a roncar i dormir alhora, com deia l’Artie.
Cadascú se’n va dormir com va voler, després de mitjanit, hora de Nova York, és clar. Encara cap d’ells no hi havia desfet el voluminós equipatge, que cadascú portava per a tants dies d’estada allà, a part els regals, la roba i d’altres coses comprades a Barcelona i Eivissa. No sabem si algú/una va aprofitar per fer l’amor abans d’adormir-se, però això, ara, no ens interessa.
L’endemà, i encara amb una certa descoordinació, en no estar encara novament habituats totalment a l’horari novaiorquès, se’n van llevar tots una mica tard, i van aprofitar per apropar-s’hi als indrets on hi treballen, per a poc a poc tornar a acostumar-se a ells.
Per exemple, l’Arthur se’n va anar per veure un amic productor, per veure si tenia d’algun personatge per a ell, algun que pogués ésser mitjanament interessant. Va arribar cap a l’edifici on hi era la mateixa productora, a la Ninth Avenue (Novena Avinguda), força curiós, però els que ens interessa no és això, sinó el que l’hi diran, a ell. El productor aquell, que era un dels considerats “independents”, és a dir, que no forma part de les “majors” de Hollywood, es deia Bobby Kimball. Tenia 49 anys i duia una perruca de cabells bruns per tapar-se una calvície prematura.




En asseure’s, l’Arthur va agafar un cigarret que li va oferir en Bobby Kimball, va dir “gràcies” i ho va encendre, amollant el fum pels forats del nas. Doncs, l’actor no va poder evitar badallar una mica, recordant-nos una altra vegada l’hora, el canvi d’hora.
--Que tens son? –la va preguntar en Kimball.
--Sí, Bobby. Fins que no m’hi acostumi altre cop a l’horari d’aquí, això serà una merda.
En Kimball va riure.
--Bé, Artie... –va dir després—Tinc un paper per a tu, que podria tenir semblant amb els personatges masculins de les pel.lícules de la teva núvia.
--Ah, molt bé, Bobby. Però espero que no serà qualsevol ximpleria, ¿oi que no? Que una cosa és imitar el que fa la Winnie, i d’altra...
--Crec que no, nano. La pel.lícula la dirigirà una dona, una dona maquíssima i amb molt de talent, que es diu Martha McCluskey. El teu paper és el d’un còmic que treballa en un modest teatre de varietats a Milwaukee, Wisconsin... És clar que la única dificultat del paper és que tindràs que parlar amb accent d’allà, res d’aqueix accent novaiorquès que tens.
--Amb accent de Milwaukee? Que t’has cregut que soc en Robert De Niro, perquè soc italoamericà, com ell?
--Ha, ha...! –va riure el productor--. No, Artie. Bobby De Niro és inimitable; no t’amoïnis, que ja sé com t’ho fas... ¿Oi que saps imitar d’aqueix accent?
--No. Sé imitar el de Califòrnia, el dels italians de Sicília, el rus, l’alemany, el francès, el català...
--Sicília? Que la teva família és siciliana, oi que sí?
--Oh, no, només els parents una mica llunyans. La meva família és del Nord d’Itàlia, de Milà. N’estic fart escoltar mon pare dir que si no hi hagués estat tant pobret l’hi hauria agradat veure d’òperes a la Scala. ¡Quins rotllos ens va ficar, el nano!
--Bé, però, sisplau, ara no en parlis de la teva família –li va suplicar en Kimball--. Tornem a això dels accents: ¿quals deies que et saps...?
--Em... –intentava recordar-se l’Arthur del que va dir abans--. Escolta, no em vacil.lis...
--Ara n’estem parlant de cinema, Artie. Bé, ¿que et deixo el guió i t’ho llegeixes a casa teva, o prefereixes que et doni un altre paper?
--No, tranquil, Bob. Dona’m d’aqueix guió i el faré una ullada a casa. Si m’interessa, ja veurem si faig la pel.lícula. Ah, ¿com es diu, el guionista?
--Una dona, una d’aqueixes guionistes noves, que ha fet guions per a sèries de televisió i pel.lícules.
--Feminista...?
--No ho sé ara, Artie. A més, ¿què importa, ara? Una dona, diguem-ne, és feminista. No em surtis ara amb d’aqueix masclisme que, en el fons, teniu tots els italians. Tanmateix, el que conta ella no és tant d’exagerat com d’algunes feministes radicals.
--Depen, Bob, depen... Jo he llegit molts guions escrits per guionistes feministes, i no els calia exagerar res per mostrar el que hi havia...
--Oh, no m’amollis ara un rotllo com els que amolla la teva núvia –va suplicar en Kimball, fent broma, tot i que sabia que no tenia cap gràcia, ja que l’Arthur no va moure cap múscul del rostre.
Més tard, l’Arthur va tornar cap a casa, amb una còpia del guió de la pel.lícula sota el braç, envolt en un sobre gran, al qual hi havia escrit, en lletres gegantines, “Guió de la pel.lícula ‘‘CÒMICS DE MILWAUKEE’’ –TÍTOL PROVISIONAL—. ESCRIT PER MAGGIE FONTEVECCHIA”.
La Winnie el va rebre, fent-li un petó a la boca.
--Hola, estimat. ¿D’on vens?
--Res, reina. He vist Bobby Kimball, a veure si em podia donar d’algun paper.
--I t’ho ha donat?
--Em, m’ha donat un guió, per que ho llegeixi. Bé, aquesta pel.lícula la dirigirà una dona, com a tu.
--Ah, dabuten –va somriure la bruna, que ja començava a dir-ne coses en llenguatge col.loquial, com la seva amiga, la Judy Raines--. Qui és? Que la conec?
--No sé si la coneixes, reina. Es diu Martha McCluskey, una d’aqueixes directores noves, com a tu. La pel.lícula tractarà d’uns còmics de Milwaukee, Wisconsin... i jo tinc que fer d’un d’ells.
--Ah, sí...? –es va meravellar la Winnie.
--Sí, Winnie. Malgrat que tindré que parlar amb l’accent d’allà, de Milwaukee.
--Que saps imitar-ho?
--No. Tindré que practicar-ho. Ja saps els accents que sé imitar, “chérie américaine” –va dir ara, imitant un gairebé correcte accent parisenc--. Fins sé imitar l’accent català, “que sembla un català de soca i arrel” (1) –ara imita l’accent català, com si fóra en Jordi Pujol--. Però l’accent de Milwaukee... Tindré que fer de pràctiques.
Mentrestant, la Kathy Raines, a casa seva, escoltava una cinta de cassette, una que els van regalar a Barcelona, de cançons cantades en català. L’escoltava a la seva habitació.
Semblava agradar-li molt, doncs tararejava les lletres, amb el mateix entusiasme que quan parla les cançons del seu grup de “rock-n’roll”. Ara sentia una cançó de Sopa de Cabra. Hi era asseguda, gairebé per terra, damunt del seu llit, descalça, amb els peus fregant el coixí. I igualment que d’altres vegades deixava la porta de l’habitació oberta. Per ella hi veia passar els seus parents, el seu nuvi... a qualsevol persona. En Tommy Lynch hi havia sortit un moment per comprar-s’hi unes cosetes per menjar, per alguna hamburgueseria. Però sense que ella se l’hagués sentit. En Tommy va tornar del carrer, i caminant de puntetes, s’hi apropava cap a l’habitació de la seva núvia.
En arribar fregant la porta, va fer un tomb i va fer un crit com si fos un monstre d’una pel.lícula d’horror.


--AAAAARGH! –feia aquella inefable expressió en treure la llengua, arrufant el nas, fent expressió també de guerxo i d’altres bestieses, tot alhora. La Kathy es va espantar, va fer un crit, però no gaire, tot i que sembli mentida.
--Bandarra...! –va rondinar ella seguidament, molt enrabiada. Súbitament es va llevar del llit, i fent un bot espectacular, es va deixar caure damunt d’ell, quedant-se tot sorprès.
--Eeeeei...! ¿Què fas...? –va cridar, ara era ell l’espantat. No s’ho esperava per res, allò.
--Oh, Tommy, maquíssim, ¿que vols jugar, ep? Quina merda que ets, ¿oi que sí? –deia la Kathy, agafant-s’ho i vorejant-s’ho amb els braços, col.locada damunt d’ell i parlant amb una ironia res dissimulada.
Així, es van fer un morreig i tot, a l’indret de sempre, ja sabeu... I amb la llengua, més de l’habitual.
I a prop d’allà hi era en Ralphie, el germà de la Judy i la Kathy. Se’n mirava una pila de papers.
--Qui serà el poca-solta que em va dir que les accions de la companyia Petroneva, de l’Estat de Nevada, pujarien com el coet que va anar a la Lluna amb Neil Armstrong? ¡El que han fet és baixar com un meteorit de l’espai exterior! Torracollons!
En aquell moment hi entrava sa mare, la Mallory.
--Què et passa, fill? –va advertir que ell era neguitós.
--Una tragèdia, Mama. Les accions de la companyia Petroneva hi ha baixat cinquanta sencers.
--I què?
--I què...? ¡Jo soc el responsable, Mama, d’aquesta desfeta! ¿Que te’n recordis de que el Papa em va demanar que fes una inversió del 15 % dels seus estalvis en aquestes accions?
En Ralphie suava mentre parlava. La seva mare, com no entenia gaire d’aquell embolic que té a veure amb accions, beneficis i d’altres coses, no semblava estar gens preocupada, però en sentir que per la caiguda d’aqueixes accions en podrien estar en perill els estalvis del seu marit, i per tant tots els estalvis de la família Raines, sospitava que alguna cosa greu en podia ocórrer.
--Ei, Ralphie –va dir ella--, no comprenc gens d’això, però, ¿què vols dir que estem arruïnats?
--No, no, Mamà, no estem arruïnats, però... ¡així i tot hem perdut tres mil dòlars! Ai, Déu meu, quin nerviós que estic! –deia, mossegant-se les ungles--. Crec que un dia d’aquests acabaré suïcidant-me!
--Ei, poca-solta, això no ho diguis ni fent broma! –va rondinar la Mallory Raines, enrabiada per sentir a son fill dir una cosa tant d’horrible com aquella.
--Ho sento, Mamà, però a vegades estic tant fotut... –es va excusar en Ralphie.
Mare i fill discutien i xerraven, però en Ralphie era dels tres fills de la família que més problemes li donava, a la Mallory, perquè de tant en tant quan ell, que era sovint força neuròtic, tenia de manies grans. I ara mateix, a la societat moderna d’arreu del món n’hi ha problemes semblants, per exemple, a l’estatunidenca, per tant, per això no cal ésser executiu ni tampoc un “yuppie” per acabar del tot neuròtic. La ciutat de Nova York té molts problemes derivats d’això. Molts metges i psiquiatres hi ha parlat d’això, fent de judicis a vegades ben pesimistes. No en volem exagerar, doncs sempre surt d’algun mentider, d’algun demagog o bé algú que exagera i frivolitza massa sobre un tema tant de preocupant, però...
...Però això pot preocupar a qualsevol. I a Nova York, igualment que en les altres grans ciutats, els psiquiatres ens poden contar de coses al.lucinants, més encara que no pas els que contaria en Woody Allen, que s’esdevé un client fix de qualsevol d’ells.
En Ralphie, entre les seves manies, té aquesta: l’agrada força fregar-se amb els dits índex i polze una fulla de paper, fent soroll, una cosa semblant a “frrrr, frrrr, frrrr” en fregar-se-la. Sempre ho fa quan no hi ha ningú a la vora, si ell hi és del tot sol. Quan ho fa és quan llegeix un diari, un llibre, etc. I no vol que ningú el veiés, potser perquè sap que allò fa nosa, que no és un soroll agradable de sentir. Però no pot evitar-ho.
Ell no té la mateixa opinió política que les seves germanes, la Kathy i la Judy, i ell té una certa simpatia pel aquell polític amb ulleres i una mica semblant a un gosset que tothom, als anys ’90, coneixien ben bé. Ja parlarem d’ell després.
Després d’haver xerrat amb sa mare i disculpar-se aquesta amb coses tipus “és que soc una mica pesada”, en Ralphie se’n va anar cap a la sala, on hi eren la Judy, en Jarvis, en Tommy, la Kathy i el pare de les germanes, en Ralph (es diu igual que el fill, tot i que aquest se’n fa dir amb el diminutiu, com li diuen familiarment, els seus parents). Bé, en Ralph sènior (als Estats Units se’n diu així els pares, sobretot si els fills se’n diuen igual) és un senyor amb el mateix físic que el fill, tot i que amb més anys a sobre, amb barba retallada, alguna cana al cabell i algunes arrugues. L’agradava fumar en pipa, però com el metge l’havia aconsellat no fer abús del tabac, no era gaire temps amb ella. I ara se la fumava, mentre ell, les seves filles i els nuvis d’elles veien per la televisió un capítol de la sèrie “Els Simpson”, que ja vam dir que era de les favorites de la Judy. Al Ralphie, en canvi, no l’agradava gens, potser perquè ell, des del moment en que es va fer un “yuppie”, no l’agrada, ja que en aqueixa sèrie se’n fan crítiques contra els rics (la família Simpson és de classe mitjana-baixa), sobretot quan surt les diferències dels lavabos pels obrers i pels alts directius de la central nuclear on hi treballa en Homer Simpson: els primers tenen un estat lamentable i gairebé en ruïnes, mentre els altres eren de superluxe, gairebé semblava allò un palau, amb l’afegitó de cascades artificials i servents vestits de librea tocant el violí... Diguem-ne que semblava un palau, al costat de les luxosísimes mansions de Beverly Hills (Hollywood) quedaven com una d’aquelles míseres favel.les de les grans ciutats del Brasil. Però als altres els molava tot allò que hi veien a la sèrie. No va poder evitar-ho en Ralphie, en comentar:
--Bufa...! –va amollar un bufet--. Quina bestiesa fan ara, els Simpson aqueixos?
--Babau! –va dir la Kathy--. Per no dir-te alguna cosa més de grossa... No fan bestieses; avui fan una paròdia de “Ciutadà Kane”. Apa, calla’t i seu per veure-la, o si no, fot el camp.
--Bé, bé, quina putada! Me’n vaig! –diguè en Ralphie, sortint.
En Ralph pare va aspirar el fum de la seva pipa i va comentar:
--En Ralphie, cada dia hi pensa encara més com en Ronald Reagan.



--I què pensa...? –va preguntar en Tommy.
--Res! Si no té de cervell, ¿quina cosa anava a pensar? –va fer broma en Ralph. I se’n van riure tots dos alhora.
Més tard, en Jarvis es va acomiadar a la porta de la casa per anar-se a la seva. S’hi va acomiadar de la Judy amb el morrejo habitual.
--Quan dius que tornaràs a la teva feina? –va preguntar ell.
--Dimarts, la setmana que ve... el dia 3 de Setembre. El dia 2, Dilluns, no n’hi ha feina –va contestar ella.
--És clar, és la Festa del Treball... o la Diada del Treball. ¿Que se’n diu així? –dubtava ell.
--Sí, nano; apa, ves-te’n a casa teva, que ja ens veurem demà per sortir altre vegada plegats.
--Si no ens passa abans d’alguna tragèdia...
I se’n van acomiadar. Això de la Diada del Treball és una festa que hi ha als Estats Units tots els primers Dilluns de Setembre, i, és clar, no n’hi ha molta gent que tingui feina aleshores. Bé, ara passem a veure un altre cop quines coses li capfiquen en Ralphie, que ja ens coneixem ben bé els altres, anem a conèixer millor, al nano aquest. Ara o després...