Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 5 de juliol de 2011

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIII)







CAPÍTOL XIII


A l'endemà –tornem altra vegada al temps real--, la Judy va ser al seu treball en el bar amb aspecte de “pub”, encara que un poc més modernitzat, potser per que havia canviat d'amo i la nova empresa propietària volia convertir-lo en una mica més acollidor i menys gata-moixa (ja no hi ha tant d’entusiasme per les coses... bé, no ho diguem). Diguem que la Judy, de tant en tant, pensava en fotre el camp, doncs l'ambient en ocasions antiquat del lloc li fastiguejava un poc, i sobretot si havia d'aguantar a algun client que tractava de suggerir-li, quan no demanar-li directament, que es fiqués al llit amb ell. Ella li replicava que ja tenia nuvi, però al client no l’importava, deia que segur que era un avorrit al llit, que no tenia el que el client sí que tenia... No picava ella amb això.
Però el sou que li donen és bo, i el bar aquell té molts clients. De vegades ella ha d'empassar-se algun rotllo d'un client parlant allí amb un altre de coses que faria amb una dona, fent-se l’infal.lible, clar que ens referim al sexual, i, és clar, el susdit client només parlava que ell mai falla, que les dones SEMPRE queden satisfetes en el 100 %... La Judy, clar, no es creia allò ni farta de vi. Va reflexionar molt seriosament sobre l'assumpte:
--Per què a molts oncles els encanta dir que “Sóc molt fort per que tinc un parell de collons” o “Jo sempre tinc els collons bé posats”? Que es creuen que amb això són els reis del món? Caram, si jo li digués a una dona que “Sóc més forta per que tinc un parell de mamelles” ella em miraria com a una idiota... I amb tota la raó del món!
Encara que altres vegades ha escoltat conversar a altres dones, que devien ser feministes radicals, per que parlaven d'homes, i clar, no els posaven gens bé, ni tan sols en el sexual (aquí era el pitjor que ells feien). Deien que els homes, o la majoria d'ells, eren uns ineptes, que no escolten, que no ajuden en no-res, només els utilitzen a les dones per a després presumir davant els seus amiguets i autocomparar-se entre ells, llavors, com si anessin a dir-se “La meva noia és més maca que no pas aquest card que duus”. Per no parlar que de vegades els posen com si fossin els mateixos nazis.
Aquí, la Judy es va empipar amb elles, però no l'hi va dir a elles, sinó que va reflexionar per a si mateixa:
--Cony, si aquestes estan parlant igual que els masclistes! No diem les dones que volem la igualtat entre sexes? Doncs així, si parlem com aquestes, no ho aconseguirem mai, per que ens posem a la mateixa altura que els masclistes. Jo conec a oncles que són encantadors i que no són per res uns masclistes de merda. No cal carregar-se'ls a tots. Així mai aconseguirem que ells ens comprenguin ni que ens respectin, cony! –va rondinar finalment, com desesperada, sempre per a si mateixa. Va fer una ganyota, però ningú, si li va veure fer-la, sabria exactament interpretar-la en el seu context.
Va seguir amb el seu treball mentre tenia aquestes reflexions transcendents, que sempre tractava d'amanir amb acudits, com si fora Woody Allen, però aquesta vegada l'assumpte era tan seriós que no li sortia cap potable.
En aquell matí arribaria allí un noi al que la Judy coneix molt i li vol bastant, en el bon sentit de la paraula, no amorosament sinó com amic, que és George Miravitlles, fill de catalans, que ara treballava com dibuixant. La Judy es va alegrar de veure-li i li va saludar:
--Hola, George, benvingut.
--Hola, Judy, maca –va respondre el jove. Va mirar-se la decoració del bar i va opinar--: Oh, hi veig que han canviat una mica la decoració que havia. De puta mare.
--No exageris, nano. S'hi han canviat algunes coses, però no gens. El nou amo no és antiquat com ho era l'altre, però tampoc és cap revolucionari a fer decoracions. Jo li he contat el que vaig veure als bars espanyols, als de Barcelona, de quan vaig estar allí el mes passat, i m'ha dit que l'hi pensarà.
--I creus que et farà cas?
--No ho sé, George. El públic, els clients, és el primer, i ara com ara no sap si canviar-lo tot de cop o a poc a poc... Bé, deixem-lo. Què vols prendre?
--Una Coca-cola. No tinc ganes ara d'alcohol.
--Molt bé. A mi tampoc m'agrada l'alcohol –va baixar la veu la Judy--. T'ho dic així de baixet perquè el meu cap no s'empipi... –va soltar una rialleta i va fer un somriure de complicitat.



En George va riure també.
Li va servir ella la Coca-cola. La Judy va preguntar:
--En què treballes ara? El mateix que abans, oi que sí?
--Si. De tant en tant organitzo exposicions dels meus dibuixos en una galeria d'art del carrer 57 Oest, la d’Associated American Artists. Allí ve força gent.
--M'alegro –somrigué la Judy, en gest de complicitat amb aquell noi que li queia tan bé.
En George es va beure la Coca-cola a glops, no d'un glop, com fan molts paios quan beuen una cervesa, per exemple, i volen donar imatge de mascles superiors, sobretot davant d'altres oncles. Després es va anar. La Judy va seguir atenent als clients.
Li havia contat ell a la Judy que pensava fer una sèrie de dibuixos animats, però que no fos l'habitual, acordant-se dels Simpson. La Judy va dir, com sempre, que allò li semblava dabuten.
En tornar a casa, la noia es va comprar una cinta de cassette en una botiga de discos. Era de Sting, l’ex cantant de Police, que ara s’ho fa tot sol, musicalment parlant. Mentre, ella pensava que el cap de setmana, o almenas Diumenge, que llavors tindrà ella el dia lliure, igual que en Jarvis. Ell té ara dos treballs, ja que amb la Judy té més despeses, a pesar que no viuen junts. Ella segueix molt enamorada d'ell, encara que ell, amb les seves manies, l'hi posa difícil... i ella també a ell, ja que també té moltes manies, una mica absurdes, com les d'ell. Ja els contarem quals són...
També en George Miravitlles va arribar a casa seva. Quan va entrar a la sala, tota plena de mobles comprats per la seva família i per ell mateix a la Catalunya natal del seu pare, va sonar el telèfon. Ho va despenjar, dient:
--Digui...?
--Hola, Jordi, sóc Papà –li va saludar una veu d'home major, parlant-li en català amb una mica d'accent anglès-americà. George es va adonar que era el seu pare, ja que només la seva família li crida amb el nom en català--. Ja has tornat del treball?
--Eh, sí, Papà, hola... –va contestar George, somrient, i parlant també en català, encara que no un català com el del seu pare, ja que el seu era més irregular.
--Res, fill, et trucava, com totes les setmanes, a veure com et trobes. A veure si véns a veure'ns.
--Doncs em trobo molt bé. Ja aniré un dia d'aquests a veure-us. Com es troba la Mamà?
La conversa era tòpica, normal, sense no-res especial que destacar. George va dir al seu pare que el Diumenge aniria a la casa d'ells i que potser podria convidar als seus amics la Judy, en Jarvis i altres. La Winnie i l’Arthur no podrien venir per que cadascun estarien atrafegats en els seus treballs cinematogràfics.
En arribar Dissabte al matí, la Judy i en Jarvis es van anar cap al Central Park para passejar per allà. Tenint en compte la longitud del mateix, el passeig va ser llarg. Havien comprat algunes coses per a menjar allí, com el dia d'Any Nou que es van conèixer, i es van tombar sobre l'herba, rebolcant-se sobre ella tot seguit.
La Judy va agafar una mica d'herba i se la hi va ficar en la boca parcialment. Somreia, i va dir:
--M'agrada molt estar aquí tombada. I a tu?
--Si estic amb tu, sí –va contestar ell, de manera fart complaent, donant-li a ella un petonet suau i curt en els llavis.
--Que has de treballar avui, Jarvis? –va preguntar ella de cop i volta.
--Sí, Judy. Hauré de treballar després. Aquesta demà hauré d'anar-me al primer treball quan passi una hora, i... –va mirar el rellotge—i tres quarts. Demà tornaré amb tu, afecte.
--No siguis cursi, oncle –li va suplicar la Judy.
Després es van separar per a anar-se al seu treball. La Judy va preferir fer-se una passejada pel parc abans de tornar a la seva casa. Passejava pel carrer després fins a arribar allí. Els Dissabtes ella només treballa a la tarda en el bar, on fan torns així. Ja anirà.
Ara, ja en la seva habitació, es va acordar dels altres nois amb els quals havia tingut relacions. Encara que ella havia estat una dona forta, almenys per que moltes vegades havia aconseguit superar problemes grossos, sabia que ella no era cap superdona. Aquí es va acordar d'algunes coses que li van succeir quan era petita.
Per exemple, que era ella molt rebel. No per que sigui la típica i tòpica “filla de papà”, massa acaronada, que no ho va anar, sinó per que sempre havia vist coses que no li agradaven. I es rebel•lava contra això. Però sempre volia caure bé, i no li molava gens que sempre li fessin burles en el col•legi al cridar-la setciències moltes amigues i amics seus, per allò que aconseguia molt bones notes estudiant, estudiava molt, i de debò. Quan va començar a tenir relacions amb nois, també volia anar amb compte amb quins l'hi muntava, potser per que sempre havia tingut una certa desconfiança feia els homes des que era una nena, de vegades els defugia, però altres vegades tractava de caure'ls bé. Amb algunes amigues havia après que tanmateix la majoria dels homes segueixen veient a la dona només com un objecte, com “una cosa bonica”, i per això, lògicament, anava amb precaució amb ells, per si de cas.
No obstant això, ella va tenir relacions amb més nois que els quals li va dir en Jarvis quan es van conèixer. No els hi va recordar, potser per que no li venien a la memòria en aquell moment. Al Jarvis li passava el mateix. Ara vegem què va passar amb la Judy quan va començar alguna d'aquestes relacions amoroses que de les quals finalment no va contar gens al seu actual nuvi.
Abans de conèixer Michael Karras, el fill de grecs que volia ser regidor o alcalde de Nova York, la Judy va conèixer a un noi amb el qual va tenir relacions bastant apassionades, o com ella deia, dabuten, perquè no semblés gens cursi amb aquests termes una mica antiquats de relacions “apassionades”, per a ella dignes de telenovel.la. Ell es deia Jimmy Cromwell, i ho va conèixer quan ella volia estudiar Art Dramàtic. Ell també. Ara, aquest jove resideix a Califòrnia, intentant encara triomfar amb algun paper en el cinema o en la televisió, però només ha pogut sortir fent d'extra en alguna pel•lícula i fins i tot amb un petit paper en un d'aquests programes del Canal Playboy. Aquí, és clar, havia de sortir nu, i segons alguns (i algunes), no desmereixia gens de la seva companya de repartiment, però això no ens interessa ara...



Quan van tenir la primera cita, ella va prendre la iniciativa i va intentar besar-li, ja que a ell no semblava apetir-li donar el primer pas. En James Grant Cromwell era un noi de cabell i ulls castanys, alçada similar a la de la Judy (1’75 cm.) i un cos que ella qualificava, en llenguatge col•loquial habitual seu, de “dabuten, nano, està molt guai”, potser amb força raó, encara que nosaltres no usaríem uns termes tan “col•loquials”, sinó més “artístics”, tractant-se això d'una novel•la. Malgrat la seva bona presència i el seu aspecte intel•ligent, en Jimmy Cromwell era molt tímid, i la Judy no comprenia gens perquè els homes semblaven espantar-se una mica quan s'acostaven a ella. Potser per que ara, amb el feminisme, l'alliberament de la dona i la igualtat de drets entre ambdós sexes, la majoria dels homes semblen literalment flams, per que tremolen molt en la presència de qualsevol dona.
--Què et passa, estimat? –li preguntava ella, afectuosa.
--A mi...? –en Jimmy parlava com si no passés gens.
--Sí, nano. Sembles un flam, gairebé no em parles i sembla que em tinguessis por. ¿Què passa? Que mossego?
--Ep, no, no...
--No...? I què és, llavors?
--És que no sé com començar...
--Començar què?
La Judy s'adonava que en Jimmy era massa tímid, massa espantat. I això que no ho semblava si se li veia amb amics, sobretot, però ell no era el mateix amb dones al seu costat. Ja començava a estar farta d'allò. ¿Quines punyetes tenia ella que deixava als homes com uns faldilletes, amb perdó, segons l'opinió de vegades visceral seva? De vegades li rondava pel cap la idea de manar-los a tots els paios a la merda i fer-se lesbiana, a veure si elles no tremolaven tant en la seva presència. Després es va penedir d'això per que ella no ho és, i li donaria certa objecció que se li acostés alguna. Després de pensar això, va tornar a parlar amb en Jimmy.
--Nano, això no és difícil –va contestar la Judy a la frase que ell li havia soltat abans, tractant de ser afectuosa amb ell, que això la fotia més, ho que li tinguessin por, quan ella és sempre molt amable i afectuosa amb els nois, sobretot amb els quals li atreuen molt, és clar--. Escolta, nano, sé que ara els homes us heu quedat una mica fotuts amb l'alliberament de les dones i la igualtat de drets entre els dos sexes, però no és tan difícil posar-vos bé, carall. Jo puc ajudar-te si vols. No em fa nosa.
--Ah, gràcies, maca –va respondre en Jimmy, un poc alleujat en l'escoltar-li parlant així, tan cordialment--. Perdona'm, sóc un idiota.
--No, no ho ets pas. Podem ser iguals sense que ningú es quedi fotut... Bé, deixem-nos ara de discursos transcendents. A on anem?
--No sé... A casa teva, oi que sí? –va proposar ell, de cop.
--Em... –va reflexionar la Judy—Ara en la meva casa està la meva germana, la Kathy i el seu nuvi en Tommy... i... bé, serà millor que...
--Què?
--Que si, nano, que ens anem a la teva. A casa teva, Jim.
--Molt bé, Judy. Jo viu a Greenwich Village, i la meva casa és compartida.
--Compartida? Amb qui? Amb uns amics?
--Amb dues parelles, de noi i noia, és clar, però ells tenen la seva vida i jo la meva, és clar.
--Que és gran la casa? Si sou cinc...
--Sí, bastant gran, però no massa. Encara que si anem allí, no els molestarem. Ens fiquem a la meva habitació, i els altres, com si no existissin.
--Em sembla molt bé, Jimmy, però deus saber que si ens fiquem al llit junts hauríem d'estar en un lloc amb absoluta tranquil•litat, és a dir, sols. Vull dir que quan entrem en la teva habitació, que ningú d'ells ens estigui espiant. ¿Qué m’entens?
--Sí, Judy, perfectament, cony. Però, no m'havies dit que aniríem a la teva casa?
--Ah, perdona, nano, no me’n recordava. Però és que volia saber quina classe de casa tens...
--Cony, que jo no tinc cap casa de putes! –va ironitzar en Jimmy, a la qual cosa va respondre la rossa riguent, cosa que ell també va fer seguidament.
Després es van anar a casa d'ella, després de dubtar un moment. Amb ell va passar una nit que ella mateixa recorda com “...una de les més dabuten de la meva vida, nanos”, en la qual van fer l'amor apassionadament. Àdhuc recorda la Judy com en Jimmy estava damunt d'ella, postura que de tant en tant canviaven, besant-la tendrament per tot el coll, la cara i gairebé tot el cos, com va fer ella amb ell després; o fer-lo asseguts en una cadira, un mètode una mica incòmode però excitant, pensava la Judy. Era incòmode si la cadira era dura, és clar. Aquí també canviaven de postura a causa de el que s'ha dit anteriorment. Però malgrat haver tingut moltes nits com aquesta, la relació sentimental entre ambdós es va fotre molt aviat. I no era per la cosa sexual, que allò potser funcionava bé, sinó per la relació amorosa en si mateixa, en allò de personal, ja que ell seguia amb els seus complexos, neures, manies, etc., com ella. Tot i que la Judy és una noia forta de caràcter i d'esperit, amb el que ho va superar aviat, i també tenia l'ajuda de la família.
Però malgrat tot això, la Judy també té moments de depressió, i es lamenta d'haver fallat, que potser ella també tenia molta culpa d'això. Si de cas, quan estigui amb algun noi (també amb en Jarvis), li diu que no la mitifiqui, que no la posi ni en un pedestal ni en cap altar, que ara molts homes fan això amb les dones, passant d'haver-les menyspreat durant segles a dir-les que elles són les millors, les més fortes, les més intel•ligents, les més... etc., que ells. Que aquí sempre s'exagera molt, i en això...
Quan va conèixer Michael Karras, que treballava en el mateix indret que ella, els problemes van ser els mateixos, però aquí cal afegir altres. ¿Que s'acorden de quan la Judy va renyer a la Kathy i en Tommy per que aquesta els va espiar quan es besaven i li van cridar “porca” o alguna cosa així? Doncs ells, potser, van fer el mateix amb ella i amb Michael quan feien l'amor i com l'hi va recriminar la Judy al començar aquesta novel•la.


Doncs en Karras tenia un problema semblant al d’en Jarvis Delaware, que era la seva inseguretat i el complex d'inferioritat. Encara que després va voler ser polític sense èxit, la qual cosa utilitzava per a oblidar-se d'allò, per a superar-lo. El súmmum d'això va ser un problema molt curiós: no li agradava gens el rostre que tenia, encara que era bastant atractiu. A ell li semblava que era molt hortera i volia canviar-s’ho. Va veure a un amic seu, d'uns trenta anys, amb barba, gairebé calb, amb unes ulleres que gairebé li arrossegaven per terra i un caràcter més aviat infantil, però amb una espontaneïtat i una personalitat arrolladores. La Judy va aconseguir convèncer-li que allò era una bestiesa, que ell estava millor sent ell mateix, no pas la còpia d'un altre... Això va ser una cosa de la qual ara no es volia acordar, com Cervantes al primer capítol del “Don Quixot de La Manxa”, i en aquest cas no és “un indret de La Manxa”, sinó les nits d'amor que va tenir amb ell, almenys alguna d'elles, i que els seus numerets sexuals els va repetir alguna ocasió amb en Jarvis.
Un d'aquests era despullar-se l'un a l'altre, a poc a poc, sense presses, com si volguessin descobrir a poc a poc la personalitat de l'altre. Diguem que en Michael era força educat i cordial amb la Judy, sense voler mai ser prepotent. Els semblarà que en això té la Judy molt bona sort, però és que moltes vegades era tot al inrevés. Bé, no ens enrotllem, en aquest detall. Tot això després es va fastiguejar, i volta a començar, i toca-la altra vegada, Sam.
Ara tornem amb ells: a l'endemà, la Judy es va trobar amb en Jarvis al portal de casa seva. Allí van esperar que la Kathy baixés amb en Tommy, i després van anar en un taxi al barri de Queens, on estan situats diversos estadis esportius i els aeroports de la ciutat, com el J. F. Kennedy i La Guàrdia. Allí van arribar uns vint minuts més tard, a una casa on viuen els pares d’en George Miravitlles, un xalet de dos pisos, molt típic en tots els Estats Units.
Aquell matí estava amb el cel molt nuvolós, i amb amenaça de pluja imminent. I precisament quan ja sortien del taxi, van començar a caure les primeres gotes. En Jarvis, quan va sortir de casa seva per a quedar amb la Judy, estava una mica deprimit (ja vam dir una vegada que els dies nuvolosos li deprimeixen molt, li provocaven molta malenconia), però la Judy es trobava contenta, i això va animar al xaval.
--Hola, senyor Miravitlles –va saludar en Jarvis al pare d’en George, que es diu Joan, un nom típic en la regió de l'Estat Espanyol coneguda per Catalunya on va néixer i d'on va haver d'exiliar-se en l'any 1939, després de la pèrdua de la Guerra Civil espanyola pels republicans davant les tropes del general Francisco Franco. En Joan Miravitlles i Sansalvador, nom i cognoms complets, havia nascut en el poble de Tossa de Mar, a la província catalana de Girona. Després, la seva família i ell havien emigrat cap a Barcelona, i després de la guerra, es va exiliar als Estats Units. Altres membres de la família van fugir a França, Mèxic, Gran Bretanya, etc. Com vam dir abans, ell havia lluitat en el bàndol republicà, però mai havia estat simpatitzant dels anarquistes ni de l'esquerra radical, i mai s'havia sentit pròxim a cap partit polític. Malgrat que, quan van arribar els anys ’50, als Estats Units van fer estralls els abusos paranoics de l'horrible Comitè d'Activitats Antiamericanes liderat pel nefast senador de Wisconsin, en Joe McCarthy, van intentar delatar Joan Miravitlles, no van aconseguir gens per falta de proves. Els amics d'ell li van ajudar molt. En Miravitlles ha tingut diversos negocis, de tot tipus, i així ha pogut dur una vida sense sobresalts ni gana ni gens. Això sí, no ha volgut viure mai en mansions; no és el seu estil, per alguna cosa és fill d'obrer.
--Pots cridar-me Joan, noi –li va contestar en Miravitlles al Jarvis, quan es van saludar, amb tota senzillesa. Parlava amb una mica d'accent català.
Al Joan Miravitlles ja se li notaven les arrugues d'ancià de setanta anys, rondant els 74, en el seu aspecte entranyable i al mateix temps venerable. Duia ulleres i barba blanca.
Direm que ell va ser amnistiat per Franc en 1956, però sempre ha residit als Estats Units des que va arribar en 1939. Viatja gairebé tots els anys a Catalunya, per nostàlgia de la terra, una mica comuna en els catalans. Té pensat que quan mori, vol que el seu cos sigui incinerat i les cendres es divideixin en dues, per a així una part que vagi a ser enterrada a Catalunya, i l'altra als Estats Units, a Nova York, on ha residit permanentment des de la seva arribada.
En George, el seu fill, almenys ell estava allí en aquell moment, ja que els seus altres germans (l’Andrew, la Jane i la Rose) hi eren fora. Ja direm on viuen ara. Però alguns d'ells arribaran allà després i podrem conèixer-los.
--Ah, molt bé, J-Joan –va dir en Jarvis, intentat pronunciar correctament el nom en català del patriarca de la família Miravitlles. Li va servir al noi allò d'estar a Catalunya bastant temps durant les vacances estivals.
--Ho pronuncies bé, noi –li va dir Joan, en un català amb una mica d'accent nord-americà, lògic al dur tants anys residint allí, amb el que en cada llengua té un accent de l'altra.
--Què diu...? –va preguntar en Jarvis, en anglès, ja que no havia comprès gens. El seu català era escàs.
En Joan l'hi va repetir tot en anglès, i ara en Jarvis va exclamar:
--Ah, perdó...!
--Tu tranquil, noi –li va tranquil•litzar en Joan. Després van continuar fent altres coses.
Podem dir que això d'altres “coses” és que van prendre unes copes, van xerrar tots a la sala i van fer una petita passejada per la casa i el jardí (se'ns oblidava dir que era una casa amb jardí, alguna cosa també molt americà). Quan es van ficar en una de les habitacions (la qual té George quan visita als seus pares, encara que era la seva quan àdhuc vivia amb ells), van seguir xerrant, escoltant música de, entre uns altres, Stevie Wonder.
En aquest moment escoltaven la cançó que en Wonder havia fet per a la pel•lícula “Febre salvatge” d’en Spike Lee, amb ritmes africanitzants.
La Raquel, l'esposa d’en Joan Miravitlles, de la mateixa edat que el seu marit, no hi era a casa en aquest moment, sinó visitant a unes amigues.
--I els teus germans? –li va preguntar la Judy.
--L’Andy hi és ara a Washington D. C., on treballa en una emissora de ràdio i fa un programa d'aquests de cridades dels oïdors, en el qual conversa amb ells, li conten els seus problemes, la seva vida, etc.
--Ja, un programa intimista, sé com són...
--Si. Però no és el mateix cridar a un programa de ràdio que es pot escoltar per tots els Estats de la Unión que telefonar al teu nuvi i contar-li les teves inquietuds personals i íntimes. Però de tant en tant hi ha alguna i algun...



Tots van riure la broma de George, que va remarcar les paraules “alguna” i “algun”, amb aquesta forma de parlar que tenen els nord-americans quan van de pudorosos i no els dóna la gana dir paraules malsonants, com si temessin que, com en la televisió americana és costum, superposar una xiuletada quan algú diu aquest tipus de paraules. I no és agradable sofrir aquest tipus de censura.
En Joan Miravitlles havia sortit fora, al jardí, per a mirar si l'herba estava bé cuidada. Els altres hi eren amb en George i companyia.
Aquest parlava dels seus germans, i després del que l’Andrew Miravitlles fa en la ràdio; després sobre els altres germans, etc.
Mentrestant, en Jarvis va comentar, escoltant la cançó d’en Stevie Wonder:
--Aquesta cançó és dabuten, nano.
--Sí, ho és –va contestar en George.
En aquell moment, sense voler-ho, en Tommy va ensopegar amb el cable del tocadiscs que ho connectava a la corrent elèctrica, amb el que va quedar desconnectat, i la música va ser sonant cada vegada més lenta, com un magnetòfon amb les piles gastades, fins que es va parar completament.
--Fotre, nanos, em mola el final de la cançó –va fer broma la Kathy.
--Cony, Tommy, ets un maldestre! –li va rènyer en George--. Que aquest tocadiscs val 130 dòlars!
--Em sap greu, nano –es va disculpar en Tommy, tornant a engegar l'aparell--. És que el cable aquest –s’ho va assenyalar amb el dit índex—és massa llarg.
--Ets molt graciós, Tommy –va respondre George, amb bastant ennuig. Mai li havien fet gràcia els “graciosos” de mentida. I seguidament ell mateix va fer un acudit--: Volies potser que ho dugui fins a Catalunya per a endollar-lo allí? Ja sé que el cable és molt llarg, però...
--Ep, George –va preguntar la Judy--, ¿quan arribaran aquests amics teus que vas dir que vindrien?
--Amics...? –en George semblava “estar a la lluna de València” amb aquest tema, va reflexionar un instant i seguidament es va acordar--. Ah, si...! Doncs... la Geraldine, la Kimmy, la Mary la Beth, en Curtis, en Peter i en James. Ja gairebé estaran arribant…
En dir això, com si hagués fet un esclafit amb els dits, va sonar el timbre de la porta. En George es va aixecar i va anar a obrir.
--Ja hi són –va dir en George.
Després van entrar tots els nois i les noies amics/as seus, vestits tots molt moderns, estil entre finals dels anys ’80 i principis dels ’90, i van començar a xerrar tots de cop.
Una de les noies nouvingudes, la Kimmy McFarlan, parlava de música amb la Kathy Raines, és clar, si aquesta era rockera, i al final semblava que aixecaven el to de veu i fregaven la pura discussió, pel que en Jarvis es va acostar a elles.
--Què feu, nenes? –els va preguntar.
--Parlar –va contestar la Kathy lacònicament.
--Només això...?
--Parlem de música, de moure l'esquelet, oncle –va explicar la Kimmy, una pèl-roja amb el pèl curt i un fort accent de “slang” molt novaiorquès--. Jo també toco la guitarra en un conjunt de rock. És una passada, nano.
--Ah, genial. Que ets d'aquí?
--No. Viu a Newark, Nova Jersei. Com li passa al conjunt musical de la Kathy, el meu tampoc no ha pogut destacar molt, i veurem si demà ens deixen actuar en una festa d'institut d'allí i així ens donem a conèixer. Que només hem pogut actuar en llocs bastant ximples...
--Ximples...? Quina classe d‘indrets eren?
--Alguns indrets als quals toquen de conjunts musicals, alguna discoteca... sempre de segona, tercera o quarta categoria, nano.
--Als quals duen aquests llocs importants no els interesseu, oi que no?
--No. Són uns tocacollons –va dir rotundament la Kimmy, amb força però sense no-res d'escarafalls.
En Jarvis es va fixar en la Kimmy mentre xerraven. Li semblava una noia molt interessant, una noia que, com la Judy, sabia molt bé de què parlava, i anava directa al gra, sense enrotllar-se.
La Kimmy McFarlan també es va fixar en Jarvis. Feia temps que havia trencat amb el noi amb el qual estava, encara que mai van congeniar gens. També era una noia potser difícil, d'aquestes que no volen que se'ls vegi simplement com “una nena guapa”, sinó com una persona amb cervell, i a més sap que no és gens divertida, que de vegades ha de fer un esforç sobrehumà per agradar a tots. I com al seu conjunt musical no canta sinó que toca la guitarra, no avorreix més. Ella reconeix que no podria cantar bé, així que no haurà de cansar a la gent amb la seva pèssima, segons ella, veu per a aquesta tasca. Però tornant que si li havia o no agradat Jarvis, semblava que si, si s'ha de jutjar per la cara que va fer.
Mentrestant, la Judy parlava amb en Peter Ravelli, besnét d'italians, la família dels quals va arribar als Estats Units als començaments del segle XX. Aquest noi bru d'ulls blaus hi treballa en una companyia discogràfica... però com conserge, no vagin a pensar-se que també és cantant. Semblava que ella també s'interessava pel noi, però, ara com ara, no feien altra cosa que parlar junts.
--L'últim estiu vaig estar a Europa, a Itàlia –li explicava en Ravelli quan parlaven de les seves vacances estiuenques. La Judy va contestar:
--Doncs jo, a Espanya.
--Espanya? ¡Olééééé...! –va contestar en Peter Ravelli, intentant ballar una mena de flamenc, per dir-lo així, que ell havia vist en algunes pel•lícules, americanes, és clar, no espanyoles. La Judy va arrufar el nas.
--No, no, Peter, sisplau... Espanya no és això que surt en aquestes pel•lícules que has vist... Que no és així, cony.
--Què dius...? Quant whisky t'has begut? –en Ravelli no l'hi creia.



--No he begut gens d'alcohol, ¿d’acord, nano? Només he begut Coca-cola, i a mi no em va l'alcohol. Mira, nano, he vist que Espanya és un país que a poc a poc està canviant molt i on la gent va vestida com nosaltres. S’hi veu que els ha fet bé l'entrar a la Unió Europea.
--Cony, quines coses! –va exclamar en Ravelli, com no acabant de creure-s’ho--. No m'ho crec, tia! Crec que m'estàs vacil•lant.
--Vinga, Peter, no em fotis! –va cridar ella, com ofesa. I va cridar als quals com ella havien estat en aquell país europeu, com la Kathy, en Jarvis, en Tommy i en George.
--Què passa, Judy? –va preguntar en Tommy quan ella els va cridar i els va demanar que s'acostessin.
--Aquest paio, aquest trompellot, que es creu que Espanya no és més que un país de toreros, flamenc i senyores amb peineta –els va dir, assenyalant severament i de manera inquisitorial Ravelli amb el dit índex.
--Ah, si? –deia en George--. Pete, no sabia que fossis tan taujà, he, he...
--Quin cony passa, nanos? –va rondinar en Ravelli, super ofès--. Que no és així Espanya...? –al mateix temps, se sentia ridícul, sentint així mateix que havia ficat la pota, que potser no fóra aquell país com ell creia.
--No, què va, Peter, t'han enganyat –li va dir la Kathy, intentant ser condescendent amb ell, afectuosament. Àdhuc seguia en Peter, malgrat tot, sense agafar allò. I creiem que a aquestes altures encara persisteix en el seu error. Per a alguns americans, aquestes coses resulten altament incomprensibles. Deu ser les diferències culturals, a més de les idiomàtiques, que això gairebé sempre és una gran barrera per a qualsevol.
Tornem amb les xerrades: la Judy va decidir ara conversar amb els altres dos nois que havien arribat juntament amb en Ravelli i les noies. Per exemple, amb en Curtis Greene, un estudiant d'Art Dramàtic (ella coneixia això per haver-lo estudiat temps enrere) que somiava amb representar alguna obreta teatral a Broadway, sobretot als teatres situats al denominat “Off-Broadway”. Aquí, la Judy li va aclarar d’algunes coses:
--Perdona, Curtis, però l'”Off-Broadway” (1) està fora d'allà, no dins de Broadway, sinó per tota Nova York –li va aclarir la Judy.
--Ja ho sé, maqueta, l'he ficat bé ficada, perdó. Dic que voldria fer alguna obra bona, bona de debò, no aquestes merdes seudocomercials, que atreu moltíssima gent al teatre però que no deixen de ser merdes. Prefereixo un Tennesse Williams, no pas aquestes merdes cursis que li agraden a Bush (2) i als seus amiguets.
--He, he... –va riure la noia—T'entenc, nano... Ja em conec com s’ho fan, aquests tocacollons. Continua, continua parlant-me de teatre, que m'interessa quantitat. Que és veritat que tu...?
Van continuar parlant llarga estona sobre els secrets del teatre, que en Curtis va demostrar conèixer amb detall. Amb en Curtis, la Judy passava completament d’en Peter Ravelli, que ara intentava lligar amb una altra de les noies que havien vingut, amb la Mary Beth Casacuberta, una altra descendent de catalans exiliats als Estats Units, però aquesta ja és néta, és a dir, de segona generació, mentre que en George és fill.
I en Jarvis seguia parlant animadament amb la McFarlan. La Kimmy es va asseure en una cadira, i ell també. La una al costat de l'altre.
--Que tens foc? –li va demanar la jove, que buscava els llumins i no les trobava.
--Em... no fumo, Kimmy, i si no fumo...
--...No duus llumins, és lògic, ho entenc –va a acabar ella la frase d’en Jarvis.
Uns minuts més tard van arribar alguns germans d’en George: la Rose i l’Andy, que es van ajuntar amb els altres. Només faltava la Jane Miravitlles, que residia a Paris (França), on treballava com corresponsal de Premsa d'una important revista americana. Casualment el marit d'aquesta és un francès nascut al Rosselló, que és la coneguda tanmateix com a Catalunya Nord, i que té frontera amb la Catalunya espanyola.
L’Andrew Vincent Miravitlles és un home d'uns 36 anys. És el més gran dels fills de la família Miravitlles. Aquí apreciarem que en Joan Miravitlles va preferir ser pare a edat més aviat madura, perquè els seus primers anys als Estats Units no van ser de guanyar molts diners, i no volia tenir als seus fills vivint en la misèria que apreciava en molts amics seus, immigrants italians o d'altres països europeus, carregats de fills però vivint en unes condicions no infrahumanes però que els costava horrors arribar a fi de mes amb els seus miserables sous de treballadors explotats en treballs que els propis americans no volien.
Els seus germans, la Jane, amb 33 anys; la Rose, amb 28; i en George és el germà petit, amb 25. La mare d'ells té vuit anys menys que el seu marit; per això va poder tenir-los a una edat potser tardana i on hi ha més risc en un embaràs.
Les dades personals d’Andy són bastant normals, com que té el cabell bru, els ulls castanys, 1’75 d'alçària, prim, llençant a minso però sense notar-se-li els ossos. Sembla un noi atractiu, però sense ser cap adonis, però clar, tampoc sembla cap Boris Karloff quan lluia una d'aquelles inoblidables caracteritzacions com el monstre de Frankenstein.
La seva germana, la Rose, és també bruna, però amb els ulls igual que el seu germà. Duu el cabell arrissat i llarg,



com ho duen ara gairebé totes les dones; pantalons vaquers ja força descolorits de l'ús quasi continuat i sabatilles esportives blanques. En entrar allà, després de saludar a tots i fer les presentacions, la Rose Miravitlles va decidir intentar lligar amb algun dels nois que estaven per allà, ja que havia tallat poc abans amb el seu últim nuvi. Llavors va començar a parlar amb en James Quentin, empleat d'una hamburguesería de Manhattan, i de raça negra. A ella no li importava gens el color de la pell, no era com la majoria dels americans, havia tingut relacions amb un noi jueu, nebot d'un important rabí de Nova York, un d'aquells que forma part dels coneguts com a jueus ortodoxs, amb els quals el noi no estava per res d'acord, o quan ella s’ho va fer amb un noi xinès, del Chinatown novaiorquès, amb el qual no es va entendre bé per que era més aviat masclista i que tractava a les dones amb aires possessius, gairebé esclavitzants. Això sí, parlava l'anglès millor que la majoria de la gent del barri, que simplement parla una mica, i malament, la llengua anglesa i parlen entre ells en perfecte xinès.
En aquest pla van passar les hores fins que es va fer de nit, i com tots havien d'aixecar-se més d’hora per a anar als seus treballs respectius, es van marxar a poc a poc a les seves cases. Però, com ja ens hem fixat, molts del que van estar a la festa havien lligat, fins als quals potser no havien d'haver-lo fet. Qui són aquests...? Ja ho sabrem...
En Jarvis Delaware, encara que al sortir al carrer caminava al costat de la seva núvia, Judy Raines, i com gairebé sempre estava molt afectuós amb ella, igualment que ella amb ell, hi pensava de vegades en... en la Kimmy McFarlan. Aquí tenim potser un problema força gros, ja que quan estava amb la Judy, en Jarvis no pensava molt en la Kimmy, potser per que encara segueix molt enamorat de la seva núvia.
I la Judy? Curiosament, també tenia el mateix problema. En Curtis Greene també li havia entrat bé en el seu cap, bé moblada, no hi pensin malament. Encara que algú sigui molt lúcid, sempre poden entrar aquest tipus de pensaments. Però, igual que en Jarvis, ella volia deixar de pensar en ell, que el seu nuvi, l'home de la seva vida i bestieses semblants (ella li diu “bestieses” a frases així de cursis, segons els seus gustos), i ella ho descriu així: “En Jarvis Delaware, el noi maquíssim que està dabuten i amb qui m'ho faig igualment dabuten, que té un cos de puto pare i un cul igual...”. Sí, això era el que ella hi pensava per a treure’s del cap temptacions consistents a intentar tenir una aventureta amb en Curtis Greene. Un dels seus habituals sarcasmes mordaços, aquest humor àcid per a amagar en ocasions les seves debilitats i vulnerabilitats. A ella li agrada trencar motlles, però no en el de les relacions amoroses: sempre ha estat aquí monògama. Només innova en d’altres facetes de la vida.
Però va arribar la nit, com vam dir abans. Casualment, la Judy i en Jarvis, encara que estaven cadascú a casa seva, van veure el mateix programa per la televisió. Passaven la pel•lícula “La Hanna i les seves germanes” d’en Woody Allen, i els va interessar en gran manera, no només per que el cineasta novaiorquès sigui un dels seus favorits i el qual millor sap plasmar les relacions humanes dels cineastes americans actuals, sinó per que se sentien, d'alguna manera, identificats amb el que els ocorria als personatges principals. Els interessava sobretot l'interpretat per en Michael Caine, el d'un conseller de Finances casat amb el personatge de la Mia Farrow, alhora divorciada del de Woody Allen per no haver pogut tenir fills. La peli comença amb l’Elliot (Caine) enamorat perdidamente de la seva cunyada Lee, interpretada per la Barbara Hershey. S'escolta el seu monòleg interior, amb frases tipus “Déu meu, quina maca és! Tinc ganes d'acariciar-la, besar-la...” Però després reflexionava i, en una actitud semi-autocrítica, es tira la brega a si mateix i pensa: “Calla ja, idiota! És la germana de la teva dona!” La Lee hi era a casa d'ells per que celebraven el Dia d'Acció de Gràcies, i llavors l’Elliot podia recrear-se a contemplar a la seva cunyada, recolzat en la banda de la porta, i ella al fons, parlant amb la gent que hi havia allà, sense donar-se ni compte que s'havia convertit en el (fosc) objecte de desig del seu propi cunyat. La Lee convivia amb en Frederick (Max Von Sydow), un pintor minimalista de caràcter agre i esquerp. No va venir aquest dia amb la seva núvia a la casa dels seus parents, per que, segons les seves pròpies paraules, “Estic en una d'aquestes etapes de la vida que no puc suportar a la gent”. Bé, ni la gent a ell tampoc, vist el seu caràcter ni gens ni mica simpàtic. L’Elliot va anar a l'estudi d’en Frederick a demanar-li uns quadres per a decorar la sala d'un cantant de rock famós, en Dusty (Daniel Stern). Aprofita l’Elliot que en Frederick i en Dusty han baixat al soterrani a veure els quadres per a quedar ell i ella tot sol. Llavors, malgrat que vol fer-lo de manera delicada, li fa un petò apassionadament en la boca a ella, mentre sona de fons el “Concert en Fa Menor” d’en Johann Sebastian Bach. Ella queda desconcertada per allò, però han de posposar la discussió sobre això, ja que apareixen de cop i volta en Frederick i en Dusty, el primer emprenyadíssim per que el segon li ha demanat quadres... perquè facin joc amb el sofà de la sala de la casa que el cantant està decorant. Això li sembla denigrant al pintor, que amb el seu pitjor caràcter ho critica. Més tard, parlen al carrer l’Elliot i la Lee, per a finalment veure's en dies successius en hotels, d'amagat, ja que ell està casat amb la Hanna (Mia Farrow), casada en segones núpcies, a l'haver-se divorciat d’en Mickey Saxe (Woody Allen), un neuròtic obsessionat amb les malalties i que, a causa de el seu esperma baix de qualitat, no podia engendrar-li fills a la Hanna. Això va provocar el seu distanciament i posterior divorci.
Tornant a la Lee i l’Elliot, aquest últim va arribar a prometre a ella que se separaria de la seva esposa, per a viure junts. Ella havia finalment trencat amb en Frederick, amb el qual ja no estava bé. A més, ell va intuir, sense que ella l'hi digués, que s'entenia amb un altre. Però passava el temps, ell no s'atrevia a donar el pas... La Hanna, a més, estava cada vegada més trista amb la idea que el seu matrimoni amb L’Elliot estava en crisi, en crisi galopant. Ell, a més, va negar que tingués una aventura extramatrimonial. La Lee es va cansar d'esperar i es va enamorar d'un professor d'Universitat, amb el qual finalment es va casar.
Que s’adonaran que no hem citat al personatge de Woody Allen, veritat? “Hanna i les seves germanes” és una pel•lícula de molts personatges a la recerca d'amor, incloent el d’Allen, que finalment acaba casant-se amb una de les germanes de la seva ex dona, però ocorre que en Jarvis i la Judy es van involucrar tant en la història d'adulteri d’Elliot i la seva cunyada que, inconscientment, van arribar a fer-la pròpia.
Sentien la temptació de conèixer a una altra persona, o si la coneixien, intentar embolicar-se amb ella. La Judy amb en Curtis, en Jarvis amb la Kimmy... Però per sort, no estaven en aquest moment l'u amb l'altre, sinó cadascun pel seu costat. En les seves cases. Encara que ell estava tot sol davant el televisor, i la Judy estava amb els seus germans i la seva mare, que també seguien amb atenció la pel•lícula. En observar certes expressions facials estranyes de la Judy,



elles van creure que ella es prenia massa de debò el que veia a la pantalla, que només era una pel•lícula... Per descomptat, ella no va voler ni tant sols dir-los tot allò que en realitat li passava pel cap.
Però després, quan es va anar al llit a dormir –sol dormir en camisa de dormir, encara que si està amb un noi i si és estiu llavors dorm tota nua--, va tornar a acordar-se del maleït Curtis. Decideix oblidar-se d'ell, fent una ganyota de menyspreu cap a un imaginari interlocutor, i va apagar la llum per a dormir.
Però aquesta nit ella va somiar alguna cosa una mica no gens normal, almenys des que és la núvia d’en Jarvis: somiar que tenia relacions sexuals amb un altre home, aquesta vegada en Curtis Greene. I l'hi va imaginar tot com quan somia amb el seu nuvi, i és que en Curtis està assegut en una cadira. Llavors, la Judy, al seu costat, i suaument li descorda els botons de la seva camisa, un a un. Quan ja li ha descordat l'últim, ella comença a fer-li carícies suaus per tot el pit, de dalt a baix, de baix a dalt, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, en diagonal... Amb una suavitat i cadenciositat aclaparadores. Després li va posar les mans a banda i banda del seu cap i es van fer un apassionat petó, amb llengua inclosa. Com en moltes ocasions, la Judy tenia la iniciativa, en Curtis estava en posició totalment passiva, content d'això. Es deixava fer. En la majoria del temps, ell deixava els seus braços caiguts, però en fer-se petons, ja els va utilitzar per a acariciar el clatell de la Judy i recórrer amb les mans l'esquena d'ella, cul inclòs. Ella també li acariciava l'esquena i el cul sense parar.
Va continuar el somni amb que ella tornava al pit d’en Curtis, repartint petons per aquí, i a l'arribar als mugrons, suaument els llepava amb la llengua. En Curtis va començar a panteixar suaument. A poc a poc, seguidament, li va començar a treure’l la roba fins a deixar-lo només en calçotets. Ella li va demanar que es posés dempeus. Ell va obeir. Ella li va baixar els calçotets fins als turmells. Ell va aixecar els peus, i els calçotets es van quedar per terra. La Judy es va ajupir fins a arribar a l’entrecuixa d’en Curtis, i no cal comentar el que ocorria tot seguit. Després de dos minuts, ella va posar les mans d'ell en els seus pits, i després continuava amb que ell li llevava la roba fins a deixar-la tota nua. El final, com en qualsevol tipus de somnis d'aquesta mena: van fer l'amor.
La Judy es va despertar una mica estranya, amb un poc de maldecap, com si hagués fet l'amor de debò. Ella havia gaudit bastant amb el somni esmentat, sí, però es trobava molt incòmoda. Tindria finalment que triar a un dels dos, en Jarvis o en Curtis? No sabia què fer...
Es va aixecar per a anar a desdejunar a la cuina. Allí estaven els seus pares i la seva germana. Tot just podia dissimular el seu mal humor, amb un nas arrufat que es podia albirar a set quilòmetres. Ells es van adonar.
--Judy, maca, que tens maldecap? Fas mala cara –va dir el seu pare.
--Uf... sí, Papà, no he tingut una bona nit.
Mentre pare i filla parlaven, la Kathy va fer cara de sospitar una mica.
--Alguna cosa deu tenir aquesta. Deu passar-lo malament amb el seu noi... –va pensar.
Després, a l'acabar de desdejunar, la Judy es va preparar per a anar al treball i intentar oblidar-se de tan fotut somni. Fotut referent a insinuar un possible adulteri amb un altre, el trair Jarvis.