Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 5 de juliol de 2011

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIV)








CAPÍTOL XIV


Ja a la seva feina, va poder concentrar-se en la seva labor de cambrera, sense gaire problemes, i en la seva tasca habitual, servint cerveses, refrescs, etc.
Però a les dotze del matí va arribar cap allà un client que no esperava trobar-se en aquest moment, i menys al mateix lloc on ella treballa...
--Que voldria posar-me una cervesa? –va preguntar aquell noi, amb educació.
La Judy la hi va servir en un gerro, com és habitual, però al principi no s'havia adonat de qui era aquell noi. Va començar a pensar on li havia vist abans...
Qui era? No se’n recordava al principi, com hem dit, però... però... ara sí se’n recordava d'ell. Sí, era en Curtis Greene, el noi amb el qual havia somiat la nit anterior. I ell també s'acordava d'ella, encara que igualment no se’n recordava en l'entrar allà. Va fer un salut a ella.
--Hola... ¿Que tu ets la Judy?
--Em... si. ¿I tu ets en Curtis?
--Fotre, te’n recordes! Sí, sóc jo. No sabia que treballessis aquí, fotre. ¿Des de quan treballes aquí?
--Dos anys, nano. S’hi treballa bé aquí, i em donen un sou de puta mare. ¿I on treballes tu?
--A una drogueria del carrer 27 Oest. Així puc pagar-me les classes d'Art Dramàtic. Em paguen força bé, tia.
--Molt bé. Ara et deixo, que he de treballar, i si el meu amo m’hi veu sense fer res, sense donar un pal a l'aigua... Ja saps –la Judy es va disculpar per a no haver de parlar massa amb un client, sobretot si el seu cap la veia en aquest pla.
--Ja t'entenc. Ara m’empasso la cervesa i em piro.
--On vius? –li va preguntar la Judy, de cop.
--Al costat mateix de la drogueria, Judy. Al número 14 del carrer 27 Oest.


--Gràcies, nano. Que ho passis bé. Vaig a servir a aquest paio que acaba d'entrar –va mirar de reüll a un home gros, amb ulleres i barba, que semblava un avantpassat del cineasta Michael Moore.
--Adéu.
Es van fer dos petons en les galtes.
Com s'imaginaran, la Judy li va preguntar la seva adreça per a poder visitar-li algun dia, discretament, és clar...
I en Jarvis, com havia passat la nit? Igual que la Judy. Va sentir el mateix quan va veure la pel•lícula d’en Woody Allen, i després, quan es va dormir, també va somiar amb la noia aquella, la Kimmy McFarlan. Tot i que el seu somni va ser una mica distint al de la Judy, és clar, però l'estil diguem-ne eròtic era similar. Al principi, tots dos s'estaven banyant a una piscina, amb els vestits de bany posats (ella duia un biquini), però quan es van posar en actitud de fer de petits jocs eròtics, que eren petons i carícies mentre nedaven, es van amollar als seus instints, encara que no va ser alhora entregar-se l’un a l'altre, sinó cadascú pel seu compte. Van acabar, evidentment, nedant tots nus i fent l'amor a un racó de la piscina.
Es va despertar igual que la Judy, i també va desdejunar malament. Es trobava molt aixafat, i quan va anar a la seva feina, les seves companyes i companys li van dir que feia mala cara, que si necessitava ajuda, etc. Ell va agrair tot això, però va demanar que no es molestessin en això.
Mentre, la Judy va tornar cap a casa, i allà, la Kathy es va adonar, li va mirar i va pensar que alguna cosa li passava a la seva germana. I alguna cosa de grossa. Es va acostar a ella.
--Que puc saber què et passa, maca? –li va preguntar, amb suavitat.
--Res, Kathy –va contestar la Judy de manera una mica mecànica i indiferent--. Tinc un poc de mal de cap, això és tot, cony.
L'última frase, renec inclòs, la va dir una mica emprenyada, això li va semblar a la Kathy. Aquesta li va voler llevar importància a la ganyota de la Judy i, en pla simpàtic i de complicitat, li va dir:
--Sí, ja, com que anit vas tenir un somni molt guai, oi que sí?
--Com ho saps...? –va preguntar gairebé espantada la Judy, girant el cap cap a la Kathy i obrint molt els ulls.
La Kathy es va sorprendre de la reacció de la Judy. Però va romandre tranquil•la i va contestar a la pregunta:
--Tranquil•la, Judy. És que anit et vaig escoltar mentre dormies, i t'escoltava soltant panteixos.
--Panteixos...?
--Sí, panteixos. Com em vas dir fa temps, feies que “L'últim tango a París” semblés una pel•lícula de monges, com “Somriures i llàgrimes”, creo que ho vas dir així...
--No, era “com una peli porno gai” –va rectificar la Judy.
La Judy es va quedar uns segons callada, pensativa, i va preguntar:
--Que ho sap algú més?
--No, queda't tranquil•la, només ho sé jo. Ah, entre panteix i panteix parlaves d’algú dit Curtis. ¿Qui és aquest paio? Un company de feina?
--Em... –la Judy intentava assajar la resposta, com si fóra una d'aquelles obres de teatre que va haver d'interpretar en les seves classes d'Art Dramàtic— És... és un noi que vaig conèixer abans-d'ahir... En la casa d’en George.
--Que va intentar lligar amb tu, o tu vas ser qui t'ho vas lligar...?
--No, Kathy, d'això, ni gens ni mica. Parlem tranquil•lament tota l'estona. El que passa és que m'he enamorat d'ell. Però intentaré treure-m’ho del cap, cony, vull que ho sàpigues.
La Judy, quan s'animava o volia ressaltar una mica de manera visceral, deia uns renecs a vegades exagerats, però era el que li passava pel cap en aquest moment per a animar-se i donar-se forces.
--D'acord, Judy, vegem si pots oblidar-lo... –va dir la Kathy, marxant-se a la seva habitació. Quan li va dir això, no semblava gens confiada.
La Judy, a l'endemà, va tornar a la seva feina. I casualment aquell dia en Jarvis havia decidit passar-se per allà, i li va demanar a la seva núvia, sent ella cambrera del bar, que li servís una beguda, que la Judy li va servir en l'acte i amb un somriure d'orella a orella que s'albirava a milers de quilòmetres. Ella li va preguntar, mentre ell degustava la beguda:
--Jarvis, estimat, que no tens gens a fer, aquesta tarda?
--Ep...? –ell semblava sortir d'un somni, sumit en ell mentre bevia tranquil•lament--. No, estimada. Ja he treballat bastant per avui. ¿Per què? Que vols que anem al cinema? O a un altre lloc?
--No, maco. ¿Per què no ens anem a casa teva? Vull que tinguem una estona tranquils, sense ningú que ens miri, ni amb gent a la vora.
--Ja entenc, Judy. Podem anar-nos quan vulguis, quan acabis de treballar.
--Així serà, vida meva.
La Judy volia ficar-se al llit amb el seu nuvi, a veure si amb allò podia oblidar-se definitivament d'aquell emprenyament en forma de noi maco dit Curtis Greene, que la nit anterior havia tornat a ocupar els seus somnis. Al Jarvis li succeïa el mateix, i allò també li venia dabuten per a oblidar-se de la Kimmy McFarlan, que li acorralava en els somnis com una vulgar vampiressa, això sí, irresistible. Respectava tant a la Judy, que no volia que res fes malbé la seva relació.
Quan va acabar ella de treballar, van sortir tots junts i com qualsevol parella, agafats de la mà. Semblaven, tanmateix, fer això amb ànsia, estranyament. Quan van arribar a casa d'ell, van acabar fent l'amor, però aquesta vegada la Judy havia proposat fer-lo a la banyera, primer dempeus, deixant que l'aigua temperada els caigués damunt els caps suaument –l'aigua sortia a poc a poc--, i després es van tombar sobre el sòl de la banyera, mullats, fent-lo tot apassionadament, com si no s'haguessin vist des de fa tres anys. Havia en ells una passió i una sinceritat en la manera d'afrontar l'acte sexual molt evident, potser per que no volien que tot allò pel que lluitaven des de feia gairebé un any quan es van conèixer s'espatllés.
Aquí, quan feien l'amor tombats, havien tancat l'aixeta de l'aigua. La banyera no era massa estreta, sinó un poc ampla, així que no van trobar a faltar l'amplària del llit, al qual podien moure's millor. Després de més de mitja hora, o potser uns quaranta-cinc minuts, van acabar una mica esgotats, però feliços. Allò va ser, potser, el pols més espontani que els havia sortit.
La Judy va posar els braços a la vora de la banyera, soltant un sospir ben llarg. Miró fixament al mirall del bany, veient-se reflectida en el mateix. Com hi veia que estava despentinada, amb tot el cabell mullat i regirat com les palles d'una escombra vella, va intentar redreçar-se'l amb les mans, però sense aconseguir-lo. En Jarvis, darrere seu, que àdhuc estava tombat sobre el fons de la banyera, va posar una mà, la dreta, sobre el muscle dret de la Judy, acaronant-se'l suaument. Ella va somriure com excitada de gom a gom, soltant un suau panteix, i li va mirar de reüll, per a després girar el cap feia ell i fer-li un somriure encisador, sense necessitat de badar boca. Després, *Judy li va posar aquesta mà dreta sobre el seu pit dret, i tot seguit l'esquerra sobre el pit esquerre. *Jarvis va comprendre la jugada i va començar a acariciar-los suaument, augmentant progressivament el ritme d'aquestes carícies. L'expressió de la noia era d'excitació en grau elevat. Es van donar un breu morreig. Mentre havien fet l'amor, intentaven comunicar-se amb qualsevol cosa que els venia al cap, i semblava que ho aconseguien.
La rossa va mirar al noi, i li va dir, amb dolçor en la veu:
--Jarvis… --Si...?
--Que ho fem una altra vegada?
--Sí, podem...
I ho van fer, aquesta vegada més suaument, amb menys passió, però amb la mateixa sinceritat. Diuen que segones parts mai van ser bones, però aquí en Jarvis va poder aguantar més temps quan la part del coit. Això ho va agrair molt la Judy.
Més tard, després d'haver-se vestit, arreglat i sopat, es van acomiadar en la porta de la casa, al carrer. Abans d'obrir la porta, van tornar a fer-se un morreig. En Jarvis va dir:
--Que ens veiem el cap de setmana?
--On?
--No sé... en un lloc on poguéssim estar tots sols, com ara hem estat.
--Ja ho pensarem. Ara em vaig a casa. Adéu, maco.
--Adéu, amor meu.
Es va anar la Judy cap a casa seva, i en arribar a ella, la Mallory, la seva mare, li va preguntar:
--On has estat, filla? Avui fas tard. Sempre arribes a les vuit, i ja són un quart de deu.
--He anat a casa d’en Jarvis, Mamà. Avui tenia ganes d’estar amb ell, tots dos sols.
La mare es va fixar que ella tenia el cabell mullat.
--Que t’has dutxat allí, a casa seva...? –va preguntar la Mallory, per aquest detall.
--Em... sí, Mamà –va contestar la Judy, amb tranquil•litat i un lleuger somriure--. Feia calor, i en Jarvis em va deixar que em dutxés. No hi ha problemes entre ell i jo.
--Jo no he dit que els hagués...
--Doncs bé, no tornis a donar-me la barrila amb aquest rotllo! –va cridar la Judy. La Mallory es va quedar sorpresa.
--Perdona, filla, no he dit res... –va respondre, a manera d'intentar arreglar la conversa, desembocada en una discussió ben desagradable.
La Kathy, en aquell moment, hi era a la seva habitació i venia a la sala, acompanyada com sempre d’en Tommy.
--Hola, Judy –li va saludar--. Veig que ja has arribat...
--Gràcies, Kathy. Veig que sou com a sempre... tocant-vos el cul –va contestar la rossa, amb un dels seus característics comentaris plens de sarcasme.
Això no va agradar gens ni mica a la seva mare, que va replicar:
--Judy! No siguis tanoca! Per què sempre li dius això a la Kathy i al seu nuvi?
--Per res, Mamà, ja saps que ells sempre es fan el mateix.
--I què, cony? Això poden fer-se'l si volen, però no siguis burleta, si et plau...
--Fotre, Mamà, no siguis pureta.
--Pureta jo...? –va rondinar la Mallory--. T'estàs passant, Judy! Prou! –va cridar severament.
--No t'equivoquis, Mamà –va defensar la Kathy a la seva germana--. La Judy és així, tampoc cal exagerar.
--Sempre la defenses quan jo la renyeixo...? –va preguntar la Mallory a la Kathy amb el mateix to sever, tot i que amb una mica de frustració.
--Mamà, no hi ha per a tant... –va insistir la bruna.
Més tard, quan ja era gairebé mitjanit, es van anar tots al llit, per a dormir, és clar. Aquesta vegada, la Judy no va somiar amb en Curtis, i quan es va despertar es va trobar més alleujada, sense el maleït mal de cap dels últims dies. Allò només havia estat una mica passatger.
Al Jarvis li va costar més dormir-se, i més oblidar-se de la Kimmy, però al final va aconseguir ambdues coses. Però una cosa així no pot oblidar-se per sempre més; qualsevol cosa, per innòcua que sembli, pot acabar per recordar-nos-el.
En Curtis Greene havia deixat la seva adreça i telèfon a la Judy, per si aquesta volia venir-se per allà. Però el noi veia que passava el temps i ella ni tant sols apareixia per casa seva, així que va acabar soltant algun renec despectiu contra ella i contra totes les dones, però després va reflexionar amb més calma i va pensar que potser no li havia interessat gaire, que el poc interès que ella pogués haver sentit per ell s'hauria esvaït en poc de temps; això passa en moltes parelles que es coneixen, que al poc temps veuen que l'atracció, simplement física, que havien sentit l'u per l'altre, es va quedar en no-res. Diguem-ne, allò de l'amor a primera vista no sempre funciona ni dura massa.
A la Kimmy no li passava el mateix que en Curtis per que no s'havia parat massa a pensar en els nois que va veure a

casa dels Miravitlles. Ella, ara, estava més preocupada en la seva feina de guitarrista rockera, i amb el seu afany de perfeccionisme, volia tocar millor, no estancar-se en aquella o una altra manera de tocar la seva música.
Hi era la Kimmy a un garatge de Newark, Nova Jersey, prop de Nova York, on ella resideix. Feia una estona que no aconseguia enxampar l'estil d'una nova cançó acabada de compondre que tot just començaven a assajar, però en un moment donat es va cansar, i amb un gest entre estar molesta i fatigada, va deixar per terra la seva guitarra elèctrica.
--Aquesta cançó és difícil, Jonathan –li va dir al bateria del conjunt, un noi amb barba cridat Jonathan Reed, com volent excusar-se.
--Difícil...? –li va soltar en Reed, sense immutar-se--. AL meu nebot, en Willie, la hi vaig cantar ahir i la va enxampar en pocs minuts. Kimmy, ¿què cony et passa? –li va preguntar amb certa complicitat, encara que el to groller de la pregunta faci suposar el contrari.
--Perdona, nano, és que avui m'he hagut de llevar malament... ho dic per que vaig tenir una baralla amb el meu nuvi, l’Herbie, i trencarem.
--Com que trencareu? ¡Ai, Kimmy, jo us veia sempre molt encaramel•lats! Em vau fer enveja! A veure, què cony ha passat?
--Res, que el tocacollons ja no em vol com abans. No sóc gelosa, però creo que s’ho fa amb una altra.
--Vaja! ¿I qui creus que podria ser aquesta...?
--No ho sé, nano, però alguna vegada li he vist amb alguna taqueta de carmí a la galta, netejada malament. Em vaig fer la distreta, però està clar que jo no uso aquest tipus de carmí...
--Vaja...! –en Jonathan Reed va fer un sospir--. Bé, Kimmy –va continuar després d'uns instants--, aquesta cançó hem de tenir-la bé apresa. Recorda que la setmana vinent tenim una actuació a Yonkers, Estat de Nova York, que pot ser la nostra presentació per a actuar en molts més llocs, no només d'aquest Estat, sinó de tota la Unión.
--Que estàs segur que els agradarem? –la Kimmy tractava de canviar de tema i cenyir-se a la seva passió, la música.
No obstant això, no les tenia totes amb si en el de triomfar en aquella petita ciutat, una de tantes de l'Estat del que forma part la ciutat de Nova York, la capital del qual no és ella, sinó una altra, Albany, situada a 200 kms. de distància, un costum habitual a la Unión nord-americana, l'assignar la capital estatal a ciutats no gaire grans, en detriment de les grans ciutats tipus Chicago, Los Àngeles, Houston, San Francisco o Miami. A l’Espanya s'ha imitat això en algunes comunitats autònomes, cas de Galícia, Extremadura o el País Basc, les capitals de les quals són ciutats no gaire grans com Santiago de Compostel•la, Mèrida o Vitòria, respectivament.
En Jonathan Reed, amb el seu llenguatge habitual, li va animar:
--Que si, cony, que si. Si toques de puta mare. Els molarem, ja ho veuràs.
Tanmateix, la Kimmy seguia amb una enorme expressió de desconfiança.
--Jonathan, sempre somies despert. No em diguis de bestieses així.
--Bestieses...? No em fotis, tia –va rondinar en Reed, molest.
--És que de vegades ho sembla.
--L'any passat em deies que la nostra música anava a deixar en la misèria en Michael Jackson aquest. I ara em dius que...!
--L'any passat era l'any passat, Jonathan. No hi som a Disneyland.
--Disneyland! Disneyland! Amb el fàstic que em fa...!
--Ja està bé, Jon!
--Mira, Kimmy, estàs depre pel malparit de l’Herbie! Millor envia'l a fer punyetes! –va reflexionar en Jonathan Reed uns instants per a dir--: Per què no surtis aquesta nit amb mi? Conec un lloc molt guai on hi ha uns nois maquíssims i interessants. Qualsevol podria ser guai per a tu. Així podràs lligar amb algun d'ells i envies a la merda a l’Herbie dels collons. D'acord...?
--No sé... –va respondre la Kimmy, una mica confosa, sense saber què fer a curt termini, com repertensant-s’ho--. Creo que necessito descansar un poc... i ja estic farta que tots els paios m'enganyin. Merda! Ja he tingut diversos nuvis que m'han fotut igual...
--Bé, bé, tranquil•la, nena. Sé el que sents, però... mira, quan vingui la Jenny –en Reed es referia a la cantant del grup—ja parlarem més d'això. Ella creo que et podrà ajudar, per que també és dona...
--I això què té a veure?
--Per que entre vosaltres us ajudeu molt. Però bé, la Jenny t'alleujarà...
--Què m'alleujarà? En quin sentit ho dius, oncle...? –la Kimmy va posar cara de desconfiança. Ella sabia bé que la Jennifer Kowalski era lesbiana, i es temia que amb l'excusa d'”alleujar-la”, com diu en Jonathan, intentés lligar-se-la.
En Jonathan Reed s'adonava dels dubtes de la seva amiga i intentava tranquil•litzar-la.
--No, tranquil•la... vull dir que les dones sabeu entendre-us força bé, amb els vostres problemes, que sabeu ajudar-vos, diguem... al contrari que nosaltres, que ens fiquem travetes contínuament... en fi, segur que ella té el remei per a tu.
--Sí, un morreig. ¡Quin remei, nano! –va comentar la Kimmy, fent expressió de fàstic--. Bé, deixa'l estar... Ja em posaré millor. T'agraeixo el teu interès, Jonathan.
--De res, Kimmy...
I es va marxar, deixant allí a la Kimmy sola. Ella va estar pensant una estona, meditant sobretot allò molt profundament, com un savi reflexiona sobre els misteris insondables de l'ànima humana. De tant en tant tenia problemes personals tan complexos i difícils com aquest, però aquesta vegada ja li preocupava més. I trencar aquesta vegada amb la seva parella actual era més difícil de portar a terme que no pas amb les anteriors. ¿Seria la por a la solitud?
Va arribar a casa seva, i allí el primer que va fer va ser mirar-se al mirall. Va veure que tenia ulleres, no gens grans, però que li feien un aspecte poc agraciat. Almenys això era el que creia, atès que la majoria de les vegades s’hi veu lletja.


Es va recordar d'aquell noi tan maco que va conèixer a casa dels pares d’en George Miravitlles. Encara no se’n recordava d'ell tant com en Curtis Greene de la Judy, però ella necessitava trobar algun noi per a oblidar-se el més ràpid que pogués ser del seu nuvi, l’Herbie (o exnuvi)...
...El que va desitjar més tard, quan es va anar a un bar, i allí va veure, quan hi entrava al lavabo, a una parella fent-se un petò. Va veure que el noi era el mateix Herbie, que es feina un petò apassionadament en els llavis amb una noia bruna molt maca. A la Kimmy li va fer fàstic el que veia, però de cop, en comptes d'entrar allà i donar-los una patacada al cul, va decidir acostar-se a la barra i dir-li al cambrer:
--Sisplau, mosso, un gerro de cervesa.
--Ara mateix –va contestar el cambrer. Tenia un aspecte a l’Arnold Schwarzenegger molt evident, encara que un Schwarzenegger de quarta categoria, una mica caricaturesc. Li mirava a ella d'una manera que semblava que intentava lligar-se-la, ja que va contestar “ara mateix” amb un somriure al rostre molt sospitòs, i que no va passar desapercebut a la Kimmy.
Ella, és clar, no feia cas. Com el cambrer semblava estar més atent en el cos i els pits d'ella que no pas en servir-la ràpid la cervesa, ella es va impacientar i li va dir, amb veu severa:
--Vinga nano, ¿que no penses més que en mamelles i culs? Vinga, dóna'm aquesta cervesa, fotre, que avui no m'apeteix cardar amb ningú.
--Bé, tia –el cambrer va esborrar el seu somriure de pasta de dents barata i la va canviar per una expressió terrible, de mató de discoteca emprenyat. Això devia fer-li una mica de por a la Kimmy, però ella no va fer cas; ja està acostumada a bregar amb gent així.
La va donar el gerro, i es va girar d’esquena, amb un menyspreu res de dissimulat. Aprofitant que ella no li veia, va rondinar per a si mateix, entre dents, a la Marlon Brando:
--Lesbiana...!
La Kimmy va agafar el gerro de cervesa, el típic que es serveix per a aquests casos, semblat als que se serveixen “als pubs” a l'estil britànic, i va obrir la porta per a accedir on hi eren l’Herbie i la noia bruna amb la qual hi era. Gairebé sense que ells s'adonessin, o almenys abans que poguessin reaccionar, la Kimmy va deixar caure la cervesa a sobre mateix d‘ells, en cascada, tot just en el moment que ells s'estaven no solament fent un petò als llavis sinó acariciant-se per tot el cos, ell tocant-li els pits a ella i ella tocant-li el cul, ficant pràcticament la mà dreta per dintre dels pantalons i l'esquerra acariciant-li els genitals.
La inesperada dutxa els va deixar no només sorpresos sinó amb la sensació d'haver estat enxampats “in fraganti”, com dos adolescents enxampats al llit pels seus pares quan aquests regressen inesperadament a casa seva. No sabien llavors què fer amb les mans que tenien entretingudes en certes parts del cos de l'altra persona.
Llavors, l’Herbie va poder descobrir a la seva núvia. A part de la típica reacció tipus desitjar “terra, empassa'm”, no sabia bé quina excusa podia posar...
--Kimmy...! –va cridar.
Era gairebé l'única cosa espontània i creïble que li sortia de l'ànima.
La noia bruna tampoc sabia com actuar, encara que ella no sabia res que aquella noia fos la núvia del noi amb el qual estava fent ja una mica més que uns simples morrejos d'enamorats.
--Kimmy...! –va tornar a dir l’Herbie, i aquesta vegada va afegir al nom de la seva núvia--: Que no et creuràs que jo...?
--Creure'm quina cosa, Herbie? –va preguntar Kimmy amb indiferència.
--Qui és aquesta tia, Herbert? –va preguntar ara la noia bruna, que clar, no coneixia de res a la Kimmy.
--Com es diu en les pelis, tia –li va contestar la Kimmy--, sóc la seva núvia. I no em digueu gens ni mica. Em piro! Que us cardin!
Tot seguit, es va anar d'allà. Va anar cap a la barra, va deixar allí el gerro ja buit, va pagar la cervesa i es va anar al carrer, amb passos ràpids.
Encara que no ho sembli, es va anar tranquil•la i amb la sensació d'haver-se tret un pes de sobre. Si no fos així, ella hi hauria literalment esclatat.
A l'arribar a casa seva, va pensar-hi que si hagués més homes dedicats a la prostitució, o més “putos”, com ella els deia, hagués acudit a un d'ells i s'hagués ficat al llit amb ell, encara que hagués de pagar, és clar. Així s'oblidaria de l’Herbie, que ara, amb la seva traïció fent-se un petò amb una altra, ja podia donar per acabada la seva relació amb la Kimmy.
Aquest pensament de ficar-se al llit amb un prostitut va ser només momentani, ja que, total, només duraria fins que s'acabés el temps del servei sexual, és clar. Aleshores, la Kimmy va pensar a intentar lligar-se a algun dels seus amics; així, començaria una nova relació amorosa.