Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 5 de juliol de 2011

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIX)








CAPÍTOL XIX





La Judy va tenir un somni ben curiós aquella nit. De rerefons tragicòmic, segons es miri...
En ell, la Judy anava pel carrer, molt tranquil•la, passejant. Anava per un d'aquests carrers amples de Nova York, com la Cinquena Avinguda. Prop d'allí va veure passar en Jarvis, que casualment passejava així mateix per la mateixa zona. Ella va decidir córrer fins a on ell hi era, i ell, el mateix. Van córrer l'un cap a l'altre. Però es van donar un cop de cap tremend, contra alguna cosa invisible.
Tapant-se els seus respectius nassos, morats pel cop, es van adonar que allí hn havia un cristall, un cristall que estava tan de net que semblava invisible a primera vista. Van soltar juraments i es van recordar de la família de qui ho havia posat allà.
Van intentar franquejar aquell maleït vidre, però va ser impossible. Semblava que els separava definitivament, ja que van buscar alguna escletxa per a creuar-la i poder-se abraçar desesperadament. Va ser impossible; aquella espantosa barrera no tenia fi.
Feien unes cares d'esglai, d'impotència, d'angoixa, en no poder abraçar-se de cap manera.
La Judy es va despertar al matí següent, acordant-se encara d'aquella escena. Tenia ganes de plorar. El somni aquell era com un simbolisme, l'equivalent a la seva ruptura, el no poder tornar a ser feliços tots dos junts.
Volia morir-se. Va tornar a plorar.
Mentrestant, en Jarvis tampoc tenia una existència feliç després de la ruptura amb la Judy. Ja havíem contat el numeret que estava fent en un bar i com va ser consolat per la cambrera del mateix, una dona d'uns trenta-cinc anys. Ell hi havia tornat a casa seva, i ell potser li havia fet llàstima a ella, donant-li bons consells per a millorar.
Pensava trucar a la Judy, però... ¿i si ella no volia tornar a veure-li el pèl? I si directament li manava a la merda i es deixava de bona educació?
No sabia què fer.
Va girar el cap a l'esquerra i va veure una corda que havia per a lligar els diaris vells, i va pensar penjar-se amb ella.
Com en les pel•lícules de riure, en anar cap allà, va fer una relliscada.
Amb què? Amb una pell de plàtan, que havia quedat allí després de menjar-se un, però oblidant-se de llençar-la seguidament a les escombraries.
Es va donar un cop fort, com el de la Judy.
Encara que menys fort que el d'ella.
Es va tocar el front, que li sagnava una mica. Li feia molt mal. Soltava breus gemegats. Va aconseguir aixecar-se barroerament i dirigir-se cap al passadís.
Va obrir la porta i va trucar al timbre de la casa veïna. Va prémer d’aqueix timbre tres vegades, posant l’esquena amb dificultat en la paret, mentre seguia gemegant i fent ganyotes pel mal que sentia.
Li va obrir la seva porta una noia amb un “look” bastant modern, que semblava que hi havia sortit d'una pel•lícula d'Almodóvar, i es va sorprendre molt al veure d'aquella manera al seu veí, sobretot el front sagnant.
--Ostres...! –va exclamar la jove--. Què t'ha passat, nano...? Que volies clavar un clau i no tenies martell?
--No, ai...! –va gemegar novament en Jarvis, tractant de tapar-se amb la mà el cort del front, amb algun petit fil de sang encara relliscant per ella--. Ajuda'm, Peggy, ai...! M'he fet molt mal!
--Un poc de mal o molt?
--Si no estic mort, és que són totes dues coses!
--No entenc, paio... És molt o poc, el que et fa mal...?
Allò ja semblava un d'aquells “diàlegs per a besugos” que es podien llegir en els còmics espanyols dels anys ’50


fins ara, i va ser en Jarvis qui va anar d'una vegada al gra:
--No ens posem graciosos, Peggy. Em fa molt mal!
--Bé, passa-hi, Jarvis...
Li va ajudar a entrar a casa seva. Va buscar benes, alcohol, cotó i algunes coses més per a guarir la ferida. Mentre li posava una bena al voltant del cap, ella li va preguntar:
--Fotre, nano...! La ferida aquesta és molt xunga. ¿Com te l'has fet?
--Doncs... et semblarà una bogeria, però és que volia penjar-me...
--Cony...! –va exclamar la Peggy, que gairebé se li cau la bena restant rodant per terra.
--Això, cony... Em volia penjar, però en aquest mateix moment vaig trepitjar una pell de plàtan i em vaig fer un cop. Aquí tens el resultat –va assenyalar en Jarvis la front embenat.
--Nano, et comprenc... Dues vegades he pensat en les últimes setmanes en llençar-me per la finestra.
--I jo.
--Quin morbosos ens hem posat ara, nano...
--Si.
La Peggy Fontevecchia va guarir en Jarvis, i aquest, agraint-se'l, li va dir que un dia la convidaria al cinema. Ella va dir que d'acord, que ara que va tallar amb el seu últim nuvi, no sabia amb qui sortir. Ell va regressar tot seguit a casa seva. Va telefonar al seu treball, dient-li al seu amo que amb el cap així no podia treballar. El seu amo ho va comprendre i li va donar permís per a quedar-se a casa fins que estigués millor.
La Judy, com ja sabeu, estava en la mateixa situació.
Però no ens quedem ara exclusivament amb tots dos. Passem a la Winnie Withfield, que continuava amb el rodatge de la seva pel•lícula sobre els hispans. Va aprofitar un descans en el rodatge de la mateixa per a telefonar a la Judy i interessar-se per la seva vida, tranquil•litzar-la i donar-li ànims. El mateix va fer amb en Jarvis seguidament.
Ella no va dir en cap moment a cap dels dos que acabava de parlar telefònicament amb l'altre, per descomptat.
Tots dos deien que intentarien animar-se, ja que van parlar de manera indiferent, com mecànica, gairebé el mateix que la Winnie, amb una manera de parlar quasi maternal, intentava arreglar.
L'única cosa que va fer la Winnie que no tingués estrictament a veure amb això d'animar a la gent és dir-li a la Judy que tractaria, en una pròxima pel•lícula, el tema que la rossa li havia suggerit dels hermafrodites i que així no existiria la frustrant diferència entre sexes.
En passar una setmana, la Judy hi havia conegut a un noi, força simpàtic, però amb el qual no va durar gaire la seva relació. Només sis dies. Van decidir tallar amistosament. Ella va tornar a acordar-se d’en Jarvis, al qual intentava oblidar desesperadament, però no ho aconseguia.
Pensava telefonar-li, agafar el telèfon i ring-ring. No s'atrevia encara a fer-lo, però volia fer-lo, no podia evitar-lo. I al mateix temps la idea li repel•lia, li feia un terror immens.
Finalment va decidir reunir molt valor.
Va despenjar l'auricular.
Va esperar el to per a marcar.
Va marcar el numero de telèfon de la casa d'ell.
Va esperar que sonés el to de trucada.
Va sonar una vegada.
La Judy estava excitadíssima.
La Judy estava nerviosa.
Molt nerviosa.
Sona el to de trucada per segona vegada.
La Judy va notar que el cor li bategava a cent per hora.
Comença a suar.
Tercer to de trucada.
Segueix nerviosíssima.
Quart to.
Ella, cada vegada més nerviosa. És ja massa per a les seves forces.
Espantada, penja el telèfon frenèticament.
Estava feta una merda. Va decidir tornar a intentar la trucada...
Primer de tot va prendre aire i va tornar a marcar el numero de telèfon. Va esperar que sonés el to de trucada. Va sonar una vegada, i va passar per les mateixes sensacions anteriors, però aquesta vegada, després del primer to, algú va despenjar el telèfon a l'altre costat.
Era en Jarvis, és clar.
--Si...? –preguntava ell.
--Jarvis...? –preguntava ella, encara amb una mica de por i inquietud.
--J-Judy...? –ell, de cop, semblava estar igual que ella, i quequejava, al reconèixer la veu de la seva exnúvia.
--J-Jarvis..., po-podem parlar...? –li va preguntar la Judy, amb prou feines.
--S-sí, Judy, ha-fa temps que... que no t'escoltava...
Van prendre tots dos aire, abans de continuar amb la conversa.
--Judy, jo... perdona'm... –va poder dir en Jarvis, entre quequejos, respiració agitada i a punt de plorar.
--I-anava a dir-te el mateix... –va dir ella, en la mateixa situació que ell.
--Podem parlar a casa teva?
--Si... Crec que hem d'arreglar moltes coses junts.
--Ara mateix?
--Si vols, si... Jo no tinc gens que fer ara...

--Dabuten... Vaig a casa teva. Fins ara.
--Fins ara.
El tram final de la conversa telefònica va anar molt bé, sense problemes.
Després de penjar l'auricular, la Judy, en poc de temps, va arribar a casa d’en Jarvis. Va arribar i va prémer el timbre de la porta, amb una mica d'impaciència.
Van ser quatre vegades les quals va prémer el timbre, com si intentés compondre una melodia, i tot seguit es van sentir uns sorolls sords a l'interior de la casa, com uns passos precipitats.
En obrir ell, ella, sense esperar si més no a les salutacions de rigor, es va tirar literalment damunt d’en Jarvis. I ell va deixar, diguem-ne, que ho fes. Es van abraçar, es van fer un petò en la boca amb una passió gairebé canibal, i quan van voler adonar-se, ja hi eren per terra, així d'abraçats.
A més es morrejaven. Bé, era la Judy la que morrejava amb més passió que no pas en Jarvis, ja que ell encara estava desconcertat, al no esperar que ella arribés i es posessin immediatament “som-hi”. Tots dos duien temps sense besar-se amb ningú.
Quan va parar ella, es van aixecar, van tancar la porta, que havia quedat oberta (per fortuna cap veí els va veure ni els va escoltar), i es van tornar a abraçar tranquil•lament, ara amb més intimitat que abans, tots dos dempeus, fins que en Jarvis va dir:
--No creus que ens equivoquem amb la idea aquella del “ménage-à-quatre”?
--No, nano, si la idea podia ser bona –va respondre la Judy--, però era una utopia.
--És clar. Les utopies de vegades estan per a intentar-les –va reflexionar en Jarvis.
--És cert. Si no, ens avorriríem en aquest món.
--Això és... però... –en Jarvis va intentar reprendre el tema primitiu d'una altra manera, no d'aquella manera tan filosòfica i profunda amb que de cop i volta ho havien abordat-- podem intentar començar com si no hagués passat gens...?
--Podem… si...
Aquesta va ser la resposta de la Judy, encara que a primera vista semblava que no estigués cap dels dos d'acord al 100 %.
Es van asseure al sofà i es van morrejar, aquesta vegada tots dos al mateix temps.
Noti's que ja no duien les benes pels cops soferts en les situacions ja narrades. Només tenien una petita cicatriu, que ni tant sols van reparar en elles, ocupats exclusivament en la labor que anhelaven des de temps ha: morrejar-se amb la seva ex parella.
Tot això va ser el començament del que va venir després. El llit, és clar. Encara que tots dos són bastant racionals, hi ha instints passionals i animals que no poden reprimir. I aquesta era la manera que tenien de demostrar-lo l'u a l'altre.
El temps invertit en aquesta demostració va ser variat. Un quart d'hora, mitja hora... El que calia per a això, per a una demostració més eficaç que la d'un venedor d'aspiradores.
Es van quedar ajaguts damunt el llit, nus, mirant el sostre amb una mirada una miqueta perduda. En la boca, un somriure feliç, encara que moderat. Les mans darrere del clatell.
--Ho hem fet com en la primera nit, quan ens vam conèixer, ¿Qué te'n recordes? –va recordar la Judy--. En aquella nit d'Any Nou.
--Gairebé igual... –va opinar ell--. Cap pols és igual.
--No em surtis Aixa, ara... No, no deia que sortís igual...
--Que xerrem de coses menys transcendents?
--Bé, xerrem...
Ella no semblava estar per la labor de parlar de coses que no fossin tan transcendents, doncs en aquell moment li agradava parlar de coses que no fossin meres trivialitats, bestieses d’encefalograma pla que a vegades tant els agrada parlar a la majoria dels nord-americanes, almenys els de la coneguda com l’Amèrica Profunda.
Finalment, després de diversos segons callats, sense saber bé de quin tema parlar, ella va atacar amb:
--Que no et sembla bé transcendent això que hàgim cardat, així de cop, quan semblava que havíem jurat que no volíem tornar a veure'ns ni en foto?
--Exacte... Ni sentir-nos la veu per telèfon...
--Però ara hi veus que no ha estat així.
--No, és clar que no.
--Coses més estranyes s'han vist... –va reflexionar la Judy—Que te’n recordes d’en Reagan i en Gorbatxov, dos polítics tan distints que mira com s'han fet amics...?
--Sí, Judy, el que passa és que la política és molt estranya. Más rara que un gos groc.
--Quina hora és...? –va preguntar de cop i volta la Judy, canviant de tema.
--Un quart de nou –va contestar en Jarvis després de buscar a la tauleta de nit el seu rellotge de braçalet.
--Oh, Jarvis... –va dir ella, amb veu com de pesar—Hauré d'anar-me cap a casa. La meva família no sap res d'això, és clar, i no vull que sospitin gens; ja els contaré això a poc a poc.
--Bé, però no vull que semblem uns criminals...
--Criminals? Per què?
--Per no-res, Judy... És que si ens hem vist, que jo sàpiga, jo l’agradava a la teva família. El que no els diguis res o l'hi contis tot, fins al que hem fet durant una bona estona al llit, tant se val... però que no sembli que hàgim violat la Llei.
--Demà tornarem a veure'ns.
--És clar.

Però abans d'anar-se la Judy, en Jarvis va observar que ella dubtava, però molt. A l’estil Hamlet.
Ella es va vestir, mentre en Jarvis encara romania sobre el llit, tombat de cap per amunt i nu, per això ella, de reüll, podia contemplar-se el seu cos maco i causar-li certa luxúria l’observar el seu membre, igualment grat per a la vista, si ho veiem des del punt de vista d'un escultor, sigui grec clàssic o del Renaixement italià.
Estava ella a punt de sortir, però ell li va veure la cara, massa seriosa i preocupada, com la d'un polític en una situació-límit, a punt de prendre una decisió transcendental, terrible, que podria portar la pau o l'Apocalipsi. En Jarvis estava mosquejadíssim amb aquella expressió, així que no va aguantar més, i li va preguntar:
--Que et preocupa alguna cosa?
--Sí, que sembla mentida que ens hagin passat tantes coses així i encara hem pogut cardar com si res.
--És lògic, reina, estàvem desesperats... i a més, encara ens volem.
--Pot ser...
--Molta gent és així de voluble, és com el que dèiem de la política... ¿Que te’n recordes de l’”ayatollah” Jomeini, aquest paio de l'Iran?
--Sí, encara tenim sort que ja va aclucar els ulls...
--Doncs al principi li va donar Occident contra el Xa d'Iran, i després s’esdevè el seu enemic. Aplica això a la nostra relació.
--No em sembla un bon exemple, però serveix... –va opinar la Judy, amb l’expressió facial encara més “hamletiana”.
--I qui sap si demà estarem bé o no.
--No cridis el mal temps, Jarvis, afecte, que fa mala sort.
--Ho sé.
Una llarga estona van continuar amb aquesta conversa, doncs els va entrar la vena filosòfica, una mica lògic al ser dos éssers sensibles i inquiets per tot el que els envolta. Aquesta és una extracció del que van dir posteriorment al llegit abans:
--Fotre, Jarvis –va dir la Judy--, això és filosofia i no d’altres merdes.
--No fotis tu amb les paraules, Judy. Jo tampoc ho sé. Serà que tothom, en el fons, és així de tocacollons, i el que és blanc serà després negre.
--Això és filosofia o un tòpic com l'Estat d’Alaska?
--No, és un tòpic. Però per a filosofia serveix. ¿O no...?
--Bé, potser demà estarem una altra vegada manant-nos a la merda i...
--Et vaig dir que no diguis això, que fa mala sort –va suplicar la Judy, creuant els dits.
--Quina exagerada ets, maca.
--No, Jarvis, és que m'espanta encara que això, el tornar a estar junts, sigui passatger, que només ens arribi fins a demà o fins a uns dies, quan ens hàgim tornat a cansar l'un de l'altre... Fotre, que se'ns pot fer malbé una altra vegada, nano, si ens entusiasmem massa... –va dir, amb una certa angoixa en la veu.
--No siguis pedant, si et plau.
--Perdona, cony... –ella va canviar de to, irritada pel to menyspreatiu d'ell—He amollat de bestieses del carall. ¿Qué et val així, oi que sí...?
La Judy havia canviat el seu to en parlar i va començar a fer-lo com un camioner o un pinxo de barris baixos, inclusivament en el to al parlar, en el “slang” nord-americà, un equivalent local del “cheli” dels barris baixos de Madrid (Espanya). Això va sorprendre en Jarvis.
--Ei, Judy, reina, calma't… Deia que t'has posat en un pla pessimista de gom a gom. I això no ajuda gens a la nostra relació. ¿Com volem que prosperi si només vam pensar que va a durar poc de temps, que demà ja no ens podrem ni tant sols veure, si més no...?
“A més... –va dir, després d'una pausa de diversos segons--, sempre et passes d'un extrem a l'altre?
La Judy no va saber què respondre. Es va quedar mirant-se en Jarvis. Li brillaven els seus bonics i grans ulls blaus, que no se sabia si anava a plorar, a llançar improperis contra ell per la seva pregunta sarcàstica, a...
Finalment, ella va contestar:
--Demà ja parlarem més, estimat. Estarem més tranquils.
Es van besar i van abraçar apassionadament. Ella vestida, ell nu. No els importava.
Ella va anar a la porta sola, ja que en Jarvis, per raons òbvies, no estava presentable per a obrir-li la porta i córrer el risc que algú del passadís li veiés així, sobretot alguna veïna madureta, una d'aquelles milers de casades avorrides que tant hi ha per aquí, que en secret somien a tenir alguna aventura amb ell, sobretot sexual. Però com en aquell edifici abunden altres veïnes que són tafaneres, més que una altra cosa en el món, no s'atreveixen, i han de conformar-se amb tenir somnis eròtics amb ell. En Jarvis Delaware, en el fons, sempre havia despertat en les dones un instint maternal, tenint en compte la seva sensibilitat i encís, cosa que ell sabia, però com certes coses no poden ser dutes a la pràctica per raons morals, tot això es quedava en un simple somni, bonic, però només somni.