Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 5 de juliol de 2011

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XX)











CAPÍTOL XX





Quan la Judy va arribar a casa seva, tots allà celebraven alguna cosa, de la qual la Judy no se’n recordava en aquest moment què era.
--Què passa aquí? Que m'he perdut alguna cosa? –va preguntar.
--Avui és l’aniversari de la Mamà, ¿que no te’n recordaves? –va contestar la Kathy, que va entrar a la sala portant un pastís.
La Judy va posar cara d'horror. ¡L’aniversari de sa mare i se li havia oblidat! Va mirar el rellotge i va observar que ja era massa tard per a anar a comprar alguna cosa, ja que la majoria de les botigues estaven tancades.
--Ep, Mamà, felicitats... –es va acostar a la seva mare i li va abraçar. Amb cara de vergonya es va disculpar--: Perdona'm, Mamà, que no t'hagi comprat res. Avui, hem tingut molta feina, vaig haver de substituir a una companya, ocupant el seu torn –es va inventar una excusa. La Mallory, és clar, no va sospitar que allò no era més que una trola, una mentida piadosa, diguem-ne.
La Mallory va acceptar l'excusa, per si no ho han endevinat.
--T'entenc, filleta –li va dir, amb tendresa maternal i un somriure del mateix estil.
--I... ja et compraré alguna cosa, Mamà.
--Tranquil•la, no cal. Tinc bastant amb els regals dels teus germans i del teu pare.
--Què són?
Els hi va mostrar. Eren un llibre d'Història Universal de la Pintura, regal d’en Ralph, el pare; una samarreta lleugera per a dur a l'estiu, regal de la Kathy; i una figureta d'un soldat de la Unión que va combatre a la Guerra de Secessió americana, regal d’en Ralphie. Aquest últim regal, encara que no ho va dir, li va desconcertar una mica, doncs no semblava gaire adequat per a ella. Però l'hi va agrair, igual que al seu marit i a la seva filla, la Kathy. La Judy va aprofitar novament per a disculpar-se per no haver-li comprat gens.
--Et compraré alguna cosa demà, Mamà, t'ho prometo –va tornar a dir-li la Judy, impertèrrita.
--Bééééé, d'acord... –va contestar la Mallory, convençuda i desitjant que la seva filla s’aturés i deixés de picar amb el mateix tema, que s'havia convertit per a ella en una obsessió--, compra-me'l demà, el que vulguis...
A l'endemà, en aixecar-se del llit, la Judy es va arreglar per a anar a la feina. La Kathy, quan ja estaven desdejunant, es va fixar en la seva germana, i com sempre és molt intuïtiva, va notar que la seva germana ja no estava tan deprimida com feia poc de temps .
--Aquesta deu haver-se lligat a algun –va pensar i va intuir, fixant-se en el somriure que s'albirava en els seus llavis, aparentment dissimulada per la Judy.
La Judy va notar que la seva germana semblava sospitar una mica d'ella, al mirar-la dissimuladament de reüll.
--La vam fotre...! –va exclamar per a si mateixa, com irritada--. Aquesta Kathy dels collons ja ha de sospitar que ja no estic tan sola.
La Kathy no va poder resistir-se i li va preguntar a la seva germana, en una veu no gaire alta i amb alta dosi de complicitat entre germanes:
--Judy, ¿Qué t'has lligat a algun noi?
L'al•ludida no es va deixar intimidar i va posar en pràctica els seus dots d'estudiant d'Art Dramàtic.
--Quina morbosa ets, germaneta –li va contestar--. Sempre pensant el mateix... Com tu estàs massa tranquil•la en la teva relació amb en Tommy, que és tan tranquil•la que et deu semblar més avorrida que no pas una operació d'àlgebra, tu vols que jo tingui algun embolic.
--Ja, però no em canviïs el tema. ¿A qui t'has lligat?
La Judy va pensar en un moment a dir que no o dir que era qualsevol altre noi que no fos en Jarvis, però va decidir ser valenta i contestar:
--He tornat a veure en Jarvis.
Ho va fer en veu baixa. No volia que ningú més ho sabés. I sobretot que la seva mare hi era a la cambra de bany arreglant-se. Aquesta cambra de bany no estava massa lluny, i li aterria la possibilitat que s'assabentés. Tenia en el fons més confiança en la Kathy.
I la Kathy va posar una cara d'estranyesa, cosa òbvia a l'escoltar que la seva germaneta hi havia tornat als braços (i a la boca, i al cos, i al membre, i a tot el que tingués) del seu exnuvi.
--Merda, ho sabia –va dir, amb la suficient enteresa perquè no li escoltés ningú més que la Judy.
Passats uns segons, va reprendre el tema:
--Com ho vau aconseguir...?
--Doncs jo li trobava a faltar i li vaig anar a veure a casa seva.
--I vosaltres ho vau fer...?
--Si.
--Oh.
Les respostes de la Judy van ser segures, sense tremolar. Finalment va deixar de tenir por i l'hi va dir així, de sobte, a la Kathy. Només amb ella tenia la suficient confiança per a això. Amb la seva mare sí que tindria objeccions i una por atroç.
La Kathy va decidir no preguntar més sobre el tema. La Judy ja es va asseure a desdejunar, i el tema es va quedar

oblidat fins a la pròxima vegada que alguna de les dues germanes decidís reprendre'l.
Més endavant, la Judy es va retrobar amb en Jarvis, i volien anar-se al cinema. Però més tard, quan ja hi eren a casa d'ell tots dos solos, es van trobar amb un problema, que si no era un dels dos qui ho tenia, ho tenia l'altre: tenien una mica de desconfiança en si mateixos, recordant-se novament d'aquell fracassat “ménage-à-quatre”.
Desconfiança, doncs, de tornar a fallar de nou, de fer l'idiota, de... bé, ara era la Judy qui tenia por de cagar-la una altra vegada.
--Què et passa, Judy? –li va preguntar en Jarvis, atent a les seves ganyotes.
--No sé... –va respondre ella— En alguns moments, no em trobo segura...
--Segura de què?
--De fallar, que tot això es foti de cop... Ara, ni tu ni jo ens sentim tan segurs de nosaltres mateixos com quan ens vam conèixer.
--I una merda! Conec a parelles que han estat a punt d'acabar pitjor que la de “L'últim tango a París”, i després han acabat bé. No siguem paranoics, Judy.
--No vull ser-lo, Jarvis. Però recorda que no som ni en Marlon Brando ni la Maria Schneider...
--I tu no fotis, amb perdó. Era només un exemple...
Així van estar una bona estona. Però ara canviem a uns dies més tard, i ens els vam trobar després d'haver discutit novament.
--Sembla mentida –deia ella, furiosa— que siguis tan feble, tan infantil!
--I què...? Ningú és perfecte. Jo mai vaig presumir de ser un paio fort, varonil i invulnerable, cony. I tu, això ho sabies bé! Que t'ho vaig dir un munt de vegades! ¿És que sempre mitifiques tothom, i quan veus que no és com et creies, ja no t'agrada...?
--Jo...? Sí, moltes vegades, cony... però tu també. De vegades sembla que prefereixes que jo ho arregli tot, que jo sigui la qual et tregui les castanyes del foc, per que com jo sóc una dona, jo puc resoldre'l millor. Em sembla que vosaltres els paios preferiu deixar-nos a nosaltres els problemes, amb l'excusa de la igualtat de drets, la igualtat de sexes i totes aquestes parides...
--Ep, ep, no em soltis ara un discurs! Mira, Judy, sé que hem comès errors, que els he comès jo i que els has comès tu, però... Però, cony, que això se'ns ha escapat de les mans! ¿Qué no serà que encara no estem preparats per a viure junts, per a tenir una vida en comuna?
--Què cony dius...? Ara t'ho planteges? ¡Si fa gairebé un any que ens coneixem i ara és quan et preguntes que si estem o no preparats per a viure junts! Podries haver-te'l plantejat abans de ficar-te al llit amb mi, o plantejar-te'l uns dies després, quan la nostra relació ja era una realitat i no pas una aventura sexual d'una nit! ¿O és que llavors només volies això, un pols amb mi i ja està?
--Un pols...? –en Jarvis no entenia bé a què venia aquesta pregunta--. A qualsevol persona, home o dona, de tant en tant li fan ganes d'això!
--Vaja, molt graciós –va dir la Judy, en to sarcàstic--. O sigui, que llavors només volies fotre...
--No exagerem, Judy, que ens estem anant pels turons d'Úbeda, com diuen a Espanya. En aquella nit havíem begut molt xampany, i això és un afrodisíac força potent. Molta gent, després de beure's això, acaba fent-lo. Ningú pot evitar-lo.
Van parar uns moments. Com la Judy no contesta, o primer de tot no sembla que vagi a fer-lo, ell continua amb el seu discurs:
--I no t'oblidis que plegats hem passat molt bons moments, Judy. En qualsevol lloc on hem estat, tant a Nova York com a Barcelona. ¿Qué amb els altres nois amb els quals vas estar abans que jo no vas tenir també bons moments?
--Sí, sí, també, és clar... Però no et treguis la culpa, nano.
Van tornar a callar-se. Aquesta vegada semblava que era en Jarvis qui no sabia com respondre a l'última frase de la rossa.
Finalment ella va trencar el silenci.
--Jarvis, he pensat...
--El què?
--Per què no ens separem...?
--Què...?
En Jarvis va mirar-se fixament la Judy, pensant que feia broma. I per a ell era inconcebible barrejar tot allò amb una broma en un moment tan dramàtic com aquell, ja que creia que ella feia broma. La seva relació amorosa, que desesperadament intentaven salvar amb aquell nou intent de reprendre-la, i ella li suggeria de cop que se separessin altre cop!
--Separar-nos...?
El noi va obrir molt els ulls, encara que sense exagerar, sense parer teatral.
--Em refereixo --va dir finalment la Judy— a deixar de veure'ns durant algun temps, buscar-nos una altra parella, i potser quan passin... ep... –va meditar el que anava a dir després, durant uns segons— dos o tres mesos, podrem tornar a veure'ns... eh, a estar junts...
--De debò hem de manar-lo tot a la merda... per algun temps? –va preguntar en Jarvis, gairebé deprimit, amb una expressió en el seu rostre a punt de plorar desconsoladament, una expressió terrible, que pot commoure a la persona més dura de caràcter.
La Judy s'adonava d'això, i lògicament estava debatent-se en el seu interior per si fer cas a aquelles mirades suplicants d’en Jarvis o bé continuar amb els seus propòsits de donar gairebé tancada la seva relació amorosa que naufragava sense remei.
--Sí, estimat –va començar a dir ella--. No serà per sempre més. Veuràs: jo recordo que quan vam estar a Barcelona vaig escoltar una emissora de ràdio local, una que emetia per a tota Espanya, un programa on parlaven de la gelosia:

una dona precisament aquí contava que era molt gelosa i que tenia tanta gelosia del seu marit que ho espiava en qualsevol lloc en el qual ell estigués. Com ella veia que el marit era fidel, que no la feia el salt amb cap altra dona, nomès amb ella mateixa, ella va tornar a casa seva tranquil•la. Però ves per on que es va trobar al marit i a la criada allí, a la sala de casa seva, en pilotes...
--I això què té a veure, amb nosaltres? Nosaltres no vam tenir gelosia entre nosaltres ni tan sols quan el “ménage-à-quatre”.
--No he acabat. Després, el marit es va anar d'allà per a viure amb l'assistenta, uns quatre mesos. I l'esposa, mentrestant, va viure amb un altre home. Passat un temps ja es van reconciliar i van tornar a viure junts. No sé, nano, si això podria servir-nos a nosaltres, però cal separar-nos una mica, que ara no vam confiar gens l'u en l'altre pel que ja saps.
--Quina merda. Quin remei –va opinar en Jarvis, amb aparent indiferència.
--I què cony podem fer, digues-me? –va esclatar la Judy--. A moltes parelles els ha passat. Encara no som madurs, nano. Mira, des d'ara farem la nostra pròpia vida, cadascun pel seu costat. De tant en tant ens telefonarem. Et sembla bé així?
--Em... –en Jarvis meditava molt la resposta a aquella qüestió que no sabia de cap manera com contestar correctament— No sé... això no és tan fàcil, Judy. Podem separar-nos, però... i si trobem a una nova parella més interessant, que ens mola de debò que ara tu i jo, i ja no volem deixar-la mai, amb el que el nostre s'haurà acabat per sempre? No creus que fem una bestiesa, que això és com un suïcidi per a la nostra relació?
--Potser ho sigui, Jarvis, però així com estem ara tampoc podríem durar gaire. Si continuem, o ens llençarem els trastos al cap o alguna cosa pitjor.
--Cony, tia, hem vist massa folletins de la “tele”...
--I què? Tots diguem bestieses.
Sí, com qualsevol parella o qualsevol persona, ja diuen moltes bestieses, així que no esperin frases brillants, cony.
Diguem que després van decidir separar-se, però abans d'acomiadar-se, es van fer un morreig bastant llarg, un petó de comiat, però que volien que durés el més possible. Más d'un minut van estar morrejant-se, amb una passió que semblava no tenir fi. Van utilitzar en això moltes tècniques del petó, com el petó “explorador”, el petó “rítmic” i d’altres que només coneixen els experts en la matèria.
Després d'haver gaudit el major temps possible de potser l'última ocasió de sentir amor i plaure amb en Jarvis, que ja no podrà haver cap més, probablement, la Judy va sortir al carrer (és clar, a veure què volien vostès).
Quan va arribar a la seva casa, la seva mare, la Mallory li va preguntar:
--Encara segueixes pensant en Jarvis, filla?
La Judy es va quedar parada per l'inesperat de la pregunta. La seva mare havia intuït que era això el que li preocupava, que se li reflectia en el rostre, malgrat la seva tranquil•litat, més d'algú que ja està resignat que passi l'inevitable que a algú que fingeix trobar-se bé i en calma.
--Una mica sí encara, Mamà –va contestar finalment ella a la seva mare.
--Hi ha molts nois per aquesta ciutat, per tot el país i per tot el món als quals els encantaria estar amb tu, filla –li va dir la Mallory dolçament, a la manera típica de com una mare intenta animar a la seva filla.
--Gràcies, Mamà.
--I que els encantaria també cardar amb tu...
--Mamà, cada dia soltes més renecs! –es va sorprendre la Judy.
--Ui, si pugeres sentir els que soltem el teu pare i jo... –va dir la Mallory, volent tenir una mena de complicitat amb la seva filla.
La qüestió és que després de la inesperada resposta materna, mare i filla van començar a riure. Eren riures absurds, potser, però expressaven l'intent d'ambdues de fer que el passat, passat i salut i força al canut, com diuen els catalans. Intentar continuar amb la vida normal i oblidar-se de dolents rotllos i dolents moments, almenys per part de la Judy. Oblidar la liquidada relació sentimental amb en Jarvis, que va ser meravellosa però que ja no podia donar més de si.
Més tard, la Judy s’ho va contar tot a la Kathy, que pensava al principi que tot allò només era una broma, una “parida” de la seva germana. Però en veure el seu to tranquil i d'absoluta naturalitat en dir-lo, es va adonar que allò no era cap “parida”, sinó que era cert.
Se la va mirar amb ironia i li va preguntar:
--Què cony em soltes, tia...?
--Res, Kathy. En Jarvis i jo hem decidit deixar-lo, “plegar”, com deien a Barcelona, i continuar cadascun pel nostre costat.
--I per això sembles tan contenta...? Carall, tia, creia que estaries tan deprimida que o bé acabaves en el divan del psiquiatra, com una Woody Allen qualsevol en versió femenina, o que et penjaries del primer pi que trobessis!
--Això l'hi deixo per a ell... No, no ho diré! –anava a soltar el nom d'un personatge important de la vida política nord-americana del moment, però va preferir no dir-lo... per si de cas.
--Bé, com s'ha quedat en Jarvis? –va preguntar la Kathy.
--Igual que jo, Kathy. Semblava que ell i jo no podíem durar junts molt de temps, i decidim tallar ja. Ara, anirem cadascun pel nostre costat, tindrem els nostres lligues...
--Continuo sense empassar-me pas això, tia –va opinar la Kathy, amb expressió de desconfiança.
--Doncs empassa-te'l –va sentenciar tallant la seva germana
No és que estigués disconforme amb la incredulitat de la Kathy, però no tenia ganes de discutir amb ella sobre allò, un tema massa dolorós per a ella, que era millor oblidar-se totalment d'ell.