Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 7 de setembre de 2011

CAP DE SETMANA (EPÍLOG)

EPÍLOG

L’endemà, tots dos es van acomiadar de tothom i van tornar cap a Barcelona al cotxe d’ella.
Què farien, en arribar cap a la Ciutat Comdal? Ja ho pensarien, tot caminant. Ara, ells només es miren de reüll, amb la típica actitud dels acabats d’enamorar-se’n.
A més, cadascú hi pensa en la aventura passada, i els recordava els herois de les “pel.lis” d’Alfred Hitchcock, herois de carn i ossos, que, sense ésser pas en Superman ni res d’això, acaben bé sense les “armes” dels super-herois. No els feia sentir-se tot superiors a la resta de la raça humana, és clar, però es trobaven ben diferents a com eren abans.


F I

FIN DE SEMANA (EPÍLOGO)

EPÍLOGO

Al día siguiente, ellos dos se despidieron de todos y volvieron a Barcelona en el coche de ella.
¿Qué harían, al llegar a la Ciudad Condal? Ya lo pensarían, sobre la marcha. Ahora, ellos dos no hacen más que mirarse de reojo con la típica actitud de los recién enamorados.
De paso, cada uno piensa en la aventura sufrida, y les recordaba a los héroes de las pelis de Alfred Hitchcock, héroes de carne y hueso, que sin ser Superman ni nada de eso, acaban saliendo a flote sin las armas de los superhéroes. No les hacía sentirse superiores al resto de la raza humana, claro, pero se sentían diferentes a como eran antes.


F I N

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VII)

CAPÍTOL VII


A les deu del matí es van despertar a poc a poc, i mitja hora més endavant se’n van anar cap a la cafeteria, per desdejunar. Després, se’n van anar cap a casa els oncles de la Rebeca.
A les quatre de la tarda van agafar el Renault-5 d’ella per recòrrer el mateix poble al qual hi havien estat l’altre dia amb els seus cosins, però aquesta vegada per recòrrer-ho tots dos sols.
La Rebeca s’hi havia posat una samarreta lleugera blanca, pantalons curts blaus i sabatilles esportives, a més d’aquelles arracades rodones d’argolla que li feien tant bé. En Jaume portava una samarreta negra i pantalons vaquers amb, igualment, de sabatilles esportives.
Ella li va preguntar, quan en quedaven pocs quilòmetres per arribar cap al poble:
--Jaume, ¿que tens permís de conduir?
--Sí, Rebeca. Si vols, en qualsevol moment t’hi atures, i ja conduiré jo.
--Molt bé, estimat.
El camí era el mateix: deu quilòmetres per la carretera comarcal 144 des de La Pobla de Segur fins Senterada, i des d’aquí, per la carretera local Senterada-Cabdella, d’uns 20 quilòmetres, i quan hi eren a prop de Sant Hipòlit de Flamicell, ella va frenar el cotxe de cop, en veure caigut, enmig de la carretera, a un home, potser inconscient o potser mort, de cap per avall. Es van espantar.
--Déu meu! –va xisclar la Rebeca--. Què li passa, a aqueix paio...?
--Ja, no sembla que faci la migdiada –digué en Jaume, igualment espantat.
Es van baixar del cotxe i van anar-se cap on hi era el cos. En Jaume ho va examinar, igual que si fóra un metge de debò, i la Rebeca també. Cadascú ho feia per una banda distinta del cos: ella pel cap, i ell pels peus.
--Sembla que respira –digué en Jaume, alleujat.
--Tant de bo.
El paio aquell es va reanimar. En Jaume va bufar d’alleujament.
Però l’home es va ficar la mà, a la jaqueta, i va treure d’ella una pistola. Els va apuntar, amb ella. En Jaume va fer memòria, ja que aquell home l’hi era conegut, d’algun indret.
--Que ens conèixem...? –li va preguntar.
--Sí, és clar que sí! Les mans enlaire! –els va amenaçar.
--Vosté és en...
--Sí, jo soc... o sigui, era l’amic del paio que et vas endegar, l’Hèctor Queralbs! No m’hi esperava trobar-te. Jo volia robar un cotxe, amb aquest truc tant antic del pobrissó accidentat, després obligar el pobre poca-solta que m’hi ajudés a emportar-m’hi algun indret, ben lluny de la Guàrdia Civil. Pensava anar-me cap a Cabdella i fugir per les muntanyes.
--Vaja, igual que en les “pel.lis”. Quina bestiesa.
--Ja veurem si això et sembla una bestiesa. Apa, deixeu-me el cotxe, que me’n vaig.
--Ah, no, i ara! Tu no et portes el meu cotxe, malparit!
D’aquestes frases tant aclaparants eren de la Rebeca, que en un acte de valor es va tirar a sobre del paio, sense deixar-li ni tant sols disparar amb la seva pistola.
En Jaume, aclaparat per la por, no sabia què fer, però en veure l’actitud amb molt de valor de la seva núvia, va agafar també molt de valor i també va forcejar amb l’home. Se li va caure la pistola. Quan intentava recuperar-la, la Rebeca, amb una bona puntada de peu de davanter centre del Barça, va manar-la ben lluny, a l’altra banda de la carretera.
Van barallar dos minuts més, i amb cops de puny per aquí i cops de puny per allà, el rostre els quedava igual que un mapa d’operacions bèl.liques. L’home va decidir tocar el dos, i amb esforç, es va treure de sobre, amb empentes, a aquells dos pesats i va sortir fugint. En Jaume i la Rebeca li van seguir. Hi anava mirant cap enrera mentre hi corria, i des d’una corba a prop, hi sortia un cotxe de la Policia Nacional dirigint-se cap a ell. El conductor va intentar frenar, però massa tard. L’home es va topar contra el parabrises davanter amb la mateixa velocitat amb que un borinot es desintegra contra el parabrises davanter de qualsevol cotxe quan aquest corre a més de 150 quilòmetres/hora.
La Rebeca i en Jaume van fer expressió d’horror i alleujament, tot alhora. Els dos policies, un home i una dona, van sortir tot corrents del vehicle per atendre l’home, però aquest ja hi havia aclucat els ulls, amb el rostre tot cobert de sang.
La parella va contar-s’ho tot a la Policia i van anar-se cap a la Comissaria més a prop d’allà per fer-ne una declaració. La dona policia era bruna, ulls castanys, alçada mitjana i força maca, que al Jaume li recordava algú. Ella també se’n recordava, d’ell.
--Em, senyor, ¿que ens conèixem d’algun indret? –va preguntar ella.
--No, no, senyoreta –va contestar ell, ben ràpid.
Ell va fer memòria: era la noia, amb la qual s’hi barallava l’Hèctor Queralbs en el moment al qual en Jaume va voler defensar-la, i després va ocórrer tot l’altre: la fugida, la baralla, la caiguda d’en Queralbs pel barranc... Però en Jaume, per no estar tot segur, va decidir callar-se.
El policia li va dir a la seva companya:
--Bé, Rosa, bona feina. Segur que amb això t’ascendeixen a sergent.
Més tard, la Rebeca i en Jaume van continuar amb l’itinerari que en tenien previst, i aquest cop sense interrupcions.

FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VII)

CAPÍTULO VII

A las diez de la mañana se despertaron poco a poco, y media hora más tarde se fueron a la cafetería, a desayunar. Luego fueron a casa de los tíos de Rebeca.
A las cuatro de la tarde cogieron el Renault-5 de ella para recorrer el mismo pueblo en el que habían estado el día anterior con los primos, pero ésta vez para recorrerlo los dos solos.
Rebeca se había puesto una camiseta ligera blanca, pantalones cortos azules y zapatillas deportivas, aparte aquellos pendientes redondos de argolla que le sentaban tan bien. Jaume llevaba camiseta negra y pantalones vaqueros con, igualmente, zapatillas deportivas.
Ella le preguntó, cuando quedaban pocos kilómetros para llegar al pueblo:
--Jaume, ¿tienes permiso de conducir?
--Sí, Rebeca. Si quieres, en cualquier momento te paras y ya conduzco yo.
--Muy bien, cariño.
El camino era el mismo: diez kilómetros por la carretera comarcal 144 desde La Pobla de Segur hasta Senterada, y desde aquí, por la carretera local Senterada-Cabdella, de unos 20 kms., y cuando estaban cerca de Sant Hipòlit de Flamicell, ella frenó el coche en seco, al ver caído enmedio de la carretera a un hombre, quizá insconciente ó muerto, cabeza abajo. Se asustaron.
--¡Dios mío! --gritó Rebeca--. ¿Qué le pasa a ese tío...?
--Ya, no parece que duerma la siesta --dijo Jaume, tan asombrado como ella.
Se bajaron del coche y se fueron a donde estaba el cuerpo. Jaume le examinó, como si fuera un médico de verdad, y Rebeca también. Cada uno lo hacía por un lado distinto del cuerpo: ella por la cabeza y él por los pies.
--Parece que respira --dijo Jaume, aliviado.
--Ojalá.
El tío aquel se reanimó. Jaume resopló de alivio.
Pero el hombre se llevó la mano a la chaqueta, sacando de ella una pistola. Les apuntó con ella. Jaume hizo memoria, ya que aquel hombre le era conocido de algun sitio.
--¿Nos conocemos...? --le preguntó.
--¡Sí, claro que sí! ¡Manos arriba! --les amenazó.
--Usted es...
--¡Sí, yo soy... ó sea, era amigo del tío que te cargaste, Hèctor Queralbs! No esperaba encontrarte. Yo quería parar un coche con éste truco tan viejo del pobre accidentado, luego obligar al gilipollas que me recogiera a llevarme a algun lugar bien lejos de la Guardia Civil. Pensaba huír a Cabdella y huír por las montañas.
--Vaya, como en las pelis. Qué chorrada.
--Ya veremos si esto te parece también una chorrada. Anda, dejadme el coche, que me voy.
--¡Ah, no, y una mierda! ¡Tú no te llevas mi coche, hijo de puta!
Éstas frases tan retumbantes eran de Rebeca, que en un acto de valor se tiró encima del tío, sin dejarle ni tiempo para que disparase su pistola.
Jaume, atenazado por el miedo, no sabía qué hacer, pero al ver la actitud valiente de su novia, se envalentonó y también forcejeó con el hombre. Se le cayó la pistola. Cuando intentaba recuperarla, Rebeca, con una certera patada de delantero centro del Barça, la mandó bien lejos, al otro lado de la carretera.
Pelearon dos minutos más, y con puñetazos por aquí y puñetazos por allá, les estaba quedando la cara como un mapa de operaciones bélicas. El hombre decidió largarse, y con esfuerzo, se quitó de encima a empujones a aquellos dos respondones y salió huyendo. Jaume y Rebeca le siguieron. Iba mirando hacía atrás mientras corría, y desde una curva cercana, salía un coche de la Policía Nacional dirigiéndose justo contra él. El conductor intentó frenar, pero demasiado tarde. El hombre se empotró contra el parabrisas delantero con la misma velocidad con que un mosquito se desintegra contra el parabrisas de cualquier coche cuando éste corre a más de 150 kms./hora.
Rebeca y Jaume pusieron cara de horror y alivio a la vez. Los dos policías, un hombre y una mujer, salieron a toda prisa del vehículo para atender al hombre, pero éste ya estaba fiambre, con la cara ensangrentada.
La pareja les contó todo a la Policía y fueron a la Comisaría más cercana a prestar declaración. La mujer policía era morena, ojos castaños, estatura media y bastante guapa, que a Jaume le recordaba a alguien. Ella también le recordaba.
--Ehm, señor, ¿nos conocemos de algun sitio? --preguntó ella.
--No, no, señorita --contestó él rápido.
Él hizo memoria: era la chica con la que se peleaba Hèctor Queralbs en el momento de que Jaume quiso defenderla, y luego ocurrió todo lo demás: la huída, el forcejeo, la caída de Queralbs por el barranco... Pero Jaume, al no estar bien seguro, decidió callarse.
El policía le dijo a su compañera:
--Bien, Rosa, buen trabajo. Seguro que con esto te ascienden a sargento.
Más tarde, Rebeca y Jaume continuaron con el itinerario que tenían previsto, y ésta vez sin interrupciones.

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VI)

CAPÍTOL VI

Més endavant, ja hi havien tornat cap a La Pobla de Segur. Quan van entrar a casa els oncles, el cosí Àngel es va fixar en que tots dos portaven el cabell mullat (encara no s’havia eixugat totalment), i li va preguntar a la seva cosina, en veu baixa:
--Què passa, cosineta? Que us haveu fet una dutxa plegats?
--Una cosa semblant, cosinet –respongué la noia, amb una caiguda d’ulls i un somriure molt insinuant, que amb això se l’hi veia tot.
Ell, és clar, somrigué de manera còmplice, però sense dir res. Només va comentar:
--Quina enveja, quina enveja!
En Jaume es va fixar, mentrestant, en l’oncle Josep Ramon, que estava llegint el mateix diari que tenia al matí, i per la mateixa pàgina on hi venia la notícia de la mort del traficant Hèctor Queralbs. Es va recordar altre vegada de tot el que li va ocòrrer quan s’hi va barallar amb aquella trepa, i se’n recordava també de la mort d’en Queralbs. I tornava a posar-se tot trist... igual que li passava l’Edward G. Robinson a la pel.lícula “La dona del quadre”, després de matar, en legítima defensa també, a un home que volia matar-ho. Si en Robinson acabava de tenir-ne complex de culpabilitat, en Jaume també. Però en aquell moment, preferia parlar amb en Josep Ramon Lamadrid sobre d’altres coses, i féu un senyal perquè la Rebeca s’hi apropès cap a ells.
--Hola, senyor... –li va dir en Jaume com salut, apropant-se.
--Senyor? Si et plau, Jaume, res de “ceremoniades”. Digues-me Josep, o oncle Josep, com vulguis. Soc un home senzill, o un “paio guai”, com diu la meva neboda, he, he... –es rigué ell mateix de la gràcia que hi havia fet.
--Molt bé, oncle Josep.
--I tracta’m de tu, si et plau.
--És clar que sí, oncle, com vulguis... –en Jaume hi parlava amb una certa timidesa. L’intimidava una mica l’oncle de la seva noia.
--N’he tingut d’algunes baralles amb la meva dona, cosa habitual. Cregui’m que si t’hi cases amb la meva neboda Rebeca, tingues molt de compte, perquè les dones...
--Oncle, ¿quina bestiesa en vols ficar-le al cap, al meu noi? –la Rebeca es va estranyar.
--Res, Rebeca, coses d’homes...
--Doncs això ja no se’n fa, oncle. Ara, n’hi ha més d’igualtat. Els paios poden fer coses de dones, i vice-versa.
--Doncs pitjor m’ho poses.
--Allà tu amb les teves coses, oncle Josep.
--I tu quina cosa opines, Jaume? –va mirar Josep Ramon ara al noi.
Ell, primer de tot, se’n va mirar de reüll la seva noia, i després va contestar:
--N’estic d’acord amb la Rebeca, oncle Josep.
--Com? –rondinà ell--. Que ets un calçasses?
--Jo...? –en Jaume va obrir molt, els ulls.
--Oncle, en Jaume no és cap calçasses! A més, jo el dono llibertat de pensament!
--Llibertat de pensament? No em vinguis ara, amb els teus rotllos feministes.
--La Rebeca té raó –va sentenciar en Jaume, amb tota seguritat. En Josep Ramon li va mirar igual que si li fes llàstima. En Jaume va preferir no fixar-se pas en aquell esguard de desaprovació.
L’Àngel, que hi era darrera de tots ells mirant-se el panorama, digué:
--Jo també crec que ella té raó, oncle.
La Rebeca somrigué tota satisfeta i va estrènyer la mà de son oncle.
En Josep Ramon restà tot emprenyat. Després, al sopar, van prendre de primer plat col amb ous, fet per la Paula, i com a segon plat, llom amb mel, d’aquest fet per l’Andreu, el nòvio d’ella. Es revelaven així com uns bons cuiners, hi comentaven els comensals. Van amollar vàries frases d’admiració iguals, una mica cursis i simples, però sinceres.
Després, passada una estona, la Rebeca es va anar un moment cap al lavabo, i abans d’arribar cap allà, es va trobar, posats contra la paret del passadís, a la Paula i l’Andreu morrejant-se, creient que allà no en podrien veure’ls ningú. La Rebeca no va fer cap soroll, va caminar gairebé de puntetes, i ells van continuar amb el seu, igual que si no existés el món exterior, amb els seus petons i carícies. La Rebeca va entrar al lavabo, i al sortir fora, la parelleta encara continuava “en plena faena”. Tornà cap a la sala, i l’Àngel, l’altre cosí, la digué:
--Rebeca, tia, ¿que vens després, a la discoteca? Uns amics meus hi seràn. Tu i en Jaume pogueu venir.
--Ah, em sembla molt bé –responguè ella--. Em canviaré la roba –va comentar això ultim en mirar-se de reüll al seu amic.
--Bé, Rebeca, jo també em canviaré la roba, però la tinc tota a l’hotel. Hi aniré cap allà, i quan me l’hagi posat, vaig amb tots vosaltres.
--Em sembla molt bé. Espera’t un moment, que s’ho preguntarem a tothom...
Ells (la Paula, l’Andreu, l’Àngel i la Gaietana) van acceptar, i en Jaume se’n va anar cap a l’hotel per canviar-s’hi la roba. Gairebé una hora més endavant, ell va tornar a la casa aquella, ja amb una altra roba, amb un “look” que va impressionar tots ells: pantalons curts, gairebé unes “bermudes”, i una samarreta color blau marí amb un lletrer ben gran, “NBA”, en lletres grogues. En Jaume digué:
--Qué passa? Que no us agrada?
--Sí, Jaume, estas molt bo –va contestar-li la Gaietana, que semblava que se li queia la baba, literalment parlant.
--No crec que sigui l’Antonio Banderas, però serveix.
--Perdona, Jaume, però soc força postmoderna –va explicar la Paula--, i veig que tens els mateixos gustos que jo. Tot i que, és clar, com ets “disc-jockey”, segur que hi hauras conegut moltes noies com a jo.
--Ah, gràcies, tia, però mira, la teva cosina Rebeca, ella sí que va de postmoderna. Quina cosa se’n posarà, aquesta nit?
--No sé, encara no hi ha acabat, de vestir-se’n. Segur que està triant entre tres-centes coses. Ah –va mirar cap a un altra banda--, crec que ja hi ha acabat.
I en aquell moment, va sortir la Rebeca d’una habitació on s’hi havia vestit. Digué “hola” a tothom. Anava vestida amb un vestit de llentilles negre, ben cenyit, ben modern, faldilla negra i mitges negres. També eren negres les sabates, sense taló alt. Les arracades que portava eren les mateixes que en Jaume va veure que ella en portava quan es van conèixer, tots rodons i grans. Els que a ell li agradaven molt. A més, ella no se’ls treu, en agradar a ella igualment.
--D’on vas treure tot això tant de “guai”? –va preguntar en Jaume, al caire de caure-li la bava.
--Que t’agrada, estimat?
--Sí, i estas boníssima, amb ell. I sense ell, també.
--Ah, molt bé. Si vols, m’ho trec i vaig en pilotes.
--No cal, això. D’això, després.
En Josep Ramon es va fixar en la roba de la seva neboda, i va preguntar:
--Que no tens fred, amb això?
--No, oncle. Amb això, estic més còmoda, i puc moure millor les cames –per demostrar-s’ho, ella va voler fer un ball i allargar-ne les seves boniques i llargues cames. Sense voler-ho, gairebé acaba fent-li una puntada de peu al seu oncle als genitals. Va estar només a pocs centímetres.
Els cosins i les seves parelles van somriure. Van sortir després al carrer per anar-se cap a aquella discoteca del poble, arribant cap allà després d’uns minuts. La discoteca ja hi era força plena, amb nois i noies de totes les edats, destacant entre elles, és clar, d’algunes ben maques. En Jaume no podia evitar fixar-se’n en algunes, malgrat que anava ben agafat de la mà de la Rebeca i sentir que cada cop estava més enamorat d’ella, igualment que ella d’ell.
Igual que a qualsevol discoteca, en ballar, uns ho feien molt bé, d’altres només bé, d’altres malament i d’altres molt, molt malament, però com a aqueixos indrets només un va a passar-s’ho bé i no pas imitar Fred Astaire i la Ginger Rogers, doncs, tant se’ls donava.
En entrar, primer de tot van anar-se cap al bar de la discoteca, a cercar un seient i prendre alguna beguda.
--Jo, no vull prendre gens, que després em poso tota grassa –li digué la Paula al seu nòvio, l’Andreu.
--Segur? –ell, no s’ho creia--. Estimada, que menges igual que un elefant, i després no t’engreixes res. Mai no t’hi he vist fer cap dieta...
Quan ja tenien les begudes, i alguna cosa per “anar picant”, mentre prenien tot allò, van parlar de les seves coses. Per exemple, en Jaume, ja que s’ho van demanar, va parlar de la seva feina a la discoteca:
--No, no és gens de particular –hi parlava com si això no fóra gens d’important--. Hi poso de discs, i amics i amigues m’hi ajuden a triar els que en puguin “molar” més al personal. Ja sabeu, la Madonna, Queen, Loquillo i Los Trogloditas... molts. Cada dia n’hi ha de nous cantants o conjunts, així que no me’n puc recordar, de tots. I n’hi ha molts que son molt semblants en la forma de cantar.
--Molt bé, Jaume –digué l’Àngel--. Ep, ¿que hi has sentit l’Albert Pla?
--L’Albert Pla? –en Jaume no va semblar recordar-se’n de qui era d’aqueix cantant, però va fer memòria, i en pocs segons se’n va recordar--. Ah, sí, no està malament, però no és pas, el meu favorit. És curiòs que aquest paio n’ha tingut força èxit a Madrid, que allà, les coses catalanes no hi interessen, llevat en l’época franquista com arma contra en Franco. ¿Que sabeu que allà ens hi conèixen pels tòpics com l’Olimpiada, el Barça, la Montserrat Caballé...?
--Ja ho sabia –digué la Gaietana--. És lamentable, tu.
Al mateix temps que ella en deia això, mirava a un costat i a un altre, tant que això va acabar estranyant Rebeca i que aquesta li preguntès:
--Res, tia. Hi mirava per s’hi veia el paio que es van carrerar ahir, l’Hèctor Queralbs, el de les drogues. Però com ja la va dinyar, no sé perquè en tinc por de que ell hi aparegui. Si aparegués com un fantasma amb vànova blanca i cadenes, aleshores sí que jo em moriria de la por, he, he...
En Jaume, amb només sentir el nom d’en Queralbs, li feia por. La Rebeca es va adonar de tot allò i va tractar de canviar el tema, per que el seu amic estigués més tranquil.
Van sortir cap a la pista per ballar. Van ésser molta estona, ballant tot. Quan pertocava una mica de “ball agafat”, hi ballaven així, agafats, ben juntets. La Rebeca i en Jaume es juntaven ben bé, en aquest cas. Però la Paula i l’Andreu eren els més “junts” en aquest cas, arribant fins i tot a morrejar-se mentre ballaven. En Jaume, sempre observant-hi les altres parelles, un costum seu des de temps immemorial, va pensar en fer la mateixa cosa mentre hi ballava amb la seva amiga. I ella, ben contenta. Es van morrejar suaument, amb aqueixa passió que tenen les parelles acabades d’enamorar-se.
Quan van decidir descansar de ballar una estona, en Jaume i la Rebeca es van separar de la resta del grup, que continuava ballant, per anar-se cap a un racó apartat. Van estar una llarga estona morrejant-se, amb la noia asseguda a sobre dels genolls del seu xicot, igualment que la néta que, asseguda a sobre dels genolls del seu avi, tot l’escoltarà a aquest contar-li un conte (o potser una de les seves batalletes, igual que si fos l’avi Cebolleta).
Més endavant, van decidir els altres deixar de ballar una estona i aplegar-se novament. Ara es van posar a xerrar llargament, en la més pura tradició catalana de dial.logar i dial.logar, aquesta vegada sobre música, sobre els cantants favorits de cadascú/una. Li pertocava Jaume parlar dels seus favorits:
--M’agraden Police, Bruce Springsteen, Luz Casal, Dire Straits, Mecano, Gabinete Caligari, Loquillo y Los Trogloditas, Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat... a més de la “chanson” francesa, amb Georges Brassens, Jacques Brel, Françoise Hardy, Sylvie Vartan... no me’n recordo de tots, ara. I també la música italiana. També m’agrada el “rock’n’roll”, però no m’agrada res el “heavy-metal”. Em sembla soroll, només soroll, no pas música. El curiós és que d’aqueixos paios del “heavy” lis mola la música clàssica. ¿Que no sabeu que el paio dels Whitesnake l’agrada molt escoltar-se Wagner? En Wagner en pla “heavy”! ¿Que us imagineu, tot això? Yo, no; no em mola res.
--I la Madonna? –va preguntar ara la Rebeca--. Que et mola d’aqueixa tia, nano?
--Sí, Rebeca –va contestar ell--. Ves per on, tu portes el mateix pentinat que ella portava en aqueixa pel.lícula de “Buscant Susan desesperadament”.
--Ah, gràcies, estimat –somrigué ella, ben contenta amb l’amoret. Tot seguit, es van fer un petó a la boca.
Van continuar llarga estona amb això i amb altres temes, per després tornar a ballar. Sobre les tres de la matinada ja se’n van anar cap al carrer. Cada parella se’n va anar per la seva banda. La Rebeca, amb la complicitat d’en Jaume, lis va dir que se n’anirien per veure uns amics de Tremp. Tot fals, és clar, ja que de debò se n’anirien tots dos cap a l’hotel d’ell.
En arribar-hi, després de tancar la porta de l’habitació amb la clau, van començar els petits jocs de parella. Primer de tot, abraçar-se tendrament, fer-se de petons, col.locar-se per això contra la paret... però van anar caminant, sense desunir els llavis, i deixar-se caure sobre el llit de cop. A poc a poc van treure’s la roba. Semblava tenir més pressa ella que no pas ell per això, diguem-ne.
Després de quedar-se tots nus, ella es va situar a sobre d’ell per moure’s suaument. Moviments cadenciosos, amb només la intenció d’excitar a la seva parella. Ell va sentir tot això en poc de temps, que era el que ella pretenia.
Van començar a fer l’amor. Una llarga estona.
Quan van parar, la Rebeca va sospirar d’alleujament. Va mirar fixament al seu noi, això sí, amb una caiguda d’ulls que a ell li desfeia i li feia sentir encara més que se l’estimava apassionadament. Rai que en Jaume és una mica anglès en el seu tarannà i sap guardar una certa calma i impassibilitat.
--Rebeca, jo... –va voler dir-ne ell, gairebé quequejant.
--No em diguis més, Jaume, que ja sé que m’estimes –li va interrompre ella.
--Ja; tens raó. Deixem-nos de bestieses. Les bestieses, per les novel.les d’amor.
--Home, no tens que exagerar...
--Que exagero?
--A vegades, sí. Mira, estimat, està bé que diguis el que sents, que els tios sou ben tímids per això.
--Ja ho sé, tia. Mira, quan jo hi era amb la Mireia, mai no em sortia bé dir-li el que sentia. I això que l’intentava. Però no és fàcil. A vegades se m’ocorria dir-li dir-li les més grans bestieses que se m’ocorrien. I l’hi hauria ofès.
--Perquè? Que eren de fantasies eròtiques, de les més retorcides?
--Sí.
--Sembla interessant.
--Sí, és clar, interessant. Però no sé si a tu t’agradarien...
--No sé... potser, si me’ls contes, potser m’agradarien, fins i tot.
En Jaume es va quedar tot sorprès per la franquesa de la Rebeca.
Aleshores, ella li va fer un petó apassionat als llavis. Després de desenganyar-los, es van quedar mirant-se l’un a l’altre, i van tornar a morrejar-se’n, aquesta vegada d’una manera més aviat cadenciosa.
Ella va decidir canviar una mica el tema, i li va preguntar:
--Que tens unes fotos dedicades de famosos?
--Sí, de cantants. Ara te les ensenyo...
Ell anava a aixecar-se del llit, anar-se’n on hi era la seva bossa de viatge, i cercar-les. Però la Rebeca li va aturar, tot agafant-li del braç.
--Espera –digué ella--. Ja les hi cercaré, jo.
En Jaume va comprendre, i es va quedar tot quiet. Ella es va aixecar del llit. En Jaume se la va mirar de reüll, i va poder apreciar, encara que ja ho havia fet més vegades, el seu cos ben preciòs, amb l’afegitò de la seva sensualitat, que s’apreciava a travès de la seva desimvoltura, sense res d’amanerament. Va tornar a posar-se tot roig de vergonya, doncs es sentia un simple mirò ó “voyeur”. La Rebeca va trobar les fotos, les va agafar, va asseure’s al llit, al costat del seu noi, i entre tots dos se les van mirar tot tranquilament.
Sense treure l’esguard de les fotos, que se’n mirava una per una, la Rebeca va xiuxiuejar:
--Jaume, t’estimo.
--Altre cop?
--Sí, nano, totes les vegades que calgui, t’ho diré. “T’es-ti-mo” –del.letrejava la frase, síl.laba rera síl.laba.
--Gràcies, Rebeca. Jo, també t’estimo.
Amb tota tendresa, ell li va agafar a ella de la mà esquerra. Se’n van mirar fixament, tot somriguent. La Rebeca va deixar les fotos a la tauleta de nit amb la mà que li quedava lliure, la dreta, i tot allò sense deixar de mirar-se Jaume. Aleshores, es van abraçar i es van fer un petó. També es van acaronar. Ella va començar a fer-li petons al coll. Doncs, ell la mateixa cosa a ella. Va ser el prel.ludi de que novament anaven a fer l’amor.
Després d’acabar, semblaven estar tots esgotats. Es van quedar agafats de la mà, mirant-se fixament el sostre.
--Torno a dir-te que t’estimo –digué ella.
--Jo també.
--Sembles un telegrama, estimat.
--Si vols un discurs trascendent, millor ves-te’n a veure una “pel.li” d’en Bergman.
--Sí, però en Bergman, quan vol, sap ésser senzill. ¿Que t’agrada, en Bergman?
--En les seves “pel.lis”, tracta de coses ben interessants, però ho fa d’una manera molt avorrida. Una vegada que en tenia d’insomni, se’m va passar veient-hi “De la vida dels xitxarel.los”.
La Rebeca va riure.
--Mai no vull deixar-te, Jaume –li va xiuxiuejar.
--Jo tampoc –va xiuxiuejar ell també.
--Que no passi mai.
--Rebeca, no en vull ser pesimista, però recorda’t que tot acabem de conèixer-nos. Al començament, l’enamorament és així, tot ens sembla meravellòs, però després se’n fot tot, i...
--Ho sé. Però podem intentar-ho.
--Això és. Si amb el temps, això funciona de debò, fins podriem anar-nos a viure plegats.
La Rebeca, en un moment concret, va dir:
--Vaig a fer-me una dutxa.
--Molt bé.
--Perquè no vens amb mi, i ens la fem plegats?
--D’acord, m’apunteixo.
Això van fer. És ben obvi comentar quines coses van fer...
Desprès, van decidir dormir, perquè amb tant d’anar a un indret i a un altre durant tot el dia, ja eren ben esgotats.

FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VI)

CAPÍTULO VI

Más tarde ya habían vuelto a La Pobla de Segur. Cuando entraron en casa de los tíos, el primo Àngel se fijo en que los dos llevaban el pelo mojado (aun no se había secado del todo), y le preguntó a su prima, en voz baja:
--¿Qué pasa, prima? ¿Os habéis dado una ducha juntos?
--Algo parecido, primo --respondió la chica con una caída de ojos y una sonrisa muy insinuante, que se le entendía todo.
Él, claro, sonrió de manera cómplice, pero sin decir nada. Sólo comentó:
--¡Qué envidia, qué envidia!
Jaume se fijó, mientras tanto, en el tío Josep Ramon, que estaba leyendo el mismo periódico que tenía por la mañana, y la misma página en donde venía la noticia de la muerte del traficante Hèctor Queralbs. Se volvió a acordar de lo que le ocurrió cuando se enfrentó con esa gentuza, y se acordaba también de la muerte de Queralbs. Y volvía a entristecerse... como le pasaba a Edward G. Robinson en la película La mujer del cuadro, después de matar, en legítima defensa también, a un hombre que quería matarlo. Si Robinson acababa con tener complejo de culpabilidad, Jaume también. Pero en aquel momento prefería hablar con Josep Ramon Lamadrid sobre otras cosas, e hizo una seña para que Rebeca se acercara a ellos.
--Hola, señor... --le dijo Jaume como saludo, acercándose.
--¿Señor? Por favor, Jaume, nada de ceremoniadas. Llámame Josep, ó tío Josep, como quieras. Soy un hombre sencillo, ó un tío guai, como dice mi sobrina, je, je... --se rió él mismo de la gracieta que había hecho.
--Muy bien, tío Josep.
--Y tutéame, por favor.
--Claro que sí, tío, como quieras... --Jaume hablaba con cierta timidez. Le intimidaba un poco el tío de su chica.
--He tenido algunas peleas con mi mujer, lo habitual. Créeme que si te casas con mi sobrina Rebeca, ten mucho cuidado, por que las mujeres...
--Tío, ¿qué chorrada quieres meterle en la cabeza a mi chico? --se mosqueó Rebeca.
--Nada, Rebeca, cosas de hombres...
--Pues eso ya no se hace, tío. Ahora, hay más igualdad. Los tíos pueden hacer cosas de mujeres y viceversa.
--Pues peor me lo pones.
--Allá tu con tus cosas, tío Josep.
--¿Y tú qué opinas, Jaume? --miró Josep Ramon al chico.
Él miró de reojo a su chica y contestó:
--Estoy de acuerdo con Rebeca, tío Josep.
--¿Cómo? --gruñó él--. ¿Es que eres un calzonazos?
--¿Yo...? --Jaume abrió mucho los ojos.
--¡Tío, Jaume no es ningun calzonazos! ¡Además, yo le doy libertad de pensamiento!
--¿Libertad de pensamiento? No me vengas con tus rollos feministas.
--Rebeca tiene razón --sentenció Jaume con toda seguridad. Josep Ramon le miró como si le diera pena. Jaume prefirió no hacer caso a esa mirada de desaprobación.
Àngel, que estaba detrás de todos ellos viendo el panorama, dijo:
--Yo también creo que ella tiene razón, tío.
Rebeca sonrió contenta y estrechó la mano de su primo.
Josep Ramon se quedó enfurruñado. Luego, en la cena, tomaron de primer plato col con huevos, hecho por Paula, y como segundo, lomo con miel, éste hecho por Andreu, el novio de ella. Se revelaban como unos buenos cocineros, comentaban los comensales. Soltaron varias frases de admiración similares, algo cursis y simples, pero sinceras.
Luego, pasado un rato, Rebeca se fue un momento al lavabo, y antes de llegar allí, se encontró, apoyados en la pared del pasillo, a Paula y a Andreu morreándose, creyendo que allí no podría verlos nadie. Rebeca no hizo ningun ruido, andó cási como de puntillas, y ellos siguieron con lo suyo, como si no existiera el mundo exterior, con sus besos y caricias. Rebeca entró en el lavabo, y al salir aun seguía la parejita en plena faena. Volvió a la salita y Àngel, el otro primo, le dijo:
--Rebeca, tía, ¿vienes luego a la discoteca? Unos amigos míos estarán allí. Tú y Jaume podeis venir.
--Ah, me parece muy bien --respondió ella--. Me cambiaré de ropa --comentó esto último mirando de reojo a su amigo.
--Bien, Rebeca, yo también me cambiaré de ropa, pero la tengo en el hotel. Iré allá, y cuando me la haya puesto, voy con todos vosotros.
--Me parece muy bien. Espera un momento, que se lo preguntamos a todos...
Ellos (Paula, Andreu, Àngel i Gaietana) aceptaron, y Jaume se fue hacía el hotel para cambiarse de ropa. Cási una hora después, él regresó a aquella casa, ya cambiado de ropa, con un look que impresionó a todos ellos: pantalones cortos, cási unas bermudas, y una camiseta azul marino con un enorme letrero, NBA, en letras amarillas. Jaume dijo:
--¿Qué pasa? ¿No os gusta?
--Sí, Jaume, estás muy bueno --le contestó Gaietana, que parecía que se le fuera a caer la baba, literalmente.
--No creo que sea Antonio Banderas, pero vale.
--Perdona, Jaume, pero soy bastante postmoderna --explicó Paula--, y veo que tienes los mismos gustos que yo. Aunque, claro, como eres disc-jockey, seguro que habrás conocido a muchas chicas como yo.
--Ah, gracias, tía, pero mira, tu prima Rebeca sí que va de postmoderna. ¿Qué se pondrá ésta noche?
--No sé, aun no ha acabado de vestirse. Seguro que está eligiendo entre trescientas cosas. Ah --miró hacía otro lado--, creo que ya está lista.
Y en aquel momento, salió Rebeca de una habitación en donde se había vestido. Dijo "hola" a todos. Iba vestida con un vestido de lentejuelas negro, muy ceñido, muy moderno, minifalda negra y medias negras. También eran negros los zapatos, sin tacón alto. Los pendientes que llevaba eran los mismos que vio Jaume que ella llevaba cuando se conocieron, redondos y grandes. Los que le encantaban a él. Además, ella no se los quita al gustarle mucho igualmente.
--¿De dónde sacaste esto tan guai? --preguntó Jaume, a punto de caérsele la baba.
--¿Te gusta, cariño?
--Sí, y estás buenísima con él. Y sin él también.
--Ah, muy bien. Si quieres me lo quito y voy en pelotas.
--No hace falta. Eso después.
Josep Ramon se fijó en la ropa de su sobrina y preguntó:
--¿No tienes frío con eso?
--No, tío. Con esto estoy más cómoda, y puedo mover mejor las piernas --para demostrarlo, quiso ponerse a bailar y alargar sus largas y hermosas piernas. Sin querer, cási le da una patada a su tío en los genitales. Estuvo a centímetros.
Los primos y sus parejas sonrieron. Salieron luego a la calle para ir a aquella discoteca del pueblo, llegando allá después de unos minutos. La discoteca ya estaba bastante llena, con chicos y chicas de todas las edades, destacando ellas, claro, algunas guapísimas. Jaume no podía evitar fijarse en algunas, pese a ir bien cogido de la mano de Rebeca y de sentir que estaba cada vez más enamorado de ella, igualmente que ella de él.
Como en cualquier discoteca, al bailar, unos lo hacían muy bien, otros simplemente bien, otros mal y otros muy, muy mal, pero como a esos sitios se va a divertirse y no a emular a Fred Astaire y Ginger Rogers, pues les daba lo mismo.
Al entrar, primero fueron al bar de la discoteca, a buscar asiento y tomar algo.
--Yo no quiero tomar mucho, que luego engordo --le dijo Paula a su novio Andreu.
--¿Seguro? --él no se lo creía--. Cariño, que comes como un elefante y luego no engordas nada. Jamás te he visto guardar ninguna dieta...
Cuando ya tenían las bebidas y algo para ir picando, mientras tomaban todo aquello, hablaron de sus cosas. Por ejemplo, Jaume, ya que se lo pidieron, habló de su trabajo en la discoteca:
--No, no es nada de particular –hablaba como si no fuera nada importante--. Pongo discos, y amigos y amigas me ayudan a elegir los que puedan molar más al personal. Ya sabeis, Madonna, Queen, Loquillo y Los Trogloditas... cantidad. Cada día hay nuevos cantantes ó grupos, así que no me puedo acordar de todos. Y hay muchos que se parecen en la forma de cantar ó de tocar.
--Muy bien, Jaume –dijo Àngel--. Eh, ¿has escuchado a Albert Pla?
--¿Albert Pla? –Jaume pareció no acordarse de quién era éste cantante, pero hizo memoria y en pocos segundos se acordó--. Ah, sí, no está mal, pero no es mi favorito. Es curioso que éste tío ha tenido bastante éxito en Madrid, que allá las cosas catalanas no interesan, salvo en la época franquista como arma contra Franco. ¿Sabeis que allá sólo nos conocen por tópicos como la Olimpiada, el Barça, Montserrat Caballé...?
--Ya lo sabía –dijo Gaietana--. Es lamentable, tú.
Al mismo tiempo que decía ella esto, miraba a un lado y a otro, tanto para acabar mosqueando a Rebeca y que ésta le preguntara:
--Nada, tía. Miraba por si veía al paio que se cargaron ayer, el Hèctor Queralbs, el de las drogas. Pero como ya la diñó, no sé por qué tengo miedo de que aparezca aquí. Si apareciera como un fantasma con sábana blanca y cadenas, entonces sí que me moriría del susto, je, je...
Jaume, con sólo sentir mentar el nombre de Queralbs, le entraba el miedo. Rebeca se dio cuenta de ello y trató de cambiar de tema, para que su amigo estuviera más tranquilo.
Salieron a la pista para bailar. Estuvieron mucho rato, bailando de todo. Cuando tocaba algo de baile agarrado, bailaban así, agarrados. Rebeca y Jaume se juntaban bien en éste caso. Pero Paula y Andreu eran los más “juntos” en éste caso, llegando a morrearse mientras bailaban. Jaume, siempre observando a las demás parejas, una costumbre suya desde tiempo inmemorial, pensó en hacer lo mismo mientras bailaba con su amiga. Y ella, encantada. Se morreraron suavemente, con esa pasión que tienen las parejas recién enamoradas.
Cuando decidieron descansar un rato de bailar, Jaume y Rebeca se separaron del resto del grupo, que seguía bailando, para irse a un rincón apartado. Estuvieron largo rato morreándose, con la chica sentada en las rodillas de su chico, igual que la nieta que, sentada sobre las rodillas de su abuelo, va a escucharle a éste contar un cuento (ó una de sus batallitas, como si fuera el abuelo Cebolleta).
Más tarde, decidieron los demás dejar, por ahora, de bailar y juntarse de nuevo. Ahora se pusieron a charlar largamente, en la más pura tradición catalana de dialogar y dialogar, ésta vez sobre música, sobre los cantantes favoritos de cada uno/a. Tocaba a Jaume hablar de sus favoritos:
--Me gustan Police, Bruce Springsteen, Luz Casal, Dire Straits, Mecano, Gabinete Caligari, Loquillo y Los Trogloditas, Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat... además de la chanson francesa, con Georges Brassens, Jacques Brel, Françoise Hardy, Sylvie Vartan... no me acuerdo de todos. Y también la música italiana. También me gusta el rock’n’roll, pero no me gusta nada el heavy metal. Me parece ruido, nada más que ruido, no música. Lo curioso es que esos tíos del heavy les mola la música clásica. ¿Sabeis que el tío de los Whitesnake le gusta oír a Wagner? ¡Wagner en plan heavy! ¿Os imagináis eso? Yo no; no me cuadra para nada.
--¿Y Madonna? –preguntó ahora Rebeca--. ¿Te mola esa tía, nano?
--Sí, Rebeca –contestó él--. Mira por donde, tú llevas el mismo peinado que ella llevaba en esa peli de Buscando a Susan desesperadamente.
--Ah, gracias, cariño –sonrió ella, contentísima del piropo. Acto seguido, se besaron en la boca.
Continuaron largo rato con esto y otros temas, para luego volver a bailar. Sobre las tres de la madrugada ya se fueron a la calle. Cada pareja se fue por su lado. Rebeca, con la complicidad de Jaume, les dijo que se irían a ver a unos amigos de Tremp. Falso, claro, ya que en realidad se irían los dos al hotel de él.
Al llegar allí, después de cerrar la puerta de la habitación con llave, empezaron los jueguecitos de pareja. Primero abrazarse tiernamente, besarse, apoyarse para esto en la pared... pero fueron andando, sin soltarse los labios, y dejarse caer en la cama de bruces. Poco a poco se fueron quitando la ropa. Parecía ella tener más prisa que él para esto, la verdad.
Después de quedarse completamente desnudos, ella se situó encima de él para moverse suavemente. Movimientos cadenciosos, con la sola intención de excitar a su pareja. Él fue sintiendo eso al poco, que era lo que ella pretendía.
Empezaron a hacer el amor. Largo rato.
Cuando pararon, Rebeca suspiró de alivio. Miró fíjamente a su chico, eso sí, con una caída de ojos que a él lo derretía y le hacía sentir aun más que la amaba apasionadamente. Menos mal que Jaume es algo inglés en su manera de ser y sabe guardar una cierta calma e impasibilidad.
--Rebeca, yo... --quiso él decir, cási balbuceando.
--No me digas más, Jaume, que ya sé que me quieres --le interrumpió ella.
--Ya; tienes razón. Dejémonos de chorradas. Las chorradas, para las novelas de amor.
--Hombre, no tienes que exagerar...
--¿Exagero?
--A veces sí. Mira, cariño, está bien que digas lo que sientes, que los tíos sois muy tímidos para eso.
--Ya lo sé, tía. Mira, cuando estaba con Mireia, nunca me salía bien decirle lo que sentía. Y eso que lo intentaba. Pero no es fácil. A veces se me ocurría decirle las mayores chorradas que se me ocurrían. Y le habrían ofendido.
--¿Por qué? ¿Eran fantasías eróticas, de las más retorcidas?
--Sí.
--Parece interesante.
--Sí, claro, interesante. Pero no sé si a tí te gustarían...
--No sé... quizá si me los cuentas, a lo mejor me gustaban y todo.
Jaume se quedó sorprendido por la franqueza de Rebeca.
Entonces, ella le besó apasionadamente en los labios. Después de despegarlos, se quedaron mirándose el uno al otro, y volvieron a morrearse, ésta vez de manera más cadenciosa.
Ella decidió cambiar un poco de tema, y le preguntó:
--¿Tienes unas fotos dedicadas de famosos?
--Sí, de cantantes. Ahora te las enseño...
Él iba a levantarse de la cama, ir a donde estaba su bolsa y buscarlas. Pero Rebeca le paró agarrándole del brazo.
--Espera –dijo ella--. Ya las buscaré yo.
Jaume comprendió y se quedó quieto. Ella se levantó de la cama. Jaume la miró de reojo, y pudo apreciar, aunque ya lo había hecho más veces, la hermosura de su cuerpo, con el añadido de su sensualidad, que se apreciaba a través de su naturalidad al comportarse, sin ser nada amanerada. Volvió a ponerse rojo de vergüenza, pues se sentía un vulgar mirón ó voyeur. Rebeca encontró las fotos, las recogió, se sentó de nuevo en la cama al lado de su chico y entre los dos las miraron tranquilamente.
Sin quitar la vista de las fotos, que miraba una a una, Rebeca susurró:
--Jaume, te quiero.
--¿Otra vez?
--Sí, nano, todas las veces que haga falta te lo diré. Te-qui-e-ro –deletreó la frase, sílaba a sílaba.
--Gracias, Rebeca. Yo también te quiero.
Con toda ternura, él le cogió a ella de la mano izquierda. Se miraron fíjamente, sonriendo. Rebeca dejó las fotos en la mesita de noche con la mano que le quedaba libre, la derecha, y todo ello sin dejar de mirar a Jaume. Entonces, se abrazaron y se besaron. También se acariciaron. Ella empezó a besarle a él en el cuello. Luego él a ella. Fue el preludio de que nuevamente iban a hacer el amor.
Después de acabar, parecían estar agotados. Se quedaron cogidos de la mano, mirando fíjamente al techo.
--Vuelvo a decirte que te quiero --dijo ella.
--Yo también.
--Pareces un telegrama, cariño.
--Si quieres un discurso trascendente, mejor ves a ver una peli de Bergman.
--Sí, pero Bergman, cuando quiere, sabe ser sencillo. ¿Te gusta Bergman?
--En sus pelis trata cosas muy interesantes, pero lo hace de una manera muy aburrida. Una vez que tenía insomnio, se me curó viendo De la vida de las marionetas.
Rebeca rió.
--No quiero dejarte nunca, Jaume --le susurró.
--Yo tampoco --susurró él también.
--Que no pase nunca.
--Rebeca, no quiero ser pesimista, pero recuerda que acabamos de conocernos. Al principio, el enamoramiento es así, todo nos parece maravilloso, pero luego se jode todo y...
--Lo sé. Pero podemos intentarlo.
--Eso es. Si con el tiempo va esto bien de verdad hasta podríamos irnos a vivir juntos.
Rebeca, en un momento dado, dijo:
--Voy a darme una ducha.
--Muy bien.
--¿Por qué no vienes conmigo, y nos la damos juntos?
--Vale, me apunto.
Eso hicieron. Es obvio comentar qué hicieron...
Después decidieron dormir, pues entre tanto trote durante el día, ya estaban agotados.

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL V)

CAPÍTOL V

La carretera cap a Pont de Suert des de La Pobla de Segur, d’uns 40 quilòmetres, neix d’una cruïlla de tres carreteres, una que se’n va cap a Tremp, d’uns 15 quilòmetres al Sud de La Pobla, una altra que se’n va cap a Sort, 29 quilòmetres al Nord-Est, i la darrera cap a Pont de Suert. A una altra zona del poble hi surt una altra, d’uns 6 quilòmetres, que recorreix el riu Flamicell i s’uneix amb la darrera anomenada, que era la carretera antiga fins que es va constriur una altra, més moderna i més ampla. Després d’uns 10 quilòmetres, s’hi arriba cap a Senterada, i aquí es gira cap a la dreta per agafar una carretera una mica estreta que va cap a Cabdella, d’uns 20 quilòmetres. Després de passar el primer poble que hi ha en aquesta carretera, Pobleta de Bellveí, s’hi arriba cap a Sant Hipòlit de Flamicell, encara que n’hi ha que arribar per un camí curt, no gens be asfaltat, de 300 metres, per arribar cap allà, des de la carretera Senterada-Cabdella. N’és un poblet ben tranquil, amb pocs habitants. Els cotxes s’hi van aturar a la plaça central del poble, que no en té, el seu propi Ajuntament, ja que aquest hi és a Senterada. Quan van baixar-se dels cotxes per fer una passejada pels voltants, alguna de les parelles ja anaven jugant, potser, ficant-se la mà sense cap vergonya, davant de tothom. Aqueixa era la parella Paula-Andreu. Recordem que ella és una noia no gens alta, bruna i amb ulls marrons. L’Andreu també és similar, encara que té els ulls verds. Mentrestant, l’Àngel era també bru, encara que la Gaietana era una deliciosa rossa d’ulls verd-blauets, amb una veu ben agradable, que en la seva feina de doblatge la podria fer servir per, qui sap, doblar Sean Young o l’Andie McDowell.
Ara bé, van començar a fer la passejada per allà, i tot estava ben tranquil. No li semblava així per en Jaume, tot i que tractava de disimular-ho, anant agafat de la mà de la Rebeca, que, ara per ara, no se n’adonava de res del que capficava el seu nou nòvio. En Jaume presentia que per allà podria ésser algun dels còmplices de la colla de l’Hèctor Queralbs, potser el que va barallar-se amb ell mateix. Molt sovint es deia:
--Quina bestiesa, quin poca-solta que soc jo, dec tenir mania persecutòria. Això dels gàngsters empaitant-te sense parar només surten al cinema i en les novel.les policíaques. Pots gosar de fer una passejada i, a més, fer-ho amb una noia tant preciosa com la Rebeca Junquera, com fas ara, nano.
I van continuar amb la passejada. Hi anaven mirant totes les façanes de les cases del poble, moltes d’elles ja molt fetes malbé pel temps transcorregut, i que les calia una restauració urgent, amb el seu estil més aviat pirinenc, que encara no son igual que certes cases de les ciutats, que algunes semblen caricatures dels còmics.
La Paula Lamadrid es va adonar que cadascuna de les parelles caminaven tant pels seu compte que pràcticament “passaven” de la resta. Així que ella va decidir que cadascuna recorregués el poble pel carrer que en vulgués, i que a una hora fixada se’n trobarien novament a la plaça del poble on hi sòn aparcats els cotxes. A més, així, ella podria tenir una mica més d’”intimitat” amb el seu estimat Andreu, que cada vegada estava més afectuòs, amb ella, tant que si tingueren un llit a la seva banda, allà mateix s’hi haurien despullat per fer l’amor. Ella volia aprofitar d’aqueix moment, que després, ell s’esdevé una mica avorrit.
Així, aquests dos se’n van anar per la banda Nord del poble, mentre que l’Àngel i la Gaietana ho feien per la banda Sud, i la Rebeca i en Jaume, per la banda de l’Est. Anem-nos amb aquests darrers: ell hi anava comentant amb la seva noia com eren les cases, i ja estava més tranquil, més relaxat. Així calia, ja que, quan hi eren a un racó força solitari com aquell, al qual no s’hi veia ningú, ell va aprofitar per apropar els seus llavis als d’ella, i, tot seguit, abraçar-la tendrament, per continuar amb un petó més llarg si cal. Ella estava tota feliç. Feia temps que no se’n trobava tant bé als braços d’un noi.
Quan hi passaven al costat d’una casa de tova pintada de blanc, una mica sense color, en Jaume tornà a sentir una suor estranya. Quina cosa era, aquest cop? Un altre cop notava que els còmplices d’en Queralbs hi eren a prop? No ho sabem gens, però... tornava a tenir això. Es va mirar la façana de la casa, i per allà hi passava un home, amb el mateix rostre i l’aspecte del que s’hi havia barallat amb ell un dia abans. La Rebeca es va adonar, d’allò.
--Què passa, Jaume? Qui és aqueix paio? –va preguntar.
--No ho sé gens bé, Rebeca –va respondre ell--, però deu ser un dels còmplices de l’Hèctor Queralbs, d’aqueix traficant que van trobar-s’hi mort ahir a un barranc... –va tremolar força.
--Oh –ella també va començar a tremolar, tot i que no sabia gens bé de tot el que ell li parlava--. I... que l’havies vist, en algun indret?
--Ehm... jo... em vaig barallar amb ell...
--Què...? –la Rebeca no s’ho creia pas.
--Veuras, Rebeca... jo... és que ahir m’hi vaig trobar per casualitat amb ell –s’ho digué a l’orella, en veu baixa, per que no le escoltaren els altres—i vam barallar-nos. Com va arribar un altre, ell i en Queralbs van començar a empaitar-me, em van agafar... i així, vam arribar cap a la vora d’un barranc, i... i... se’m va tirar per sobre, van forcejar i... ell es va caure pel barranc, i es va matar.
La Rebeca, en sentir això, va fer expressió de sorpresa, i no va saber quina cosa respondre, a ell.
--No... no t’ho vaig dir abans –va continuar dient en Jaume—perquè hi pensava que això ja era del passat, que mai els tornaria a veure, i que a tu no t’interessava, això... Ara, no sé com m’hi veuras, tu...
--No t’amoïnis, Jaume –va contestar ella--. Sé que allò no ho vas fer a posta...
S’ho va dir d’una forma força comprensiva. Ell va exclamar:
--Així que em dius que “no m’amoïni”, igual que si hi hagués deixat el meu cotxe mal aparcat i em perdones la multa? Que no em vacil.les?
--Sí, nano, no et vacil.lo, col.lega. Sé que tot allò no t’ho esperaves, i...
--Espera! –la va interrompre en Jaume, diguent-li en veu baixa--: D’aqueix paio mira ara cap aquí, i si em reconeix...
--Què fem, Jaume? –la noia, tractava de estar tota tranquila.
--Ep... oh... ve cap aquí... mira, fem-ho igual que una parella d’aqueixes que se’n morregen tota l’estona, i li girem d’esquena fins que s’hi allunyi. Si vols, no ho fem així...
--Jaume, tranquil, això m’agrada molt...
L’agradava molt això, el morrejar-se apassionadament amb ell, ja que era ben enamorada de debò. Ell es va relaxar, i amb tota naturalitat, la va abraçar i se’n van fer un morreig amb tota tendresa. Es van prendre el seu temps.
Mentrestant, el lleig va sortir de la casa cap al carrer, potser per fer una passejada per tot el poble. I quan ja anava a passar tot just al costat de la Rebeca i en Jaume, aquests, potser ja capficats en la seva “tasca”, ni tant sols s’adonaven de la seva existència. Ell, amb certa enveja, se’ls mirava de reüll, s’allunyava a passos ràpids, i comentava entre dents, per si mateix:
--Aquests joves d’avui! Quan jo era jove, anava cap a l’Infern si feia això amb la meva núvia! A més a més, semblen un rellotge de sorra, amb les boques així d’enganxades...
Després de la darrera frase, va amollar una rialleta de conillet ben ridícula, igual que si vulgués imitar la rialleta del personatge de l’Epi, un dels més populars de “Barrio Sésamo”.
Aquests es van despegar, més que no pas per l’ansietat per veure si el lleig s’hi havia anat ben lluny, que per haver-se fatigat de fer-se petons amorosament. Van còrrer per juntar-se amb les altres parelles, que anaven pel seu compte i que feien meitat i meitat del que es suposava que haurien de fer quan van venir cap al poble. És a dir, visitar-ho. S’hi van trobar totes les parelles, i van decidir anar-se per visitar un altre poble, per finalment tornar-se cap a La Pobla de Segur. Quan ja eren dos quarts de set de la tarda ja hi havien arribat cap a La Pobla, però la Rebeca i en Jaume els van dir que volien fer una passejada més per la vora del poble amb el seu cotxe, aquesta vegada tots dos sols, i que més endavant tornarien a ca els oncles.
Ja eren més tranquils després de l’ensurt que van tenir a Sant Hipòlit de Flamicell. Hi anaven parlant de les seves coses, com gairebé sempre, i ja eren les set de la tarda, encara que, en ésser l’estiu i el mes d’Agost, no s’hi havia fet encara de nit, i hi havia encara força llum. La Rebeca, que conduia el cotxe, es va sortir de la carretera cap a l’esquerra i es va aturar en un indret molt pla. Des d’allà, hi havia una bona vista panoràmica del pantano de Sant Antoni, ja gigantesc des d’allà fins les seves comportes, 15 quilòmetres més endavant, a Tremp, un dels pantans més grans del món quan va fer-se la seva inauguració, cap allà pel any 1915, amb un mur de contenció de més de 80 metres d’alçada. Allà, abans de arribar a l’aigua, el pantà, a l’estiu, està en un nivell més baix per les poques pluges, que fa que hi hagueren moltes zones de terra àrida i sorrenca enmig de l’aigua i la terra, en pendent descendent. Encara que molt abans n’hi ha una altra pendent cap avall i aqueix indret s’hi queda fora de la vista de la carretera. Allà s’hi van apropar tots dos.
Es van quedar mirant-se l’aigua tranquila, sense cap ona.amb un temps igualment tranquil, sense bufar res de vent, ni tant sols una mica de brisa. A més, feia una mica de la calor estiuenca, que encara es notava en l’aire (aquella tarda hi havia estat xafogosa). La Rebeca, agafada de la mà d’en Jaume, se’n mirava tota tranquila l’aigua, el cel blau i sense núvols, i mirant-s’ho de reüll, li diguè:
--Ep, Jaume, fa molt bon temps –ho va dir amb un to en la veu una mica insinuant, no sabem perquè.
--Sí, Rebeca, és veritat –va contestar ell--. Res de fred, i gairebé res de la calor.
--Això és.
--Això és.
--Jaume... –va preguntar ella--: Que ens fem un bany?
--Com dius...?
--Que si vols que ens fem un bany, ara. L’aigua està perfecta, i fa tant de bon temps, que...
--Sí, Rebeca, però és que no ens hem portat, els banyadors.
--I perquè els necessitem?
--Què...?
--Que perquè els necessitem.
En Jaume comprengué el que volia, la Rebeca: que tots dos es banyaren tots nus, ara mateix. A ell l’agradava molt aqueixa idea, només que li feia una mica de vergonya fer-ho així per si hi havia d’algun tafaner, d’algun “voyeur”, o algun policia els podia detenir per escàndol públic. Però tot això el seduia tant, que el possible perill, tant se’l donava.
--Doncs... –va contestar ell--. D’acord. M’agradaria molt.
--Des d’aquí no s’hi veu res. Ni des de la carretera, ni tant sols des d’un altre indret. A més a més, des de l’altre costat del pantà, els caldria un telescopi.
--El curiós d’això és que soc tímid, per aquestes coses, i si no l’hagueres proposada tu primera, jo, ni tant sols m’hi hauria atrevit.
--Que mai no t’has banyat tot nu?
--Sí, alguna vegada.
--Aleshores, no et tallis, nano. Jo, sense el banyador, em sento lliure, relaxada. I no t’amoïnis. Si no te’n trobes bé –ella va abraçar-lo tendrament amb els braços a la vora del coll, mentre a poc a poc apropava la seva boca i els seus preciosos llavis cap els d’ell--, jo faré que sí estiguis bé.
--Em sembla molt bé –va contestar ell. I es van morrejar.
Tot seguit, es van agafar novament de la mà i s’hi van apropar cap a l’aigua. La Rebeca va començar amb treure’s la roba a poc a poc. En Jaume anava més despaci que no pas ella, però en veure el ritme que feia ella, va decidir anar més ràpid. Va començar ella per treure’s les sabates, després els pantalons, tot seguit la samarreta... Ja només amb la roba interior, primer de tot es va treure el sostenidor i finalment les calces. És clar que ella feia tot això amb gràcia i molt de sensualitat, mentrestant ell, igual que la majoria dels homes, era més maldestre, tot i que si ell tenia la suficient confiança, el sortiria tot allò molt millor.
Quan la Rebeca ja era tota nua, es va fixar que en Jaume encara portava els calçotets, i va preguntar-li:
--Vinga, nano, ¿en qual any hi acabaras?
--Ja hi acabo, Rebeca, espera’t que em tregui d’aquesta merda.
Però la Rebeca no va esperar, i va començar a còrrer cap a l’aigua, i deia:
--“¡Mariquita el último!” –ho deia tararejant, en castellà, igual que una cançó.
--Sí, tia, com jo soc un home, aleshores, el “mariquita” ho seré jo! Oi que sí?
--És clar, nano, jo soc una “marimacho” –digué enmig de rialles la rossa, que es va tirar a l’aigua, igual que fan els nedadors en tirar-se des d’el trampolí, enfonsant-se completament perquè el cos s’acostumés a la temperatura de l’aigua. En Jaume, en veure-la, va decidir fer el mateix i també es va tirar a l’aigua de la mateixa manera. Però ell se’n va sortir cap a la superfície tot xisclant, perquè l’aigua era molt freda.
--Aquesta aigua és molt freda! Aaaaag...!
Ella, és clar, es moria de riure.
En Jaume va preferir fer com si res, i concentrar-se en nedar al costat de la seva estimada.
Van començar a nedar, paral.lelament l’un a l’altre, i ell li va preguntar a ella:
--Rebeca, ¿què has estudiat Natació?
--Sí, vaig prendre d’algunes classes fa anys. Em van donar un Excel.lent.
--Nedas molt bé. Tens estil.
--Tu també, nano.
--Jo no vaig prendre classes, d’això. Tu t’ho fas millor.
--Gràcies, Jaume. És l’amoret més original que m’han fet.
--Tu també ets molt modesta.
--No soc pas en Mark Spitz, que va guanyar una pila de medalles als Jocs Olímpics de Munic.
--Ep, ¿que continuem nedant?
--És clar. Perquè no?
I van continuar nedant, allunyant-se una mica de la vora del pantà, cap al seu centre. De tant en tant miraven de no perdre’s, on hi era la vora i on hi era la seva roba, sobretot. Aleshores, la Rebeca va preguntar:
--Ehm... escolta, nano, ¿que encara hi creus que soc una bona nedadora?
--És clar que sí, Rebeca –responguè ell--. A més a més, ets molt àgil.
--És clar... però, com que ara sòc tota nua, vaig més àgil que no pas amb el banyador. Quan em poso la roba de bany, em poso el biquini, que és millor que no pas el banyador sencer.
--Ja, ¿però et sents més relaxada i tranquila?
--Sí, i tant.
S’hi van apropar l’un a l’altre, a poc a poc, es van abraçar i es van morrejar. Per no esfonsar-se en l’aigua, agitaven els peus igual que una hèlice. Uns segons més endavant, van continuar amb la natació, fent d’algun joc o d’alguna entremaliada, com tirar-se aigua a sobre. Aquí, la Rebeca xisclà:
--Ep, Jaume, tingues compte, nano, que em pots mullar el vestit!
--Quin vestit?
Ell va agafar la broma tot seguit. Si ella anava tota nua, igual que ell, ¿quin tipus de vestit podia portar-ne? Com no fóra el vestit de l’Emperador, igual que al conte...
--No sé, noi, un que em posarè el mes vinent.
Van riure tots dos.
--Doncs t’ho mullaré ara! –digué ell, i li va esquitxar.
Després d’esquitxar-se, van decidir tornar cap a la vora. Van començar amb sortir de l’aigua. La Rebeca va ser la primera que ho va fer, a poc a poc, i amb la seva preciosa silueta, amb l’afegitò de que era nua, semblava la Venus sortint de les aigües. Això li va semblar a en Jaume, que es quedava tot fascinat, mirant-se-la. Ella va sentir una mica de fred, doncs amb el cos tot mullat d’amunt-avall, es sent més de fred, i més encara si ja començava a arribar la nit. Ella va tancar un moment els ulls, es va redreçar una mica el cabell amb les mans, totalment mullat, és clar, i va sospirar d’alleujament. La Rebeca hi havia dit que la relaxava banyar-se tota nua, i era veritat. Ara, també en Jaume se’n sortia de l’aigua, i sense la sensualitat de la seva amiga. També sentia fred, però no volia pas queixar-se, com abans. No sabia gens si quedar-se mirant-se-la o bé mirar cap a un altre costat. Però sentia una gran admiració per ella. Li semblava una dona meravellosa. ¿Estaria aleshores enamorat de debò? Potser sí...
Ella va fer mitja volta, va veure Jaume sortint de l’aigua, també tot nu, i somrigué amb plaer. Li semblava que ell tenia un bon cos. No és gens fàcil trobar de nois amb bon cos, almenys abans no ho era. El trobava encisador.
Ell li va somriure també. No es deien res, no els calia. Amb els ulls, senyal inequívoc d’estar ben enamorats l’un de l’altre, amb això es comprenia tot.
Ella li va allargar la mà, ell va agafar-la, i amb dolçor es van apropar cap a la vora. Es va sentar ella a terra, i en Jaume a la seva esquerra.
Amb una dolçor infinita, la Rebeca se’n mira fíxament als ulls del seu amic, i li diu:
--T’estimo, Jaume.
--Jo també –va contestar ell.
Els dos es van passar les mans per sobre les espatlles de l’altre, i es van fer petons una llarga estona.
Tot i que no deixar totalment de tenir units els seus respectius llavis, en Jaume se’n mirà la Rebeca i li va preguntar:
--Què? Que et sents més relaxada, Rebeca?
--Sí, Jaume. I tu?
--Què és això, una enquesta? Sí, és clar. I tu?
--Bé. En passar una estona, quan ens hi haurem vestit, podriem anar-nos cap a ca els meus oncles. No és el primer cop que vaig cap allà, amb els meus amics. ¿O prefereixes que ens vagim a sopar tots sols, igual que anit?
--Ehm... no sé. Potser podriem, per variar, sopar a ca els teus oncles –va contestar en Jaume--, y doncs, igual que anit, anar-nos cap a algun indret per poder ser tots dos sols. Com vulguis...
--No vull forçar-te, Jaume.
--Ni jo tampoc a tu, Rebeca, amor meu.
--¿”Amor meu”? Això és molt bonic. Semblava que no t’agradaven res, els compliments.
--És clar, és que...
--No, no, deixa’l estar –ella li va tallar--. Queda millor com estava. Mira, votem-ho: qui vulgui sopar amb els meus oncles, que aixequi la mà –digué ella, parlant igual que un polític--. A mà alçada.
Van alçar les mans tots dos.
--Dos vots a favor, cap vot en contra. Aprovat per unanimitat: soparem a casa els meus oncles –va sentenciar la Rebeca, de manera ben solemne.
--Sembles una política.
--Sí, sempre he tingut talent per això.
--Rebeca, ¿que ets feliç?
--Ui, sí, moltíssim. I tu?
--També.
--Jaume, ¿que saps que ets el noi més guapo que he conegut en tota la meva vida? I això no diu res, en favor teu –feu broma ella.
--Gràcies. Com va dir en Groucho Marx: “Senyoreta, consultarè el meu advocat, i si accepta el cas, aleshores consultarè a un altre”.
La Rebeca va riure, i va contestar amb una altra frase cinematogràfica, la del personatge de la Jessica Rabbit, la dona del conill protagonista de “Qui va enganyar Roger Rabbit?”:
--“Jo no soc dolenta. És que m’han dibuixat així”.
Allò va acabar en un esclat. De rialles, és clar, no perquè hi hagués cap bomba d’alguna colla de terroristes fent soroll per la zona. Van acabar fent-se un nou morreig, encara que van acabar fent alguna cosa més que no pas això. Van estar al caire de fer l’amor allà mateix, però van recordar que no en portaven cap preservatiu en les butxaques, a més que podria veure’ls algú, i fer l’amor es fa millor (com sona) en un altra zona més discreta i intima.
Una mica més endavant, ja s’hi havien eixugat i vestit. En tornar al cotxe, es van pentinar mirant-se en el mirall retrovisor. Tot i que la Rebeca ja portava un petit mirall a la seva bossa de mà.
Ella, aleshores, va fer una pregunta Jaume:
--Estimat, ¿que m’estimes?
--Doncs és clar que sí.
--Només “és clar que sí”?
--Ah, ¿que és que vols alguna cosa més? Dona, t’estimo, t’idolatreixo, no podria viure sense tu. Pren tòpic! Pren l’originalitat! Visca Mèxic!
La Rebeca va tractar de riure de la manera més discreta possible d’aquella nova sortida humorística del seu amic, però riguent-se amb la boca tancada, fent, amb allò, un soroll estrany, igual que la rialla d’un conill.

FIN DE SEMANA (CAPÍTULO V)

CAPÍTULO V

La carretera hacía Pont de Suert desde La Pobla de Segur, de unos 40 kms., nace de un cruce de tres carreteras, una que se va hacía Tremp, unos 15 kms. al Sur de La Pobla, otra que va a Sort, 29 kms. al Nordeste, y por último la de Pont de Suert. En otra zona del pueblo sale una de unos 6 kms. que recorre el río Flamicell y se une con la primera, que era la antigua carretera, hasta que se construyó otra, más moderna y ancha. Después de unos 10 kms. se llega a Senterada, y aquí se tuerce a la derecha para coger una carretera algo estrecha que va hacía Cabdella, de unos 20 kms. Después de pasar el primer pueblo que hay en ésta carretera, Pobleta de Bellveí, se llega a Sant Hipólit de Flamicell, aunque hay que ir por un camino corto, no muy bien asfaltado, de unos 300 metros, para llegar allí, desde la carretera Senterada-Cabdella. Es un pueblecito tranquilo con pocos habitantes. Se pararon los coches en la plaza central del pueblo, que no tiene Ayuntamiento propio, ya que éste está en Senterada. Cuando bajaron de los coches para dar un paseo por los alrededores, alguna de las parejas iba en plan algo juguetón, metiéndose mano descaradamente delante de todos. Esa era la pareja Paula-Andreu. Recordemos que ella es una chica no muy alta, morena y ojos marrones. Andreu también es de las mismas características, aunque tiene los ojos verdes. Mientras, Ángel era moreno también, aunque Gaietana era una adorable rubia de ojos verdeazulados., con una voz muy agradable, que en su trabajo de doblaje le podría servir para, quién sabe, doblar a Sean Young ó a Andie McDowell.
Ahora bien, empezaron a pasearse por allí y todo estaba muy tranquilo. No le parecía así a Jaume, aunque trataba de disimularlo, yendo cogido de la mano de Rebeca, que por ahora no se daba cuenta de nada de lo que le preocupaba a su nuevo novio. Jaume presentía que por allí podría estar alguno de los cómplices de la banda de Héctor Queralbs, quizá el que peleó con él mismo. Más de una vez se decía:
--Qué chorrada, qué gilipollas soy, debo de tener manía persecutoria. Eso de los gángsters persiguiéndote sin desmayo sólo salen en las películas y en las novelas negras. Puedes gozar de pasear y además hacerlo con una chica tan encantadora como Rebeca Junquera, como haces ahora.
Y siguieron con el paseo. Iban mirando todas las fachadas de las casas del pueblo, muchas de ellas ya muy viejas por el tiempo y que necesitaban una urgente restauración, su estilo más bien pirenaico, que todavía no son como ciertas casas de las ciudades, que algunas parecen caricaturas de los cómics.
Paula Lamadrid se dio cuenta de que cada una de las parejas iban tan por su cuenta que prácticamente pasaban del resto. Así que ella decidió que cada una recorriera el pueblo por la calle que quisiera, y que a una hora determinada se encontraran de nuevo en la plaza del pueblo en donde están aparcados los coches. Además, así ella podría tener un poco más de intimidad con su amado Andreu, que cada vez estaba más cariñoso con ella, tanto que si tuvieran una cama al lado, allí mismo se hubieran desnudado para hacer el amor. Ella quería aprovechar ese momento, que luego, él se vuelve algo soso.
Así, éstos dos se fueron por la parte Norte del pueblo, mientras que Àngel y Gaietana lo hacían por la parte Sur, y Rebeca y Jaume por el Este. Vayamos con éstos últimos: él iba comentando con su chica cómo eran las casas, y ya estaba más tranquilo, más relejado. Así debía ser, ya que, cuando estaban en un rincón bastante solitario como aquel, en el que no se veía a nadie, él aprovechó para acercar sus labios a los de ella, y acto seguido, abrazarla tiernamente para continuar con un beso más largo si cabe. Ella estaba encantada. Hacía tiempo que no estaba tan bien en brazos de un chico.
Cuando pasaban al lado de una casa de adobe pintada de blanco, algo descolorida, Jaume volvió a sentir un sudor extraño. ¿Qué era ésta vez? ¿Otra vez presentía que los cómplices de Queralbs estaban cerca? No lo sabemos, pero... le volvía a pasar eso. Miró la fachada de la casa, y por allí pasaba un hombre, con la misma cara y aspecto del que se había peleado con él un día antes. Rebeca se dio cuenta de aquello.
--¿Qué pasa, Jaume? ¿Quién es ese tío? --preguntó.
--No lo sé muy bien, Rebeca -- contestó él--, pero debe de ser uno de los cómplices del Hèctor Queralbs, ese traficante que encontraron muerto en un barranco ayer... --temblaba bastante.
--Oh --ella también empezó a temblar, aunque no sabía muy bien de qué iba todo aquello que le contaba él--. ¿Y... le habías visto en algun sitio?
--Ehm... yo... me peleé con él...
--¿Qué...? --Rebeca no se lo creía.
--Verás, Rebeca... yo... es que ayer me encontré por casualidad con él --se lo contó a la oreja, en voz baja, para que no le oyeran los demás-- y peleamos. Como llegó otro, él y Queralbs se pusieron a perseguirme, me pillaron... y así, llegamos al borde de un barranco, y... y... se me tiró encima, forcejeamos y... él se cayó por el barranco y se mató.
Rebeca, al oír esto, puso cara de asombro y no supo qué contestarle a él.
--No... no te lo conté antes --siguió diciendo Jaume-- por que pensaba que esto ya era pasado, que nunca les volvería a ver, y que a tí no te interesaba esto... Ahora, no sé cómo me verás tú...
--No te preocupes, Jaume --contestó ella--. Sé que aquello no lo hiciste por que sí...
Se lo dijo de una forma bastante comprensiva. Él exclamó:
--¿Así me dices que no me preocupe, como si hubiese aparcado mal mi coche y me perdonas la multa? ¿No me vacilas?
--Sí, tío, no te vacilo, colega. Sé que aquello no te lo esperabas, y...
--¡Espera! --le interrumpió Jaume, diciéndole en voz baja--: Ese tío mira ahora hacía aquí, y si me reconoce...
--¿Qué hacemos, Jaume? --trataba la chica de estar tranquila.
--Eh... oh... viene hacía aquí... mira, hagamos como si fuéramos una pareja de esas que se morrean todo el rato, y le damos la espalda hasta que se aleje. Si quieres, no lo hacemos así...
--Jaume, tranquilo, eso me encanta...
Le encantaba eso, el de morrearse apasionadamente con él, ya que estaba enamorada de verdad. Él se relajó, y con toda naturalidad le abrazó y se dieron un morreo con toda ternura. Tomándose su tiempo.
Mientras, el feo salió de la casa hacía la calle, quizá para darse un paseo por el pueblo. Y cuando ya iba a pasar al lado de Rebeca y de Jaume, estos, quizá ya absortos en su tarea, ni se daban cuenta de su existencia. Él, con cierta envidia, les miraba de reojo, se alejaba a paso rápido y comentaba entre dientes, para sí mismo:
--¡Éstos jóvenes de hoy en día! ¡En mis tiempos, iba al Infierno si me montaba eso con mi novia! Además, parecen un reloj de arena, con las bocas así pegadas...
Después de la última frase, soltó una risita de conejo ridícula, como si quisiera imitar la risita del personaje de Epi, uno de los más populares de Barrio Sésamo (1). .
Éstos se despegaron, más por la ansiedad por ver si el feo se había ido bien lejos, que por haberse cansado de besarse amorosamente. Corrieron para juntarse con las otras parejas, que iban por su cuenta y que hacían mitad y mitad de lo que se supone que habían venido al pueblo. Es decir, visitarlo. Se encontraron allí todas las parejas y decidieron irse a visitar otro pueblo, para finalmente volver a La Pobla de Segur. Cuando ya eran las seis y media ya habían llegado a La Pobla, pero Rebeca y Jaume les dijeron a los demás que querían pasear un poco más por las afueras del pueblo con su coche, ésta vez los dos solos, y que más tarde volverían a la casa de los tíos.
Ya estaban más tranquilos después del sobresalto que tuvieron en Sant Hipòlit de Flamicell. Iban hablando de sus cosas, como cási siempre, y ya eran las siete de la tarde, aunque estando en verano y en el mes de Agosto, no se había hecho aun de noche y había aun bastante luz. Rebeca, que conducía el coche, se salió de la carretera hacía la izquierda y lo detuvo en un sitio muy llano. Desde allí había una buena vista panorámica del pantano de Sant Antoni, ya enorme desde allí hasta sus compuertas, 15 kms. más adelante, en Tremp, uno de los pantanos más grandes del mundo cuando su inauguración allá por el año 1915, con un muro de contención de más de 80 metros de altura. Allí, antes de llegar al agua, el pantano, en verano, está a un nivel más bajo por las escasas lluvias, lo que hace que quede mucha zona de tierra árida y arenosa entre el agua y la tierra propiamente dicha, en cuesta descendente. Aunque mucho antes hay otra cuesta abajo y éste sitio se queda fuera de la vista desde la carretera. Allí se acercaron los dos.
Se quedaron mirando el agua tranquila, sin ninguna ola, con un tiempo igualmente tranquilo, sin soplar nada de viento, ni siquiera algo de brisa. Además, hacía algo de calor veraniego, que aun se notaba en el ambiente (aquella tarde había sido calurosa). Rebeca, cogida de la mano de Jaume, miraba tranquilamente el agua, el cielo azul y sin nubes, y mirándole de reojo, le dijo:
--Eh, Jaume, hace muy buen tiempo --lo dijo con un tono de voz algo insinuante, no sabemos por qué.
--Sí, Rebeca, es verdad --contestó él--. Nada de frío, y cási nada de calor.
--Eso es.
--Eso es.
--Jaume... --preguntó ella-- ¿Nos damos un baño?
--¿Cómo dices...?
--Que si quieres que nos demos un baño, ahora. Está el agua perfecta, y hace tan buen tiempo, que...
(1): Programa de televisión para niños estadounidense, emitido en España como Barrio Sésamo, muy popular en su momento entre los niños españoles. Está considerado como uno de los mejores programas televisivos para niños pequeños de la historia.



--Sí, Rebeca, pero no nos hemos traído los bañadores.
--¿Y para qué los necesitamos?
--¿Qué...?
--Que para qué los necesitamos.
Jaume comprendió lo que quería Rebeca: que los dos se bañaran desnudos, ahora mismo. A él le encantaba esa idea, sólo que le daba algo de corte el hacerlo por si había algun mirón, ó algun policía les detenía por escándalo público. Pero todo eso le seducía tanto que el posible peligro le daba igual.
--Pues... –contestó él--. De acuerdo. Me encantaría.
--Desde aquí no se ve nada. Ni desde la carretera ni desde otro sitio. Además, desde el otro lado del pantano, necesitarían un telescopio.
--Lo curioso es que soy tímido para éstas cosas, y si no llegas a proponerlo tú primera, yo, ni me hubiera atrevido.
--¿Nunca te has bañado desnudo?
--Sí, alguna vez.
--Entonces, no te cortes, nano. Yo, sin el bañador, me siento libre, relajada. Y no te preocupes. Si no te sientes a gusto –ella le abrazó tiernamente con los brazos alrededor del cuello, mientras poco a poco acercaba su boca y sus preciosos labios a los de él--, yo haré que sí te sientas.
--Me parece muy bien –contestó él. Y se morrearon.
Seguidamente, se cogieron de nuevo de la mano y se acercaron al agua. Rebeca empezó a quitarse poco a poco la ropa. Jaume iba algo más lento que ella, pero al ver el ritmo que ella llevaba, decidió ir más rápido. Empezó ella por quitarse los zapatos, luego los pantalones, seguidamente la camiseta... Ya sólo en ropa interior, se quitó primero el sujetador y por último las bragas. Por supuesto, ella hacía eso con gracia y mucha sensualidad, mientras que él, como la mayoría de los hombres, solía ser más torpe, aunque si él cogía la suficiente confianza, le saldría mucho mejor.
Cuando Rebeca ya estaba desnuda, se fijó en que Jaume aun estaba con los calzoncillos puestos, y le preguntó:
--Vamos, nano, ¿en qué año acabarás?
--Ya acabo, Rebeca, espera que me quite ésta mierda.
Pero Rebeca no esperó, y empezó a correr en dirección al agua, diciendo:
--¡Mariquita el último! –lo decía tarareándolo, como una canción.
--¡Sí, tía, como yo soy hombre, entonces eso lo seré yo! ¿No?
--Claro, nano, yo soy una marimacho –dijo entre risitas la rubia, que se zambulló al agua, como hacen los nadadores al tirarse desde el trampolín, hundiéndose toda para que el cuerpo se acostumbrara a la temperatura del agua. Jaume, al verla, decidió hacer lo mismo y también se zambulló de la misma manera. Pero él salió a la superficie gritando, ya que el agua estaba muy fría.
--¡Éste agua está muy fría! ¡Aaaaaagh...!
Ella, claro, se partía de la risa.
Jaume prefirió no hacer caso y concentrarse en nadar al lado de su amada.
Empezaron a nadar, paralelamente el uno al otro, y él le preguntó a ella:
--Rebeca, ¿has estudiado natación?
--Sí, tomé algunas clases hace años. Me dieron sobresaliente.
--Nadas muy bien. Tienes estilo.
--Tú también, nano.
--Yo no tomé clases. Tú lo haces mejor.
--Gracias, Jaume. Es el piropo más original que me han hecho.
--Tú también eres muy modesta.
--No soy Mark Spitz, que ganó un montón de medallas en la Olimpiada de Munich.
--Eh, ¿seguimos nadando?
--Claro. ¿Por qué no?
Y siguieron nadando, alejándose un poco de la orilla del pantano, hacía el centro del mismo. De vez en cuando miraban de no perderse, dónde estaba la orilla y dónde estaba su ropa, sobre todo. Entonces, Rebeca preguntó:
--Ehm... oye, nano, ¿aun crees que soy una buena nadadora?
--Pues claro, Rebeca –contestó él--. Además, eres muy ágil.
Claro... pero como ahora estoy desnuda, voy más ágil que con el bañador. Cuando me pongo traje de baño, me pongo el biquini, que es mejor que el bañador entero.
--Ya, ¿pero te sientes más relajada y tranquila?
--Sí, y tanto.
Se acercaron poco a poco el uno al otro, se abrazaron y se morrearon. Para no hundirse en el agua, agitaban los pies a modo de hélice. Pasados unos segundos, continuaron con la natación, haciendo algun juego ó gamberrada, como tirarse agua. aquí, Rebeca gritó:
--¡Eh, Jaume, ten cuidado, nano, que me vas a mojar el vestido!
--¿Qué vestido?
Él pilló la broma al momento. Si ella iba completamente desnuda, como él, ¿qué vestido podía llevar puesto? Como no fuese el traje del Emperador, como en el cuento...
--No sé, chico, uno que me pondré el mes que viene.
Rieron los dos.
--¡Pues te lo mojaré ahora! –dijo él, y le salpicó.
Después de salpicarse, decidieron volver a la orilla. Empezaron a salirse del agua. Rebeca fue la primera que lo hizo, poco a poco, y con su espléndida silueta, añadiendo que estaba desnuda, parecía Venus saliendo de las aguas. Eso le pareció a Jaume, que se quedaba fascinado mirándola. Ella sintió algo de frío, pues con el cuerpo mojado de arriba abajo, se siente más el frío, y más si empezaba a ser de noche. Ella cerró un momento los ojos, se ordenó un poco el pelo con las manos, totalmente mojado, claro está, y resopló de alivio. Rebeca había dicho que le relajaba bañarse desnuda, y era cierto. Ahora, también Jaume se salía del agua, y sin la sensualidad de su amiga. Sentía frío también, pero no quería quejarse como antes. No sabía bien si quedarse mirándola ó mirar hacía otro lado. Pero sentía una gran admiración por ella. Le parecía una mujer maravillosa. ¿Estaría, entonces, enamorado de veras? Quizá sí...
Ella se dio media vuelta, vio a Jaume allí mismo saliendo del agua, también desnudo, y sonrió de placer. Le parecía que él tenía buen cuerpo. No es fácil encontrar chicos con buen cuerpo, al menos antes no lo era. Lo encontraba encantador.
Él le sonrió también. No se decían nada, no lo necesitaban. Con los ojos, señal inequívoca de estar muy enamorados el uno del otro, se entendía todo.
Ella le alargó la mano, él la cogió y con dulzura, se acercaron a la orilla. Se sentó Rebeca sobre la orilla, y Jaume a su izquierda.
Con una dulzura infinita, Rebeca mira fíjamente a los ojos de su amigo y le dice<.
--Te quiero, Jaume.
--Yo también –le contestó él.
Los dos se pasaron las manos sobre los hombros del otro, y se besaron largo rato.
Aun sin dejar del todo de tener unidos sus respectivos labios, Jaume miró a Rebeca y le preguntó:
--¿Qué? ¿Te sientes más relajada, Rebeca?
--Sí, Jaume. ¿Y tú?
--¿Qué es esto, una encuesta? Sí, claro. ¿Y tú?
--Bien. Dentro de un rato, cuando nos hayamos vestido, podríamos irnos a cenar a casa de mis tíos. No es la primera vez que voy allá con mis amigos. ¿Ó prefieres que nos vayamos a cenar solos, como anoche?
--Ehm... no sé. Quizá podríamos, para variar, cenar en casa de tus tíos –contestó Jaume--, y luego, como anoche, irnos a algun sitio para poder estar los dos solos. Como quieras...
--No quiero forzarte, Jaume.
--Ni yo tampoco a ti, Rebeca, mi amor.
--¿Mi amor? Eso es muy bonito. Parecía que no te gustaban nada los cumplidos.
--Claro, es que...
--No, no, déjalo –ella le cortó--. Queda mejor como estaba. Mira, votémoslo: quien quiera cenar con mis tíos, que levante la mano –dijo ella, hablando como un político--. A mano alzada.
Levantaron las manos los dos.
--Dos votos a favor, ninguno en contra. Aprobado por unanimidad: cenaremos en casa de mis tíos –sentenció Rebeca,
de manera harto solemne.
--Pareces una política.
--Sí, siempre he tenido madera de ello.
--Rebeca, ¿eres felíz?
--Huy, sí, muchísimo. ¿Y tú?
--También.
--Jaume, ¿sabes que eres el chico más guapo que he conocido en mi vida? Y eso no dice nada en tu favor –bromeó ella.
--Gracias. Como dijo Groucho Marx: “Señorita, consultaré a mi abogado, y si acepta el caso, contrataré a otro”.
Rebeca rió, y contestó con otra frase cinematográfica, la del personaje de Jessica Rabbit, la esposa del conejo protagonista de "¿Quién engañó a Roger Rabbit?":
--"Yo no soy mala. Es que me han dibujado así".
Aquello acabó en un estallido. De risas, claro, no por que hubiera ninguna bomba de algun grupo terrorista haciendo ruido por la zona. Acabaron dándose un nuevo morreo, aunque acabaron haciendo algo más que eso. Estuvieron a punto de hacer el amor allí mismo, pero recordaron que no llevaban preservativos encima, además de que podría verles alguien, y hacer el amor se hace mejor (valga la redundancia) en otra zona más discreta e íntima.
Un rato más tarde ya se habían secado y vestido. Al volver al coche, se peinaron mirándose en el espejo retrovisor. Aunque Rebeca ya llevaba un espejito en su bolso.
Ella, entonces, preguntó a Jaume:
--Cariño, ¿me quieres?
--Pues claro.
--¿Sólo "pues claro"?
--Ah, ¿es que quieres algo más? Mujer, te quiero, te adoro, no podría vivir sin tí. ¡Toma tópico! ¡Toma originalidad! ¡Viva México!
Rebeca trató de reír de la manera más discreta posible aquella nueva salida humorística de su amigo, pero riéndose con la boca cerrada, haciendo, con ello, un ruido extraño, como de risa de conejo.

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL IV)

CAPÍTOL IV



Ha passat gairebé una hora. Ara, tots dos hi sòn al llit, després d’haver-se despullat i tot això que ve després, massa obvi per dir-ho tot aquí. Ella hi era a sobre d’ell, amb l’esguard fix a la finestra de l’habitació, amb un lleu somriure als seus preciosos llavis. Dessota de la Rebeca, en Jaume hi feia el mateix, és a dir, mirar-se la finestra i fer un somriure.
Ell li va fer a ella de carícies suaus amb la mà, recorrent amb ella el nas, el front, la part alta del cap i sobre tot el clatell, una cosa que a ell l’agrada molt fer a totes les dones amb les quals s’hagi fet de petons o fet l’amor. La Rebeca va agafar tot seguit la seva mà amb la seva dreta, la va estrènyer ben suaument tot unint els dits d’ell amb els seus, a l’estil típic de com s’agafen la mà els enamorats. Tornà a fer-li un somriure. Ella semblava ésser en un estat de felicitat molt alta, i enamorada igual que una noieta de l’institut. Per no perdre el costum, amb la suavitat acostumada, van tornar a morrejar-se, aquesta vegada amb les llengües de tots dos en visió molt més clara. Un minut després, en acabar, la Rebeca digué, tot sospirant:
--Uf! Feia temps que no me’n trobava tant de bé!
--Vaja, ara resulta que l’he alegrat el dia a una noia! –va comentar ell, amb molt de sarcasme--. M’agrada molt haver fet la meva bona acció del dia, com en van ensenyar-m’hi, al col.legi! Ara em pertocarà ajudar una velleta a passar a l’altra banda del carrer.
--Ha, ha, ha...! –ella es partia en dos, en riure, posant-se a la banda dreta del llit--. Que no deixes de dir bestieses ni tant sols quan folles, nano?
--No, és que si no dic de bestieses, m’avorreixo.
--Ha, ha, ha...! –i ara es van riure tots dos alhora.
--Escolta –pregunta ara la Rebeca--, ¿a la Mireia la vas conèixer de la mateixa manera que m’has conegut?
--No, Rebeca. La vaig conèixer quan jo hi estudiava, al col.legi, poc de temps desprès de tallar amb la Violeta. N’hem passat uns anys força bé, amb moment bons i dolents, igual que en totes les parelles, fins que un dia ho vam deixar... La nostra relació va ser com la bestiesa aqueixa del pèndul, que va a una banda i a l’altra. Doncs, que un dia tot bé i un altre malament. Precisament un d’aqueixos moments dolents va ser quan jo vaig tenir que anar-m’hi cap a La Corunya per fer la “mili”, vam discutir perquè serien molts dies sense poder veure’ns, que Barcelona i La Corunya sòn ben lluny, 1.200 quilòmetres, per veure’ns tant com abans. Quan jo hi era allà, ella m’hi trucava gairebé tots els dies, i em demanà perdó per haver-se emprenyat amb mi. Quan finalment va acabar-se d’aquest rotllo, en veure’ns altre vegada a Barcelona, ens vam fer un dels millors morrejos que me’n recordo, dels més romàntics, a casa meva. Desprès, ho vam fer. Tota la nit. És clar que a poc a poc, que això de les pel.lis porno que mai no acaben de follar, això mai no m’ho he empassat, tia. És curiòs que, sempre que ens passava una cosa així, una discussió llarga, ¡apa!, acabava bé així.
--Oh, vau ser uns nanos ben rars –va comentar la Rebeca.
--Rars, no sé, Rebeca, però n’hi ha molta gent que així se’n desfoga. No només se’n desfoga un veient pel.lis o què sé jo quines coses...
--Sí, deu ser això, nano...
Van tornar a morrejar-se, aquesta vegada fent el mateix moviment tots dos alhora, rebolcant-se pel llit, fent girs suaument, abraçats firmement, amb cura de no caure’s per terra.
Ha passat la nit. Ja s’ha fet de dia. Son dos quarts de nou del matí. En Jaume va obrir els ulls i va veure que per la finestra hi entrava el llum. Ja feia una bona estona que hi havia sortit, el Sol. La Rebeca hi dormia plàcidament a la seva banda dreta, ben tranquil.la, i semblava somriure. Aquest li va fer petits cops al front d’ella, ben suaus, per despertar-la. Van tenir d’èxit, i ella se’n va despertar.
--Què passa? –va preguntar ella.
--Que ja s’ha fet de dia, estimada –va contestar ell.
--Ah, ja, és clar... –va badallar la Rebeca--. Bon dia, Jaume. Jo, he dormit ben bé. Ja sé que això no és gens d’original, però...
--Ja, tranquila –li va fer un petó suau d’un segon de durada als llavis. Ella li féu un somriure.
La Rebeca es va aixecar, i tornà a badallar, ara tot tapant-se la boca amb la mà. Va preguntar:
--Quina hora és?
--Doncs... –en Jaume va cercar el rellotge de braçalet, que se l’havia deixada damunt la tauleta de nit, gairebé a cegues, igualment que si fóra cec. Ho va mirar--. Dos quarts de nou.
--Ep, Jaume, ¿què farem?
--Ep...?
--Dic que què farem. Avui. Aquest matí, per començar.
--Ah, no sé... Pensava preguntar-t’ho ara, quan t’hi hagis llevat.
--És que... podriem anar-nos-en, primer de tot, per visitar els meus oncles una estona, i desprès fer-nos una volta per la comarca amb el meu cotxe. Que et mola?
En Jaume somrigué.
--Ah, sí –va contestar--, em sembla bé, estimada. Apa, som-hi, a vestir-nos, baixem per desdejunar, i doncs anem-nos cap a casa els teus oncles.
--Molt bé, estimat. Ara em vesteixo –respongué ella. Es van sortir del llit, tots nus, és clar. Després d’endegar-se i fer-se una dutxa (aquesta vegada separats, no pas plegats), van baixar per desdejunar. Van prendre un cafè amb llet i madalenes.
Després, en arribar a casa els oncles de la Rebeca, que resideixen a una casa de veïns de tres pisos, la típica casa de veïns de qualsevol poble, ells van obrir la porta, i van saludar Jaume després d’ella.
--Ah, hola... –digué la tia Valentina--. Que és amic teu, Rebeca?
--Sí, i es diu Jaume –va contestar ella. En veure que ella i ell anaven agafats de la mà, l’oncle Josep Ramon va preguntar:
--Que és el teu nòvio?
--Cony, quines coses digues, oncle! Quin carrincló qui arribes a ser! –va respondre ella, amb la seva habitual sinceritat ben a prop de la grolleria, almenys per la mentalitat dels oncles, més aviat provinciana--. És un amic meu, que ho vaig conèixer fa poc de temps. Volia presentar-vos-ho.
--Me n’alegro, Rebeca –va contestar la tia Valentina--. Sembla simpàtic. ¡Quina llàstima que en Pep no sigui com ell!
--Com...? Què has dit? –en Josep Ramon es va picar, com mai no ho havia fet.
--Res, estimat, res –li va tranquil.litzar la seva dona, amollant-li una mentida piadosa, és clar. Somrigué tot seguit d’una manera maliciosa. Ara va començar ella a parlar Jaume--: Jaume, no s’ho prenguis seriosament. Mon marit és un d’aqueixos carrinclons que no saben pas de què va, el rotllo. Rai que ja sòn en perill d’extinció.
--Sí, ja me n’havia adonat –li digué en Jaume a la Valentina a l’orella, de manera gairebé confidencial, en veu molt baixa. Al fons, l’oncle era tot picat, francament.
Es van anar tots cap a la sala, i allà, la Rebeca i en Jaume es van asseure plegats, ella a la banda esquerra d’ell, pegant gairebé literalment les cadires una a la banda de l’altra, per així sentir-se més junts. En Josep Ramon Lamadrid tornà a parlar el jove:
--Ep, senyor... ai, no... Jaume, oi que sí?
--Jaume, sí, senyor –va respondre aquest, amb tranquil.litat.
--Ah, sí, gràcies. Ep... Que ets de Barcelona?
--Sí, senyor. Que se’m nota, l’accent? És que els barcelonins tenim un accent, que... –es referia a la seva manera de parlar el català, encara que no fos el típic català barceloní, ans un català una mica més acord amb el que s’hi parla a Televisió de Catalunya, que té més cura amb la pronunciació de la llengua.
--Ep, sí... Ep... On us vau conèixer, tu i la meva neboda?
--Nosaltres?
--Sí, vosaltres. Sabras que la meva neboda Rebeca...
Ella li va interrompre, pensant que anava a dir d’alguna cosa indiscreta.
--Oncle, que això ja ho sap. A més a més, ja em coneixes, no tinc de prejudicis ni res a amagar. Si vols dir bestieses sobre mi, no ho facis aquí, millor ves-te’n a la tele...
--Ha, ha, ha –rigué sarcàsticament en Josep Ramon les “gràcies” de la seva neboda--. Rebeca, tu, deixa’m que pali amb el teu nòvio... “d’home a home”.
--Ja ha sortit el masclista, ha, ha! –la Rebeca es va picar, o semblava que es picava, tot i que contestava amb la seva ironia habitual.
--Brrrr! Amb aquesta noia no es pot parlar de coses serioses! –rondinà en Josep Ramon, tot mirant-se fixament el jove i fregant-se el mentó.
Va haver una petita pausa, abans de que l’oncle tornés a l’atac:
--Vejam, Jaume, ¿que t’agrada, la meva neboda? A que està bona?
--Oncle! Deixa ja de dir bestieses! –va contestar la Rebeca, que semblava ben emprenyada, encara que de debò. Ho va dir tant de bruscament que l’oncle es va espantar, i semblava que li podia fer un infart.
--Què...? –va exclamar en Josep Ramon.
Ell es va tranquil.litzar una mica, abans de tornar a l’atac:
--Rebeca, si et plau, no tornis... eeeep... Rebeca, que no tinc cinc anys, nena. Sé el que tinc que dir. No soc pas tant de “carrossa” com tu hi creus. “Vale, tia?”
--“Vale, tío. Qué mal te enrollas, qué mal se enrolla vuesa merced”.
Després d’amollar-li un esguard de reüll ben inquietant, en Josep Ramon tornà a preguntar-li en Jaume:
--Ep... Jaume, ¿de quina cosa en parlàvem?
--Oncleeeeee... –va insistir la Rebeca. L’oncle ja era al caire d’esclatar.
--Rebeca, ets més pesada que una dona grassa als braços...
--No, oncle, és que d’aqueixes preguntes poca-soltes son dolentes per fer-se-les. Que en Jaume és un bon jan, no pas un nen de tres anyets. Sí que li agrado, i ell m’agrada. Però tot això son només coses privades, oncle. Que jo no fico el nas en les teves coses amb la teva dona. Ell s’ha portat bé amb mi, i jo amb ell...
--I ara! Segur que heu fet...!
--Oncle, no et permeteixo que...!
En aqueix moment, va arribar-hi la tia Valentina.
--Què us passa? –va preguntar.
--Res, Valentina –va contestar el seu marit--. Hi parlava amb la teva neboda i el seu amic. Crec que ells fo... sí, que fan això...
--Ja. I què...?
--Com que “i què”?
--Sí, això dic, “i què”. Ells tenen dret a fer el que vulguin. La teva neboda s’hi haura follat a molts nois, però mai no s’ha drogat. I suposo que tu, Rebeca, hi hauraas follat amb nois d’un en un, oi que sí?
--Sí, és clar que sí, tia –va contestar la noia--. Només d’un en un. Pero, perquè no en parlem d’altres coses? Que aquest tema ja m’avorreix.
--Tens raó, Rebeca. I tu, Josep, calla’t –li va demanar al seu marit, encara que amb un to a la veu que semblava el d’un sergent cridaner—, que no ets d’ara mateix. Ets de l’Edat de Pedra. Sort que sou en perill d’extinció.
Es van riure d’amagatotis en Jaume i la Rebeca en sentir el que deia la Valentina, tot tapant-se la boca. Però en Josep Ramon no era ximple, i se n’adonava. Enrabiat i resignat alhora, va decidir aleshores canviar el tema de la conversa.
--Ep, Jaume, ¿què hi fas aquí, a La Pobla de Segur? De vacances?
--Em... sí.
--Molt bé, molt bé. Que t’agrada, el poble?
--Sí.
--I la Rebeca també?
En Jaume va mirar-se de reüll Rebeca un moment, per fer-li una pregunta amb l’esguard sobre quina cosa devia ell de respondre. Com ella semblava dir-li que tranquil, que respongués el que vulgués, aleshores va contestar:
--Sí.
--I la meva neb... ep, i aquesta comarca?
--També.
--Que l’agradaria viure aquí?
--Oncle! –va exclamar la Rebeca--. Que sembles del Centre d’Iniciatives Turístiques!
--Neboda... –en Josep Ramon ja estava tip.
--És que fas unes preguntes ben estranyes, oncle –digué la Rebeca--. En Jaume no és pas cap poca-vergonya.
--Ha, ha! Això s’ho diras a tothom!
--Pep, canvia de tema! –rondinà la Valentina.
Igual que si fóra un nen, els pares del qual el renyeixen, en Josep Ramon féu un esguard a la seva muller igual que si demanés (o supliqués) perdó. Aleshores, la Rebeca va preguntar:
--I els cosins, on hi son, ara?
--N’hi ha sortit, per passejar-hi, al poble. Com hi ha vingut amb les seves parelles, ells han aprofitat que fa bon de temps. Estaran a prop d’aquí –va contestar la Valentina.
--Només passejant? –va preguntar en Josep Ramon, fent un somriure irònic.
--Peeeeep... –tornà a rondinar, la Valentina.
En aquell moment, en Jaume va mirar cap a una altra banda, i va fixar-se en un exemplar d”El Periódic de Catalunya”, d’aquell mateix dia, que hi era damunt la taula, obert per les pàgines interiors dedicades a “Coses de la vida”, i allà hi venia d’aquesta notícia:

“ÉS TROBAT UN HOME MORT A UN BARRANC.

Josep Vilagrasa
TREMP

La Guàrdia Civil, amb l’ajut dels Mossos d’Esquadra, hi ha trobat un home mort al fons d’un barranc, ben a prop de la localitat de Talarn (Pallars Jussà). Ho havia trobada un home que hi passejava per casualitat. Com ell en portava la seva documentació, va poder ser identificat com l’Hèctor Queralbs, conegut traficant de drogues que hi operava al Port de Barcelona, que era buscat per la Policia des de feia temps. Les forces de l’ordre sospiten que va ser tirat al barranc per algun còmplice seu. El barranc té uns quinze metres d’alçada, amb parets molt dures i roques per totes bandes...”

En Jaume va deixar de llegir allò i va deixar el diari al costat de la taula. Era tot alterat pel que hi havia llegit, i encara li tremolaven les cames en recordar-se’n de tot allò. Va tractar de conservar la calma. Va tornar cap al costat de la Rebeca.
--Quina cosa llegeixes, estimat? –li va preguntar ella, amb una veueta una mica melosa.
--Res, això del poca-solta de les drogues, que hi feia els seus afers al Port de Barcelona. L’hi ha trobada amb els ulls aclucats ben a prop d’aquí, a un barranc. A Rubí també hi feia alguna cosa...
--Oh, vaja –va exclamar la noia. També hi havia sentit parlar d’ell.
Va sonar el timbre de la porta. La Valentina s’aixecà de la seva cadira per anar-se’n a obrir.
--Seran els teus cosins –li va dir a la Rebeca.
--Ah, molt bé. Ara els coneixeras, Jaume. T’agradaran, son molt macos –li va dir la noia a ell.
Ell va somriure.
--D’acord, nena –va contestar. Des de que va llegir d’aqueixa notícia, es sentia trist per dins. I no sabia perquè, però es sentia culpable. Ja sabia que aquell home era un indesitjable, però no l’agradava res saber que hi havia matat algú. Ell no és cap assassí.
Però es va apropar a conèixer els cosins de la Rebeca i les seves parelles. Van entrar ben junts, igual que aqueixes parelles d’enamorats de les pel.lícules, en actitud força desimbolta en aquest sentit.
--Hola, cosina –li va saludar la Paula--. No t’hi vam veure anit per enlloc...
--És que vaig estar amb uns amics –va contestar la Rebeca, fent una excusa--. Ah, vull presentar-vos un amic, en Jaume...
--En Jaume?
--Ara el coneixeras. Jaume, aquesta és la Paula.
--Molt de gust, Paula –i es van saludar amb dos petons, un en cada galta.
Doncs, van acabar de presentar-se els uns als altres. Després, es van posar a parlar-ne de les seves coses.
Passava el temps, i l’Andreu, el nòvio de la Paula, va mirar el rellotge de braçalet i va proposar a la Rebeca i en Jaume:
--Ep, ¿que podrieu venir amb nosaltres a veure un poblet ben maco, que està a uns 20 quilòmetres d’aquí?
--Quin poblet és? –va preguntar en Jaume, interessat.
--Es diu... eeeep... Sant Hipòlit de Flamicell. Hi és a la vora del riu Flamicell, que aboca al riu Noguera Pallaressa. Neix a l’Estany Gento, crec. N’és un indret ben “guai”. I si a tu t’interessen els indrets de muntanya, crec que aquest et “molarà” –li va contar l’Andreu, barrejant d’expressions col.loquials adaptades a la nostra llengua. L’agraden molt recòrrer d’aquells indrets.
Quan hi menjaven, l’Andreu digué que si podrien fer d’aquella excursió, encara que més que no pas tot això, només seria una petita passejada per aquells indrets, amb els vehicles de cadascú. I així va ser. Deu minuts desprès d’haver-se empassat els postres, van sortir de La Pobla de Segur els cotxes (eren tres, cadascú amb la seva parella endins, diguem-ne). En un hi anaven la Paula i l’Andreu, al segon la Gaietana i l’Àngel, i al darrer la Rebeca i en Jaume.
Hi anaven per la carretera també en aquest ordre.