Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dissabte, 17 d’agost de 2013

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL VII)


CAPÍTOL VII





   Però cal que investiguem dins el passat de totes dues. La noia era una ingènua joveneta, la qual va conèixer la Marieta durant una festa amb les amigues. Aquesta darrera, encara no s’havia casat, però sempre va tenir una tendència bisexual. La noia (la direm Joana, que així es deia), en canvi, sempre hi havia sigut lesbiana, no li agradaven els nois, si intentava començar una relació amb algú d’ells, la cosa esdevenia fracàs.
   Tot això del seu lesbianisme no s’ho havia dit a ningú. Però tenia amigues que casualment eran les de la Marieta. Com sempre la veien tota trista, van decidir convidar-la per anar-se de marxa. Ella, que creia que amb això s’animaria, va acceptar.
   Quan es va fixar en la Marieta tot just quan se la van presentar, la Joana hi havia sentit el cop de fletxa de Cupido, tot i que fa cursi, aquesta descripció.
   Quan es van saludar, la Joana va estar a punt de fer un petó a la boca de la Marieta, en comptes d’a la galta. D’això es va adonar la segona, que de cop i volta es va sentir atreta per la noia.
   Tot allò que va passar entre totes dues, ara és història, l’amor entre elles es mort, potser literalment, tot veient el cos inanimat de la noia damunt el seu llit.
   La dona va sortir de la casa amb compte, tot i que sense perdre gens ni mica la seva expressió freda. Quan va veure que no l’havia vist ningú, va pujar al seu cotxe i va arrencar suaument, per tornar a casa seva.
   Després d’un trànsit habitual a les grans avingudes de Barcelona, ella va arribar a casa seva, i com va pujar al cotxe, en baixar d’ell conservava l’expressió freda, amb l’afegitó d’un lleu somriure de satisfacció plena. Semblava que s’acabava de treure un pes de sobre que amenaçava d’aixafar-la. I amb molt de gust aixafaria el planeta sencer, sentir-se finalment l’ésser superior. És cert que ella sempre ha tingut un aspecte i una imatge per a tothom d’una dona que és una mena de santa en vida, fins i tot ella hi creu que això va atreure el que ara és el seu marit, però és una imatge d’ella completament falsa. I ara hem tingut la prova definitiva. Ja no podrem mirar-nos-la com una d’aqueixes noies encisadores a les quals ens ve de gust abraçar-nos-la amb tendresa.
   Tothom es preguntarà que perquè una dona que semblava un model de comportament de portes a fora s’esdevé un monstre, volem dir un monstre capaç de matar gent, és clar, no d’ésser lesbiana, que és del tot respectable, sobretot si es fes públic per part seva, no pas si ho fa d’amagat, com ara.
   Tindrem que anar-nos cap al passat un altre cop.

   


   Uns anys abans, ella es va anar d’amagatotis, pel seu compte, a bars de copes de moda de Barcelona, de la part mitjana, ja que als barris alts de la ciutat, ella era ben coneguda i hauria d’alguna sospita.
   Mirava, aleshores, de lligar amb nois ben plantats que l’agradaven.
   --Soc una noia que l’agraden coses que... –començava a dir ella en cada conversa.
   --Sí, noia, però a mi m’agrada... –i amb cada resposta d’ells, l’enamorament sobtat que ella tenia per ells s’esfumava dins l’aire com un estel fugaç.
   I després de diversos intents, ella hi pensava en fer-se monja, o bé una solterona d’aquelles de l’Opus Dei, però ella no hi creia ni un borrall en Déu. Encara més, quan va combregar per primer cop, uns anys després d’allò, només va pensar que quin lleig que era el mossèn que feia la Missa, que per això s’havia fet mossèn, no hi havia cap altra explicació, perquè cap dona arreu del món se l’estimava, ni tant sols les cegues en volien ésser amb ell. Una mostra, alhora, del seu sentit de l’humor macabre que ella té de tant en tant, tot i que mai no ho diu, en públic.
   Però un dia va veure, a un altre bar de copes, a una noia, i va veure que ella era de debò molt guapa, espectacular, tot i que una miqueta masculina, no era una bellesa femenina del tot. No, no duia els cabells curts, això és un tòpic sobre les lesbianes.
   Va veure que va apropar-se una altra noia vers la que s’estava mirant, enmig de la gent que hi havia, molta en aquell moment, i van fer-se un petó molt curt als llavis, com d’enamorades que s’ho fan tot d’amagatotis, i la Marieta va intuir que aquella noia era lesbiana.
   I es va dir que tant se val si la noia aquella era lesbiana, ja n’estava ben tipa de fracàs ara i després un altre fracàs, amb els homes. Volia aturar-se’n i provar amb un altre tipus d’amor, tot i que la seva família, conservadora i tradicional en el fons, no li deixaria pas tenir un amor d’aquesta mena, i podrien fins i tot desheretar-la.
  Però no volia perdre aquella noia, era com si et trobes un diamant i saps que pots ser feliç amb ell, si hi treus benefici econòmic, és clar. 


dilluns, 6 de maig de 2013

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol VI)


CAPÍTOL VI


   Ara tornem al temps actual. Ja s’ha fet de nit, ja cadascú hi és a casa, tots dos sopen, i xerren de com els hi ha anat el dia. Rutina, és clar, excepte que encara és a l’aire el neguit de tot això que va passar la nit anterior.
   --Ja ha vingut algú per mirar de col.locar un nou cristall a la finestra trencada –va dir la Marieta, després d’haver-se empassat un tros de pollastre fregit.
   --Que és car o barat?
   --Home, no he manat que vingui un equatorià a arreglar el cristall, ni tampoc als hereus de Pepe Gotera i Otilio. He trucat a gent competent.
   --No, reina, volia dir si és car, si has trucat un que ens posarà un cristall com els del Palau de Versailles o més aviat un que ens desarà un cristall més aviat digne d’una casa de veïns de la Barceloneta.
   --Ja, si vols, que sigui com els restaurants del Passeig de Joan de Borbó, qualsevol dels més de vint que hi ha.
   --No t’he demanat una descripció turística, reina.
   --Bé, parlem clar i català: terme mitjà, és a dir, ni massa car ni massa barat. Però ara deixa’m acabar el sopar, estimat.
   En José Carlos va tenir, de cop i volta, una idea. Va tenir compte de no moure els músculs del seu rostre per no donar cap pista a la seva dona.
   Es va recordar de l’ensurt del cristall de la nit anterior. I si un lladre qualsevol pot entrar-hi, per robar o una cosa pitjor, ell pot aprofitar-se de la situació per intentar desfer-se de la dona. Li cal un ajut de tercers per poder deixar les culpes a sobre les espatlles d’ells, i ell, quedar com el bo de la pel.lícula sense cap sospita...
   El seu cervell maquiavèl.lic era en acció. Li va costar una mica concentrar-se en menjar el sopar, però va saber fer creure a la Marieta que potser li costava menjar-se correctament el pollastre, tot i que hi havia sortit com al millor dels xefs de cuina.
   Abans d’acabar el sopar, va dir que necessitava anar-se tot urgentment al lavabo, per pixar, i la seva dona va dir cap problema. Com el lavabo hi era a prop de l’habitació ensinistrada, al costat mateix, abans d’entrar-hi, va decidir entrar amb compte de no fer cap soroll a la mateixa habitació. Per fer-se un pla mental de l’indret.
   Va obrir la porta suaument, va veure que el cristall encara no hi havia sigut reparat, hi entrava l’aire de l’exterior. Va sentir un calfred sobtat, l’aire era fred. No calia encendre el llum, hi entrava el llum de les faroles del carrer.
   Però va tenir temps de fer-se el pla mental aqueix. En trenta segons, ja es va fer una mena de pla com el d’un arquitecte. Va tancar la porta, i ara sí, va entrar al lavabo.
   I ara...
   ...Fem un tomb de dos dies, i ara la situació fa un tomb gairebé radical, però no pas per part d’ell, sinó d’ella.
   Ella afluixava el mocador que vorejava el coll d’una noia, rossa, bonica, amb aspecte una mica delicat, no de porcellana, però semblant. Aquesta semblava inanimada completament.
   Va treure el mocador del coll, i aleshores, la noia va caure per terra. El coll era amb marques de color morat. Semblava morta, doncs.
   L’expressió d’ella era impassible, amb un lleuger somrís, més aviat amb aires de superioritat, de dir “No me’n donen el Premi Nòbel perquè em tenen enveja”.
   Tot seguit, va arrossegar el cos cap al seu llit, amb parsimònia, la va despullar a poc a poc. Va esguerrar la roba d’ella perquè sembli tot l’obra d’un maníac sexual que la va voler violar i tot seguit la va estrangular amb el seu mocador. També va aprofitar per contemplar per última vegada la bellesa del cos que ja era difunt. Amb uns guants posats a les mans va regirar l’habitació, i va agafar el calaix i va tirar totes les coses damunt del cadàver.
   Immediatament, va trobar allò que li havia obligat a venir a aquella casa. Les cartes d’amor que la noia hi havia escrit per a ella, però que tenint en compte la classe social de la nostra protagonista, no podia enviar-se-les.
   Ens imaginem que ella va matar la noia perquè la volia fer xantatge o dir-s’ho tot al seu marit, a la seva família, a tot arreu, que totes dues eren d’amants. Doncs, no. Ella la va matar perquè la noia ja no se l’estimava, que el seu amor hi havia aclucat els ulls. A més a més, la pobra noia es trobava incòmoda, mig asfixiada per l’obsessiva amant. En resum, volia deixar-la i buscar-ne una altra parella, més afectuosa i menys possessiva.
   I tot això, ben noble en el seu plantejament, va ser una mena de traïció per la possessiva dona. I va decidir tallar de soca i arrel, aquesta traïció. Una cruel sentència de mort que la pobreta noia, de cara dolça i intel.ligent, va sofrir implacablement.

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol V)


CAPÍTOL V





   L’endemà, ell va sortir al carrer, per agafar l’automòbil i anar-se cap a la feina, i abans, va passar al costat de la finestra trencada, i va veure el desgavell: semblava una vivenda d’aqueixes que hi eren a prop de l’indret on hi esclatava una bomba d’algun terrorista.
   La Marieta va dir que trucarien un especialista en reparar finestres. Abans, hi havien trucat la Policia, i havia vingut l’equival.lent del CSI, la Policia Científica, la qual hi havia examinat fins i tot el pols de la mateixa finestra o de l’habitació, per trobar-hi pistes i van interrogar tots els altres habitants de la casa, com la minyona del matrimoni, que, és clar, no sabia gens ni mica d’allò.
   Ell anava una mica mosquejat, semblava que intuïa que alguna cosa no encaixava amb gaire coherència en aquell trencaclosques, i anava tot el camí cap a la feina, al cotxe, amb expressió seriosa, no sabem si amb por que passés alguna cosa imprevista, sobretot en allò que pogués fer malbé els seus plans de desfer-se de la seva dona. O que tot fes un tomb estrany, inesperat, i fos ella la qui volgués desfer-se d’ell, és a dir, ser el caçador el que finalment és caçat, o que era la presa qui volia trincar el seu botxí.
   Però tornem amb la Marieta, que també té sospites, però no exactament com les del seu marit, i ara, ella s’agafa el telèfon per xerrar amb algú.
   Però la persona a la qual truca no agafa l’auricular gaire ràpid. Comença ella a posar-se nerviosa.
   Sent la segona timbrada. Res. Cap resposta.
   Tercera timbrada. El mateix.
   Quarta timbrada. Inútil esperar més temps, pensa ella...
   Cinquena timbrada. Ella és cada cop més neguitosa, sembla que hi és a l’escenari d’una pel.lícula d’horror amb banda sonora de Jerry Goldsmith. Ja sabeu, violins, pianos, percusió, tot sonant d’una manera diferent, com si els músics hagueren begut massa i miren d’afinar els seus instruments, enmig d’una tasca ben improbable.
   O la música claustrofòbica d’”El planeta dels simis”, del mateix autor.
   Sisena timbrada. Tot com abans.
   I finalment, passa el que ella tenia por que passés: l’altra persona no hi és a casa seva, i després de la sisena timbrada, patapam, surt el contestador automàtic.
   Quina cosa farà ella, en els següents moments? Deixar un missatge, amb allò tant d’impersonal que és parlar-ne amb una cinta magnetofònica, i oblidar-se de tot allò que hi representa parlar amb una altra persona i dir-li de coses boniques? O esperar a un altre moment?
   Finalment, es va decidir i va deixar un missatge. Breu, impersonal, sense esma, amb tota la desesperació amagada de no poder xerrar amb la persona estimada, amb la fredor de l’ocasió i amb retret en la veu.
   --Hola, estimada, amor meu, soc la Marieta. Em sap greu que no siguis ara a casa teva. Saps que m’odio els contestadors automàtics, son freds, no conserven gens ni mica de la passió que sí sentim quan xerrem... Bé, ja sé que m’estic posant melodramàtica, només son poques hores sense veure’ns, però... però anit va passar una cosa estranya a casa meva... Te l’explicaré quan siguis a casa. Adéu, un petó.
   I va penjar el telèfon. Amb expressió evident d’impaciència, de gairebé pregar a Déu que l’altra hi arribés ben aviat a casa seva, despengés l’auricular en veure-hi el pilotet vermell que avisa quan hi ha una trucada al contestador, i sentís la seva veu, la seva estimada veu, i la truqués de cop i volta.
   Ara, tot seguit canviem d’escenari i tornem amb ell.
   Se’n recordava de quan la va conèixer, a la que ara és la seva dona. Feia temps que ell s’hi deixava caure en festes de societat, gràcies a saber adular els amos de l’empresa on hi treballava aleshores, de manera subtil, això sí, i va saber ben aviat guanyar-se l’estima d’aquell amo.
   Així que fem un pas enrere, en el temps. Hi som a una gran festa, la típica festa de societat barcelonina, res a veure amb les festes de Madrid, per exemple. Les festes de societat catalanes son una mica més semblants a les franceses.
   Ell hi era amb un amic, comentant coses, només comentaris buits i poca-soltes:
   --Que saps que n’hi ha de ties molt bones arreu del món? –deia l’amic, amb aires de donar-se gràcies a si mateix per haver-se conegut i qui s’hi creu l’únic home del món adient per fer feliç a qualsevol dona.
   --Ep...? Sí, sí, és cert... –va contestar el nostre protagonista, que tot i que la conversa acabava tot just de començar, ja era tip de sentir bestieses semblants.
   --I que a mi m’agradaria més anar-me cap algunes d’aquelles illes del Pacífic... M’han dit que les noies de les Illes Marqueses, ja saps, les dels quadres de Gauguin o de la cançó de Brel, son com a deesses.
   --Ah, què bé... –va respondre ell, amb indiferència, tot veient que l’amic gairebé es feia, diguem-ne, una masturbació mental, en teletransportar-se a les Illes en qüestió, a l’altra banda del món, com si anés amb el sistema de teletransport de “Star Trek” o la “Màquina del Canvi” del Professor Bacteri, i tot seguit hi era al costat d’una d’aquelles noies indígenes del Pacífic, o coneixent l’amic, una era poc per ell, millor dues, tres, quatre...
   Va mirar cap a l’esquerra, fent-se uns taps per les orelles imaginaris que l’aïllaven de l’amic pesat, i se’n fixava en una noia que hi era a l’altre costat de la gran sala.
   Ell se la va mirar amb els seus ulls penetrants. Ella, en un principi, no es va adonar, hi era xerrant amb una amiga, totes dues amb maquillatge recargolat, però no pas barroc, no ens imaginem gens ni mica una estanquera de Fellini, més aviat una bellesa preciosa i seductora, així era aleshores, i continua sent ara, la dona de la qual es va enamorar en José Carlos.
   I ell va sentir una mena de música que ambientava el seu enamorament. Però, coneixent la naturalesa mesquina d’ell, no va ser gens ni mica una música romàntica, sinó la famosa música de l’assassinat a la dutxa de “Psicosi” d’Alfred Hitchcock. I ell hi pensava en aquella música amb impassibilitat i alhora un somriure d’enamorat al rostre. Així de “bizarre” era l’home.
   Tot el que va seguir, com van ballar i es van enamorar l’un de l’altre, ho deixarem per una d’aqueixes revistes del cor i el safareig, a nosaltres no ens interessen gens ni mica d’aquells detalls tant de cursis, plens de sucre fins provocar la diabetis. 


DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol IV)


CAPÍTOL IV





   Hi arriba en José Carlos a la feina, a una oficina important de Barcelona, i s’hi troba amb en Lluís Casaus, un dels socis més importants de l’empresa.
   --Home, Joseca, bon dia –li diu amb el seu accent català polit i que sembla una bona imitació dels doblatges catalans de TV-3—. Avui, la feina per tu serà molt divertida, t’ho asseguro.
   --La feina mai no ha sigut una diversió de circ, Lluís –va respondre en José Carlos, al qual mai no li agradaven els acudits amb pretensions.
   --Oh, no, no t’ho prenguis malament. És que l’empresa ha pensat en uns anuncis a la Premsa, però amb acudits dibuixats, com els de “La Vanguardia”.
   --Ah –va dir en José Carlos, amb indiferència. Acudits dibuixats? És clar que en Lluís parla d’anuncis publicitaris tipus acudit, com uns que va veure fa molts anys de l’Antonio Mingote, que va fer per un conegut Banc, amb el seu habitual estil de caricaturitzar l’home del carrer. Però allò era una cosa que no li interessava gens ni mica. No calia perdre el temps.
   --Només seran uns acudits simpàtics. Perquè la gent vegi que a la nostra empresa en sabem riure’ns de nosaltres mateixos.
   Una altra frase amb pretensions. Riure-se’n d’ells mateixos? El més lògic per això, seria fer un “collage” de tots ells, posar el seu cap damunt el cos d’un dels pallassos de la tele, els Gabi, Fofó, Miliki i Fofito, no pas fer una cosa pretesament original.
   Tot això, només provoca dins el cervell del José Carlos augmentar la seva obsessió per desfer-se’n de la seva dona, instantàniament. Potser no té gens a veure això dels acudits dolents amb la dona, però dins el cervell trastornat d’ell, sí. Tot s’hi acumula, com les escombraries que la gent deixa al carrer i els empleats de la recollida de les escombraries fan vaga durant molts dies consecutius, sense recollir-hi res.
   Però ell no sap que un esdeveniment inesperat, com quan hi ha un terratrèmol i ningú no sap que hi hauria un, com el del Japó del 2011, li donaria un petit ajut per començar els seus sinistres plans.
   Ja era de nit, ja tots hi eren a casa seva, i eren a punt de dormir.
   En José Carlos hi era al lavabo, rentant-se les dents, i ja amb el pijama de “pijo” posat, en una actitud rutinària. També rutinària era l’estil seu de rentar-se les dents, ja sabem que no se’n pot ser innovador en una cosa així de simple, però era l’hora de rentar-se les dents.
   Fins ara, res d’extraordinari. La dona, la Marieta, tampoc no feia res que no es sortís d’allò més rutinari. Bé, potser llegir un llibre, no gaire adient per una dona de família més aviat conservadora: “Madame Bovary” de Gustave Flauvert. Semblava ben atenta a la seva lectura.
   Ara, anem a fora dels murs de la casa. Algú que camina amb compte per no ser descobert, agafa una pedra i com si fóra als Jocs Olímpics, sobretot als recordats Jocs Olímpics de Barcelona, se’n prepara per llançar-la contra la casa, com a les proves de llançament de pes.
   Doncs, apa, el desconegut pren carrera, la llança i... patapam!
   La pedra ha tingut èxit, en la seva arribada. Ha anat contra un cristall i en un tres i no res l’ha fet bocinets, ha esclatat.
   L’ensurt de la Marieta va ser antològic. En José Carlos no va xisclar, però se’n va quedar gelat, amb el raspall de dents encara a la mà dreta i la boca plena d’escuma.
   Tindrem que dir que el vidre trencat no va ser el de l’habitació del matrimoni, més aviat un altre, que hi era a l’habitació del costat, la de convidats, que en aquell moment era buida.
   Es van fer les preguntes tòpiques en aquests casos, ben espantats ja tots dos, que què ha passat, que si estàs bé, estimada, sí, amor meu, n’estic bé, ben espantada...
   Ja hi veieu, fins en espantar-se per vidres trencats son rutinaris. Déu n’hi do!
   Van sortir de l’habitació per anar cap a l’habitació ensinistrada. I s’hi van trobar l’espectacle. Un espectacle poc adient i poc recomanable pels seus ulls de família de classe alta.
   Sobretot perquè no hi era en aquell moment la minyona, amb la seva escombra i tots els altres elements de neteja, per netejar els milers de cristalls escampats per tota l’habitació, sobretot a sobre del llit i la catifa que hi ha per terra.
   --Crec que tindrem que despertar la minyona perquè netegi això amb aigua, lleixiu i tot el que calgui –va dir la Marieta per calmar-se una mica.
   --Res més? –en José Carlos esperava que digués alguna cosa melodramàtica, no pas aqueixa bestiesa de telecomèdia tipus “El príncep de Bel-Air”.
   --Doncs... en podria dir més coses, estimat, però ja he xisclat massa abans, a la nostra habitació –va sentenciar ella, tot recuperant la calma.
   Allò va enervar una mica al José Carlos, que va pensar que fins aquí hem arribat. Un atac amb pedra contra casa seva, i ella només diu que a l’habitació li cal una neteja!
      

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol III)


              CAPÍTOL III



  


   Ara, tots dos son al llit. No per fer l’amor, sinó per dormir. Ella amb un camisó de tirants, ell amb un pijama. Tot clàssic, tot rutinari, tot “más visto que el TBO”, com deien al carrer fa anys.
   Primer de tot, sembla que no passa res d’important, tots dos ja dormen, plàcidament potser, això que s’hi deia tant fa molts anys, allò de “somniar amb els angelets”, però avui dia, quan la gent ja no sap si creure en Déu, en els àngels o en els extraterrestres, i aleshores ja no sabem si arribarà un àngel amb ales, el mateix Déu o l’extraterrestre més conegut del cinema, l’ET, que t’assenyalarà amb el dit i dirà allò de “Caaasa mevaaa” i “Telèèèfon”.
   Fins que un d’ells, ell, obre els ulls i fa una mena de gest de cansament. Però compte, no pas de cansament per la son, sinó per una altra cosa. Fa gest rondinaire, de cansament per l’avorriment, i això és clarament que serà un mal auguri.
   Els seus ulls fan estranyes espurnes, sembla el monstre de Frankenstein, però allò era més esgarrifós i alhora estrany. No sé si ho podem explicar...
   Millor que s’ho imagineu vosaltres, però, és clar, això és una novel.la, i és el narrador qui té que descriure tot. La imaginació dels lectors ja no és cap culpa d’ell, si és bona o dolenta, si es fa gran o minva.
   Una estona van estar així, cadascú odiant-se l’altre sense que se n’adonés l’altre. Ja fatigats d’aquesta sessió sadomasoquista amb fracàs final, es van adormir profundament.
   L’endemà, després de llevar-se del llit, van desdejunar i van tornar al seu paper de matrimoni aparentment feliç, mentre planejaven mentalment de maquiavèl.lics plans d’eliminar a l’altre.
   En José Carlos, després, va sortir al carrer, a la feina, i en algun moment va passar al costat d’una llibreria, i a l’aparador, va veure, enmig dels diversos llibres a la venda, una novel.la policíaca, de les clàssiques, era “El son etern” de Raymond Chandler, una de les més famoses novel.les amb el detectiu privat californià Philip Marlowe, que va immortalitzar en Humphrey Bogart a la pel.lícula que va dirigir en Howard Hawks. Això li va donar una idea. Ja hi havia llegit el llibre anys enrera. Per tant, era una peça que li calia pel seu pla, la seva “Operació Eliminar La Meva Dona”...
   La peça era un detectiu, per investigar si la seva dona li posava les banyes. Això és el més habitual per als detectius privats, tot i que els de l’Estat espanyol no investiguen les mateixes coses que als Estats Units, però ja era la primera peça del “puzzle”.
   Però calia un motiu, un motiu irrefutable, sobretot si en volia ensenyar les proves al sogre i així poder desfer-se de la dona, demanar el divorci sense cap problema i continuar amb la seva vida de nou ric.
   És a dir, un somni ben noble... per a ell, és clar.
   Per això, i tot aprofitant un moment al qual no l’hi veia ningú, i a un indret ben solitari, va fer unes rialles ben potents, que feien por. De persona malvada, però alhora de persona amb sentit comú, volem dir de persones que reconeixen que no son pas uns sants i no els venen de gust mostrar d’aquesta falsa imatge.
   Però com la seva riquesa depèn de la seva suposada decència, no té cap remei que continuar amb la imatge de perfecte gendre que s’ha fet a si mateix.
   --Aaaargh... –fa un soroll desagradable.
   Però en tornar cap a casa, hi pensa en una cosa per carregar-se la seva dona. El va venir al cap una idea malvada en olorar els plats que la cuinera estava cuinant en aquell moment, uns senzills espaguetis a la bolonyesa.
   Espaguetis a la bolonyesa...
   Sí, tothom coneix els seus ingredients, entre els quals hi ha carn picada.
   Qual seria l’ingredient per fer verinós un exquisit plat d’aquesta mena d’espagueti?
   Bah, ja s’ho pensaria més tard. Ara, cap a la feina.