DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol III)

              CAPÍTOL III

  

   Ara, tots dos son al llit. No per fer l’amor, sinó per dormir. Ella amb un camisó de tirants, ell amb un pijama. Tot clàssic, tot rutinari, tot “más visto que el TBO”, com deien al carrer fa anys.

   Primer de tot, sembla que no passa res d’important, tots dos ja dormen, plàcidament potser, això que s’hi deia tant fa molts anys, allò de “somniar amb els angelets”, però avui dia, quan la gent ja no sap si creure en Déu, en els àngels o en els extraterrestres, i aleshores ja no sabem si arribarà un àngel amb ales, el mateix Déu o l’extraterrestre més conegut del cinema, l’ET, que t’assenyalarà amb el dit i dirà allò de “Caaasa mevaaa” i “Telèèèfon”.

   Fins que un d’ells, ell, obre els ulls i fa una mena de gest de cansament. Però compte, no pas de cansament per la son, sinó per una altra cosa. Fa gest rondinaire, de cansament per l’avorriment, i això és clarament que serà un mal auguri.

   Els seus ulls fan estranyes espurnes, sembla el monstre de Frankenstein, però allò era més esgarrifós i alhora estrany. No sé si ho podem explicar...

   Millor que s’ho imagineu vosaltres, però, és clar, això és una novel.la, i és el narrador qui té que descriure tot. La imaginació dels lectors ja no és cap culpa d’ell, si és bona o dolenta, si es fa gran o minva.

   Una estona van estar així, cadascú odiant-se l’altre sense que se n’adonés l’altre. Ja fatigats d’aquesta sessió sadomasoquista amb fracàs final, es van adormir profundament.

   L’endemà, després de llevar-se del llit, van desdejunar i van tornar al seu paper de matrimoni aparentment feliç, mentre planejaven mentalment de maquiavèl.lics plans d’eliminar a l’altre.

   En José Carlos, després, va sortir al carrer, a la feina, i en algun moment va passar al costat d’una llibreria, i a l’aparador, va veure, enmig dels diversos llibres a la venda, una novel.la policíaca, de les clàssiques, era “El son etern” de Raymond Chandler, una de les més famoses novel.les amb el detectiu privat californià Philip Marlowe, que va immortalitzar en Humphrey Bogart a la pel.lícula que va dirigir en Howard Hawks. Això li va donar una idea. Ja hi havia llegit el llibre anys enrera. Per tant, era una peça que li calia pel seu pla, la seva “Operació Eliminar La Meva Dona”...

   La peça era un detectiu, per investigar si la seva dona li posava les banyes. Això és el més habitual per als detectius privats, tot i que els de l’Estat espanyol no investiguen les mateixes coses que als Estats Units, però ja era la primera peça del “puzzle”.

   Però calia un motiu, un motiu irrefutable, sobretot si en volia ensenyar les proves al sogre i així poder desfer-se de la dona, demanar el divorci sense cap problema i continuar amb la seva vida de nou ric.

   És a dir, un somni ben noble... per a ell, és clar.

   Per això, i tot aprofitant un moment al qual no l’hi veia ningú, i a un indret ben solitari, va fer unes rialles ben potents, que feien por. De persona malvada, però alhora de persona amb sentit comú, volem dir de persones que reconeixen que no son pas uns sants i no els venen de gust mostrar d’aquesta falsa imatge.

   Però com la seva riquesa depèn de la seva suposada decència, no té cap remei que continuar amb la imatge de perfecte gendre que s’ha fet a si mateix.

   --Aaaargh... –fa un soroll desagradable.

   Però en tornar cap a casa, hi pensa en una cosa per carregar-se la seva dona. El va venir al cap una idea malvada en olorar els plats que la cuinera estava cuinant en aquell moment, uns senzills espaguetis a la bolonyesa.

   Espaguetis a la bolonyesa...

   Sí, tothom coneix els seus ingredients, entre els quals hi ha carn picada.

   Qual seria l’ingredient per fer verinós un exquisit plat d’aquesta mena d’espagueti?

   Bah, ja s’ho pensaria més tard. Ara, cap a la feina.