DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol V)

CAPÍTOL V

   L’endemà, ell va sortir al carrer, per agafar l’automòbil i anar-se cap a la feina, i abans, va passar al costat de la finestra trencada, i va veure el desgavell: semblava una vivenda d’aqueixes que hi eren a prop de l’indret on hi esclatava una bomba d’algun terrorista.

   La Marieta va dir que trucarien un especialista en reparar finestres. Abans, hi havien trucat la Policia, i havia vingut l’equival.lent del CSI, la Policia Científica, la qual hi havia examinat fins i tot el pols de la mateixa finestra o de l’habitació, per trobar-hi pistes i van interrogar tots els altres habitants de la casa, com la minyona del matrimoni, que, és clar, no sabia gens ni mica d’allò.

   Ell anava una mica mosquejat, semblava que intuïa que alguna cosa no encaixava amb gaire coherència en aquell trencaclosques, i anava tot el camí cap a la feina, al cotxe, amb expressió seriosa, no sabem si amb por que passés alguna cosa imprevista, sobretot en allò que pogués fer malbé els seus plans de desfer-se de la seva dona. O que tot fes un tomb estrany, inesperat, i fos ella la qui volgués desfer-se d’ell, és a dir, ser el caçador el que finalment és caçat, o que era la presa qui volia trincar el seu botxí.

   Però tornem amb la Marieta, que també té sospites, però no exactament com les del seu marit, i ara, ella s’agafa el telèfon per xerrar amb algú.

   Però la persona a la qual truca no agafa l’auricular gaire ràpid. Comença ella a posar-se nerviosa.

   Sent la segona timbrada. Res. Cap resposta.

   Tercera timbrada. El mateix.

   Quarta timbrada. Inútil esperar més temps, pensa ella...

   Cinquena timbrada. Ella és cada cop més neguitosa, sembla que hi és a l’escenari d’una pel.lícula d’horror amb banda sonora de Jerry Goldsmith. Ja sabeu, violins, pianos, percusió, tot sonant d’una manera diferent, com si els músics hagueren begut massa i miren d’afinar els seus instruments, enmig d’una tasca ben improbable.

   O la música claustrofòbica d’”El planeta dels simis”, del mateix autor.

   Sisena timbrada. Tot com abans.

   I finalment, passa el que ella tenia por que passés: l’altra persona no hi és a casa seva, i després de la sisena timbrada, patapam, surt el contestador automàtic.

   Quina cosa farà ella, en els següents moments? Deixar un missatge, amb allò tant d’impersonal que és parlar-ne amb una cinta magnetofònica, i oblidar-se de tot allò que hi representa parlar amb una altra persona i dir-li de coses boniques? O esperar a un altre moment?

   Finalment, es va decidir i va deixar un missatge. Breu, impersonal, sense esma, amb tota la desesperació amagada de no poder xerrar amb la persona estimada, amb la fredor de l’ocasió i amb retret en la veu.

   --Hola, estimada, amor meu, soc la Marieta. Em sap greu que no siguis ara a casa teva. Saps que m’odio els contestadors automàtics, son freds, no conserven gens ni mica de la passió que sí sentim quan xerrem... Bé, ja sé que m’estic posant melodramàtica, només son poques hores sense veure’ns, però... però anit va passar una cosa estranya a casa meva... Te l’explicaré quan siguis a casa. Adéu, un petó.

   I va penjar el telèfon. Amb expressió evident d’impaciència, de gairebé pregar a Déu que l’altra hi arribés ben aviat a casa seva, despengés l’auricular en veure-hi el pilotet vermell que avisa quan hi ha una trucada al contestador, i sentís la seva veu, la seva estimada veu, i la truqués de cop i volta.

   Ara, tot seguit canviem d’escenari i tornem amb ell.

   Se’n recordava de quan la va conèixer, a la que ara és la seva dona. Feia temps que ell s’hi deixava caure en festes de societat, gràcies a saber adular els amos de l’empresa on hi treballava aleshores, de manera subtil, això sí, i va saber ben aviat guanyar-se l’estima d’aquell amo.

   Així que fem un pas enrere, en el temps. Hi som a una gran festa, la típica festa de societat barcelonina, res a veure amb les festes de Madrid, per exemple. Les festes de societat catalanes son una mica més semblants a les franceses.

   Ell hi era amb un amic, comentant coses, només comentaris buits i poca-soltes:

   --Que saps que n’hi ha de ties molt bones arreu del món? –deia l’amic, amb aires de donar-se gràcies a si mateix per haver-se conegut i qui s’hi creu l’únic home del món adient per fer feliç a qualsevol dona.

   --Ep...? Sí, sí, és cert... –va contestar el nostre protagonista, que tot i que la conversa acabava tot just de començar, ja era tip de sentir bestieses semblants.

   --I que a mi m’agradaria més anar-me cap algunes d’aquelles illes del Pacífic... M’han dit que les noies de les Illes Marqueses, ja saps, les dels quadres de Gauguin o de la cançó de Brel, son com a deesses.

   --Ah, què bé... –va respondre ell, amb indiferència, tot veient que l’amic gairebé es feia, diguem-ne, una masturbació mental, en teletransportar-se a les Illes en qüestió, a l’altra banda del món, com si anés amb el sistema de teletransport de “Star Trek” o la “Màquina del Canvi” del Professor Bacteri, i tot seguit hi era al costat d’una d’aquelles noies indígenes del Pacífic, o coneixent l’amic, una era poc per ell, millor dues, tres, quatre...

   Va mirar cap a l’esquerra, fent-se uns taps per les orelles imaginaris que l’aïllaven de l’amic pesat, i se’n fixava en una noia que hi era a l’altre costat de la gran sala.

   Ell se la va mirar amb els seus ulls penetrants. Ella, en un principi, no es va adonar, hi era xerrant amb una amiga, totes dues amb maquillatge recargolat, però no pas barroc, no ens imaginem gens ni mica una estanquera de Fellini, més aviat una bellesa preciosa i seductora, així era aleshores, i continua sent ara, la dona de la qual es va enamorar en José Carlos.

   I ell va sentir una mena de música que ambientava el seu enamorament. Però, coneixent la naturalesa mesquina d’ell, no va ser gens ni mica una música romàntica, sinó la famosa música de l’assassinat a la dutxa de “Psicosi” d’Alfred Hitchcock. I ell hi pensava en aquella música amb impassibilitat i alhora un somriure d’enamorat al rostre. Així de “bizarre” era l’home.

   Tot el que va seguir, com van ballar i es van enamorar l’un de l’altre, ho deixarem per una d’aqueixes revistes del cor i el safareig, a nosaltres no ens interessen gens ni mica d’aquells detalls tant de cursis, plens de sucre fins provocar la diabetis.