Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 12 de febrer de 2014

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL VIII)

                                    

                                           CAPÍTOL VIII



   I ara, dos dies després d’haver assassinat a sang freda aquella noia, ella rep la notícia llegint els diaris, que només la tractaven com una notícia petita, és clar, la típica notícia de la crònica negra diària de la ciutat. Però com ningú no coneixia l’existència de l’amistat entre totes dues, que va ser discreta fins dir ja n’hi ha prou, no podria ningú relacionar-les l’una amb l’altra. A més a més, només deien que semblava que tot hi havia sigut un robatori i alhora una violació, que les feministes ponien la mort de la pobra noia com un exemple més de la violència de gènere.
   Però no ens oblidem del seu marit, el qual la guanya en maldat, potser perquè la seva maldat és per motius econòmics, no pas per motius sentimentals inconfessables.
   Ella sent a ell rient-se de manera esbojarrada, absurda, típica d’un guillat.
   --Ha, ha, haaaaaaaa...!
   Fins i tot li sembla tot allò el riure d’un pagès de poble que hi creu que el filòsof Aristòtil era el porter de la sel.lecció grega de futbol.
   --Ha, ha, haaaaaaaa...! –ell tornà a riure-se’n de la mateixa manera.
   --Què passa, estimat? –va preguntar ella.
   --Res, reina. Vaig llegir abans un acudit molt bo que hi havia llegit al diari, era molt bo, i encara me’n fa gràcia –va dir ell.
   Observem que això que explica ell no és pas cert. Era una nova idea per mirar d’eliminar la seva dona, que li havia semblat finalment tant d’absurda que feia gràcia per si mateixa.
   Podríem aleshores descriure-la, però millor passem a una altra escena, més interessant per al nostre relat i el seu toc de suspens a la Hitchcock.
   Hi ha un personatge, del qual no n’hi havíem parlar fins ara: el pare de la Marieta, el sogre del José Carlos.
   Ell hi amaga un secret, compartit amb la mateixa Marieta.
   --Papà, què penses fer, amb la Mamà? –un dia ella li va fer directament aquesta pregunta.
   --Què?
   --Dic que quina cosa penses fer, amb la Mamà –ella va tornar a fer la mateixa pregunta, amb impassibilitat absoluta.
   --Fer-ne el què? Fer una passejada amb ella?
   --No, matar-la. Matar-la i així poder tu trobar una altra, amb la qual podràs presumir davant els teus amics, cosa que no pots fer amb l’avorrida de la Mamà.
   Ara sí que l’home no trobava gens divertit aquella estranya conversa amb la seva estimada filla. Va arrufar el nas.
   --No em facis d’aquestes bromes estúpides! –va dir lacònicament, volent tallar directament aquell començament de bogeria, o una cosa semblant.
   Va passar un dia sencer, i el pare va tornar a pensar en allò que li havia dit la seva filla. No va poder evitar, alhora, veure passar la seva dona i aleshores recordar allò, paraula per paraula, que hi havia sortit dels llavis de la Marieta.
   --“Matar-la. Matar-la i així poder tu trobar una altra, amb la qual podràs presumir davant els teus amics, cosa que no pots fer amb l’avorrida de la Mamà. Si no ho fas, no podràs presumir davant ells, mostrar-te com l’ésser superior i que ells es puguin sentir inferiors...”
   No l’havia sentit com un ressò molt profund, d’església, sinó normal.
   I va reflexionar sovint d’això... no era gens ni mica una bajanada de sa filla, sinó una cosa que sovint tenia dins el cap: la seva dona ja no era pas útil, per ell.
   Així que va aprofitar un dia, que feia una passejada pels carrers de Barcelona després de sortir de la feina, que va conèixer una dona molt més guapa, molt més interessant i amb més conversa que no pas l’avorrida de la seva dona. I com s’imaginaran, va començar una relació d’amagatotis, es va sentir rejovenir de cop i volta. No sabia si donar-li les gràcies a la seva filla per aqueixos consells esbojarrats, o fer-la directament un monument.
   Però no va matar la seva dona, va decidir fer la doble vida, i això sense que la dona sospités gens ni mica. El cansament del marit alguns dies, pensava ella que era cosa de l’esgotadora feina de cada dia.
   I com la dona s’avorria de tant en tant perquè el marit hi arribava sense forces per fer l’amor amb ella, es consolava amb un estil “personal”, segons pensava ella. I “personal”, no podia ser una altra cosa que... l’onanisme, tot i que la paraula aquesta no té gens de romanticisme ni tampoc de poesia. Diríem, aleshores, que era una mena d’amor “a la carta”, o “a la meva manera”. Fins i tot, amb la pràctica, perfeccionava això ella, i li trobava molt més plaer que no pas amb el marit...

   A més a més, la dona va començar a xerrar tota sola, quan no hi era ningú, és clar, i va descobrir que era amb ella mateixa qui s’entenia millor, amb els temes que a ella, dona culta i encara atractiva, li agradaven. Podia fer debats amb ella mateixa i trobar-ne la resposta adient sense tenir por de trobar un interlocutor o un públic al qual les teves opinions o gustos l’avorreixen mortalment.