Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

divendres, 19 de juny de 2015

DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Capítol XI)



  
   Tornem amb en José Carlos i els seus deliris de desfer-se de la seva dona. O d’ajornar el tema com fa qualsevol polític quan la seva agenda, per manca d’horari, no es pot complir del tot i es veu obligat a deixar coses per l’endemà.
   Doncs, va voler fer una altra cosa, menys arriscada, si tenim en compte el risc de carregar-se la seva pròpia dona, una cosa que en qualsevol matrimoni és un fet quotidià com d’altres, carregar-se un cònjuge perquè sí, això és normal si veiem els filmes d’Alfred Hitchcock.
   Tot i que en José Carlos hi pensava que no estaria gens malament oblidar-se per un temps d’assassinats i distreure’s amb un tema menor, inofensiu.
   --Pepe... –va dir tot cadenciosament una veueta femenina, que es va sentir tot just al darrera d’ell.
   --Síííííí... –va contestar ell, amb una altra veu cadenciosa, que semblava competir per ser de la mateixa velocitat que l’altra, o dins una mena de campionat d’imitacions.
   Quan sentim aquestes veus, ell encara no s’ha tret la camisa, se la treu a poc a poc. Potser un dels detalls més tòpics d’una pel.lícula eròtica, no ha sigut mai dels homes que, per semblar feministes davant les dones amb les que ells lliguen, comencen ells mateixos amb treure’s la roba. José Carlos, Pepe per la seva amant, a la qual va conèixer aquell mateix dia, va deixar que fóra ella, la noia, qui es despullés primera.
   Va girar el cap lleugerament, i va veure que la noia, una pèl-roja molt atractiva, que tenia un cos escultural, molt ben cuidat, i tenia el pubis depilat com una actriu porno, es posava damunt el llit tot esperant que ell prengués la iniciativa, que ja la prendria ella després. En això sí que ell semblaria un feminista, complaure primer de tot a la dona i finalment seria ella la que fes l’altre comés de l’acte sexual.
   --Saps què m’agradaria, ara? –va dir ella, amb complicitat.
   --Una cosa que t’agrada? Apart d’això íntim que volem fer ara?
   --Home, si vols que fem un col.loqui intel.lectual... –va ironitzar ella, sense perdre el somriure ni tampoc la veu xiuxiuejant.
   Finalment van cardar, i ella va anar marcant els ritmes i els tempos de l’acte sexual, com a una simfonia de Beethoven.
   Ara, tornem a veure com l’Oriol ja ha arribat a casa de la Marieta, i el pare d’ella decideix reservar una habitació per ell, com a convidat.
   Primer de tot, decideix presentar-s’ho a la seva filla.
   --Marieta, et presento l’Oriol.
   Ho va dir amb cordialitat, tot i que amb una certa fredor, sense gaire passió.
   --Hola, Oriol, em dic Marieta –va dir ella, educadament.
   Ell, com era tímid davant les dones, va contestar amb poques paraules. La Marieta, com ja és acostumada, i ben acostumada, a aquests paios als quals és més fàcil treure’ls un queixal que no pas tres paraules consecutives, doncs va mirar de xerrar una estona amb ell i fer que ell es sentís a gust.
   --Què t’agrada el cinema? –va treure ella de cop i volta un tema.
   --Sí... el cinema francès –digué ell, i semblava tranquil·litzar-se, com si s’hagués tret un pes de sobre.
   --No està malament –va dir ella, i va confessar--: No soc gaire seguidora, del cinema francès.
   --Perquè? Et sembla pesat, avorrit i discursiu?
   --Sí, sovint. I també immoral, als francesos sembla que només els agraden les històries de fer el salt a la teva parella, i mostren això com si fóra obligatori.
   --No crec que sigui així –va voler replicar l’Oriol.
   --Ah, no? Que et sembla lògic que fins i tot dins una pel.lícula francesa que parla del Nadal, comencin amb un enterrament amb l’afegitó de que l’afligida vídua estava casada amb un violinista que abans se l’havia robat a una altra dona? O que una de les germanes protagonistes esperava un fill del seu xicot, però que aquest era un home casat, que no només enganyava la seva dona, sinó que l’abandona per anar-se amb l’amant, tot i que la dona també era embarassada, i a sobre tot just abans de la Messa del Gall? Disculpa’m, però no soc gaire d’aquests romanços llibertins.
   Va ser ben sincer, el seu discurs moralista. L’Oriol no és gaire d’aquestes coses, i tot i que li agrada el cinema francès, sovint hi troba estrany aquesta norma no escrita dels del país veí, ben al contrari que al cinema purità i decent de Hollywood, tot i que també hipòcrita fins dir-ne prou.
   Mentrestant, en José Carlos i la seva amigueta ja havien finalitzat la seva sessió de sexe estil Rocco Siffredi, tot i que ell, per molt que s’esforcés, no és gens ni mica com el mític actor pornogràfic italià.
   --Que vols que cronometri quan trigues en arribar a casa teva i te’n fiques al llit amb ta dona perquè ella no tingui cap sospita d’allò nostre, oi? –va dir ella, burleta, mentre l’acaronava el clatell i deixava que ell se’n mirés com un zombi els seus preciosos pits.
   --No cal, princesa –va contestar ell. Tot i que sigui un tòpic, el seu membre no s’aixecava ja, perquè era massa aviat després de la finalització de la sessió amatòria amb l’ejaculació reglamentària, tot i que ell no va fer-la com els actors porno, que semblen obligats a descarregar-ne la seva llet (coneguda per semen) damunt el rostre o el cos de la noia. Hi havia utilitzat un condó, per així estalviar-se un embaràs inoportú.
   Ell es vesteix, i quan acaba amb les sabates posades impecablement als peus, sort cap a la porta. La noia encara no s’ha vestit, però no s’aixeca del llit, i ell li fa un petó als llavis de comiat. Podrien fer-se un petó ben llarg, però com a ella no li agraden gaire els comiats, doncs prefereix que això sigui ràpid, breu i que deixi un bon record.
   Surt ell al carrer, i entra dins el seu cotxe. No vol mirar-se gaire on viu la noia, té força amb mirar-se uns segons la casa pel mirall retrovisor de l’automòbil. Engega el motor y suaument surt d’aquell carrer.
   Després d’un trànsit fluït i suau, ell hi arribava cap a casa seva. Va aparcar el cotxe sense problemes, i com a una bassa d’oli s’hi sentia, durant tot el trajecte.
   Ens el podem imaginar sempre amb el somriure pasta dentífrica a la boca, però un descobriment sobtat faria que aquesta màgia d’anunci televisiu desaparegués.
   Abans, com qualsevol cosa té un origen, no com l’origen de la Humanitat si llegim la Bíblia o si pensem de l’origen de l’Univers, tot comença quan ell ha aparcat el cotxe, ha apagat el motor, ha tancat la porta amb les claus i s’ha apropat cap a casa seva.
   Ha tret novament les claus de la butxaca per obrir la porta y entrar-hi.

   Quan va obrir la porta, hi entra... i aleshores...