Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

diumenge, 3 de gener de 2016

DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Capítol XIII)


         CAPÍTOL XIII


   En José Carlos es va llevar per anar-se cap a la feina, com cada matí. Després de prendre el desdejuni, se’n va anar.
   I l’Oriol encara era adormit. Va trigar en llevar-se mitja hora després de la sortida del primer.
   Va badallar i es va llevar del llit. Amb barba de dos dies, amb un pijama que l’havien deixat per passar la nit, d’aquells de seda natural que duu en José Carlos. Potser no era gaire adient per aquell home, semblava un pobre que volia semblar ric, tenia una absència d’aspecte per allò, i potser també de modals, ja que es va rascar el cul amb delit, com alleujat d’una cosa que li destorbava de valent.
   Es va dirigir cap a la sala de bany, on s’hi volia dutxar. Però en voler obrir la porta, va notar que era tancada per endins, i va sentir una veu.
   --Eeeeei! Ocupat!
   Era una veu de dona. La va reconèixer. Era la d’ella, de la Marieta.
   --Em... em sap greu! –es va disculpar l’Oriol, que era espantat, submergit dins la seva timidesa que l’havia impedit sovint lligar-se noies, tot i que després a més d’una les va acabar seduint, tot i que més per escarmentar elles els seus inútils nuvis o marits.
   --Que ets tu, Oriol? –va preguntar ella des de dins. El seu to de veu hi havia canviat radicalment. Ja no era la veu espantada, de noieta carrinclona de col.legi de monges que l’agafen despullada al bany, que creu que fins i tot el mateix Déu hi anirà cap a l’Infern perquè tot és pecat arreu del món. Ara era una veu una mica de gateta mimosa, amb un borrall cursi, potser també.
   --Sí... –la veu de l’Oriol hi sortia del fons de la seva gola com un gat que s’ofegava.
   --Ara surto, espera que m’eixugui el cos, i ja tens el bany per tu solet.
   --Ep...? Ah, sí... –com la sentia darrera la porta i la sala de bany hi tenia molt ressò, que distorsionava el so, no li havia agafat totes les paraules, però finalment les va comprendre totes, tot fent una mena de reconstrucció detectivesca.
   Però, per una mena de vergonya i també de bona educació, va anar-se cap a la seva habitació per esperar el moment de la sortida d’ella de la sala de bany. Ella va sortir i anava amb la tovallola de bany vorejant-li el seu atractiu cos. També duia una altra tovallola a la vora del seu cap, per cobrir els seus cabells mullats, un estil aquell que més es semblava a un maharajà de la Índia que no pas a una dona que s’acabava de dutxar.
   Van passar unes hores després de tot això, i la vida de tots dos va continuar com si no hagués hagut cap ensurt, volem dir d’ell, ja que ella, semblava que si havia tingut un ensurt, li va durar només uns segons. A l’Oriol, per sentir-se incòmode, li va durar més temps. Perquè hi era dins una casa amb desconeguts, i no volia semblar un hoste groller ni gens bé educat. Que ell era un lladre abans, però no pas un paio amb descortesia.
   Dos dies van passar ara, i la Marieta hi era a la sala, llegint un llibre. Potser al lector li semblarà del tot paradoxal el títol del mateix, ja que era la novel.la “Crim y càstig” de Fiodor Dostoievski. Si ens recordem de que la Marieta va matar una dona temps enrere, aleshores ella seria més aviat incòmoda llegint-se allò. Però no semblava gens ni mica que tingués els remordiments del Raskòlnikov i acabés anant-se cap una caserna de la Policia. Ni tampoc els tindria si vingués aquell inspector de Policia rus de la novel.la, el qual va inspirar els creadors del tinent Colombo per la seva sèrie televisiva.
   L’Oriol va aparèixer per la sala, i la va veure llegint. No volia fer nosa, però ella es va adonar de la seva presència.
   --Hola, Oriol, com va? –va dir amb dolcesa, trencant per un moment amb la seva fredor estil Lara Croft, i fent un somriure, el darrer d’ells no sabem qual va ser el segle que va aparèixer.
   --Ah, hola... –digué ell, ara amb més fermesa del seu caràcter, però no gaire.
   --Et volia preguntar una cosa... –va començar ella, i va fer una petita pausa, com qui agafa aire per continuar, o perquè es rumiava allò que tenia que dir--. Que alguna vegada algú et va voler matar?
   --Doncs... –ell se’n va recordar, tot seguit, d’algunes vegades que va sofrir una persecució d’alguns delinqüents, ja que ell mirava de sobreviure als barris baixos barcelonins, amb millor o pitjor fortuna, tot i que caldria dir-ne que millor, ja que ell encara és viu i sa i estalvi.
   No va voler respondre immediatament. Com ella, es prenia el seu temps per trobar-hi la resposta adient, però gens solemne. No era ell cap bon jan de classe alta.
   --Algun cop vaig tenir una picabaralla amb gent molt dolenta dels barris baixos.
   Ho va dir d’esma, com qui llegeix un paper escrit.
   --Amb armes blanques, o amb els punys? –va preguntar ella.
   --Amb armes blanques –digué ell ràpidament.
   --Navalles o ganivets?
   --Ganivets. No tenia jo calers per una bona navalla. Ganivets d’un bar de barri, petit, avorrit i normalet.
   Ho va dir ell amb la descripció d’un venedor d’enciclopèdies, ara més animat.
   --I vas matar molts dolents, oi?
   --No, cap.
   --Oh... –va dir ella, suaument, amb un to ben clar de decepció.
   --Que et creus que soc un assassí? –ell començava a creure’s que ella li volia prendre el pèl.
   --No, no cal, però una mica bandarra sí que cal.

   Va ser una resposta que, per no perdre el costum, li va deixar aclaparat.