Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dilluns, 17 d’octubre de 2016

ELS FIGURANTS QUE FIGUREN (PRIMER CAPÍTOL)

                     

                           ELS FIGURANTS    QUE FIGUREN


                                  PRIMER  CAPÍTOL
  
  
   Jo vaig arribar cap al plató de la sèrie de televisió per una Figuració, com es diu ara això d’extra en pel.lícules, els que surten al fons de qualsevol escena, que no parlen gairebé mai, però ajuden a que l’escena no sigui buida, amb només els actors.
   Primer de tot, l’ajudant de direcció se’ns mira, i de cop i volta em sentia com el bestiar que serà sacrificat a la granja, que acabarà omplint els xoriços i salsitxes d’Olot. Triarà els figurants per la primera escena del matí. Vam arribar-hi cap a les set del matí, com em van demanar. Vaig prendre una Valeriana per poder dormir i no caure de son enmig del rodatge.
   L’home va vestit com un d’aquell partit polític que trenca amb totes les normes burgeses, però es dirigeix a nosaltres amb un llenguatge acurat, d’executiu. Tria tres de nosaltres, i a la resta ens diu que ens esperem. Obeïm com empleats disciplinats de l’època franquista o de Corea del Nord.
   --Què ens demanarà que fem, ara? –vaig preguntar, una mica ingènuament.
   --A mi em van demanar que fes de doble de llum de la protagonista –em va dir un noi.
   --Tu? –vaig preguntar, sense creure’m res, ja que aquell noi era una mica gras, i la protagonista era jove, bonica i prima--. Que fas broma?
   --Noooooo! –digué el noi, amb una veu aguda i gairebé auto-paròdica--. És que no tenien cap, i van pensar en mi. Encara que vaig tenir sort, perquè tot just un segon després, van dir que res, ja que jo hi era davant el dolent de la pel.lícula, un senyor gran, lleig i antipàtic.
   Ens va descriure tot allò amb gestos de les seves mans, una mica com els actors d’aquelles comèdies italianes d’abans. I m’ho vaig creure.
   Passa una hora, i els presents, no fem una altra cosa que mirar-nos el mòbil un cop rere l’altre. Ens haurem llegit cinc vegades la mateixa notícia dins la Xarxa per matar el
temps. Hi podríem xerrar una mica, però depèn de quin tema sigui l’especialitat dels
teus interlocutors.
   --Doncs, em recordo quan vaig tenir aquella Figuració amb l’Almodóvar –sempre comença amb aquesta frase reglamentària. I després les anècdotes, també reglamentàries. Unes molt simpàtiques i d’altres no gaire.
   Però finalment, hi arriba l’ajudant d’abans i ens diu que podem entrar-hi al rodatge. Obeïm novament, com els personatges dels negres d’”Allò que el vent s’endugué”, i entrem cap al vestidor, on ens miraran si tenim que canviar de roba pel rodatge, o estem bé amb la nostra, la de carrer. L’encarregada del vestidor no ens mira com els anyells del bestiar, però amb alguns, sembla minuciosa.
   Després de provar-nos diverses robes, ens van donar, per posar-nos-les, les robes dels nostres personatges de figuració. Era un programa especial de Nadal, deia ella. I tots nosaltres com als cotillons de Cap d’Any. Ens van dur cap al plató.
   Ja col.locats, l’ajudant de direcció ens va donar instruccions. Es faria una escena culminant, i ens demanava deixar-nos-hi la pell. Jo hi estava d’acord. Va començar el rodatge. Diverses preses, el director no hi estava content.
   Però després del rodatge de la darrera presa de la seqüència, vam sentir la veu de tro del director, que feia ressò per tot el plató, com una amenaça del Darth Vader.
   --¡Me cago en todos vuestros muertos! –va rondinar, en castellà.
   Ens van mirar els uns als altres, amb expressions d’horror i resignació alhora. Després de l’esforç per semblar creïbles dins l’escena, ara tot se n’anava en orris per una equivocació d’algú que no endevinàvem quina.
   --Us heu deixat apagat el monitor del fons, colla d’inútils! –va dir als seus tècnics, amb veu de tro, però al caire d’un atac de nervis i de començar a fer-ne trets a tort i a dret com un Rambo o un Jihadista qualsevol.
   La cosa es va calmar després, ja que tots ens van anar a dinar. Va ser un alleujament, després del cansament de repetició contínua. Durant el menjar, jo vaig pensar tot el temps que al director el tindrien menjant a part, apartat del món, de tots, perquè hi havia el perill que ell fes pagar a qualsevol pobre noi l’equivocació d’abans.
   Ens deixen davant un plató que sembla ser una oficina. L’ajudant em diu que m’assegui davant una taula amb ordinador de sobretaula. Em fa les indicacions de l’escena: jo treballo dins una oficina qualsevol, tinc que escriure a l’ordinador, com qualsevol persona que té aquesta feina. Dic que sí, que d’acord.
   M’assec a la cadira, davant l’ordinador, que té la pantalla encesa, i veig un petit detall que no m’esperava pas: miro el teclat de l’ordinador, i les lletres son en rus. Sí, en rus, alfabet ciríl·lic i tot això. No faig cap moviment del rostre ni cap expressió que digui a tothom que allò no m’agrada gaire.
   El director de la sèrie ens diu a tothom que tenim que fer allò d’escriure a l’ordinador amb naturalitat. Va utilitzar una metàfora que em semblava vàlida:
   --Feu-lo amb naturalitat. Res de tocar el piano.
   Quan diu acció, engego la feina, i malgrat no saber gens ni mica d’allò que escrivia (només, dins el meu escanyolit rus, se que la lletra H equival a la lletra N, i que MOCKBA és Moscou en rus), crec que vaig fer la meva feina correctament.
   Vam repetir allò tres vegades més, i després una altra seqüència d’oficina. Vaig comentar aquesta anècdota del teclat en rus, potser em vaig queixar, però una de les companyes em va dir que qualsevol actor ha de saber enfrontar-se a qualsevol desafiament. I té raó.
    Després, vam acabar. Encara no sabia qual seria la nova Figuració, però no seria com a les pel.lícules, seria una cosa normal, farcida d’anècdotes petites de bar, però n’aprenem detalls interessants. A veure quan és la cosa com a les pel.lícules de debò.